Memòria de la història

Califòrnia esborra l’herència colonialista espanyola

Califòrnia esborra l’herència colonialista espanyola i la substitueix per la indígena fruit d’un moviment polític que pren força i que s’estén pels Estats Units

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El procés de revisió de les arrels espanyoles de Califòrnia no pareix que tingui aturall. Si fa quatre anys pogué semblar que els actes de recuperació del passat indígena eren una reacció conjuntural en contra de l’ascens al rang de sant del mallorquí propagador en aquelles terres de la fe catòlica Juníper Serra (1713-1784), a qui les comunitats indígenes californianes actuals consideren el precursor d’un verdader genocidi dels habitants d’aleshores en aquells indrets, a hores d’ara ja no hi ha dubte que és un procés amb un fons polític i ideològic molt potent, que cada cop pren més força, que està liquidant la petjada espanyola en aquell estat i que fins i tot transcendeix Califòrnia per estendre’s per tot Estats Units

Herència indígena en lloc d’espanyola

Grand Park de Los Angeles de Califòrnia. Migdia de l’11 de novembre de 2018. Enmig d’una gran expectació dels mitjans de comunicació de la ciutat, de l’estat i de gairebé totes les agències i diaris nacionals l’Ajuntament  procedia a l’acte de retirada formal d’una estàtua de Cristòfor Colom que des de feia 45 estava al parc. 

Només era una de les nombroses actuacions que per l’estil s’han estat duent a terme a l’estat de Califòrnia en els últims anys. Cada cop més institucions californianes substitueixen els honors i homenatges al descobridor genovès i als autors de la colonització hispànica per actes de reparació simbòlica dels indígenes que patiren la conquesta espanyola. 

Hilda Solís, actual regidora de la majoria de govern de Los Angeles, del Partit Demòcrata, que presidia l’acte, declarà als periodistes que “l’estàtua de Cristòfol Colom reescriu un capítol de la història que carrega de fals romanticisme l’expansió dels imperis europeus i les explotacions dels recursos naturals i dels éssers humans (...) L’eliminació de l’estàtua de Grand Park és un acte de justícia restauradora”. 

Les principals capçaleres de la premsa nord-americana, les grans televisions i ràdios es feren ressò de l’acte i de les paraules de Solís. Lògic, perquè no es tractava d’un acte portat a terme per un personatge qualsevol. Solís és una gran figura política del Partit Demòcrata. Nascuda a Los Angeles el 1957, començà la seva carrera política guanyant un escó de l’Assemblea Estatal el 1992, per convertir-se en senadora per Califòrnia el 1994, càrrec que deixà el 2001 quan assolí l’acta de membre de la Cambra de Representants, on va excel·lir en la feina parlamentària fins el 2009 quan Barack Obama la nomenà secretària d’Estat de Comerç. Va estar al Govern federal fins a 2013, any en què abandonà Washington per tornar al seu estat natal. Novament instal·lada a la ciutat que la va veure néixer, decidí no retirar-se de la política activa i es convertí en regidora de Los Angeles

Hilda Solís, la regidora del Partit Demòcrata que aconseguí que l'Ajuntament de Los Angeles mudés el Dia de Colom pel Dia dels Pobles Indígenes

El també regidor Mitch O’Farrell, company de partit de Solís, afegia, durant l’acte referit, que “l’eliminació de l’estàtua és una passa natural que avança en l’eliminació de la falsa narrativa que Colom descobrí Amèrica [referint-se al fet que ja hi residia gent i que per tant no es pot parlar, pròpiament, de descobriment], a banda que Colom fou responsable d’atrocitats i els seus actes contribuïren al genocidi, la seva imatge no s’ha de celebrar a cap de banda”. O’Farell és membre de la nació wyandot, d’indígenes americans.

O’Farell i Solís són força diferents. Ella és una professional de la política i ell un activista dels drets de les minories. Ella sempre ha estat dins del sistema i ell no hi entrà fins que acceptà presentar-se a regidor de Los Angeles pel Partit Demòcrata. Són molt diferents, és cert, però ara conflueixen pel fet de ser dos dels màxims impulsors del moviment crític cap a la colonització espanyola d’Amèrica. Gràcies a ells, entre més, en els darrers quatre anys aquest corrent que inicialment pareixia propi del radicalisme fora del sistema s’està convertint progressivament en part de la identitat del Partit Demòcrata, al mateix temps que passa tot el contrari en el cas del Partit Republicà. És significatiu en aquest sentit que Donald Trump fugi sempre, ben a posta, de fer referència al passat indígena del país i en canvi lloï els invasors, al contrari del que feia Barack Obama. El 2018, en ocasió del Dia de Colom, o del Descobriment, el 12 d’octubre, l’actual president assegurava que “l’arribada dels europeus a les Amèriques fou un esdeveniment transformador que canvià de manera innegable i fonamental el curs de la història humana i preparà l’escenari per al desenvolupament de la nostra gran nació (...) En el dia d’avui honorem l’hàbil navegant i l’home que reuní (amb el descobriment) els continents (europeu i americà) i que ha inspirat tants d’altres a l’hora de perseguir els seus somnis”. En contrast, Obama, a l’últim 12 d’octubre que celebrà com a president, el 2016, digué que “si bé Colom marcà la història, també hem de reconèixer el dolor i el sofriment reflectits en les històries del nadius americans que havien residit en aquesta terra abans de la vinguda dels europeus”, i per als quals la colonització “també suposà violència, privació i malalties”.   

Val a dir que als Estats Units es commemora oficialment el Dia de Colom des de 1892, quan el president Benjamin Harrison l’instaurà per recordar el 400 aniversari del desembarcament del navegant genovès a les costes americanes. El 1934 el president Franklin D. Roosevelt el convertí en festa nacional. El 1971 el president Richard Nixon aprofità el dia esmentat per fer un discurs sobre la gesta del navegant genovès i des d’aleshores és tradicional que cada inquilí de la Casa Blanca faci el mateix amb relació a l’efemèride. Però fins 2016 sempre havia estat una referència protocol·lària, sense contingut polític. Obama capgirà això, fent esment a la necessària recuperació de la identitat indígena del país. I Trump ha assumit la visió contrària. 

És un element nou en el debat polític bipartidista, conseqüència directa del moviment que s’ha anat enfortint a Califòrnia els últims quatre anys. Els actes organitzats el 2015 contra la catalogació de “sant” de Juníper Serra pel cap de l’Estat del Vaticà, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, catapultaren el nou corrent polític. En el poc temps transcorregut ha pres una gran volada. Actes per l’estil del de Grand Park de Los Angeles de novembre de 2018 s’estan repetint per tot l’estat californià.   

No és només això. Hilda Solís aconseguí el 2017 que l’Ajuntament aprovés la muda oficial del Dia de Colom, o del Descobriment, el 12 d’octubre, pel Dia dels Pobles Indígenes. San Francisco, entre altres localitats de Califòrnia, ha seguit les mateixes passes. I fora de l’estat una quinzena de ciutats i comtats han fet el canvi, la majoria durant l’últim any. Per una altra banda, els estats de Cincinnati, Oregon, Vermont i Alaska han esborrat del 12 d’octubre respectiu les referències als invasors i les han substituïdes per actes d’homenatge a les nacions indígenes del territori propi. 

Una de les últimes ciutats a apuntar-se a la muda ha estat Somerville, a Massachusetts. El seu batlle, Joe Curtatone, del Partit Demòcrata, va escriure, com a justificació del canvi de sentit de la festa —l’any passat— que “el dia de Colom és una relíquia d’una versió obsoleta i simplificada de la història (...) els detalls d’aquest dia són els d’un sofriment humà tan profund que necessitem moure el nostre orgull cap a una altra banda”, en referència a sentir-se orgullosos del passat indígena que cal reivindicar. 

Califòrnia esborra Espanya

La retirada de l’estàtua de Grand Park no és una excepció. Totes les efígies dels colonitzadors en espais públics estan desapareixent. Algunes són víctimes d’atacs de vàndals que les destrossen —a finals de 2017 algunes de les estàtues de Juníper Serra foren rompudes, tacades amb pintura roja i una decapitada— i d’altres són retirades fruit de decisions de la respectiva autoritat local. Val a dir que d’estàtues del franciscà mallorquí ja n’han desaparegut, per un motiu o un altre, una vintena en els últims quatre anys. En la majoria de casos passa desapercebut, perquè ningú sap molt bé ni qui era el missioner ni tampoc interessa gaire el seu llegat. No obstant, en dates molt marcades és quan aquest tipus d’actes prenen més rellevància. I és quan a Madrid la premsa més conservadora i ultraespanyolistaABC, El Mundo, La Razón, així com la digital gaceta.eslibertaddigital.es, esdiario.com...—  descobreix de cop que la desespanyolització californiana és un fet —i encara més important, que s’està estenent per tots els Estats Units— cosa que la fa entrar en flamígera irritació

Enguany no és excepció. Així que s’ha anat acostant la tradicional data de commemoració imperialista que abans es deia a Espanya de la raza i ara de la Hispanidad, el 12 d’octubre, aquests mitjans han desplegat una generosa bateria de reportatges i entrevistes —amb una presència estel·lar de la nova ideòloga de les glòries imperials, la filòloga i escriptora, que no historiadora, Elvira Roca Barea, autora d’Imperiofobia y leyenda negra (2016)— per intentar convèncer, un cop més, que la colonització sanguinària d’Amèrica no va ser tal cosa sinó una “trobada de civilitzacions”. És una desbaratada teoria que tanmateix avui defensen amb vehemència tots els il·lustres representants de la dreta espanyola. Amb Felip de Borbó al capdavant, tal com demostrà el cap de l’Estat en el seu recent viatge a Panamà, el mes de juny: “Sense Espanya no s’entén la història d’Amèrica i sense Amèrica no pot comprendre’s la història d’Espanya”, una història de la qual els espanyols s’han de “sentir molt orgullosos”, va dir. Ni una paraula, ni un gest de penediment pel genocidi. De fet, ni tan sols mai l’ha reconegut, Espanya, el genocidi, contra tota evidència històrica.

Enguany han sovintejat en els citats mitjans espanyolistes reportatges i entrevistes sobre l’espanyolitat originària de Califòrnia. Per què? Doncs perquè en ocasió del 250è aniversari de la fundació de la parròquia de San Diego —que es considera l’inici formal del que fou posteriorment Califòrnia— per Juníper Serra, el passat juliol, l’ajuntament de la localitat va reconèixer per primera vegada l’aportació de la nació indígena kumeyaay al mateix temps que cobria amb un educat silenci la colonització espanyola. El lloc triat per a l’acte oficial fou Presidio Park, on se suposa que Juníper Serra fundà un centre de promoció de la seva fe cristiana el 16 de juliol de 1769. S’hi hissà la bandera dels kumeyaay, com a símbol de desgreuge: “Estem establint el fet que els nostres amics i veïns, els kumeyaay, són part del nostre passat i del nostre futur”, digué el batlle, Kevin Faulconer. Ni una paraula per a la colonització espanyola. Encara més: les autoritats consulars hispàniques no hi ocuparen cap lloc destacat, en canvi sí que ho feren els representants de la nació indígena esmentada. Al mateix temps, el consistori de San Diego anunciava que el museu del Centre d’Història local, que depèn de l’Ajuntament, s’estava renovant per incloure “una extensa exposició sobre la història dels kumeyaay”.

La premsa de Madrid abans referida criticà fort i ferm l’actitud de les autoritats californianes. L’ABC així reflectia aquell acte: “Ara, 250 anys després, San Diego commemora l’efemèride amb una sèrie d’actes en els quals, paradoxalment, Espanya, que és la gran protagonista d’aquella fita, queda en segon pla. Aquest 16 de juliol se celebra al parc de Presidio una cerimònia que inclou l’hissat d’una bandera dels kumeyaay i es tanca amb càntics d’aquest poble nadiu. En canvi, no s’ha previst que ni tan sols prengui la paraula cap autoritat espanyola”. 
L’orgull imperial espanyol ferit ha anat reivindicant l’espanyolitat originària de Califòrnia així que s’acostava la data del 12 d’octubre. A El Mundo, per si faltava més passió espanyolista, l’ínclita imperiofílica Elvira Roca Barea intentava encendre els ànims amb un article en el qual alertava d’un altre recent greuge envers  les essències espanyoles de Califòrnia. Resulta que “en aquesta operació infamant d’esborrar el passat hispà d’Estats Units” la Universitat de Califòrnia Santa Cruz “ha decidit retirar la campana que recorda les missions franciscanes (...) perquè ‘és un símbol de racisme i deshumanització’”, cosa que irrita fort i ferm l’autora. 

La retirada de la campana es va anunciar el mes passat. Es tracta d’un d’aquests instruments que foren col·locats pel Govern federal a principis del segle XX en els llocs on se suposa que fra Juníper i els seus companys franciscans anaren fundant els establiments religiosos que eren l’avantguarda de conquesta i colonització espanyoles, i que marcaren el que s’anomenà posteriorment el Camí Reial

Les campanes, les estàtues i els noms —la prestigiosa Universitat de Stanford retirà l’any passat el nom de Juníper Serra del seu carrer principal— que commemoren el llegat colonial espanyol a Califòrnia estan desapareixen. Ja no es tracta d’un moviment anecdòtic sinó d’un poderós corrent polític que supera les fronteres californianes i que s’està estenent per tot Estats Units.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.