A una hora i vint minuts de Berlín en cotxe, hi ha una de les meravelles més desconegudes d’Alemanya: l’Spreewald o bosc de l’Spree, que el 1991 la Unesco va declarar Reserva de la Biosfera. Es tracta d’una zona humida on el riu Spree forma una xarxa de més de 1.300 Km de petits canals només navegables en barques de perxar o canoes de rem. Des dels municipis de Lübben i Lübbenau surten les barques o els camins que s’endinsen en la frondosa selva de vern, roure i freixe de fulla gran, en el seu interior esquitxada de pastures. Al cor de l’Spreewald només s’hi pot accedir en barca, a peu o en bicicleta. L’aigua forma els carrers i les cases de fusta disseminades per Spreewald tenen el número i la bústia de cara als canals, anomenats Fliesse.
En el cor d’aquesta teranyina de vegetació i aigua hi ha el nucli de Lehde, o Lèdy en la llengua del país, que no és l’alemany sinó el baix sòrab. El petit Lehde és l’exòtica perla verda —l’atractiu turístic principal— d’una petita regió de l’estat de Brandenburg, la Baixa Lusàcia, on sobreviu a dures penes el baix sòrab: 2.000 parlants segons les projeccions més pessimistes; 8.000 segons les optimistes.
La zona lingüística del sòrab baix està separada —com un illot de l’Spreewald— de la zona on es parla l'alt sòrab, una llengua germana però diferent, a l’Alta Lusàcia (a l’estat de Saxònia). Entre totes dues illes, un ample canal —de fet, un mar immens— de parla alemanya, un oceà que any rere any va menjant terreny a totes dues illes.
Les llengües sòrabes pertanyen al grup de les llengües eslaves de l’oest, del qual també formen part el polonès, el txec i l’eslovac. Les cinc llengües es relacionen amb les llengües eslaves orientals, que són l’ucraïnès, el bielorús i el rus, i les llengües eslaves del sud: l’eslovè, el serbocroat, el macedoni i el búlgar.
La polonesa Nicole Dolowy, experta en llengües eslaves i, durant un temps, investigadora en el Serbski Institut (Institut Sòrab), és qui explica a EL TEMPS que el baix sòrab només té 2.000 parlants i l’alt sòrab, uns 15.000.
Les últimes dades oficials, de 2006, indiquen clarament que aquestes projeccions poden ser molt reals. Un altre exinvestigador del Serbski Institut, Ludwig Elle, explicava el 2006 en l’estudi “El sòrab a Lusàcia: la política lingüística i l’ús de l’idioma” (Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura-XVII, 2006), que “a les zones on es parla el baix sòrab viuen aproximadament entre 8.000 i 10.000 parlants del sòrab (Jodlbauer, 2001)” i, “pel que fa a l’àrea lingüística de l’alt lusacià, els valors varien entre 15.000 i 20.000”.
En total, les dues llengües sòrabes sumaven, en aquell 2006 menys de 30.000 habitants, la qual cosa representava menys de la meitat dels parlants de sòrab que hi havia vint anys abans, el 1987 (67.000 habitants), i gairebé una quarta part dels que hi havia setanta anys abans, el 1936, (111.000).
Per això Nicole Dolowy afirma a EL TEMPS que “el baix sòrab està en una situació crítica”, perquè “la transmissió intergeneracional es va trencar entre les dècades dels anys 30 i els 50 del segle XX i ara pràcticament no hi ha parlants nadius que facin aquesta transmissió (els parlants nadius són molt vells)”. La situació de l’alt sòrab “és millor, sobretot perquè entre la comunitat catòlica la llengua s’ha mantingut i totes les generacions l’han parlat”. A l’Alta Lusàcia, on la ciutat més gran és Bautzen (Budysin en sòrab) la petita comunitat catòlica s’ha identificat especialment amb la llengua i l’ha conservada com a senya d’identitat inseparable del catolicisme. Malgrat això, adverteix Dolowy, “estem parlant d’una comunitat amb pocs milers de parlants, que estan emigrant, casant-se amb no-parlants del sòrab i l’amenaça de perdre la llengua és enorme”.
No és que la llengua no tingui cap protecció. Hitler la va perseguir i prohibir, però durant l’època de la República Democràtica Alemanya se’n van reconèixer els drets dels parlants i se’n va garantir l’ensenyament. Això va ser insuficient. Actualment, l’alt sòrab està més protegit per l’estat de Saxònia que el baix sòrab pel de Brandenburg. Tots dos länder reconeixen el dret dels ciutadans a dirigir-se a l’administració en sòrab però només els primers tenen l’obligació de respondre en la mateixa llengua.
El rellotge corre en contra de les llengües sòrabes i el moment és crucial. Això assenyalava el japonès Goro Christoph Kimura, professor d’estudis alemanys a la Universitat Sophia de Tòquio, en una conferència de 2014 organitzada pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona. Segons Kimura, l’entrada de Polònia a la UE ha diluït la frontera amb Alemanya, i això pot representar una amenaça o una oportunitat per a les llengües sòrabes. “Una possibilitat —deia Kimura— és que el polonès representi una competència per al sòrab”. Per donar una idea de com l’entrada del polonès el podia afectar, Kimura analitzava el paisatge lingüístic —l’ús de la llengua en rètols i cartells públics i privats: “A Chosebuz [Cottbus en baix sòrab], on amb prou feines hi ha cartells comercials en sòrab, n’hi trobem, però, en polonès. Pel que sembla, el polonès ocupa el lloc del sòrab com a segon idioma”.
Però el polonès podria servir també per salvar el sòrab. Hi ha una antiga dita sòraba que fa: “Amb una boca sòraba pots travessar Polònia i Rússia”, perquè tot són llengües eslaves i això permet la comunicació a un nivell bàsic.
Aquí és on els defensors del sòrab veuen ara una escletxa per aprofitar el turisme o la immigració veïna en benefici de la llengua. Així li ho explicava a Kimura el responsable d’Afers Exteriors de l’organització nacional sòraba Domowna: “Polonesos i txecs entenen més bé el sòrab que l’alemany. Una associació turística em va demanar d’instal·lar senyals en sòrab. Si hom escriu en sòrab, txecs i polonesos també ho poden entendre”. Pot ser l’última oportunitat per a aquesta llengua.