Entrevista

Lula da Silva: «Bolsonaro sembla Neró: està incendiant tot el país»

L’expresident brasiler Lula da Silva parla sobre la soledat que viu a la cel·la i explica per què creu que el seu successor ho destruirà tot.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa set mesos el corresponsal de Der Spiegel Jens Glüsing va demanar permís al Tribunal Suprem del Brasil per entrevistar l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva, que és a la presó des de fa més d’un any. Fins fa cinc setmanes totes les peticions havien estat rebutjades. Però aleshores, sorprenentment, van acceptar. Durant seixanta minuts Glüsing va poder parlar amb Lula a la ciutat de Curitiba, al sud del Brasil, en una sala sense finestres de la central de policia. En tot moment hi va haver dos policies armats. El corresponsal de Der Spiegel va poder saludar l’expresident amb una encaixada de mans, però després va haver de mantenir una distància d’uns tres metres.

L’expresident semblava que estava en bon estat físic i psíquic i se’l veia combatiu. Gülsing no va poder veure la cel·la de Lula, situada al quart pis de l’edifici i que no té barrots. Gent que l’ha visitat diu que fa uns quinze metres quadrats. A través d’una tele amb connexió USB Lula té contacte amb el món, i està molt ben informat sobre política nacional i internacional. Cada matí uns col·laboradors seus li desen un resum de premsa i documents importants en un llapis de memòria, ja que no té accés a internet. A la presó l’expresident llegeix molt, tres cops per setmana pot sortir per rebre una dosi de llum solar. A petició seva li han instal·lat a la cel·la una cinta de córrer, així es manté en forma.

 

—Senyor president, com està? Pateix en aquesta soledat?

—Ho porto bé. A més, tres cops al dia em saluden enèrgicament seguidors meus que acampen a l’exterior, en un racó del carrer. Quan surti d’aquí, estaré eternament agraït a aquestes persones. Espero que un dia pugui sortir per l’entrada principal d’aquesta casa i pugui beure’m amb ells un bon aiguardent.

—Vostè sempre ha sigut una persona sociable i comunicativa. Com suporta estar en una cel·la petita?

—Li confessaré una cosa que no he explicat mai a ningú. Fa molts anys, quan vaig començar la meva carrera sindical, era molt tímid. Em posava nerviós quan havia de parlar en un acte. Per preparar-me enganxava fotos de molta gent a la paret de l’habitació i assajava el discurs davant seu. Parlava davant un públic imaginari. Ara, quan soc a la cel·la i sento el desig de parlar davant un públic, també penjo fotos a la paret.

—El seu captiveri també és una càrrega per a la seva família. Vostè té els comptes bloquejats, i la seva filla ara ven dolços per internet.

—Tot això és complicat per a ells, però no em vull queixar. Quan jo era petit i vivia amb la meva mare, el diumenge sovint la veia asseguda al costat de la cuina. No hi havia res per preparar un àpat, però ella no es queixava. Els meus fills com a mínim tenen prou per menjar. Evidentment m’agradaria que no haguessin de passar per això. Però amb el temps s’imposarà la veritat.

—A vostè l’han condemnat en segona instància per corrupció i blanqueig de capital, però fa poc la condemna es va reduir a gairebé nou anys. Se l’acusa d’haver obtingut un habitatge d’una empresa de construcció que a canvi va tenir preferència en l’adjudicació d’encàrrecs de l’empresa petroliera Petrobras, que és pública en part. Com vol demostrar la seva innocència?

—No he de demostrar que soc innocent; jo animo la justícia a demostrar la meva culpabilitat. Vaig ser condemnat en primera instància sense que es presentés ni una sola prova. El fiscal responsable va fer una presentació de Power Point per justificar l’acusació contra mi. En la presentació va dir que no hi havia proves concloents i que l’acusació es basava en “conviccions”. El jutge Sérgio Moro, el que em va condemnar, tampoc no va presentar proves, es va remetre a “fets indeterminats”. El tribunal d’apel·lació em va condemnar sense llegir les actes processals, volien impedir la meva candidatura tan de pressa com fos possible.

—Els fiscals l’acusen d’haver actuat com a cap d’una associació criminal.

—Al final algú ha de demostrar que aquell habitatge és propietat meva i que vaig rebre diners de l’empresa de construcció o de Petrobras. No pot ser que algú sigui a la presó esperant que la justícia presenti proves. Jo estic lluitant perquè finalment s’imposi la veritat.

—Possiblement haurà d’estar-se uns quants anys a la presó...

—El procés pot ser que trigui, no passa res. És dur, m’estimaria més estar en llibertat, però hi ha una cosa que no abandonaré a cap preu: la meva dignitat.

—Poc abans de ser detingut, vostè estava fent campanya a la frontera amb Uruguai. Va dir que només havia de fer un pas per resguardar-se de la justícia. Es penedeix de no haver anat a l’exili?

—No. Hi havia algunes coses que no volia deixar enrere. Tinc 73 anys, vaig ser president del Brasil i soc un personatge massa conegut. No em veia com un refugiat. Algunes persones importants van preguntar-me si no em convindria més marxar del Brasil o buscar refugi en una ambaixada. Jo vaig optar per quedar-me al país. Lluito per la veritat. Vull demostrar que els que m’acusen són uns mentiders. I si ho he de fer estant empresonant..., tinc la consciència tranquil·la. El jutge Moro i els fiscals que m’han ficat entre reixes no dormen tan tranquils com jo, n’estic convençut.

Seguidors de Lula davant de la seu de la policia: “Estaré eternament agraït a aquestes persones” .

—Ja s’imaginava que el detindrien?

—Des que va començar l’“Operació Lava Jato” (com es va denominar la investigació per corrupció), estava convençut que en realitat ells només tenien un objectiu: detenir-me. Aleshores em vaig dir que no era possible que els meus adversaris fessin cessar del càrrec la meva successora, Dilma Rousseff, que també és del Partit dels Treballadors, i que després permetessin que jo fos escollit president una altra vegada. Una cosa no quadrava amb l’altra.

—Es veu a si mateix com un pres polític?

—El jutge Moro, que m’ha condemnat, ha estat nomenat ministre de Justícia pel nou president, Jair Bolsonaro. Fa uns quants dies Bolsonaro va reconèixer obertament que havia pactat amb Moro que l’ascendiria quan sortís una vacant al Tribunal Suprem. Això demostra que tot estava preparat.

—Moro nega aquestes acusacions...

—Moro va treballar perquè Bolsonaro fos escollit president impedint la meva candidatura.

—Amb el seu govern, l’economia va viure un boom i milions de persones van sortir de la pobresa. A continuació, però, hi va haver una davallada política i econòmica. L’any passat va ser escollit president el radical de dreta Jair Bolsonaro. Què està passant al Brasil?

—La política econòmica no és una cosa màgica. Cal ser creïble perquè et respectin. Per això jo tenia el suport de Gerhard Schröder i Angela Merkel, de George W. Bush, Barack Obama, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy, Tony Blair i Gordon Brown. El Brasil anava en camí de convertir-se en la cinquena potència econòmica del món, i ara tenim aquest desastre. Bolsonaro sembla l’emperador romà Neró: està incendiant el país. Les paraules ocupació, creixement, inversions i desenvolupament a ell li sonen estranyes. Ell no vol construir, només destruir. Tenim un president que es quadra davant la bandera dels EUA. Això, el Brasil no s’ho mereix.

Captiveri de Lula. Lula Da Silva a São Paulo en 2016.

—Però el Partit dels Treballadors (PT) no té part de culpa en aquesta decadència? Vostè va prometre que combatria la corrupció i ara el partit està involucrat en nombrosos escàndols de corrupció.

—En la història del Brasil no hi ha cap partit que hagi creat més instruments per lluitar contra la corrupció que el PT. No tan sols vam elaborar lleis més dures, sinó que vam impulsar més transparència. Així la corrupció va sortir a la llum. Hem comès errors, i ho estem pagant. Però a la presó només hi ha el tresorer del nostre partit, per bé que tots els partits aconseguien diners de la mateixa manera que nosaltres. El PT no ha estat castigat pels seus errors, sinó pel que va fer correctament.

—A què es refereix?

—L’elit brasilera no accepta l’ascens dels pobres. El meu delicte és que vaig fer possible que els pobres poguessin estudiar, que poguessin fer servir les mateixes voreres que els rics, que de cop i volta poguessin anar a centres comercials i aeroports. Aquest país és de tots. El PT va ser generós amb aquells que necessiten l’Estat brasiler, però no va desatendre els rics. Jo porto la meva creu, però, els pecats, els van cometre unes altres persones.

—La fiscalia afirma que hi havia un sistema de corrupció enorme al voltant de Petrobras per finançar els partits.

—Això és mentida. És possible que n’hi hagués algun cas; Petrobras és una empresa enorme, que movia cada any 30.000 milions de reals, aproximadament 6.600 milions d’euros. Acabo de llegir un llibre sobre la història del petroli i la política de poder que hi està lligada. Des de llavors n’estic convençut: el que passa al Brasil té a veure amb els interessos de les empreses petrolieres nord-americanes.

—Ho diu seriosament?

—Els nord-americans i l’elit brasilera no volien permetre que els jaciments de petroli en alta mar que es van descobrir durant el meu mandat només fossin explotats amb una participació majoritària de Petrobras. Estan en contra que el 75% de les taxes de les llicències s’inverteixin en el sistema educatiu perquè el Brasil finalment es posi al dia d’un retard educatiu de 200 anys. No volen que amb aquests diners es financiï investigació, tecnologia i el sistema de salut. Per això van fer caure la meva successora, Dilma Rousseff. Per això hi va haver totes les maniobres il·legals per impedir que em tornés a presentar. Sabien que la gent em votaria encara que fos a la presó. El fiscal Deltan Dallagnol, que dirigeix l’acusació, és un titella del Departament de Justícia dels EUA.

—Però no totes les acusacions han sortit del no-res: l’empresa de construcció brasilera Odebrecht, que es troba al centre de les investigacions per corrupció, suposadament va subornar polítics de tota l’Amèrica Llatina. Vostè no tenia una relació massa propera amb Odebrecht?

—No. I no em penedeixo de cap relació que hagi tingut amb empreses, bancs, empresaris i treballadors. Sempre vaig ser conscient de la importància d’Odebrecht per al Brasil. És molt probable que la gent que van tirar endavant la deposició de Rousseff i que volien destruir Petrobras també tinguessin interès a desarticular les grans empreses de construcció brasileres. Es poden investigar perfectament casos de corrupció, posar al descobert la corrupció, i si el propietari d’Odebrecht ha sigut corrupte ha de ser detingut. Però l’empresa ha de continuar treballant per crear llocs de treball i benestar. Qui se’n beneficia, del fet que les empreses constructores se’n vagin en orris? Qui té interès que les empreses brasileres no tinguin activitat a l’Àfrica o en altres països de Sud-amèrica? Els competidors d’Europa i els EUA.

—L’elit brasilera que vostè critica amb tanta vehemència li feia la rosca quan vostè era al Govern.

—Jo sempre ho he dit: governo per als rics i per als pobres. Però tots han de saber que la meva preferència és pels més necessitats. Al final del meu període de govern, el 2010, tenia uns índexs d’aprovació de més del 80%. Hi havia consens nacional sobre la meva persona.

—Com s’explica, doncs, que actualment una part de la societat l’odiï tant?

—Des del 2005 els mitjans brasilers han atiat l’odi contra mi. Mário Soares, l’anterior president portuguès, va dir-me en una visita: Lula, no ho entenc; per a la premsa estrangera vostè és un déu, però per a la brasilera és el dimoni. Després de les manifestacions massives del 2013 aquell odi es va intensificar. Després de les eleccions del 2014, que la meva successora Rousseff va guanyar amb un resultat ajustat, l’oposició al principi no volia acceptar el resultat. La dreta sempre predica: el nostre enemic és el Partit dels Treballadors, l’hem de destruir. Però no ho han aconseguit, només han guanyat unes eleccions.

—De tota manera, Bolsonaro no és un representant de l’oposició tradicional...

—Bolsonaro no és apte per ser president. I, tot i així, com és que va guanyar? Citaré una frase de l’autor de Moçambic Mia Couto: “En èpoques de terror escollim monstres perquè ens protegeixin”. Així doncs, tenim un paio que va ser diputat durant 28 anys però no va aconseguir mai res, i que és capaç de vendre’s com algú “nou”. No va ser escollit perquè els seus seguidors creguin que és la millor alternativa, sinó perquè està en contra del PT, va ser un vot de protesta.

—La democràcia està en perill, al Brasil?

—A Bolsonaro la democràcia no li importa gens. Ell i la seva gent només pensen en una cosa: les armes. En gairebé cada foto, fa el gest de pistola amb la mà. El primer que va fer va ser enviar cap a casa els metges cubans que en moltes regions pobres eren els únics que garantien l’atenció sanitària. Després va dedicar-se al tema de la política mediambiental i va minar els drets dels treballadors. Ara parla de fer una gran reforma de les pensions. Això potser ajudarà els bancs, però no el poble. Aquest home és un perill per al Brasil. Destrueix tot el que vam construir.

—Al cap i a la fi, té el suport de les forces de seguretat.

—Els militars que li donen suport sembla que han oblidat tots els principis nacionalistes. A parer meu, aquests principis no són només protegir les nostres fronteres, sinó també la nostra biodiversitat, la nostra aigua, el nostre territori amazònic, la nostra indústria.

—Mentre va ser president, vostè va tenir una bona relació amb les forces de seguretat. Per què ara els generals li donen l’esquena?

—A mi també m’agradaria saber-ho. El dia que surti d’aquí vull parlar seriosament amb diversos oficials. No entenc per què el cap de l’exèrcit abans de les eleccions va proposar al Tribunal Suprem que em condemnés per impedir la meva candidatura. Mentre vaig ser president, sempre vaig tractar bé els militars.

—Hi ha l’amenaça que l’exèrcit prengui el poder si el Govern de Bolsonaro fracassa?

—Jo no vull que això passi. El poble brasiler no s’ho mereix. Espero que Bolsonaro entri en raó i es guanyi el respecte com a president d’aquest país. Hauria d’aprendre a comportar-se de manera civilitzada. Si Bolsonaro cau, el vicepresident hauria d’assumir el càrrec, i és un general.

—La societat brasilera està profundament dividida...

—Això no passa només al Brasil, sinó també a Alemanya, els EUA i altres països. A tot arreu s’atia l’odi. Qui sembra vents cull tempestats. El Brasil està en aquesta situació.

—Veneçuela es troba en una situació molt més dura que el Brasil. El president del seu Partit dels Treballadors va assistir a l’acte de jurament del càrrec de Nicolás Maduro. El Govern del Brasil, per contra, com Alemanya i molts altres països, va reconèixer Juan Guaidó com a president interí.

—Va ser un error que Alemanya reconegués Guaidó, faci-ho saber a Angela Merkel. Que ho faci Donald Trump, ho entenc, però Alemanya no estava obligada a obeir els EUA. Ningú es pot declarar president a si mateix. Una acció així destrueix les institucions.

—Guaidó es remet a la Constitució.

—Per què, doncs, l’oposició no va impugnar la victòria electoral de Maduro l’any passat?

—Les eleccions es van considerar manipulades.

—Si van ser manipulades, per què no les van impugnar? No estic d’acord amb el que està passant a Veneçuela. Però és un problema dels veneçolans. Jo estic a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles. Qui vulgui governar a Veneçuela s’ha d’asseure amb els seus contrincants en una taula i ha de negociar, i Guaidó no hi està disposat. És un cregut, no és de confiança.

—Preveu tornar-se a presentar a unes eleccions presidencials?

—A la meva edat, amb 73 anys, ni tan sols sé si d’aquí a quatre anys encara seré viu. Hem de buscar nous candidats, hi ha bona gent tant dins com fora del Partit dels Treballadors. Ara mateix no estic pensant en una candidatura. Estic centrat en la meva vida i en els processos judicials.

—Senyor president, moltes gràcies per l’entrevista.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.