País Valencià

Viatjar amb mil llibres sota el braç

Llorenç Soldevila dedica el sisè volum de la seua col·lecció “Geografia literària” al País Valencià.  A través d’un miler de textos d’autors de totes  les èpoques, ens aproxima a 600 punts d’interès. És l’oportunitat de conèixer el territori acompanyats de literatura. De literatura de la bona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fins fa no gaire hi havia tres elements clau per detectar turistes: les camises de flors, els mitjons ben estirats i el llibre que sempre duien a la mà o sota el braç. Malgrat que l’arribada d’internet als telèfons mòbils ha bandejat la guia tradicional, encara queden nostàlgics que fugen de la comoditat de Google i la resta de plataformes digitals. Totes elles ens inunden d’informació, sí, però desnaturalitzen el goig d’assaborir com cal els nostres viatges.

Ja fa anys que Llorenç Soldevila ens ofereix una manera alternativa de viatjar. Una fusió del mètode tradicional i d’aportacions literàries que recull d’autors diversos, dels més antics als contemporanis. El resultat és força reeixit, tal com ho demostra la continuïtat de la col·lecció “Geografia literària” que ha anat publicant a Pòrtic des de 2009 i ja acumula nou títols. Per completar-la del tot, se n’hi afegiran tres més, amb els quals haurà trepitjat tots els racons de parla catalana i els haurà amanit amb lectures curtes però intenses, seleccionades amb molta cura.

Soldevila (Monistrol de Montserrat, Bages, 1950) és mestre, doctor en Filologia Catalana i professor titular de la Universitat de Vic. Va fer la seua tesi sobre la Nova Cançó i és un estudiós de l’obra de Jacint Verdaguer, amb estudis i edicions i de diversos aspectes de la literatura memorialística. En l’àmbit pedagògic, de fet, ha elaborat propostes didàctiques al voltant de l’obra de Mossèn Cinto, com també sobre les de Josep Pla, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Miquel Martí i Pol i Baltasar Porcel.

El novè exemplar de la col·lecció —tot i que porta el número 6— està dedicat al País Valencià. Els precedents s’han centrat en les comarques barcelonines; les comarques lleidatanes, l’Alt Pirineu i l’Aran; les comarques tarragonines i Terres de l’Ebre; les comarques gironines; les illes Balears i Pitiüses; la Barcelona nova; la Barcelona vella i, per últim, un número conjunt de la Barcelona nova i el Barcelonès. Els tres volums que arredoniran la col·lecció recorreran la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, l’Alguer i Andorra, amb un epitafi que versarà sobre els “universos literaris”.

 

Un país pam a pam

Resulta interessant endinsar-nos en el volum valencià perquè conserva la cura, la precisió, dels exemplars que van precedir-lo. Soldevila s’ha fet acompanyar de persones que coneixen a fons el país i ha encertat bastant a l’hora de seleccionar les composicions literàries que ens serveixen de guia. 

Un dels pocs retrets, si de cas, té a veure amb l’organització interna de l’obra. Ha optat per començar el recorregut a la ciutat de València i prosseguir-lo a través de les diverses comarques, ordenades de forma alfabètica. Potser hauria estat més coherent un trajecte de sud a nord o de nord a sud en què el cap i casal —malgrat el seu atractiu evident— haguera quedat inserit al bell mig del llibre i no tan destacat a l’inici. D’altra banda, la disposició alfabètica de les comarques provoca salts geogràfics considerables que tampoc contribueixen a mostrar la unitat suficient. Afortunadament, la profusió d’índexs —toponímic, bibliogràfic, comarcal…— ajuda una mica a trobar l’entrada desitjada.

Al marge d’aquest petit detall, el viatge resulta apassionant. A Morella, la capital dels Ports i una de les més monumentals del país, trobem un poema de Víctor Soler, publicat el 1985, d’una potència evident: “El mar ha mort a Morella, però les aigües s’enfonsen en l’oceà tel·lúric de pedra. Navegue en aquest Vaixell, m’enfile per llargues fondals, porte el timó, dalt, al Castell. Imagine sants, marededéus per Vallivana, me’n fuig, vire per l’altre costat, vénen corsaris i pirates per Vallibona. Hom pot veure el nostre Mar, des del vell Castell de Morella, però a les seues costes hi ha Ports per on naveguen vaixells de pedra”.

Morella

També a l’interior, una mica cap al sud, l’imponent pic del Penyagolosa ha servit d’inspiració a tot d’autors. De manera recent, per exemple, a Martí Domínguez, que en va fer esment en un dels passatges de La sega. En fem un tast: “Pujàrem fins a dalt de tot, fins al capoll, que deia Don Carles. La vista immensa s’estenia pels quatre punts cardinals, i tots tres estigueren dient-se noms, reconeixent muntanyes, comentant pobles, viles i llogarets, albirant fins i tot les illes Columbretes, al bell mig de la mar. Don Carles va parlar de mossèn Cavanilles, i d’aquella ascensió que havia fet el naturalista al segle XVIII, i que li va permetre descobrir una planta exclusiva d’aquell cim. […]”.

Penyagolosa

Al Camp de Morvedre, la històrica ciutat de Sagunt s’erigeix en una visita indefugible. La petjada romana és el seu reclam per excel·lència, però la condició de punt estratègic va mantenir-se amb el pas dels segles. En dona fe el fragment de la Crònica de Pere el Cerimoniós que acompanya la nostra visita: “I nós entràrem dins el dit lloc de Morvedre poderosament en el catorzè dia del mes de setembre del dit any mil tres-cents seixanta-cinc. I és cert que, tenint nosaltres el dit setge, vingueren de les ciutats de Barcelona i les Mallorques moltes naus armades i fornides de molta gent destra en el fet de la mar, per contrastar a l’estol del rei de Castella, amb l’ajuda del qual estol i de les gents d’armes que hi vingueren, Déu féu gràcia a nós que conquerim el dit lloc de Morvedre, qui ens era molt contrari, per ço com els camins públics de l’Aragó i de Catalunya no podien passar a València si no era per dit lloc a nós rebel. I, després d’estar per alguns dies dins el dit lloc de Morvedre, anem a la ciutat de València, on entram el vint-i-unè dia del dit mes de setembre”.

Sagunt

València, la gran inspiració

Com ja s’ha comentat, la part dedicada a València és preeminent. Hi podem accedir per l’estació del Nord, que ha quedat retratada en tot de textos literaris. Soldevila n’ha escollit un de Ferran Torrent, pertanyent al seu llibre Un dinar un dia qualsevol: “El primer que cal dir de l’Estació del Nord és que està situada al centre de la ciutat. Només per veure-la paga la pena visitar València. Fou dissenyada per l’arquitecte Demetri Ribes i construïda entre 1906 i 1917. Per a mi és un dels monuments més emblemàtics, juntament amb l’edifici del Banc de València, en pau repose. No em canse de contemplar-la. Ho faig de tant en tant. Si fa no fa transite pel seu interior unes cent vegades l’any. […] Estèticament, la façana és espectacular. Els ciutadans curiosos tenen temps de sobra d’admirar-la, ja que l’esplanada sovint és el punt de cita de la gent que arriba a València. Al vestíbul, una planta rectangular, destaca l’ornamentació amb ceràmiques, trencadís i un mosaic. L’Estació del Nord aviat complirà cent anys d’antiguitat, però el trencadís aguanta ferm (hola, Calatrava). [...]”.

Estació del Nord de València

La passejada per la València antiga de bracet de Soldevila para una atenció especial en Ausiàs March. Com és lògic, explica el lloc on jau soterrat, a la seu del cap i casal, però també ens aporta informació sobre un indret menys popular, per bé que tan o més significatiu: el lloc on va viure, al carrer dels Cabillers. Ho fa amb l’ajuda del poeta Vicent Andrés Estellés, que en parla al poema “Ací”, inclòs al seu Llibre de meravelles: “Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. D’ací el tragueren mort, amb els peus per davant, envers la catedral. Carrer de Cabillers, la plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys d’Ausiàs March, perplexa amb vivacitat dels poetes locals, de l’Horta de València. Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit, el puny com una pedra, insistint foscament. I se’n tornava a casa, irritat, en silenci, barallant l’epigrama ple de dificultats, unes banalitats del tot insuportables. Un dia es va morir com es mor tot el món. Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans, vàrem llegir la làpida. I seguírem, després, pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa. I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies. Carrer de Cabillers, la plaça de l’Almoina”.

Uns quants carrers més enllà tenim el portal de Valldigna, amb el retaule que representa el rei Jaume el Just fundant el monestir del mateix nom. Joan Francesc Mira descriu l’entorn amb precisió a Els treballs perduts, un altre text que Soldevila recull en aquest llibre, amb alguna fita que segurament desconeixíem: “I des del rutilant segle XV serà el barri del Carme bressol de la difusió de la impremta, perquè ací va produir-se, provinent d’Itàlia i al taller de Lambert Palmart situat al costat del Portal de Valldigna, el primer llibre literari imprès a la Península, Les trobes en labors de la Verge Maria, conjunt de versos laudatoris d’un certamen organitzat per mossèn Bernat Fenollar, escrit i imprès en valenciana llengua. [...]”.

Portal de Valldigna

 

Mar i muntanya

Gandia, el Montgó, Alcoi i Castalla. Terra de transició, de mar i muntanya i noms il·lustres: la nissaga Borja, March, Ovidi Montllor i Enric Valor, entre tants altres. Durant la visita a Gandia, per exemple, podem resseguir les explicacions de Josep Piera sobre el Palau Ducal, reflectides a Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, l’obra en què explica la vida de l’egregi poeta: “L’alberg-palau dels March a Gandia és a quatre passes de l’església de Santa Mariam un temple gòtic en plena construcció, de la plaça porticada del mercat, sempre atrafegada i olorosa, i de la casa del senyor duc, a la vora del riu. Ausiàs hi va cada dia, acompanyat d’un escuder i del mestre, després d’haver acabat les lliçons dels llatins i altres escriptures, per participar dels jocs d’armes i aprendre el maneig de l’espasa, de la ballesta i de l’arc, en companyia d’altres aprenents de cavallers”.

Palau Ducal de Gandia

El Montgó, la muntanya magnètica per a tantíssims valencians i estendard de la Marina, és glossat per l’escriptora Carme Miquel, recentment desapareguda. A La mel i la fel, el Montgó fins i tot ens parlava en primera persona: “Des de la talaia que constitueix el meu cim —Cap Gros en dieu vosaltres— abrace la vostra vida. Sóc testimoni permanent de la vostra existència i amb el pas del temps hi he esdevingut l’eterna muntanya màgica que us acompanya, la que observeu per saber quin temps farà, la que mireu amb ansietat per copsar en les ombres dels cingles, si el sol ja hi marca l’hora del migdia. També sóc l’enorme rocam que us serveix de punt de referència si us trobeu al mig de la mar, el que, imperceptiblement per a vosaltres, us embolcalla i us acarona amb calidesa. [...]”.

El Montgó vist des de Xàbia

En el cas d’Alcoi, podem descobrir els espais vitals de l’Ovidi llegint les lletres de les cançons lligades a la seua petita però gran pàtria natal. I a la veïna Castalla, al davant de la casa natalícia d’Enric Valor, el mateix escriptor evoca —a través del llibre Converses amb un senyor escriptor, de Rosa Serrano— la seua presa de contacte amb l’estudi de la llengua pròpia, que li agraeix al pare: “Durant la seua estada a Barcelona, va comprar una bona col·lecció de la revista literària i d’humor L’Esquella de la Torratxa, i quan teníem el meu germà i jo set o vuit anys, va simultanejar l’ensenyament en castellà que ens donaven a l’escola amb el de català de dita revista. De manera que jo vaig aprendre la lectura d’un català castís i anterior pràcticament a la gramàtica de Pompeu Fabra, editada a Barcelona el 1918 i totalment desconeguda al País Valencià. [...]”.

 

El sud paradisíac, el sud esquerp

Hi ha un sud encisador, que es projecta en poblacions com Altea, un monument en si mateix. A través d’aquestes pàgines podem visitar-la tal com era en temps pretèrits rellegint Matèria de Bretanya, una de les obres de referència de Carmelina Sánchez-Cutillas. “L’estiu era com els partits de llargues que jugaven els homes els diumenges al carrer Fondo; pilota ve pilota t’envie. I les pilotes eren la gent que carregava els muls amb les eines més necessàries i les màrfegues de pellorfes de dacsa seques, que quan et ficaves al llit feien ric-rac, com si tots els ratolins del món correguessen per damunt de totes les pellorfes seques de dacsa del món. I l’estiu era el carrer Fondo per on venien les pilotes i se n’anaven. I la partida de llargues era la vida que vivíem a l’estiu, perquè la calor ens portava agafats de les mans seues i les mans de la calor eren fetes de cel blau i de sol fort i de dies llargs i de clarors de nit tèbia”.

Altea

Un altre espai diví, l’illa de Tabarca, hi apareix descrit a través “d’un altre viatge” que “va ser també bastant animat” entre Joan Fuster i Josep Pla. L’assagista de Sueca, en el llibre recopilatori d’Isidre Crespo De Fuster a Pla amb camí de tornada, explica que “algú li havia dit al Pla que l’illa de Tabarca era molt interessant”. “Això era per un mes de gener, recorde perfectament. Feia bastant mal temps, bo, mal temps no, però feia fred. ‘Però, senyor Pla. ¿Com vol anar vostè a Tabarca?’ En aquesta època de l’any a Tabarca no hi ha res…’ ‘—Sí, sí, ja ens faran allà un suquet de peix…’. ‘Un suquet a Tabarca!’, em dic jo. [...]”.

Illa de Tabarca

Però hi ha un sud més esquerp, més agre. Ho delata el mateix Pla en fer esment de Gabriel Miró i la influència del procés castellanitzador a la ciutat d’Alacant: “[…] A Alacant, hi tinc alguns amics, molt agradables. Em porten a visitar un centre cultural —de la Caixa del país… La influència madrilenya és total: la cultura, escassa. Patriotisme local: Gabriel Miró, i Òscar Esplà; en últim terme, Azorín. ¿Quin llenguatge utilitzà Gabriel Miró, per a expressar-se? Aparentment el castellà. Però quin castellà? Pobre Miró, com degué patir! Quan el vaig conèixer, semblava un home que patia. [...]”.

Malgrat tot, Alacant té una cultura resistent i uns literats que s’han preocupat de lloar-la. Emili Rodríguez-Bernabeu, poeta contemporani, n’és la mostra més clara. Dins la seua Obra poètica completa li dedica un poema ple de sentiment —“Alacant”, es diu— a la seua ciutat estimada: “No tinc altra memòria d’infantesa sobre el voltant inexplorat de la ciutat que aquell bell cel cercle blau de les muntanyes. D’aquell bell cercle màgic de muntanyes, un món, o laberint, d’ombries i de cingles, d’humits indrets irrevocables —amb l’amenaça alternativa de sequeres—. Aitana n’és la reina, amb les neus remotíssimes d’hiverns que imaginàvem al redós del tendur. Un món que colombràvem agrest, puixant, reblert de meravella, desconegut, profund a l’hora baixa, interior, verge, somiat”.

Conèixer algunes meravelles desconegudes, potser somiades. És això el que Soldevila ens proposa, precisament, amb el seu itinerari literari de cap a cap del País Valencià.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.