Dos anys de la llei de referèndum

«Forcadell impedí que el Parlament amagués el debat que hi havia a la societat catalana»

Fa ara dos anys, Joan Josep Nuet Pujals (Reus, Baix Camp, 1964) era secretari tercer de la Mesa del Parlament de Catalunya. Ell va ser, de fet, un dels qui van permetre tramitar les lleis que van donar viabilitat legal a l’1 d’octubre. I és per això que pròximament s’enfrontarà a un judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, on serà acusat de desobediència i podria patir inhabilitació. Nuet, que formava part del grup de Catalunya Sí que es Pot -que acollia els comuns, Iniciativa, Podem i Esquerra Unida- va fundar el corrent Sobiranistes al si dels comuns, que després es va integrar electoralment amb Esquerra Republicana. És per això que enguany és diputat al Congrés pel Grup Republicà, que domina la formació d’Oriol Junqueras. Parlem amb Nuet de les sessions parlamentàries que van conduir Carme Forcadell a la presó i de l’actualitat política.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara es compleixen dos anys de les sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya. Com les recorda?

Sobretot, recordo la intensitat política. Cada minut es vivia amb passió, com si fossin moments històrics. Sempre dic que en dos anys vaig aprendre més que qualsevol altre diputat en deu. La intensitat va ser molt forta. En tinc un record positiu, d’aquells moments. Tot i que dins d’allò positiu hi ha coses que, segur, es podrien haver fet d’alguna altra manera. I si tingués una altra oportunitat miraria de millorar aquestes coses, de fer-les diferents. Però en global no tinc una visió negativa d’aquelles jornades. Estàvem transitant camins nous en la història del país. I per tant, era una situació d’excepció, històrica. Vam intentar viure uns moments que no vam poder viure però que segur que viurem en algun altre moment.

Quines coses, segons vostè, es podrien haver fet millor?

Crec que des del punt de vista metodològic ens vam veure obligats a fer una cosa molt difícil: hi havia una vigilància del Tribunal Constitucional sobre el Parlament. No només una vigilància: una tutela efectiva. Per tant, els mecanismes parlamentaris es van haver de doblegar en algun moment de manera excessiva. Perquè no hi havia un debat lliure, tal com es requereix en qualsevol procediment parlamentari, sinó una tutel·la i una amenaça penal. La situació era kafkiana. Amb tot això, havíem de garantir els mecanismes democràtics d’un Parlament amb la censura imposada del TC. Per exemple, pel que fa a la Llei de Referèndum, allò lògic seria que s’hagués fet una ponència parlamentària durant setmanes o mesos per elaborar aquesta llei i aprovar-la. I en canvi, la tramitació de la llei va durar dues hores.

Va ser només un problema de tempos?

I provocat per una tensió entre les legitimitats del poder legislatiu i el judicial. No hem d’estar orgullosos de tot el que vam fer, encara que algunes d’aquelles coses que vam fer i eren millorables estaven, d’alguna manera, provocades per aquesta tutel·la judicial efectiva a la qual va estar sotmès un parlament democràtic. Tramitar una llei de referèndum amb impacte històric en dues hores no és per estar orgullosos, tot i que està justificat per la tutel·la efectiva i per la voluntat d’intervenció immediata del TC quan el Parlament iniciés el tràmit. Encara que el Parlament, tot i iniciar el tràmit, encara no l’havia conclòs, per la qual cosa no es podia saber si el tràmit era o no constitucional. Això, que és tan sofisticat, és una contradicció del funcionament democràtic. Però hi va haver un atac del TC, que té una llei que havia estat modificada poc abans per dotar-se de capacitats executives que li permetessin una intervenció directa. Això va ser criticat de manera profunda pel Consell d’Europa en una resolució, perquè aquest era un pas no democràtic o poc democràtic. Per tant, estàvem a l’inici d’un conflicte polític que ens portava a la via judicial.

Segons vostè, quin va ser el principal error de l’independentisme?

Crec que necessitava construir un relat de consens més ample. No hi va haver temps i aquests problemes metodològics que explicava no hi van ajudar. S’hauria d’haver treballat amb uns percentatges de suport del 70 o 80 per cent. I per assolir-los se necessitava més temps. Però en aquell moment no hi havia temps, perquè el full de ruta que havia fet servir el moviment independentista tenia unes dates i uns objectius molt clars, uns compromisos de conclusió del procés. Potser no necessitàvem 18 mesos, sinó més temps. Per tant, l’independentisme, si era un 45-50%, va trobar reeixits part dels seus objectius, però bona part de la societat catalana no s’hi va sentir compromesa. I d’alguna manera, el procés va representar a una part molt important de la societat catalana, però des del meu punt de vista no suficientment majoritària.

Amb quina imatge o moment concret es quedaria d’aquells dies 6 i 7 de setembre?

Crec que hi ha diversos moments gravats. Un és la tramitació de la Llei de Referèndum. En una societat democràtica, aquest fet democràtic s’hauria de positivitzar. Per tant, estic content d’haver permès aquest tràmit, encara que el meu grup parlamentari no hi va votar favorablement, sinó que ens vam abstenir, perquè pensàvem que era possible una llei de referèndum encara millor. Aquest debat va influir molt sobre l’1 d’octubre. L’1 d’octubre i el 3 d’octubre són jornades glorioses d’aquest país. Aquests són altres grans records que tinc: la defensa de les escoles, la gent que va votar amb alegria... Va ser una sensació de victòria i de plenitud democràtica. El tercer moment és la frustració d’haver passat en hores de convocar unes eleccions avançades a la declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre. Entre la decisió d’unes eleccions avançades i la DUI van passar hores. La moneda es va llançar a l’aire. Si s’haguessin convocat eleccions no hi hauria hagut 155 i crec que el procés hagués guanyat un temps que necessitava de manera urgent per sumar més consensos a la societat catalana i més aliats a Espanya i a Europa.

Són moltes veus, també dins del món de l’independentisme, les qui defensen que caldria haver convocat eleccions en comptes de fer la DUI. Per què es va optar, per tant, per la DUI, segons vostè?

Perquè el procés no tenia una direcció clara i no hi havia un debat estratègic. La tàctica s’imposava, les xarxes hi van influenciar, els lideratges efímers es van acabar imposant i, en canvi, no hi havia persones amb l’espai i el temps necessari com per avaluar si l’estratègia evolucionava correctament. De fet, és obvi que després del 27 d’octubre no hi havia res. Per tant, hi va haver un gran esforç en la preparació de l’1 d’octubre, però no una capacitat suficient de continuïtat. Si això s’hagués analitzat en fred, s’hauria tret la conclusió, estic segur, que no hi havia condicions per declarar la independència. Però com que tot era un «no parar», no hi va haver aquest temps d’aturada reflexiva. Alhora, tampoc no es va tenir en compte que després d’una acció sempre hi ha una reacció. La reacció de l’Estat va ser menystinguda i va sorprendre a molts que havien previst que aquesta resposta seria insuficient o que l’Estat no tenia capacitat per respondre el moviment independentista. S’ha demostrat que això no era així. Reconèixer aquestes coses no es fa per criticar a ningú. En aquell moment tot anava molt ràpid. Però estic segur que si haguéssim estat una mica més atents aquestes reaccions s’haurien previst una mica abans.

En tot cas, vostè mateix va donar suport a la Llei de Transitorietat, que contemplava aplicar el resultat de l’1 d’octubre en 48 hores.

Sí. Però el referèndum va tenir problemes greus de participació. Que participessin 2,3 milions de persones va ser importantíssim. Però a casa hi havia quatre milions de persones. És un factor a tenir en compte. Les condicions de l’1 d’octubre no eren les òptimes per assegurar que el referèndum d’autodeterminació havia aconseguit totes les seves fites. Algunes sí, però d’altres molt importants no. Això no treu valor al fet que l’1 d’octubre va ser un salt qualitatiu en el procés de sobirania i de participació democràtica històric. Però no era la fita definitiva.

Un dels discursos que més es recorden d’aquells dies al Parlament és el de Joan Coscubiela. Com el va viure?

De forma contradictòria. La seva opinió representava la meitat del grup parlamentari. Potser una mica més de la meitat. Però, com a mínim, un 40% del grup tenia una opinió diferent i no la vam poder expressar. Respecto l’opinió de Coscubiela. No la comparteixo.

Per aquelles jornades parlamentàries, vostè i la resta dels membres de la Mesa del Parlament -Ramona Barrufet, Lluís Guinó, Anna Simó i Lluís Corominas- que van facilitar l’aprovació d’aquelles lleis de referèndum i transitorietat s’enfrontaran a un judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Quan se celebrarà?

No ho sabem. El TSJC s’ha obert a rebre els informes de les defenses i la Fiscalia. Estic convençut que després de conèixer la sentència del Tribunal Suprem, el TSJC accelerarà el seu calendari per poder culminar el judici oral. Però no sé quan començarà. Possiblement es produirà entre la tardor d’aquest any i la primavera de l’any que ve.

L’acusen de desobediència.

De desobediència greu. I la petició de pena és d’inhabilitació entre 14 i 18 mesos i una multa entre 25.000 i 30.000 euros. L’acusació de desobediència no inclou la possibilitat que hi hagi presó.

Què espera del judici?

Una sentència política que reproduirà, probablement, els estàndards que apliqui el Tribunal Suprem, que evidentment emetrà una sentència política en funció d’una acció judicial davant un programa polític.

En dos anys han canviat moltes coses. Abans formava part del grup parlamentari de l’espai dels comuns i ara està al Congrés després d’haver concorregut a les eleccions dins de les llistes d’Esquerra Republicana. No ha pensat mai a afiliar-se a aquest partit?

No. Jo sóc diputat del grup parlamentari republicà ,que obeeix a una coalició electoral entre ERC i Sobiranistes. Sobiranistes té llibertat de vot en els temes que no estiguin en l’acord programàtic i jo mantinc aquesta independència d’opinió respecte als meus companys que sí que són d’ERC. Jo no sóc d’ERC ni m’hi he afiliat, tot i que respecto el partit profundament. La coalició electoral va ser estrictament per a les eleccions generals d’abril de 2019. I no contemplo de cap de les maneres fer-me militant d’aquest partit. Soc militant comunista, de l’espai dels comuns. I, precisament, la meva fidelitat de militància està en aquest espai polític i mantinc col·laboració estreta no només amb ERC, sinó també amb altres forces sobiranistes, d’esquerres i republicanes.

S’ha fet independentista, vostè?

No. Sempre he dit que em sento sobiranista i, per tant, defenso el dret a decidir de Catalunya. I quan aconseguim el referèndum per votar sí o no a la independència, prendré una decisió concreta en el moment concret. Jo soc especialment rupturista amb el règim del 78 i donaré suport a l’opció que garanteixi una ruptura democràtica al nostre país. Si aquesta opció és la independència, la independència serà correcta. Però potser en aquell moment l’opció més rupturista no és la independència. M’agradaria que la ruptura no només afectés Catalunya, sinó la resta de pobles d’Espanya. Aquest és el meu punt de vista. Soc molt fidel al llegat d’un federalista històric català com Francesc Pi i Margall, que sempre va parlar d’un diàleg entre iguals. Mentre hi hagi diàleg entre subjectes que es respecten, serà positiu.

I quina relació mantè ara amb Catalunya en Comú?

Ara és una relació freda, després de les desavinences que vam tenir en el seu moment. Jo sempre vaig dir que Catalunya en Comú havia de ser una formació desacomplexadament sobiranista i, en els darrers temps, hi ha hagut un canvi de facto en aquesta estratègia política. I me n’he sentit allunyat. Però sí que em sento de l’espai dels comuns, que és molt més ample que Catalunya en Comú. Hi ha molta gent que, sentint-se sobiranista, van veure en l’aliança entre ERC i Sobiranistes una bona oportunitat. El suport que vam tenir de més d’un milió de catalans i catalanes va ser un premi a una estratègia política que és central a Catalunya i que l’hem de reforçar.

També és cert que la coalició ERC-Sobiranistes, tot i traure bons resultats, en molts casos no ha sabut aprofitar-los per formar governs de coalició.

És cert que algunes de les victòries electorals no s’han convertit directament en èxits de gestió de govern. Però vull recordar que ERC ha tingut un èxit aclaparador des del punt de vista del creixement de les candidatures municipals i de les seves alcaldies. ERC està en un període de creixement i ha aconseguit entendre que hi ha un espai sobiranista, no estrictament independentista, que és clau per donar la majoria al sobiranisme a Catalunya. El sobiranisme a Catalunya és majoritari. La gent que dona suport al dret a decidir està entre el 70% i el 80%. I la clau és que això es pugui consolidar. I només es farà si se sap llegir aquesta Catalunya en clau plural i inclusiva.

Després de l’aliança que Ada Colau ha fet a l’Ajuntament de Barcelona amb el PSC i el suport de Manuel Valls a la seua investidura, pensa que l’alcaldessa entraria dins d’aquest espai sobiranista de què vostè parla?

Dins de Catalunya en Comú hi ha molta gent que se sent sobiranista. Però és cert que la pràctica política de Catalunya en Comú els darrers temps ha estat cada cop més restrictiva pel que fa a aquest pensament polític. Quan el Xavier Domènech n’era coordinador, el sobiranisme era central en Catalunya en Comú. I en aquest moment no ho és. Per tant, m’agradaria i desitjo que Catalunya en Comú reprengui aquest paper. Ho dic amb pena. Tant de bo ho pugui recuperar.

Canviant de tema, anirà a la Diada?

Sí. Matí i tarda.

S’ha sentit vostè interpel·lat per les crítiques que s’han fet darrerament als partits polítics?

Crec que, tant a la societat civil com a la política, hi ha coses que es podrien fer millor, amb menys partidisme, electoralisme i tacticisme. Amb més reflexió estratègica pel que fa al nou període polític que iniciarà Catalunya després de la sentència del Tribunal Suprem. El que s’ha de fer, precisament, és ajudar a que aquestes reflexions es facin. Hi ha decisions que ha pres l’Assemblea Nacional Catalana que no són del meu gust, però no he sortit públicament a criticar l’ANC perquè crec que no és la manera de forçar aquesta organització. Les meves crítiques les he fet on tocava. Què vull dir? Que el sobiranisme a Catalunya necessita graus d’estratègia conjunta més importants que els que tenim actualment. I per tant, afeblir la unitat amb crítiques destructives cap als actors del món sobiranista no és una bona estratègia. Si hi ha coses de l’ANC que no m’agraden ho faré arribar i si l’ANC hi ha coses que no aprova les haurà de dir. Però tot això ha de ser canalitzat, perquè obrir una mena de caça de bruixes i una guerra d’uns contra els altres fa molt de mal al sobiranisme i a la possibilitat d’establir una estratègia conjunta. Jo veig com al Congrés dels Diputats, quan es parla de Catalunya, el PSOE, el PP i Ciutadans tanquen files. I quan hi participa el Tribunal Suprem, també. No sé per què a Catalunya no sabem fer crítica, autocrítica i, al mateix temps, construir estratègies conjuntes. És fonamental tenint un embat democràtic de primer nivell, perquè només amb la unitat podrem resistir i vèncer.

Com contempla l’escenari post-sentències?

El primer que cal és tenir una estratègia política conjunta. No em refereixo a una estratègia electoral, que en aquest moment no hi és.

Podria concretar?

El procés, tal com l’hem conegut fins ara, s’acabarà amb la sentència. I comença un nou període que requerirà una estratègia del sobiranisme que haurà de ser distinta a la del període anterior. La nova estratègia necessitarà unes columnes vertebrals i caldrà parlar-ne. Després, cada partit farà el que pugui. No parlo de fer llistes electorals. Cadascú que es presenti com cregui convenient. Parlo d’unes bases polítiques estratègiques, un nou full de ruta per un període diferent a l’anterior. I en aquest període, la lluita pel dret d’autodeterminació continuarà sent una fita que haurem d’assolir. I hem de dotar-nos d’una estratègia i un calendari adequat per poder-ho fer. Per tant, ens cal un seguit de reflexions sobre el temps, sobre les metodologies... Hi ha un gran consens que les mobilitzacions han estat un dels actius més importants que hem tingut i que haurem de seguir tenint. També caldrà parlar sobre l’acció institucional, sobre la relació amb els polítics a l’Estat espanyol i a Europa. És evident que hem patit l’experiència que la Unió Europea ens ha donat l’esquena. Per tant, quina és la nova estratègia per fer triomfar la causa catalana a la UE? Aquestes preguntes, durant el període anterior, tenien unes respostes. És evident que ara no podem fer servir les mateixes respostes que es van donar a l’octubre de 2017.

Troba diferències entre fer política al Parlament i fer-ne al Congrés dels Diputats?

Sí, és diferent. Al Congrés, la sensació general a Madrid és que estàs a la capital del regne d’Espanya i, per tant, la política és molt palatina en el pitjor sentit de la paraula. Hi ha la sensació que Madrid és el poder i qui té Madrid, té el poder. A Catalunya, històricament -i també ara- hem tingut una visió diferent. La política és molt més directa, molt més propera, però és evident que sovint estem molt lluny del poder real, del poder de l’Estat, que és a Madrid. Jo he estat als dos llocs -a Madrid també vaig ser senador- i puc dir que són dues dimensions de la política parlamentària ben diferents. I a Madrid hem de fer política per poder guanyar. També a Brussel·les. En els dos casos fent polítiques guanyadores, establint aliances. N’hem de ser conscients. No és suficient només guanyar a Catalunya.

Per últim, ha anat a veure a Carme Forcadell?

Sí. He anat a veure a tots els presos polítics. I a l’exili només he estat a Ginebra. És possible que vaig a Brussel·les també.

Li preguntava per Forcadell perquè va coincidir amb ella a la Mesa del Parlament durant l’anterior legislatura.

Sí. He estat amb ella i hi tornaré a estar de nou. És dur i és difícil. Ella mai no va creure que això la conduiria a la presó. Potser algun altre pres polític sí que ho va creure. Ella, demòcrata convençuda, potser no va creure que l’Estat podia arribar a cometre aquesta barbaritat. I per tant, encara està gestionant l’impacte d’un càstig que és dur. Però és una persona de conviccions democràtiques i crec que està convençuda del que va fer. I crec que va ser una gran presidenta, perquè va impedir que el Parlament s’amagués davant d’un debat que hi havia a la societat catalana. Només per aquest fet, Carme Forcadell passarà a la història. Ella va fer que un parlament democràtic estigués a l’alçada del moment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.