Entrevista

«La resposta a la sentència, segurament, haurà de desembocar tard o d’hora en eleccions»

Joan Puigcercós i Boixassa (Ripoll, 1966) va presidir Esquerra Republicana de Catalunya entre 2008 i 2011. També va ser conseller de Governació entre 2006 i 2008, diputat al Parlament (1992-2000 i 2006-2010) i al Congrés dels Diputats entre el 2000 i el 2006. Parlem amb ell sobre la investidura fallida de Pedro Sánchez, el paper d’ERC durant el temps present i de la situació general que està vivint Catalunya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quin paper desenvolupa vostè dins d’Esquerra Republicana actualment?

En soc militant i conseller nacional.

I com ha viscut la investidura?

A mi no m’ha sorprès res. D’Espanya no em sorprès res, tot i que costi de dir. El tacticisme que gasta el PSOE per intentar desgastar les altres opcions polítiques no és una cosa inaudita, però t’adones que Pedro Sánchez obeeix més les estratègies dels seus assessors de màrqueting polític que no pas una estratègia de Govern. Això es veia venir i no m’ha semblat estrany: el menysteniment cap a Unides Podem, cap a Catalunya... Res d’això no m’ha estranyat.

Per tant, pronostica noves eleccions el 10 de novembre o un acord de govern al setembre?

Pot haver un gir inesperat, però tot fa pensar que hi haurà noves eleccions. El senyor Sánchez es mou amb enquestes, amb estudis electorals. Això avui és jugar amb foc, perquè una conjuntura electoral pot canviar radicalment. I sembla que anem a noves eleccions, sí.

Com valora el paper d’Esquerra Republicana en aquest intent d’investidura?

El paper d’ERC és un paper polític. El partit és conscient que unes noves eleccions poden obrir la porta a un govern d’extrema dreta amb Vox, Ciutadans i Partit Popular. Això hi ha alguns que ho veuen com una cosa positiva, però ERC ho veu com una cosa negativa. Això vol dir que el PSOE és millor? No. El PSOE és un partit que ha avalat el 155. Però en una coalició amb Podem, l’escenari és un altre. Sabem que no facilitarà un diàleg per l’autodeterminació, que no arribarà mai amb una negociació. Qui pensi això és un il·lús. Ara bé, amb la situació que estem, és evident que és preferible un govern PSOE-Podemos que no un d’extrema dreta.

I ERC pot tornar a tindre un paper fonamental per mirar de fer possible aquest escenari polític?

ERC ha fet dues coses. Una, mostrar-se com el que és: una força d’esquerres. Independentista, però d’esquerres. No busca un escenari de com pitjor, millor. Perquè s’ha demostrat que quan l’estratègia és com pitjor millor, Espanya resisteix. Hi ha una il·lusió d’una part de l’independentisme que pensa que acabarem doblegant Espanya a partir d’una situació de caos: vagues indefinides durant sis mesos, situacions caòtiques, morts al carrer... Però Espanya ha demostrat capacitat de resistència. Té un statu-quo a defensar. I té tots els mecanismes de l’Estat. El que té molt clar ERC és que no hi haurà via de negociació, perquè Espanya no cedirà, però tampoc hi haurà via unilateral. I és per això que ERC, partit d’esquerres i independentista, està intentant convèncer una part de l’electorat de Catalunya -i aquí està la clau del discurs de Gabriel Rufián- que creu que això de la independència és molt difícil, però que veu en ERC un partit independentista capaç de no crear una situació límit com perquè arribi a governar l’extrema dreta. Hi ha una part de la ciutadania de Catalunya que va estar l’1 d’octubre, que va estar el 3 d’octubre, però que està cansada de determinats discursos d’un independentisme irredemptista. I ERC el que fa és intentar repescar aquesta gent. Que jo me la trobo pel carrer, eh? I els podem perdre. Hi ha qui diu que Junts per Catalunya s’ocupi dels independentistes més convençuts i que ERC treballi els altres. No sé si aquest seria l’esquema.

Vostè també va ser diputat al Congrés. Era molt distint aquell Congrés del d’ara?

Jo vaig viure la majoria absoluta del PP amb José María Aznar i això va ser un avís del que vindria. El clima de nacionalisme espanyol excloent ja hi era. No ha canviat gaire. Amb la diferència que ara l’independentisme és majoritari i sòlid. Però el discurs intolerant del nacionalisme espanyol ja existia. Existeix des de fa segles. Però amb l’Aznar arribà a un punt...

Quin és el millor record que guarda vostè del Congrés dels Diputats?

Potser quan podíem defensar una part de la ciutadania de Catalunya. Espanya no escolta, no vol escoltar. Allò que diuen que Espanya no ens entén és fals. Hi ha una minoria que potser sí. Un independentista pot intentar utilitzar la tribuna del Congrés per parlar als ciutadans de tot l’Estat. Jo crec que el més pràctic és parlar pels catalans que t’escolten i que estan pendents del que passa a Madrid. Hi ha una part de catalans que estan desconnectats de Madrid, cada cop més. Però hi ha d’altres que no, i el Congrés dels Diputats és una gran tribuna per arribar a aquesta gent que em preocupa que es despengin del procés. Llavors, el gran record que tinc és quan des de la tribuna, parlant desacomplexadament, defensava la independència de Catalunya, la llengua o la unitat dels Països Catalans i m’adonava que això tenia retorn aquí. A mi, picar pedra perquè La Manxa em reconegui la unitat dels Països Catalans, potser em serviria. Però és una causa bastant perduda. Per mi la gran satisfacció era que el meu discurs arribés a una part de catalans que potser no mirava TV3.

I el seu pitjor record?

Quan intentava buscar una certa complicitat amb Convergència i Unió per fer la tenalla a José Luís Rodríguez Zapatero quan no tenia majoria durant la legislatura de 2004-2008. Els dos junts [CiU i ERC] teníem capacitat per bloquejar els Pressupostos i tot. I l’Artur Mas i el Josep Antoni Duran i Lleida ens feien la pinça amb els socialistes. Això és el pitjor de tot. Quan els catalans corren a Madrid per veure qui pacta primer, això és un problema. I és una lliçó que hem d’aprendre i un consell que he donat a la gent d’Esquerra que va a Madrid. Per mi el més intel·ligent és agafar-se del bracet amb la resta dels partits catalans. Això no vol dir que de vegades no hi pugui haver discrepàncies. Però s’ha d’intentar. Els del 155 saben perfectament com dividir-nos. La prova la tenim a la Diputació de Barcelona.

Joan Puigcercós / Jordi Play

Parla d’anar junts a Madrid...

... Anar junts no, tenir un diàleg permanent i establir estratègies conjuntes.

Però no llistes conjuntes.

Si tu tens llistes conjuntes però estratègies separades, tot acabarà encara pitjor. Hem d’esperar a tenir una estratègia conjunta, pactada i consensuada, encara que sigui en llistes separades.

Com interpreta l’abstenció d’ERC en la segona volta de l’intent d’investidura de Pedro Sánchez malgrat que no servira de res?

Jo crec que és un símbol per molta gent de Catalunya. Tinc la sensació que part de la gent que no era independentista però que va acabar simpatitzant amb la causa s’està començant a despenjar. Per falta d’estratègia, i això és una responsabilitat de tots; per les divisions i, sobretot, perquè hi ha aquesta sensació que alguns estan jugant a l’estratègia de com pitjor, millor. I a Espanya, a com pitjor millor, ens guanyarà sempre.

Hi haurà eleccions pròximament a Catalunya?

Crec que tardarem. A Junts per Catalunya no els interessen les eleccions ara.

Previsiblement, Oriol Junqueras quedarà inhabilitat per ocupar càrrecs públics i Esquerra Republicana haurà d’elegir un altre candidat per a les pròximes eleccions.

Això ho decidiran els militants. Jo crec que ho estan encarant. El líder continuarà sent Oriol Junqueras, encara que l’inhabilitin. No deixarà de ser president del partit. Però és evident que ERC necessita definir una estructura més sòlida i reconeixible de persones que estan a les ordres del partit. I això s’ha de decidir en algun congrés que definirà aquests rols.

Vostè té alguna preferència particular?

No. La majoria dels dirigents actuals d’ERC van passar per les joventuts del partit quan jo n’era secretari general i tinc confiança en els dirigents en aquests moments.

Vostè va integrar el govern del segon tripartit com a conseller de Governació. L’actual govern català també és de coalició. Els dos governs tenen en comú les discrepàncies internes. Troba moltes diferències entre els dos executius?

Jo no crec que la coalició que governa actualment a Catalunya tingui grans problemes. Hi ha un problema estratègic que no és menor, és el principal: com afrontar el debat amb l’Estat espanyol. Però el que és la dinàmica de govern no és un gran problema. Junts per Catalunya ja no és l’antiga Convergència: han entrat una sèrie d’independents i l’espai té una visió molt més progressista. Per tant, els temes de caràcter socioeconòmic estan resolts. Per això la gent se sorprèn que les topades que tenim siguin, precisament, per com encarar el procés independentista. Però pel que fa a l’acció de govern no hi ha grans esquerdes. Això no em preocupa. Sí que em preocupa que els dos partits es posin d’acord en una estratègia conjunta els propers anys. I no és el cas. Però el govern de coalició no és veurà afectat per això. És un govern bastant sòlid. Ho dic seriosament. El gran problema és la falta de suports externs que ha impedit tirar endavant els Pressupostos o qüestions com la Llei d’Habitatge. La CUP és un partit inestable i no és fiable com a soci de Govern. Si no hi ha la CUP estem en mans de Catalunya en Comú-Podem, que tampoc no està en sintonia.

Però al Govern se li pot retreure, precisament, no haver sabut buscar aquests suports externs.

Sí. Però també hem d’entendre la conjuntura. El PSC ara mateix donarà suport a una Llei d’Esports. No és una llei transcendent com la dels Pressupostos, però ha fet un gest. Però tot això està contaminat pel procés independentista, i és difícil trobar suports externs en aquest context.

El procés està molt tocat després del pacte entre PSC i JxCat a la Diputació de Barcelona?

Jo diria que no. El que ha ocorregut és lamentable. Entre altres coses perquè s’ha equiparat el que ha fet Esquerra Republicana amb el que ha fet Junts per Catalunya. Allò de la Diputació no té nom, i diré perquè. Una cosa és que les dinàmiques municipals creïn pactes estranys, sovint contradictoris. Perquè els municipis tenen les seves pròpies dinàmiques. Però la Diputació no és un organisme local, sinó que la seva composició la defineixen els dirigents dels partits. I s’ha posat en mans dels socialistes una entitat que és, segurament, la més potent després de la Generalitat de Catalunya. Amb la diferència que la Generalitat té un condicionament pressupostari brutal i la Diputació és l’única institució que té marge pressupostari. Molts municipis, si tenen emergències, només es poden encomanar a la Diputació. Això és entregar un poder brutal al PSC. Que també està legitimat, perquè té els mateixos diputats (16) que nosaltres a la Diputació. El que dic és que algú diu que ERC també ha pactat amb partits del 155. Això no és exactament així, és una asimetria brutal. De 947 municipis que té Catalunya, 41 consells comarcals i quatre diputacions, ERC només ha donat l’alcaldia al PSC en un municipi: Castell-Platja d’Aro (Baix Empordà). Si hem de comparar Castell-Platja d’Aro amb la Diputació de Barcelona, amb tot el respecte als ciutadans de Castell-Platja d’Aro, un poble preciós... És una asimetria. I el principal problema, cal dir, no és aquest, sinó no tenir una estratègia conjunta. El procés no ha quedat tan tocat.

Joan Puigcercós

De veritat ho pensa?

Més que tocat, està generant contradiccions al si de Junts per Catalunya. Precisament es critica més ERC perquè diuen que té més tendència a pactar amb les esquerres espanyoles i han pactat, des de JxCat, la Diputació de Barcelona amb el PSC. Una cosa inaudita. Això és més aviat una contradicció interna.

Junts per Catalunya també ha protestat molt pel pacte d’Esquerra Republicana a Sant Cugat del Vallès...

... Però l’alcaldia de quin partit és?

D’Esquerra Republicana.

D’acord. És que no és comparable! Crec que hem viscut una ficció, i això encara demostra que Convergència encara manté una certa hegemonia en el discurs en aquest país i als mitjans de comunicació. Que als mitjans s’equiparin els dos partits com si haguessin fet el mateix... Mirem les xifres! Repeteixo: 947 municipis, 41 consells comarcals i quatre diputacions. Només en un municipi ERC ha donat l’alcaldia al PSC. Si això som capaços de comparar-ho amb la Diputació de Barcelona, que cadascú faci el ridícul com vulgui. S’ha creat aquest magma de sospita permanent contra ERC. Això ja ho vam viure durant la reforma de l’Estatut en l’etapa del Zapatero. Els sospitosos de pactar amb els socialistes érem ERC. Però qui va pactar un estatut a la baixa amb el senyor Zapatero qui va ser?

Artur Mas?

D’acord.

Però arrabassar l’alcaldia de Sant Cugat del Vallès a JxCat va generar dilemes interns a ERC? Tenint en compte que aquest és un municipi tradicionalment convergent on JxCat va ser, amb diferència, la força més votada.

Que Convergència té un sentit patrimonial del país ja ho sabem. Algú pensava que això s’acabava amb la fi del pujolisme, amb la confessió del Jordi Pujol d’ara fa cinc anys. Però no. I ho hem vist a Sant Cugat.

Canviant de tema, quina hauria de ser la resposta davant la sentència?

Crec que, primer, hi ha d’haver un acord de totes les entitats i els partits que en el seu moment van donar suport a la mobilització del 3 d’octubre per donar una resposta conjunta. Ha de ser una resposta sostenible en el temps, de consens màxim i que segurament haurà de desembocar en eleccions tard o d’hora. I penso que s’ha de parar el país.

Això vol dir vaga indefinida?

No. He dit que ha de ser sostenible.

Llavors, què vol dir això?

No sé si ha de ser un, dos, tres dies... Això ho decidiran les entitats. Però qui no entengui que aquest és un problema de democràcia i llibertat haurà d’entendre que hi ha un problema no resolt. Jo demano realisme i que sigui sostenible. I després, potser, no tocarà més que fer eleccions.

Però ja ha dit vostè que no contempla l’escenari electoral.

Dic el que penso. Hi ha gent a què ara no l’interessa les eleccions. No és el meu cas.

Seria capaç de concretar un poc més la «resposta sostinguda» a la sentència de què parla?

Sostinguda vol dir que la resposta ha de tenir molta gent i que la gent ha de tenir molt clar què està fent. El que no hi pot haver són sortides unilaterals. Hi ha d’haver un màxim acord i ha de ser sostenible.

Vostè ha visitat les presons darrerament?

Darrerament, des que han tornat, no. Han restringit bastant les visites. Vaig estar a Estremera, després a Lledoners i des del judici no els he pogut tornar a veure.

I ha visitat els exiliats i exiliades?

Sí.

Quins missatges rep vostè des de les presons i l’exili?

Els missatges són públics i notoris. Crec que el missatge que envien és que facin un esforç per tenir una estratègia conjunta. En això s’ha d’incidir.

Atés que l’escenari al si de l’independentisme és de divisió, com contempla la resposta a la sentència del Suprem?

El que tinc clar és que l’Estat vol escarmentar. I que serà una sentència dura. Res no fa pensar que la sentència pugui ser justa, és a dir, que no hi hagués rebel·lió i sedició, que no s’aguanten per enlloc. L’Estat, aquest organisme que existeix més enllà del Govern i que el componen jutges, fiscals, alts funcionaris, grans corporacions econòmiques i grans mitjans de comunicació, ha decidit escarmentar i té un objectiu: que en dues o tres generacions a Catalunya no es mogui ningú. I en això es basarà la sentència. No tinguem cap dubte.

Per últim, en clau local, volia preguntar-li pel Front Nacional de Catalunya. Vostè és de Ripoll i allà, aquest partit independentista d’extrema dreta ha tret un regidor. Com ho interpreta?

El Front Nacional de Catalunya és una escissió de Convergència. Ripoll ha patit un xoc brutal amb l’afer dels atemptats del 17 d’agost de 2017. Gent que conviu amb tu i que generava fins i tot una satisfacció per la capacitat d’integració, per la incorporació de nouvinguts que practicaven altres religions, que fan una vida totalment normal i, de cop i volta, fan això... doncs ha creat un xoc.

I té por que aquesta tendència electoral augmente?

La reacció de les autoritats de Ripoll i dels partits polítics ha estat bastant exemplar. No dic que sigui lògic, però és comprensible que hi hagi una part de la població que no racionalitzi aquestes situacions de manera exemplar i se situï en una posició irredempta, que és el que ha fet aquesta candidatura. Crec que aquesta situació concreta és fruit d’una dinàmica local protagonitzada per una gent que va provocar una escissió dins de Convergència i té una lectura molt local.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.