Llengües amenaçades

Indígenes de l’Àrtic: quan el problema no és el fred

Al Cercle Polar Àrtic sobreviuen, amenaçades per l’atractiva escalfor de ciutats més meridionals, desenes de pobles indígenes i més de vuitanta llengües. El canvi climàtic, en uns llocs, i el turisme massiu, en d’altres, els plantegen reptes nous. El Centre de Recerca i Estudis ARCTIC de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en va parlar en una conferència internacional celebrada a Barcelona el 27 d’abril.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Som a l’Àrtic des de fa milers d’anys, però som invisibles en la seva història. Són els exploradors els que han passat a la història de l’Àrtic”. Ho deia, amb tristesa, el director del Parlament del poble sami de Noruega, en Rune Fjellheim, a la directora del Centre de Recerca i Estudis (CER) ARCTIC de la UAB, Françoise Breton. Ella també creu que s’ha de capgirar la situació, però ara mateix les comunitats indígenes s’enfronten a amenaces i reptes més urgents que la recuperació de la història.

En els territoris del Cercle Polar Àrtic viuen, segons l’Arctic Human Development Report, quatre milions de persones. Segons aquest informe, coordinat pel Stefasson Arctic Institute de Akureyri d'Islàndia, els indígenes representen un 10 per cent d’aquesta població. Però el càlcul podria ser molt optimista perquè la suma de les vuit ètnies del Cercle Polar no arriben a 400.000 persones: els samis, que es troben a Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia, en sumen unes 85.000; a Rússia també hi ha els nenets (41.300), els khantis (uns 28.000), els evenkis (77.000), els txuktxis (15.000) i part dels yupik, que també són a Alaska (en total, 21.000). Els aleutians es troben a les illes Aleutianes i a l’Alaska continental (només 1.300 en total) i els inuit són al nord d’Alaska, nord de Canadà i Grenlàndia (110.000). Algunes d’aquestes ètnies, com la dels aleutians, estan clarament amenaçades, però moltes de les seves llengües estan directament en perill d’extinció.

No seria tan estrany. Fa deu anys va morir Marie Smith Jones, l’última parlant de l’eyak, una llengua que es parlava a la zona centre del sud d’Alaska.

El fred

El fred no és un problema per als indígenes de les contrades més septentrionals. Han après a conviure-hi i aprofitar tots els recursos del medi que els envolta. Però les ciutats, sovint més meridionals, tenen uns altres atractius, a banda d’un clima menys extrem. Ho explicava la Tanja Joona, investigadora sènior de la Universitat de Lapland (Finlàndia), en el congrés “Indigenous peoples in cold climates” organitzat pel CER-ARCTIC de la UAB. Tanja Joona explica que les “àrees urbanes ofereixen oportunitats econòmiques i una xarxa educativa, cultural i social”. Per això “les tendències demogràfiques a l’Àrtic europeu són significativament influenciades per la migració —del nord al sud i del medi rural a l’urbà—” sobretot per la gent que busca “treball en l’extracció de recursos i en el sector serveis”.

No és igual a tot arreu, evidentment. “Per exemple —exposa Joona—, la població creix al nord de Noruega i Islàndia i baixa a la Lapònia finesa i a la Rússia septentrional”.

Lògicament, a la majoria de regions la migració de les àrees rurals ha estat acompanyada pel creixement dels centres urbans àrtics.

 

La mort

Quina és la raó, si el fred no espanta ni els sami ni els inuit ni els txuktxis ni cap ètnia indígena? En primer lloc, que la mortalitat és més alta i l’esperança de vida més baixa com més t’endinses en el Cercle Polar.

Hi ha problemes antics que es van resolent de mica en mica i hi ha problemes nous. Entre els antics hi ha el de la mortalitat, fins i tot la mortalitat infantil. Per tant, és lògic que “almenys un 80 per cent dels nens dels indígenes Sami finesos —com explica Joona— neixin fora de la seva terra al nord de Finlàndia”. Tot i això, aquestes diferències eren molt marcades fa quaranta anys i ara progressen cap a l’equiparació. Sobretot les de mortalitat infantil.

Els índexs de suïcidi també són més alts que als països europeus i que a les regions meridionals dels seus Estats, segons Joona.

 

El turisme

Entre els nous factors que afecten negativament els pobles indígenes de l’Àrtic, la Françoise Breton, directora de CRE-ARCTIC, indica el turisme massiu i el canvi climàtic.

El turisme també pot ser generador de noves oportunitats. Això sembla suggerir Tanja Joon quan parla d’Ilulissat, un poble de 4.500 habitants a l’oest de Grenlàndia, que ha esdevingut una de les capitals turístiques de la regió perquè és la porta d’accés al fiord gelat d’Ilulissat que la Unesco va declarar Patrimoni Mundial el 2004: el fiord és la desembocadura de la Sermeq Kujalleq, una de les glaceres que avancen més ràpid (19 metres al dia) i la que produeix més icebergs del món perquè desemboca directament a la mar. A Ilulissat —que, precisament, vol dir iceberg en la llengua de la terra, el Kalaallisut— Joona constata que “l’increment del preu de l’halibut ha estat beneficiós per a la ciutat i els seus habitants. Hi ha una cosa que s’observa clarament en els seus carrers: molts nens petits i mares empenyent cotxets, i fins i tot una nova escola acabada de construir”. Segur que el preu de l’halibut ha portat ingressos però també el turisme.

Tot i això, Breton creu que el turisme “massiu” pot ser molt contraproduent: “Un país com Islàndia, que té 330.000 habitants, va rebre quatre milions de turistes l’any passat, en només tres o quatre mesos, perquè la gent s’hi concentra a l’estiu. Quan arriben, és caòtic. Això no produeix gran retorn per a la població en general, i encara menys per a les poblacions indígenes”.

La natura

A més, Breton considera que aquest turisme està carregat d’una sèrie de prejudicis que acaben perjudicant els pobles indígenes: “Els turistes donen molt de valor al medi ambient i al respecte a la natura però no s’adonen que prohibint als indígenes la pesca de la foca o de la balena, estan traient tots els recursos a la gent que només té això. Ells són caçadors de foques o pescadors o caçadors de balenes”.

És un dilema etern que l’escriptor danès Peter Hoeg ja plantejava en la novel·la La señorita Smila y su especial percepción de la nieve (Ed. Tusquets, 2011). La protagonista i narradora, filla d’una inuit de Grenlàndia, recorda quan la seva mare mirava de fer-li entendre que allò que caçaven i pescaven ells representava molt poc en el balanç de la natura: “Va intentar explicar-me una vegada com, en un sol mes, podien arribar a reunir-se més de tres mil narvals en un mateix estret en plena ebullició de vida. Al més següent, acaben encerclats pel gel i moren de fred. Com, en els mesos de maig i juny, hi ha tants reis marins que tinten les roques de negre. I com, un mes després, han mort de fam milers d’ocells”. Smila deixava ben clar que, al gel, alguns conceptes es capgiraven: “La compassió no és una virtut a l’Àrtic, més aviat es considera una espècie d’insensibilitat, una manca de sentiment pels animals, pel medi ambient, per les circumstàncies i el caràcter urgent de la necessitat”.

El canvi climàtic

L’esmentat document Arctic Human Depelopment Report ja reconeixia que l’IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) ha alertat que “l’escalfament de bona part de l’Àrtic tindrà impacte sobre la població a diverses escales geogràfiques, la qual cosa podria impactar els patrons d’assentament i migració” actuals. Aquesta afectació ja s’està donant, tot i que, com s’anunciava, a diferents escales segons el lloc de l’Àrtic on es produeixen. Françoise Breton explica el que fa poc ha pogut veure a Svalbard, unes illes situades molt al nord que depenen administrativament de Noruega. “Svalbard té moltes glaceres, té ossos, té la balena blanca, la beluga..., és un lloc preciós on vaig ser una llarga temporada fins a 2015. Ara he tornat i he vist que, en aquests dos últims anys han tingut per primer cop allaus de neu, allaus que han destruït dues o tres cases. A més, a l’estiu pateixen despreniments molt greus i també hi ha hagut una pujada del nivell del mar, com a conseqüència d’una tempesta, que s’ha emportat quatre o cinc cases que eren a prop del fiord. La gent no ho havia vist mai això”.

El canvi climàtic, a més a més, amenaça amb un inesperat problema de salut amb el desgel del permagel —el terra permanent glaçat de l’Àrtic—, “no només perquè el permagel pot alliberar molt de carboni a l’atmosfera”, alerta Breton, sinó, especialment, “perquè hi ha el perill que també quedin alliberats antics bacteris i virus que van ser atrapats pel gel. Això crea una incertesa enorme, perquè ni els científics sabem l’abast que pot tenir”, conclou la directora del CRE-ARCTIC.

Efectivament la ciència estudia si el desgel del permagel pot amagar bacteris i virus com la pesta bubònica, la verola o la grip espanyola. De fet, això ja ha passat en un cas: el 2016, un nen va morir com a conseqüència d’un brot d’àntrax, una malaltia que hauria reviscolat en descongelar-se el cadàver d’un ren mort per aquest bacteri. L’àntrax hauria contagiat uns 2.000 rens vius. Posteriorment unes vint persones de la comunitat indígena dels nenets, del districte autònom de Iamàlia, a Sibèria occidental, es van posar malalts en menjar carn de ren, que és un dels seus principals productes de subsistència. L’àntrax va causar la mort d’un noi de 12 anys, segons va informar en el seu moment el ministeri de salut rus. La cosa va quedar aquí però en el futur es poden tornar a donar casos semblants. De fet, els científics ja han pogut recuperar fragments de l’ARN de la grip espanyola en cadàvers enterrats fa cent anys en fosses comunes de Sibèria.

Aquests casos poden semblar extrems o alarmants però és lògic pensar que l’aprimament de les capes de gel a l’Àrtic pot tenir conseqüències molt diverses, des de la retracció de la costa o els canvis forçats en les rutes de comunicacions sobre el gel —perquè el seu gruix els faci impracticables—, els canvis de costums dels animals que són la seva caça tradicional o dels ramats de rens que constitueixen la font d’alimentació principal de samis, nenets, txuktxis, khantis i evenkis.

Per tot plegat cada cop és més evident la concentració dels indígenes en nuclis urbans. Les primeres conseqüències d’aquest fenomen ja són evidents, per a Tanja Joona: “Els indígenes volen viure a les ciutats i hi viuen però tenen menys oportunitats d’aprendre la seva llengua i fer-la servir”.

Les primeres víctimes, doncs, podrien ser les llengües més vulnerables. I, entre les 83 que s’identifiquen en els mapes més rigorosos (vegeu gràfic a la pàgina 50), n’hi ha moltes: el quet només el parlen unes 210 persones; l’aleutià, entre 150 i 500, segons les fonts; el tsimishian, 400; l’alutiiq o sugpiaq dels yupik del Pacífic, un miler; el tlingit, 1.400; l’slavey, 2.100; l’even, 7.500 i l’evenki, 40.000. Aquestes llengües figuren entre les que tenen censos coneguts de parlants però n’hi ha d’altres sobre les quals la informació és nul·la, malgrat el treball del Consell Àrtic on hi ha les sis grans organitzacions indígenes: l’Associació Internacional Aleutiana, el Consell Àrtic Athabaskan (bona part dels pobles canadencs), el Consell Internacional Gwich’in (els d’Alaska i part de Canadà), el Consell Circumpolar Inuit, el Consell Sami i la RAIPON (Associació Russa de Pobles Indígenes del Nord).

Volen capgirar la història però ho tenen tot en contra. Excepte el fred.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.