Aquests dies s’ha publicat una foto on veiem Angela Merkel llegint el seu llibreTyrant: Shakespeare on Politics(El tirà: Shakespeare sobre el poder’) a les instal·lacions d’estiu on s’estava. Té idea de com ha arribat a familiaritzar-se amb l’obra?
Exactament, no ho sé. Però sí que sé que ja coneixia el llibre pel maig quan va rebre l’honoris causa de Harvard, on jo ensenyo. Ens vam tractar breument i em va comentar: "M’han dit que ha escrit un llibre sobre Shakespeare que descriu els nostres temps actuals". I li vaig contestar: "Sí".
Els tirans que vostè descriu són sociòpates, mentiders, tramposos i populistes, i es dediquen a fer miques a tots i a tot. Hi ha ara un debat a Alemanya sobre si a la cancellera li han agradat les comparacions que s’hi fan entre els tirans de Shakespeare i Trump.
Això s’espera que facin els llibres: obrir un espai perquè puguem reflexionar.
Si el que pretenia la cancellera era deixar clara la seva postura amb el llibre triat, ho ha fet d’una bastant indirectament. Les assercions del seu llibre també són indirectes si tenim en compte que no conté cap referència directa a Trump. Per què?
Miri, no parem de parlar de Trump. El fet d’estar-hi tan obsedits és part del problema. Al Globe, el teatre de Shakespeare, inaugurat el 1599 a Londres, els espectadors s’estaven drets tan prop de l’escenari que es convertien en part de l’acció. El que Shakespeare volia suggerir era que tots tenim un paper en la creació del poder, ni que sigui com a mer públic. Ens fascina el tirà. Ens diverteix, ens fa fàstic, la seva ascensió adés pot semblar una tragèdia adès una comèdia, totes dues ens atrauen. En un moment donat, resulta que tot consisteix en mentides, però les mentides només funcionen si la gent vol que li’n diguen. Volem continuar observant com actua el tirà, tot i saber que actua de manera destructiva. És així com ajudem a preservar el seu poder, i és per això que no soc partidari de parlar de Trump concretament. Per a mi, això tracta de Shakespeare, els drames del qual exploren els mecanismes psíquics que duen una nació a abandonar els seus ideals, fins i tot els seus interessos.
Quins són aquests mecanismes?
Per exemple: el tirà pot actuar com un populista, com algú que representa els interessos del seu homòleg, el poble. Però està enganyant el poble, ja que l’únic que el preocupa és ell mateix.
Com a autor, vostè es distancia de la persona concreta. Li permet això identificar millor les estructures?
Shakespeare va mostrar el camí, si bé les seves circumstàncies eren profundament diferents de les meves. Al contrari que jo, ell havia de tenir ben vigilades les espatlles. Va viure a l’inici de l’era moderna, quan qualsevol crítica contra els governants es considerava traïció i es castigava amb la tortura i la mort, amb el desmembrament i l’esbudellament. El país va estar molt rebolicat durant el regnat d’Elizabeth I per por d’una invasió estrangera i del terrorisme dels fanàtics religiosos, i hi havia espies pertot arreu. Shakespeare va triar la forma del llenguatge codificat, canviant els llocs i els temps: El rei Lear la situa en la Gran Bretanya de temps remots, Coriolà a la Roma del segle V aC, i Ricard III a l’Anglaterra del XV. Shakespeare va fer servir els retrats d’aquests personatges per mostrar els moments característics en l’ascens de líders catastròfics: la instrumentalització de les disputes internes, el populisme enganyós, la interrelació d’aquells que l’ajuden a pujar, que creuen que ells mateixos es poden beneficiar de l’ascensió del tirà.
La cancellera té les seves limitacions també.Per raons diplomàtiquesno sempre pot dir el que pensa, i des del punt de vista del poder polític ha fet un llarg camí gràcies a no haver-se compromès massa. Durant la visita a Harvard que ha esmentat abans, alguns fragments del seu discurs semblava que anaven dirigits a Trump, si bé no el va anomenar en cap ocasió.
Em va impressionar molt. Va parlar de la seva experiència com a persona que havia crescut a l’ombra d’un mur. No resultava difícil entendre-ho com una al·lusió a la política de Trump, on també hi ha un mur que té un cert paper. Aquesta forma de comunicació codificada, indirecta, era la marca distintiva de l’art de Shakespeare i continua essent-ho avui dia en la posada en escena de les seves obres. Encara me’n recordo d’haver estat invitat a una conferència a Weimar, a Alemanya oriental, als anys vuitanta, on els estudiants havien muntat Hamlet. Hi ha una escena que és sobre un viatge a París. En la producció el rei es treia un passaport germanooriental amb un visat per a França. En la foscor del teatre vaig arribar a sentir que la gent al meu voltant panteixava, però quan hi vaig fer una ullada en les cares no podies descobrir cap expressió. Estaven habituats a detectar senyals i a no permetre que se’ls notés.
Enguany és el 30 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. El segle XX, tan profundament caracteritzat pel totalitarisme, va acabar amb un triomf de la democràcia que, s’esperava, prevaldria tot el segle XXI. Com hem arribat al punt en què ens veiem obligats a fer servir símbols a l’hora de comunicar-nos entre nosaltres, novament?
Lògicament, en les democràcies occidentals ja no cal que ens comuniquem tan indirectament com Shakespeare va fer en el seu temps per pura autodefensa. Tenim altres opcions. Deixi’m que li resumeixi dues maneres de silenciar la gent. Tenim els mètodes preferits pels vells règims autoritaris i encara en ús en alguns llocs: massacrar els enemics com feien en temps de Shakespeare. Amb els règims autoritaris del nostre temps, estem assistint a alarmants recaigudes en aquest vell model. Ara, em ve al cap un periodista que no va tenir por de parlar obertament sobre el seu govern, va anar al seu consolat i allí el van tallar a trossos.
La sospita que el periodista Khashoggi va ser assassinat l’any passat al consolat d’Aràbia Saudita a Istanbul a instàncies del príncep hereu saudita, no?
Però ja no és aquesta l’única ni la principal manera que un règim té per tractar amb els seus enemics. La cosa més interessant és que les democràcies occidentals ni tan sols han de fer servir la força per silenciar la gent avui –poden fer servir altres mètodes, com ara produir un soroll tan aclaparador que les veus disconformes, que cada vegada tenen més problemes per fer-se sentir, acabin no sent escoltades en absolut. La gent dirigeix la mirada allà d’on ve el soroll més fort. I el segle XXI produeix una cacofonia tan abassegadora que quasi eixorda els qui escolten –hi ha una determinada persona, per exemple, que tuiteja cada dia. Igual que nosaltres, Shakespeare va viure en temps convulsos i amb mitjans nous, els quals inclouen el seu teatre. D’una manera autocrítica va analitzar com podia ser utilitzat aquest mitjà. I nosaltres hauríem de fer el mateix amb els nostres mitjans.
No l’ha exposat el seu llibre també al soroll que envolta a Trump?
Al contrari. Per a mi va ser una manera de defugir aquest soroll i pensar en pau. Vaig parlar amb un amic –alemany, per cert-- sobre què podia fer algú com jo tenint en compte la situació actual. Ell em va dir: "Escriu". I vaig escriure sobre el que més sabia.
I doncs, si, com vostè suggereix, la democràcia també està preparant el terreny per als tirans, per a què serveix?
De sociòpates, n’hi haurà sempre. El Ricard III de Shakespeare és un narcisista amb una ànima que gairebé podríem imaginar-nos com un saló ple de miralls --pensi en ell mentre es diu dintre seu: "Ricard s’estima a si mateix, i jo soc jo". La seva vida interior és corrupta i marcida. El problema no és aquesta personalitat corrupta, sinó les condicions de possibilitat per a l’ascensió d’aquest tipus de persones. Jo, encara, i en gran mesura, tinc les meves esperances dipositades en la democràcia. Per a nosaltres és la millor manera d’evitar els malsons com els que actualment experimentem. Però hi ha molta feina a fer. Trump va obtenir quasi tres milions de vots menys que Cllinton i, no obstant això, va esdevenir president. El nostre sistema sembla que té problemes.
Detecto en la seva veu, si més no, un indici d’optimisme.
Soc optimista, però diguem que no ho soc sense límits. Amb Shakespeare, els traïdors, els tirans i també els seus sequaços al final acaben fracassant, fracàs provocat per ells mateixos i també per una humanitat que pot ser delmada però mai completament destruïda.
Shakespeare està considerat un dels creadors de la imatge moderna de la humanitat, perquè les seves figures semblen ambivalents; sovint, fins i tot escindides. Hamlet, per exemple, pateix per la càrrega de la seva culpa. Atenent-nos a Shakespeare, com es converteix en tirà una persona?
La visió que Shakespeare té del personatge del tirà canvia d’una obra a l’altra. Va anar trobant un llenguatge diferent, i sovint millor, per descriure l’agitació interna. Ricard III és un tirà d’alguna manera més unidimensional que Macbeth. Però ja ací, en aquest drama històric primerenc i, d’alguna manera, rudimentari, Shakespeare suggereix que hi ha raons psicològiques --raons basades en la infància, la sexualitat, en una amalgama de narcisisme i por-- per les quals algú desenvolupa el tipus de personalitat del tirà.
Alguns lectors alemanys del seu llibre han establert paral·lelismes no sols entre els governants de Shakespeare i Trump, sinó també entre la seva caracterització d’Elisabet I i Angela Merkel. Vostè descriu el final de l’era elisabetiana en què Shakespeare va viure com a molt turbulent: el d’Elisabet, un regnat relativament estable, arribava a la seva fi, ella estava cansada, en el seu entorn molts especulaven sobre la seva successió, i molts es van enfrontar per aquesta raó. És Merkel una versió moderna d’Elisabet I?
No m’estranya pas, que els alemanys ho interpretin d’aquesta manera, però aquest paral·lelisme no és intencionat. D’altra banda, no sembla que Shakespeare veiés mai Elisabet com un tirà, si tenim en compte el seu respecte per les institucions polítiques i el sentit dels límits del seu poder. Part del malestar d’aquella època provenia del temor generalitzat que les coses no millorarien gaire una vegada ella desaparegués.
Stephen Greenblatt
Guanyador del premi Pulitzer, de 75 anys, és catedràtic de literatura a la Universitat de Harvard, on duu a cap investigacions sobre les obres de William Shakespeare. Ës l’autor del recent llibre Tyrant (‘El tirà’) lloat per crítica i públic.
Traducció de l’anglès per Francesc Selles