Marta Pérez i Sierra: una epopeia lírica de la reclusió

En un dels seus poemaris precedents, M’he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015), Marta Pérez i Sierra aconseguia convertir una temàtica d’arenes movedisses com l’arribada de la menopausa en una proposta intel·ligent. Un llibre viatjava del neguit cap a una determinació vital expansiva. “Les hores suen / el trasbals de les hormones; / es crispen / en el batec taquicàrdic / les unes sobre les altres”, llegíem en “Hormones”. Un estat d’incerteses i llàgrimes gelades. Un to a voltes tètric i premonitori: “Ara soc pedra / i d’aquí no res, pols”. D’aquella negror, la poeta passava a la reivindicació gojosa de la fecunditat perduda per acabar amb un esclat existencial, un conjur contra l’esclavatge del calendari: “Sí, ho vull. / Viure plenament / les marees del meu cos”.

Tot i alguns passatges naïf, Pérez i Sierra aconseguia fer surar aquesta aposta de risc. Un d’aquells llibres que, sense operar cap revolució poètica, ens trauen de l’ensopiment i de la manca de risc tan present en moltes de les propostes poètiques en llengua catalana.

Salvant les distàncies, sobretot temàtiques, Escorcoll és un altre intent de trencar motlles i cotilles, no exempt igualment de riscos. Un poemari narratiu de caiguda i redempció amb una bastida argumental senzilla que connecta amb els herois d’una peça de les pel·lícules de John Ford, invocat en una poc acadèmica —no és un retret—  cita inicial: “M’agrada percebre el vertader perfum de l’aire lliure”. 

El personatge central, Abigail, un nom de reminiscències bíbliques, és arrencada de “l’edat de la innocència” per una relliscada. “Dormies dins la caixa enregistradora / de la fatalitat. Amb talons alts. / Cobejosa de carícies i tendreses, / ensopegares amb l’abisme”. Un problema de drogues (resolt amb una metàfora massa desgastada: “venen cucs de pols blanca”) té la culpa del descens a l’infern. Res, de moment, massa engrescador.

Sortosament, la reclusió de la protagonista obri un ventall de recursos sinestèsics i jocs simbòlics que fan enlairar-se la dimensió lírica del relat. “Hi ha dies que fins i tot l’aigua / fa olor: / Uns dies, olor de tu. / D’altres, del teu sojorn reclòs, / com un pàl·lid abisme”, llegim en “Aigua d’olor”, un motiu temàtic que travessa el segon bloc, “L’alè de les cel·les”, bé per insistir en l’aire fètid de la reclusió, ja siga per recuperar com a antídot el record de l’olor a tabac de pipa del pare. 

Dos poemes ben atractius, “Un sospir a les palpentes” i “Kalma”, marquen el to més aspre i presidiari, versos que parlen d’inseguretat bescanviada, de cops, de deutes i de temors, de la “Catequesi de Valium”. “No plou mai dins de les cel·les. / Mai. / Però l’aigua seca rovella, / sense anhel, les expectatives. / Retalls de desil·lusió / confegeixen l’error. Línia avall”.

Els següents blocs, “Barrots i vidre doble” i “De perfil”, actuen com una mena de miscel·lània, bé per avançar i retrocedir en la narració (“Camell”, “Fada de seda”, composicions que trenquen la linealitat del relat) o per anar jugant amb diferents simbolismes: “Arribar a tu”, aprofita els elements del tancament per bastir una mena de composició amorosa. La mateixa “Fada de seda” serveix també per reprendre el fil sinestèsic (“Fada amb fragància de flors del bosc! / I ara viu en cel·les amb halitosi), amb el zotal com una cridaner d’element de cohesió.

“Cent vuitanta-sis passes d’anada i tornada” és el bloc final, que s’obri amb uns versos significatius de Walt Whitman (“Moltes vegades (...) m’han ficat a la presó i m’han crucificat, / i m’ho faran moltes vegades més”). Es tracta de la part final de redempció, de retrobar-se amb el paradís, quan s’opera un canvi de to que es presta a bonics passatges plens de lirisme: “Descalça. Núvol amunt, / per les arrodonides crestes blanques, / camines suspesa en l’atmosfera, / els pensaments en les filles, / plouen roses roges / dels teus dits”.

Aquesta secció del llibre, la menys colpidora, abunda en versos de plenitud i retrobament, normalment ben resolts, sobretot els que acaben de relligar els fils sinestèsics. La qual cosa potser fa innecessària la tancada massa explícita i ensucrada del poema final, “Preludi”: “Fragància fumejant de pa torrat / i xocolata desfeta. Ja ets a casa!”, són els dos primers versos. Un “Ja ets a casa!” que és també la cloenda.

Una proposta, malgrat les possibles mancances, ben construïda, amb un atreviment i creativitat que cal agrair.