Tic, tac, tic, tac, tic, tac. El soroll de les agulles del rellotge que l’encara novell Pablo Iglesias va reproduir durant un míting celebrat a València el gener del 2015 —fent veure que els dies de Mariano Rajoy a La Moncloa s’estaven acabant— se li han girat ara, quatre anys i mig després, com si d’un efecte bumerang es tractara. Unides Podem, la marca política que ell encapçala, va estar a un pas d’entrar al Govern espanyol el 25 de juliol passat, però el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez va impedir-ho. Aquell dia, l’aspirant socialista tan sols va rebre el suport de l’únic parlamentari del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). Amb 124 vots a favor, 155 en contra i 67 abstencions, el president en funcions va quedar molt lluny dels 176 en què està fixada la majoria absoluta. Tanmateix, des d’aleshores disposava d’un termini de dos mesos per tal d’aconseguir, si més no, una xifra de vots afirmatius superior a la dels negatius. És a dir, havia de ser capaç de capgirar un bon nombre d’abstencions — 42 de les quals corresponien al grup confederal d’Unides Podem— per un “sí”.
Tic, tac, tic, tac, tic, tac. En tot aquest temps, però, la incomunicació ha presidit les relacions entre el PSOE i UP. Que no s’haja celebrat cap trobada en 45 dies —els que hi ha entre el fatídic 25 de juliol i el 9 de setembre, data a partir de la qual els socialistes han afirmat que contactaran de nou amb el grup liderat per Iglesias— evidencia la tensió que separa les dues ànimes de l’esquerra espanyola. La fredor, en ple estiu, ha estat absoluta.
Tic, tac, tic, tac, tic, tac. El temps s’exhaureix malgrat l’amenaça d’una repetició electoral, que difícilment proporcionaria una aritmètica millor a la suma de les dues candidatures. Ben al contrari, els comicis del 10 de novembre podrien dur la victòria en escons de PP, Ciutadans i Vox, amb majoria absoluta o sense. L’esquerra s’olora que la desmobilització de l’electorat propi seria elevada, però no hi posa remei. Tic, tac, tic, tac, tic, tac.
Va equivocar-se al juliol Pablo Iglesias en no acceptar l’oferiment in extremis dels socialistes? Era viable una oferta millor que la vicepresidència de contingut social i els tres ministeris que llavors va posar-los damunt la taula el PSOE? O aquella negativa era, en efecte, la coartada perfecta de Sánchez a fi de soterrar la idea d’un executiu de coalició de la qual sempre ha abominat? Aquestes preguntes tenen una resposta diametralment oposada en funció de la persona i condueixen a un carreró sense eixida. El carreró sense eixida en què es troba aturada l’esquerra espanyola quan falten pocs dies perquè el Congrés quede dissolt i els ciutadans siguen cridats novament a les urnes. Tic, tac, tic, tac, tic, tac...
Teràpia de grup
EL TEMPS ha sotmès a una mena de teràpia de grup destacats dirigents de Podem, En Comú Podem i Esquerra Unida amb la missió de copsar els seus sentiments després d’un estiu ple de nervis. Condicionen el suport a la investidura de Sánchez a la formació d’un Govern de coalició, però els matisos entre ells i elles són importants.
Rubén Martínez Dalmau, vicepresident segon de la Generalitat Valenciana en representació de Podem, va ser diputat al Congrés a la desena legislatura estatal, que va ocupar el primer semestre del 2016 i va resultar fallida. En aquell moment, el grup confederal va inclinar-se pel “no” a la investidura de Sánchez, que prèviament havia lligat un acord amb Ciutadans. Dalmau mai no ha considerat que aquell vot negatiu fora una errada, sobretot perquè, amb el temps, s’ha descobert que el pacte signat per Pedro Sánchez i Albert Rivera a la sala constitucional del Congrés reservava la vicepresidència del Govern al líder de Ciutadans.
Ara tampoc no opina que Iglesias l’haja errat. “Els sistemes parlamentaris es fonamenten en el diàleg en el Parlament per a construir majories de govern”, diu. “Mentre en el sistema de govern espanyol va predominar un bipartidisme imperfecte aquest diàleg era molt limitat o inexistent, però ara no és el cas”. Segons Martínez Dalmau, “el nou sistema multipartidista, amb múltiples forces rellevants al Congrés, exigeix més diàleg i més capacitat de crear consensos, tal com ha succeït en bona part de les comunitats autònomes o ajuntaments, ja siga amb coalicions de progrés o de dretes”. Per això, el número 3 del Govern valencià insta Sánchez a “assumir el nou temps que vivim” i no “girar l’esquena a la realitat”.
I és que, al seu parer, “no es pot governar amb 123 diputats i, li agrade o no, hem d’avançar cap a un Govern de coalició entre forces progressistes que tinga una incidència directa en el consell de ministres”. Sobre les pors dels socialistes, que han acusat Unides Podem de voler conformar “un Govern dins del Govern”, Dalmau recorda que “la responsabilitat de nomenar i destituir ministres recau en la figura del president, que constitucionalment està capacitat per fer-ho”. Conscient que Sánchez refusa la idea de governar amb UP, Martínez Dalmau assevera que “la política no és allò que vols fer, sinó allò que has de fer”, raó per la qual només contempla la idea d’un Govern de coalició.
Tan o més persuadida d’això està Noelia Bail, secretària general de Podem Catalunya. “Els resultats electorals i els canvis que requereix Espanya fan inviable un Govern en minoria”, subratlla, “no entenc la por a conformar una coalició, els governs autonòmics i els ajuntaments en van plens”. Bail va més enllà i emfasitza que “el Govern de coalició és l’única fórmula amb què es millorarà la vida de les persones, que és la raó de ser de Podem”.
La número 1 catalana de Podem aboca tota la responsabilitat sobre Sánchez, a qui retreu la seua “estratègia força personalista” i “els intents d’assemblar-se a [Emmanuel] Macron”. El mateix Sánchez que va proclamar un sonor “no és no” a Rajoy i que va arrasar entre la militància socialista gràcies a un discurs escorat a l’esquerra, ara es nega a governar amb UP per les “pressions externes” que, a ulls de Bail, està rebent. “Els poders financers i els poders fàctics han decidit com s’ha de governar aquest país”, lamenta. “Amb Zapatero ja van tirar endavant una reforma laboral brutal, el PSOE sucumbeix davant aquest tipus de pressions”, remata.
“Pablo va treballar decisivament perquè la moció de censura tingués èxit, als debats electorals va exhibir un tarannà conciliador i constructiu... Què ha canviat en aquest temps perquè Sánchez li tinga tanta animadversió?”, es pregunta Bail sense obtenir-hi resposta. Una estranyesa que s’estén al conjunt del PSOE, de fet. “No em puc creure que el partit, com a organització, estiga encantat d’anar a eleccions com sí que sembla que ho està Sánchez, que fins i tot es nega a dialogar sobre el document de govern de 106 pàgines que els hem remès”, comenta. “Saben prou bé que una repetició dels comicis contribuiria a fastiguejar encara més la ciutadania”. Per tot plegat, la posició que manté l’actual president en funcions li genera un rebuig evident: “La seua actitud està sent absolutament irrespectuosa”, es plany. “Ha d’entendre que el bipartidisme no tornarà, que la cultura política d’aquest país ha canviat”, assenyala.
Queda l’esperança
Com la cançó de Txarango, però, queda l’esperança. Això diu, com a mínim, Gerardo Pisarello, secretari primer de la Mesa del Congrés i representant d’En Comú Podem. “Nosaltres estem fent tots els esforços per evitar unes noves eleccions; ara bé, el PSOE no hi demostra cap voluntat, continua amb la seva dramatització de la investidura fallida”, assegura. “És clar que aquell dia va ser un moment desafortunat per a les esquerres, però l’acord encara és factible”, afegeix. I posa un exemple pràctic: “Una setmana després d’aquell desencís va ser possible un acord a Navarra que fins i tot semblava més difícil”. A més, considera que “la gent no va votar el PSOE perquè concentrés tot el poder, sinó que la ciutadania va expressar-se clarament en favor d’un poder compartit”. Per això insta a “mantenir la paciència” i “aguantar fins a la fi”, tot i els núvols foscos que sobrevolen la relació PSOE-UP.
Pisarello diu que Unides Podem ha fet “autocrítica” de la seua actuació al juliol. “Ni nosaltres ni ells no vam fer les coses com calia”, sosté, “però convé no caure en una dramatització excessiva, sobretot tenint en compte que el nivell de responsabilitat no era simètric”. De qualsevol manera, i en la seua línia volgudament optimista, Pisarello confia que “allò que no va ser possible al juliol, sí que ho sigui al setembre”.
Els fets, però, van per una altra via. La manca de contactes durant l’agost i l’ajornament de qualsevol reunió fins a la segona setmana de setembre deixa, de nou, molt poc d’espai per al diàleg: “Deixar-ho tot per al darrer moment torna a ser una errada. Estaria bé que els socialistes, si ja han decidit d’anar a eleccions, ens ho diguin sense embuts”. Una reedició electoral seria, segons Pisarello, una “gran irresponsabilitat”, que perfectament podria menar a una majoria alternativa. “Ja hem comprovat la capacitat de les tres dretes per posar-se d’acord a Madrid, Andalusia i Múrcia”, rebla. “Ben bé podrien fer igual a les llistes al Senat i aconseguir, si més no, la majoria absoluta a la Cambra Alta”.
En contraposició, l’exvicealcalde de Barcelona ve a dir que l’entesa PSOE-UP és la clau que obri tots els panys. “El PNB i ERC han deixat clar que la fórmula de govern necessària és aquesta i que ells hi ajudarien”, afirma, “el model portuguès no és aplicable a Espanya, un Estat plurinacional en què cal atreure el suport de les forces democràtiques catalanes i basques”. En aquest sentit, sempre segons Pisarello, la tesi d’un executiu en minoria presenta hàndicaps a tenir molt en compte: “Una coalició vincularia més el PSOE. La coalició és la garantia de què el PSOE no miri cap a la dreta”. Per això insta Sánchez a “no trair les seves bases” i blindar un acord estable. “Només ha de fer allò a què va comprometre’s durant les primàries del seu partit: plurinacionalitat, federalisme i acords amb Podem; no pot ser que el seu PSOE evoque novament el de la reforma de l’article 135 de la Constitució, aquell que va entrar en crisi i en una espiral fortament conservadora a partir del 15M”, sentencia.
Catalunya, el gran problema?
La qüestió catalana és una de les que més separa els socialistes i Unides Podem. Sánchez ja va dir que no volia tenir un vicepresident que parlara de “presos polítics” i que exigira un referèndum d’autodeterminació. La visió territorial diferenciada és un dels arguments de capçalera de la plana major del PSOE a l’hora de negar un acord amb Iglesias i els seus.
“És obvi que el tema de Catalunya no pot amagar-se sota una catifa com si no existís; això no ho acceptaríem, de cap de les maneres, ni nosaltres, ni Esquerra, ni el PNB, ni Compromís”, apunta Gerardo Pisarello. “De Catalunya, se n’ha de parlar, i molt. Després d’aquest període terrible de judicialització regressiva de la política, toca parlar-ne tant sí com no. Sabem que allò que defensem a En Comú Podem no es pot fer realitat de la nit al dia, som conscients que la pressió dels aparells de l’Estat serà enorme, però no tolerarem l’immobilisme”, conclou.
“Catalunya no és un problema en termes de posició política, sinó una excusa que al PSOE li va la mar de bé”, opina Antonio Estañ, secretari general de Podem al País Valencià. “Hem insistit que el lideratge de les qüestions d’Estat conflictives recaurà sobre el president del Govern, però que, com resulta lògic, no deixarem de dir què n’opinem: per nosaltres, hi ha presos polítics i la solució passa, tant sí com no, per un referèndum pactat”, exposa Estañ.
La seua homòloga a les Illes, Mae de la Concha, que des del mes de juny també és consellera balear d’Agricultura, Pesca i Alimentació, s’expressa en una línia semblant: “Per nosaltres, Catalunya no és cap línia roja; ja hem dit que aquest tema hauria de liderar-lo Sánchez, però ningú no ens ha de dir quina opinió hem de tenir sobre els presos”.
“És com si Sánchez creiera que viu a les èpoques en què el PSOE tenia unes majories molt nítides, i les coses han canviat”, introdueix Rosa Pérez Garijo, coordinadora general d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. No debades, a IU també hi impera el desconcert. Per damunt de determinades actuacions d’Iglesias, la formació que encapçala Alberto Garzón s’ha mostrat com una pinya al darrere seu. Hi poden haver desagradat més o menys alguns comportaments del secretari general de Podem, però entenen que la clau de l’èxit —arribe o no— passa per la unitat.
Frenar la “irresponsabilitat”
Pérez Garijo no dubta a qualificar l’actitud de Sánchez com a “irresponsabilitat monumental”. “Cal un Govern estable, durador, però lluny d’això, no està demostrant tenir capacitat negociadora”, lamenta. “Per què busca únicament una investidura que no porta enlloc, tenint en compte que de seguida caldrà aprovar uns Pressupostos?”, es demana ella, rumiant que tot plegat “pot aplanar el camí a un Govern de dretes”.
L’aroma preelectoral ve carregat de negativitat. Tothom en sap els riscos. A IU respecten la decisió ferma de Podem de pressionar al màxim per aconseguir l’entrada al Govern. Per bé que noms de la formació com els del mateix Garzón o la diputada gallega Yolanda Díaz han sonat com a ministrables en cas que fructificara la coalició, els dubtes a IU sobre la conveniència de forçar la màquina proliferen més que no a Podem.
A IU, de fet, algunes veus sí que han qüestionat, ni que siga a l’àmbit intern, l’abstenció del juliol. La possibilitat d’una oferta millor al setembre els semblava utòpica. I d’utopies que no es materialitzen a IU en saben prou. La seua història és dilatada.
Malgrat que Pérez Garijo no té clar si aquella abstenció va ser una equivocació o no, no entén que el PSOE no la mantinga amb vida. “La conclusió que n’he extret és que pretenen governar en solitari per adoptar mesures que seran ben rebudes per la dreta i pels poders econòmics”, diu. “Mai no ha existit la voluntat real de governar en coalició amb nosaltres, a diferència del que hem vist ací, al País Valencià, on el PSPV no es va plantejar cap altre escenari”. Amb el compte enrere en marxa, la líder d’EUPV espera que “la militància del PSOE li faça obrir els ulls, a Sánchez” i que el secretari general socialista demostre “la mateixa valentia” que va mostrar Iglesias en rebutjar a entrar al Govern. La condició sine qua non fixada pel president en funcions abans de parlar d’una eventual coalició.
“Espanya ha de fer un Govern que siga referent al conjunt d’Europa”, anhela Mae de la Concha des de les Illes. “Si existeix, la identitat europea es fonamenta en l’estat del benestar, i en aquesta matèria Espanya pot esdevenir un exemple”, sospira. Ella també remet a l’acord a escala autonòmica, en què “tots els partits hem establert uns objectius comuns que compartim al 100% i que guien la nostra acció de govern”.
De la Concha és de les que pensa que Sánchez actua d’esquena al seu partit. “Els seus votants s’han manifestat a les enquestes clarament partidaris d’un pacte amb nosaltres i els militants, la nit electoral, van escridassar allò de ‘con Rivera no’”, recorda. Encara més, la secretària general illenca de Podem destaca que Sánchez va guanyar les primàries amb un discurs “absolutament podemita” del qual ara “ha abdicat”. Al seu parer, “negar la coalició de govern amb Unides Podem em sembla infantil i una estafa democràtica”, i el vet a Iglesias, “demencial”, un “escac i mat” a Sánchez que el president “no esperava”.
“És que no entenc per què diuen que una coalició amb nosaltres no és possible”, exclama indignat el valencià Antonio Estañ, un fill del 15M que sempre ha marcat distàncies amb el PSOE però que no hi veu cap altra eixida. “Hem vist les limitacions que té un Govern en minoria; ni tan sols no va ser possible aprovar uns Pressuspostos”, subratlla. Estañ veu “molt difícil” que Unides Podem accedisca a investir Sánchez sense tancar abans una coalició.
“La disputa pel relat ha sigut salvatge. No sé si l’abstenció del juliol va ser una errada o no; només sé que en aquest mes i mig no s’ha avançat gens ni mica, i que no ha estat per culpa nostra”, observa Estañ. “Les ofertes del PSOE al juliol eren etèries i canviants, però després, directament no n’hi ha hagut”, continua. “Pablo Iglesias va fer un pas enrere renunciant a entrar al Govern i ells no han deixar de posar-hi impediments”. Amb tot, el líder valencià de Podem assenyala que l’oferta socialista no és tan important quantitativament com qualitativament. “Si ens ofereixen, com aleshores, ministeris buits de competències, quin sentit té que els ocupem?”, interroga. “De què val una vicepresidència sense a penes capacitat executiva?”.
El modus operandi de les negociacions del juliol, centrat en les carteres i bandejant els continguts programàtics, van incomodar Estañ: “S’ha evidenciat que les reunions maratonianes per tal de conformar l’Acord del Botànic II, amb tres meses negociadores i moltes hores de diàleg, eren absolutament necessàries”. A diferència del PSPV, es plany. “El PSOE no vol parlar amb ningú, explicita que pretén governar en minoria i es nega a posar en risc els seus votants més moderats pactant amb nosaltres”.
I Podem es nega a aquestes exigències. No vol un acord d’investidura i anar fent, com desitja la cúpula del PSOE. “He conversat amb gent del Bloco de Esquerda portuguès i m’han explicat molt bé els problemes que han tingut a l’hora de capitalitzar els èxits de gestió aconseguits en virtut al seu suport extern”, afirma Estañ, que també en pot donar fe. A les urnes, la gestió del Botànic I va afavorir especialment el PSPV, va deixar en una situació similar Compromís i va penalitzar durament Unides Podem, incapaç de fer veure els rèdits de la seua tasca de soci al marge del Consell.
Amb les urnes preparades, tan sols un acord de mínims i a correcuita pot evitar els comicis. La por a obrir-les pot ser-ne el millor estímul. Davant el tacticisme de Pedro Sánchez i la seua negativa a governar en coalició, Unides Podem es manté impàvida: vol governar de totes totes. “El PSOE no ha fet molt malament, la seua posició no ha sigut comprensible”, adverteix Estañ. Sánchez i el seu assessor àulic, Iván Redondo, però, no dubten que la gent votaria de nou massivament i que els números serien més positius per als socialistes, com ja van ser-ho els de les eleccions autonòmiques i municipals del 26 de maig.
I en veu baixa, com qui no vol la cosa, a les files socialistes comencen a escoltar-se veus que acusen el president en funcions de ser un “kamikaze” i de tenir clar que cal anar a eleccions. Si després pot obtenir el suport d’una UP més afeblida o de Ciutadans —pressionat pels poders econòmics a fi d’evitar unes terceres eleccions—, perfecte. I si guanya la dreta, sempre li quedarà l’honor —i el sou— d’haver estat expresident espanyol.
Mentrestant, deixa passar els dies. Un rere l’altre, un rere l’altre. Tic, tac, tic, tac, tic, tac. •