Memòria de la catàstrofe

Sant Llorenç des Cardassar, entre l’esperança i la por

Sant Llorenç des Cardassar viu, un any després de la catàstrofe, entre l’esperança de recuperar la normalitat al més aviat possible i la por, cada cop que plou, que es repeteixi el desastre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“El cel ens va caure damunt en forma d’aigua”. Així s’expressa Maria, de 82 anys, veïnada de Sant Llorenç des Cardassar des de fa “molts anys”, arribada en el seu dia des de la Península, quan rememora per a aquest setmanari, el passat 19 de setembre, aquell horabaixa del 9 d’octubre de 2018. “Plovia sense aturar, molt... i, sí, suposàvem que el torrent, com en d’altres ocasions, es podria desbordar i provocar inundacions però no ens imaginàvem que pogués passar el que va passar”.

La difícil normalitat

La història del que va passar és coneguda. Caigueren sobre aquesta petita localitat —8.400 habitants— situada al llevant de Mallorca uns 220 litres per metre quadrat en poc temps, però zones altes properes en reberen fins i tot més, de manera que el torrent que travessa el poble es carregà molt aviat amb un cabal d’aigua com no s’havia vist mai. Havia estat objecte d’obres justament per impedir torrentades perilloses. Tanmateix, els enginyers que les projectaren es limitaren a encaixonar-lo entre parets i llit de formigó armat. La zona més baixa del poble quedà per sota de les parets del torrent. Per tant, en cas de desbordament, tota l’aigua que sortís aniria a parar als carrers més propers. I així va ser aquell dia fatídic. Amb la gran avinguda van rebre, a banda dels 220 litres de pluja, una ingent quantitat d’aigua del torrent desbordat.

Allà on el carrer Major fa cap de cantó amb el de Cardassar l’aigua arribà a prop de tres metres d’altura. Totes les cases situades en aquesta zona s’inundaren. De la dels germans Antoni i Coloma Servera —que aquest setmanari pogué entrevistar quatre dies després de la catàstrofe—, una construcció modesta de parets de fang i pedra, molt antiga, l’aigua s’endugué tots els mobles, rebentà persianes, va rompre portes i finestres i literalment l’omplí fins al sòtil, on algun caragol hi quedava aferrat com a muda prova de la intensitat del desastre. L’escenari dantesc de cals Servera es reproduí si fa no fa a més de tres centenars d’altres immobles. L’aigua no sols s’endugué els mobles, electrodomèstics, esmicolà vidres... sinó que també va fer desaparèixer per sempre totes les fotografies, els records familiars. “Això va ser el pitjor, perdérem els records d’on venim, dels pares, dels padrins... molt trist!”, recorda Margalida, una veïnada que viu a la part baixa del poble.

Sant Llorenç, fa un any / Autor: Isaac Buj

A pesar de la intensitat de la catàstrofe, durant l’any transcorregut els damnificats han anat traient forces d’on han pogut i amb ajudes públiques —que no han satisfet per igual a tothom— estan intentant recuperar la normalitat. “Normalitat? Com la d’abans, no, encara no”, confessa a EL TEMPS el batlle de la localitat, Mateu Puigròs, a la plaça de l’Ajuntament, en un lluminós dia que fa parèixer que tot allò de fa un any fos un mal som: “Tots tenim por que torni a passar, cada vegada que plou la gent es mira als ulls, fa gestos de preocupació... I quan l’Aemet llança un avís d’alerta, sobretot si és el vermell, com va fer fa uns dies, aleshores tot el poble entra no et diria que en pànic però sí en un estat de molta por. És que va ser molt fort, allò: moltíssima gent ho perdé tot, absolutament tot... Les ajudes i assegurances estan molt bé, però la part anímica encara... Mira, els nins de l’escola varen tenir durant tot el curs passat assistència psicològica, cosa que vull agrair [al Govern], perquè cada cop que feia dues gotes les pobres criatures es posaven molt nirvioses, ploraven i demanaven pel papà i la mamà. Et vull dir amb això que recuperar la plena normalitat, després del que va passar, no s’assoleix en un any, ni en dos... i segurament hi ha gent que mai no arribarà a tenir una normalitat com la d’abans de la catàstrofe”.

El saldo del desastre es quantificà en 13 víctimes mortals, 350 cases i 60 garatges afectats en divers grau, 30 comerços també inundats i amb pèrdua total del material, més de 300 vehicles arrossegats per la torrentada que quedaren inservibles, infraestructures viàries seriosament danyades, finques agrícoles que resultaren destruïdes....

“Tot això es pot arreglar amb doblers”, diu Maria, la ja citada veïnada, “però la por i la tristor no ens la llevaran els diners. Jo, segur que, a la meva edat, no recuperaré mai la normalitat d’abans; però miri el que li dic: crec que molts dels que ara són molt més joves que jo tampoc ho aconseguiran superar mai”, assevera.

Xesca, una dona de mitjana edat, que surt d’una botiga, confirma que “sentim por cada vegada que plou i no serà ràpid ni bo de fer llevar-nos-la de sobre, o almanco en el meu cas t’assegur que quan sent per la ràdio que han activat l’alerta me pos molt nirviosa”.

Aquesta por és l’herència més perceptible, encara, d’aquell luctuós horabaixa i vespre del 9 d’octubre de l’any passat. Els llorencins consultats en la visita d’aquest setmanari al poble el passat dia 19 de setembre coincideixen a assenyalar que des d’aleshores la pluja és sinònim de temor. “Et diré una cosa: enguany, que no ha plogut quasi res d’ençà de la primavera, i a pesar que la sequera és dolenta per al camp, jo sent com una tranquil·litat, com si el fet de no ploure em donàs una certa pau”, confessa Joana, al mercadet del poble.

En els Serveis Socials de l’Ajuntament secunden la idea que “la por és el que ha quedat: fa una brusca i tothom s’espanta”, diu la funcionària que atén el periodista. Respecte a les famílies més afectades per la torrentada, explica que “no hi ha ningú que hagi quedat desatès, almanco en les seves necessitats més importants”, assegura. La part material —tant pel que fa a comerços com a cases— “s’ha pogut anar refent”, si bé “és molt més important la part anímica, que durà molt més temps poder recuperar-la del tot perquè hi ha molta gent afectada directament i tot el poble d’una manera o altra va patir”. I posa un exemple per explicar l’impacte rebut: “Encara no passa un sol dia sense que qualcú em faci alguna referència de les conseqüències” del desastre. “És vera, és així, avui de matí mateix ha estat la darrera vegada que n’he sentir a parlar”, afegeix una altra dona, present a les dependències municipals. “Quan ens reunim un grup de veïnats és impossible que, si la conversa s’allarga una mica, no sorgeixi” un aspecte o un altre de la inundació que encara cueja, aporta una tercera dona que ha entrat a l’oficina. “I segurament passarà molt de temps abans que això canviï”, sentencia la funcionària.

Mateu Puigròs, el batlle de SAnt Llorenç / Autor: Isaac Buj

Esperança i reconstrucció
“Però, a pesar de tot, tiram endavant, refem les cases, recuperam el somriure i mantenim en alt les esperances de superar-ho perquè al cap i a la fi no tenim altre remei que fer-ho així”, diu el batlle Puigròs.

Pertot arreu, en efecte, es refan cases. Quan hom es passeja pel tranquil poble és impossible no sentir els renous de les obres a l’interior dels immobles. Alguns ja han estat rehabilitats del tot, però els més tocats encara tenen les brigades d’obrers fent-hi feina. Les obres s’han allargat en molts de casos més del que en principi pareixia que durarien. “El problema que vàrem tenir és que moltes edificacions xuclaren tanta aigua que mesos després encara tenien massa humitat, hi hagué gent que va pintar molt prest i no li ha servit de res perquè ha tornat a sortir la humitat”, conta Puigròs. Un dels afectats, Miquel, de 70 anys, ho confirma: “A ca meva l’aigua arribà als nou pams d’altura [més d’1,8 metres] i vaig perdre tot el que tenia a la planta baixa, i com que volíem passar pàgina al més aviat possible ens posàrem a arreglar-ho tot d’una, però saps què ens va passar? Idò que al cap d’un parell de mesos teníem humitat altre pic per totes les parets”.

Per això la sequera d’aquest passat estiu ha anat la mar de bé. “Aquests mesos de sequedat han eixugat les parets de ca nostra”, diu Miquel, i han pogut a la fi repintar tot l’immoble. Més o menys igual ha passat en totes les altres cases. Ara és quan n’hi ha més que s’estan arreglant. Arreu de la zona baixa del poble es veuen obrers referint parets, enrajolant, enguixant, canviant persianes...

Alguns edificis, però, no han pogut ser recuperats. A la plaça de Jaume Santandreu el mur d’aigua s’emportà cotxes, motos, mobiliari urbà, senyals de trànsit i deixà les cases de la banda sud del carrer Major molt malmeses. Dues de les més antigues foren impossibles d’adobar. Avui ja no hi són. S’hagueren d’esbucar. La plaça ha vist, així, augmentar el seu espai. A unes desenes de metres dues construccions més quedaren en estat d’absoluta ruïna, foren també esbucades i recentment s’ha obert un nou carrer a través dels solars que ocupaven; fa tan poc temps que s’ha fet l’obra que en el moment que aquest setmanari visità el poble ben enmig del nou carrer encara hi havia un solitari pal d’electricitat a l’espera que l’empresa subministradora hi enviés una brigada per retirar-lo.

Situat a la mateixa plaça esmentada, l’estanc de Ca Na Pisca quedà destrossat. El regenta Lali, que conta a aquest setmanari que “les ajudes i les assegurances arribaren ben prest i no tenim cap queixa”. Gràcies a la diligència dels ajusts del Govern balear destinats als comerços del poble, l’estanc es va refer molt ràpidament.

El mateix ha passat amb els altres establiments que es veren afectats. Ho confirma, un centenar de metres més lluny de la plaça, al carrer Major, Ignasi, el propietari del negoci de fotografia, rellotgeria i joieria que porta el seu nom. “Aquí l’aigua arribà al metre vint. Jo era dins la botiga aquell dia i quan se n’anà la llum vaig tancar, vaig agafar el cotxe i en girar el volant, res, que no girava, l’aigua ja me’n duia; sort que el cotxe xocà contra un fanal, es quedà quiet i vaig poder sortir per la finestra. L’endemà, en arribar a la botiga, vaig veure la barrera metàl·lica rebentada però des de fora no pareixia que la cosa fos massa greu. Ara, en entrar em vaig quedar de pedra: no quedava res condret, tot estava romput, ho vaig perdre tot”. Un any després la botiga és nova de trinca. “Jo ja no tenc edat per començar a fer una altra cosa, no sé què podria fer si no és seguir amb el mateix negoci, així que he cobrat les ajudes i assegurances —i t’he de dir que han arribat molt aviat— i he tornat a obrir, però comprenc que altra gent s’hagi estimat més deixar-ho córrer, això és un poble petit sense gaire activitat comercial i si, a més, et passa un desastre com aquest, hi ha raons de sobra per no tornar a obrir, la veritat”. Però Ignasi ha obert: “Intent, com tothom, tornar a la normalitat”.

Les ajudes
Els comerços de Sant Llorenç són els afectats que més bé ho han tingut. El Govern illenc va establir una línia d’ajuda a posta per permetre la recuperació de l’activitat econòmica al més aviat possible. “No havia passat ni un mes de la torrentada que ja teníem ajudes” de l’Executiu, conta Lali, de l’estanc de Ca Na Pisca: “Va ser molt ràpid i això, juntament amb el que cobràrem de les asseguradores, ens va permetre refer el negoci aviat”. Ignasi, de la joieria i botiga de fotografia, ho corrobora: “Sí, l’actuació del Govern, quant a les ajudes als comerços, es mereix un 10, ha estat rapidíssima i bé, molt bé”, confirma. “El problema és que amb els particulars les coses no han estat tan ràpides ni han estat tan efectives”, reconeix Lali.

És cert. Com a mínim, una part dels damnificats no se senten ben tractats per les administracions públiques. Un important grup de víctimes crearen l’Associació d’Afectats per la Torrentada, una organització que s’ha queixat en públic “de la manca d’ajudes [als particulars] i dels criteris [exigits] per accedir-hi” així com “de les complicacions burocràtiques” que cal superar per tenir els ajuts. Des de l’associació conten casos de famílies afectades que han invertit més de 100.000 euros a reconstruir ca seva i que, tanmateix, només els han reconegut el dret a cobrar-ne uns 10.000 i amb l’exigència de justificar fins al darrer cèntim o, si no, queden obligats a retornar els diners no justificats, cosa que no els agrada.

Un d’aquests casos és un veïnat que es mostra rabiós. “Pots posar-hi el meu nom, em dic Miquel Adrover, jo m’he gastat només en materials —perquè la feina d’arreglar ca meva l’he feta jo mateix a pesar que estic jubilat— més de 15.000 euros i m’han dit que només tenc dret a rebre’n una mica més de 2.800 i perquè me’ls paguin he de venir ara i adés a l’ajuntament per justificar fins al darrer cèntim; això no té sentit, i mira que et dic, i hi pots posar-ho ben clar: els polítics només miren per a ells, molta visita de la presidenta (Francina Armengol), del president [Pedro Sánchez] i del rei [referint-se a les visites realitzades arran dels fets], però a l’hora de la veritat d’ajudes reals per a la gent real, ben poca cosa”.

No tothom comparteix la crítica. “És humà i bo d’entendre que tots tinguem tendència a pensar que ens mereixem més del que els perits valoraren sobre els danys patits, però jo honestament no puc dir que no ens hagin ajudat”, opina Cati, una veïnada també afectada i que està arreglant ca seva.

El batlle Puigròs té una explicació del perquè de les crítiques. “Hi ha una seixantena de garatges que es veren molt afectats, el problema, però, és que hi havia gent que els usava com a part de l’habitatge sense estar donats d’alta com a tal i, en conseqüència, a l’hora de fer les avaluacions per fixar la quantitat d’indemnització de l’assegurança i de l’ajuda, es va fer, com és lògic, per a un garatge i no per a un habitatge, amb el resultat que el total a rebre ha estat, clar, inferior al que hauria estat si fos oficialment part de l’habitatge. I això ha provocat cert malestar”.

Per una altra banda, Puigròs vol deixar molt clar respecte del repartiment d’ajudes per a particulars del fons de 2,8 milions d’euros recaptats a través d’aportacions voluntàries —el tennista Rafael Nadal va donar un milió—, que ha generat també crítiques, que “s’ha fet i es fa amb total transparència”. El problema de bon de veres amb les ajudes, explica, prové de l’actitud demostrada pel Govern central, que ha incomplit la promesa d’agilitar els tràmits perquè els seus diners arribessin al més aviat possible: “El Govern balear assumeix un 25% del cost de la reconstrucció, el Consell [de Mallorca] un altre 25% i Madrid el 50%”, diu Puigròs, que afegeix que els diners de l’Executiu d’Armengol foren els primers a arribar. Tampoc no hi ha hagut problemes amb els del Consell, però de moment els de Madrid “no han arribat i nosaltres [l’Ajuntament] hem hagut d’avançar molts de doblers i ja no podem més”, assegura. Just abans de tancar aquesta edició la Delegació del Govern a Palma va donar garanties al batlle que els ajuts de Madrid “arribaran en un termini breu”.

Prevenció
El que, sobretot, preocupa a tots els veïnats, molt per sobre de qualsevol altra cosa, és la possibilitat que el desastre es repeteixi. “Ha passat un any i seguim talment com estàvem, per això tenim por, perquè sabem que no s’ha fet res i que, si torna a ploure molt, el torrent es tornarà desbordar i altra vegada tendrem una desgràcia feresta”, tem Rafel, un jubilat escèptic respecte que es pugui fer res per evitar una nova catàstrofe. “Ja se’n poden fer, de coses, però l’aigua sempre anirà per on ha anat sempre”, sentencia.

L’Ajuntament ha contractat dos experts per definir les actuacions locals que cal fer per minimitzar les conseqüències d’una potencial nova torrentada, des del Govern s’elaboren plans de contingència amb el mateix objectiu... però els veïnats, que ara són ben conscients de la seva fragilitat, s’expressen amb fatalisme. Com ho fa Antoni, un home gran: “Supòs que seguirem vivint amb el record del desastre, els vells anirem morint, els més joves oblidaran el que va passar i un dia, qui sap quan però segur que passarà, tornarà a ploure com fa un any i arribarà un altre pic una torrentada que faci molt de mal al poble i mati gent altra vegada, i després els polítics diran les mateixes bones paraules que ara, després passarà el temps, els joves tornaran vells i moriran i... torna-m’hi torna-hi

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.