Potser és hora ja, però, d’entrar en el cap i casal. Al capdavall, la Valentia romana va nàixer entre dos braços del riu Túria. Els romans van edificar una de les seues petites romes en aquesta illa, amb el seu decumanus i el seu cardo (carrers principals), el seu fòrum, la seua basílica o el seu oppidum (fortalesa). L’Imperi ja va trobar una terra estupenda i feraç i hi va viure a la regalada. Valentia vol dir “vigoria, fortalesa, bon auguri”.
Valentia és l’única colònia d’època republicana al País Valencià i una de les primeres ciutats romanes que va encunyar moneda a la península Ibèrica (com explica Ferran Arasa en La Via Augusta pel País Valencià). Per fer-se una idea d’aquest riquíssim passat, és recomanable visitar el Centre Arqueològic de l’Almoina, a la vora de la seu valenciana. Allí es poden contemplar uns banys romans, un magatzem (horreum), quatre tabernae, un santuari dedicat a Esculapi (déu de la medicina), una part del pòrtic del fòrum i un fragment de la mateixa Via, entre altres tresors. Tot disposat en el que sense dubte és un dels museus del seu tipus més importants d’Europa.
Algunes dècades després de la fundació de la València romana, l’any 75 abans de Crist, Pompeu la va arrasar. A partir del regnat d’August s’hi va reprendre la vida normal, tot i que el centre monumental de la ciutat no fou reconstruït fins al darrer terç del segle I dC. Al segle II s’hi va construir un circ de 350 x 80 metres, en el moment de màxima expansió de la ciutat, quan es dispersava al llarg de vint hectàrees. Valentia, finalment, va experimentar una important crisi al segle III i va llanguir fins al període visigòtic.
El visitant que no vulga abandonar aquesta ciutat sense copsar el que els segles posteriors hi han fornit té dos recorreguts ineludibles. Per un costat hi ha les empremtes del Segle d’Or al bell mig del centre històric. Després, hi ha la Ciutat de les Arts i les Ciències, que és la gran aportació arquitectònica de la ciutat en el trànsit entre els segles XX i XXI. Fins la construcció del perfil futurista de la darrera, la postal de València es recreava en el perfil adust de la Llotja (amb notes de salacitat hilarant en el contrapunt de les gàrgoles), en la ingravidesa dels paral·lelepípedes de la Generalitat o en la monumentalitat acumulativa de la catedral. I en el seu campanar, per descomptat, anomenat Miquelet o Micalet, que és d’estil gòtic català (l’etapa artística més fructífera a la València medieval), amb una decoració sòbria, composta bàsicament pels prismàtics contraforts de les arestes i les primeres motllures que assenyalen els diferents nivells dels pisos. Té forma de prisma octogonal, amb una alçària total de 63 metres. Des de dalt d’aquest emblemàtic observatori, el centre neuràlgic de la València que s’albira és el d’una amable i amanosa ciutat mediterrània, tal com la vaig descriure en Viatge pel meu país:
“Ciutat Vella, amb la seua fragilitat osteoporòsica però també amb una irreductible noblesa, s’estén al voltant del campanar. És perfectament imaginable la visió des d’aquest punt no ja cinc dècades sinó cinc segles enrere. Amb molt poc d’esforç es podria intuir els cavallers Ausiàs Marc i Joanot Martorell travessant un carrer polsós o un metge anomenat Jaume Roig adreçar-se des de la Llotja cap al monestir de la Trinitat, on regna reposadament Isabel de Villena. Molt a prop sorprèn la lividesa puríssima, gairebé preternatural, del campanar de Santa Caterina. Al lluny, cap al sud, les superfícies llampants de la Ciutat de les Arts i les Ciències reverberen —com les ales endurides d’escarabats monstruosos— sota una llum benefactora”.
Hi ha massa raconades, en aquest laberint de carrers i carrerons, que paga la pena passejar molt lentament. Només en referiré dos, l’un en la dimensió micro, l’altre en la macro. Entre la plaça de la Reina i la plaça de l’Ajuntament, fent via pel carrer Sant Vicent, hi ha la plaça Redona. Es diu així perquè és totalment circular, amb quatre entrades als quatre punts cardinals. Petits comerços de roba i teixit hi arramassen un estol amable de curiosos que no destorben el pintoresquisme del lloc, autènticament remarcable.
En la dimensió macro, un monument ben diferent: les torres de Serrans. Era l’antiga entrada nord a la muralla del segle XV, que es va enderrocar al XIX. És un dels grans referents de la ciutat, una postal contundent però benèvola, un eco llunyà de torres semblants a Morella i a Poblet…
Si el viatger abandona ara la capital per adreçar-se a Xàtiva, tal com feia la mateixa Via, tindrà l’oportunitat de visitar un paratge inigualable: l’Albufera.
Aquest prodigiós mar interior és el que queda de la gran llacuna costanera del quaternari. Sobre aquesta badia s’abocaven els primitius rius del Túria i el Xúquer. Hi feien una aportació contínua de sediments, especialment —cal suposar— durant les èpoques interglacials. Els materials més gruixuts contribuïren a poc a poc a retallar l’extensió de la badia per l’interior, mentre els més fins, transportats pel corrent general de la mar, formarien dues llesques litorals que acabarien connectant-se i formant un cordó litoral continu gràcies a la serra de Cullera (tal com explica Tono Fornes en De mar estant). Els residus d’aquesta primitiva albufera poden encara detectar-se a les albuferes subsidiàries que originaren els marenys valencians actuals: el de Tavernes-Xeraco, el d’Oliva-Pego, les Marines, Dénia...
La posterior evolució del llac obeeix a l’agricultura i no a la geologia. El lluent s’ha anat reduint més i més a còpia de tancats, és a dir, murs de contenció dels arrossars. Actualment, amb 21.000 hectàrees (14.000 de les quals són arrossars), l’Albufera és la zona humida més important del País Valencià.
Un dels autors que millor ha cantat aquest paisatge excels, sense dubte, és Joan Fuster. Al capdavall, ell era de Sueca, així que es tracta del seu horitzó vital més immediat. Així la descriu en El País Valenciano:
“Enfront de nosaltres, tota la llacuna, estàtica, brillant en la seva part central —el lluent—, clara. La llum del ponent, en morosa agonia, brunyeix la superfície intacta, li dóna un color blau vacil·lant, gairebé perlat. De tant en tant, la pell de l’aigua s’estremeix o s’esquinça amb el ràpid saltiró d’un peix. L’horitzó és un cordó verd groguenc —la vegetació dels aiguamolls costaners— i en el fons llunyà queda una silueta esmorteïda de muntanyes”.