Corrandes a Enric Valor

Quan Alacant es va sumar al procés d’integració nacional

Enguany es compleixen 85 anys de l’arribada d’Enric Valor a Alacant. Tot i comptar només 21 anys, el llavors periodista va inserir a la ciutat una alternativa nacional. Ho va fer des de tres vessants: el periodístic, el cultural i el polític. Valor sempre es referia al País Valencià. Però els seus anhels ja superaven la Sénia, incloïen el Rosselló i arribaven a les Illes. I d’això, Alacant també en va ser testimoni.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era l’estiu de 1932. Un desconegut Enric Valor arribava a Alacant amb el seu germà Josep, que obria una botiga d’electrodomèstics. Tot i haver nascut a Castalla (Alcoià) el 1911, Valor procedia d’Elda (Vinalopó Mitjà). La seua família havia abandonat la llar per establir-se en una de les capitals industrials de la sabata. El jove Enric ja havia viscut les primeres experiències polítiques. Les ciutats industrials, en aquell context polititzades, eren seus del sindicalisme més batallador. Els seus impulsors volien ser més decisius. La il·lusió del moment soviètic i la conscienciació elevada reforçaven un optimisme que va conduir a èxits parcials, insuficients, però llavors ben meritoris.

Enric Valor, doncs, arribava a Alacant amb un bagatge ideològic important. Als contactes sindicals calia sumar la seua vocació lectora, tarannà desenvolupat des de la infantesa més primerenca. Tot això va convidar el llavors estudiant —acudia a l’Escola de Comerç— a ficar-se en les entitats locals més properes al nacionalisme valencià. De fet, va ser ell qui va atorgar aquest caire a moltes plataformes, associacions i activitats. D’altres, directament, les va fundar ell.

L’afany de Valor per transformar Alacant es va demostrar des del primer moment. En un documental —El valor de les paraules, emès per Radiotelevisió Valenciana— ell mateix explicava que va acudir, personalment, a la redacció del setmanari local El Tio Cuc. L’Alacant d’aquell temps era ben distinta de la d’avui. Uns 80.000 habitants omplien el cens, una quarta part de la població actual. Ciutat d’esquerres, combativa, maldecap per a les elits. De sectors desafavorits que combatien el poder. De classes populars que s’expressaven en català, llengua autòctona de la ciutat. “Un valencià marítim, és clar, molt semblant al llenguatge d’Eivissa”, recordava Valor. El portaveu periodístic dels dissortats era, precisament, El Tio Cuc, el mitjà més influent del moment —i de tirada més gran.

“Ho vaig canviar tot”

Així resumia Enric Valor la seua aportació a la redacció del setmanari. De fet, no li mancava raó. Nascut l’any 1914, El Tio Cuc sempre havia tingut l’objectiu de desestabilitzar les classes dominants des dels seus escrits. El seu director i fundador, Josep Coloma, va impulsar inicialment un caire provincialista, característic d’aquell context allunyat de l’autonomisme. De distància i d’enemistat d’Alacant envers València. Posteriorment, el desenvolupament dels cercles nacionalistes valencians coetanis van influir en el setmanari. En els seus primers anys afirmava que s’expressava en “alicantí” i atacava els intents regionalistes ideats des de València, com ara el projecte frustrat de Mancomunitat el 1924, que volia emular la institució catalana que havia fundat Enric Prat de la Riba. Més endavant, arran de la inauguració de les Fogueres de Sant Joan l’any 1928 —còpia evident de les Falles valencianes— i al caliu autonomista posterior, El Tio Cuc va reflectir simpatia per aquests moviments. Però encara calia anar més lluny.

En aquest context, la incorporació d’Enric Valor a la publicació va ser fonamental per diverses qüestions. Primer, perquè els seus escrits van radicalitzar el setmanari. Del panorama foguerer adulterat per un romanticisme poètic i políticament banal, El Tio Cuc va anar abraçant les tesis més autonomistes. Llavors, tot i ser anomenades rechionals, suposaven un verdader canvi de paradigma.

“Per pedagogia, per amor a la Patria Valenciana, per la nostra cultura, tots els valencians de cor devem exigir quant-i-menys l’ensenyança primaria en llengua valenciana”.

Així finalitzava un dels articles d’Enric Valor en el setmanari esmentat. Era maig de 1934 i assegurava que “no hi ha cosa mes antilogica ni mes brutal que l’ensenyança donada al poble en una llengua que no es la d’ell. Es completament inútil, anticientific i antipedagògic, pretendre ensenyar així un poble. El resultat, heus-lo ací: la nostra decadència i el nostre desprestigi”. Aquell escrit, com tots els que va fer Valor —també sota pseudònim o sense signatura des de 1932— no només mostrava un vessant combatiu inèdit a Alacant. També intentava aplicar les Normes de Castelló, signades a les acaballes de l’any 1932 i defensades per aquell jove. Allò suposava un atreviment insòlit. El setmanari de les classes populars assumia un codi ortogràfic plenament desconegut pel cos dels alacantins que, tal com documenta l’estudiós Josep Daniel Climent, van arribar a queixar-se d’aquell canvi. Una passa que no va assumir, per exemple, el setmanari coetani La Traca, publicat a València. El risc de perdre lectors era massa evident.

A tot això calia afegir els cursos ortogràfics patrocinats pel setmanari —i tutoritzats, entre més, per Enric Valor. I els cartells propagandístics amb missatges que ocupaven pàgines d’El Tio Cuc. Lemes com ara “¡Prou castellanisme en Alacant! ¡Ja és hora de ser valencians i tindre dignitat!”.

Agrupació Regionalista Alacantina

La cosa va anar més enllà de la redacció d’El Tio Cuc, ubicada al carrer de Pablo Iglesias —Pau Iglesias, va acabar anunciat a la capçalera del setmanari—. Aquella seu també va ser la de l’Agrupació Regionalista Alacantina. Es tractava d’una entitat amb possibles intencions d’esdevenir partit, “tot i que no es va constituir com a tal”, afirma Josep Daniel Climent. El 16 de setembre de 1933, el setmanari anunciava la creació d’aquell organisme que va tenir, entre els seus primers integrants, Josep Valor, germà d’Enric; Josep Coloma, director d’El Tio Cuc; el metge i polític Àngel Pasqual i Devesa; o el periodista Josep Ferrándiz Torremocha, també autor de la lletra de l’himne de les Fogueres de Sant Joan. Tots ells, amb l’impuls del setmanari esmentat i també del diari El Luchador —publicació que va acabar assimilant-se amb el Partit Comunista— van reforçar la creació de la primera entitat nacionalista no espanyola del sud valencià.

Biblioteca Municipal Lluís Fullana

N’hi va haver moltes, d’activitats desenvolupades per aquell organisme, aplaudides des de València per entitats coetànies que havien inspirat l’ARA. Per exemple, el setmanari El Camí o el Centre Valencianista de Xàtiva, liderat pel malaguanyat Francesc Bosch i Morata. La tasca de l’ARA es va reflectir en la cloenda de la Tercera Setmana Cultural Valenciana, celebrada a Alacant gràcies a la iniciativa de l’entitat. Després de dos anys organitzant-se a València, l’afany dels promotors d’aquella celebració els va conduir a traslladar l’esdeveniment a les altres dues capitals valencianes de província, Castelló —on es va iniciar— i Alacant, on va cloure. Tal com referencia Josep Daniel Climent, la Setmana Cultural “servia per fer conferències, convidar erudits, impartir cursos” i, en definitiva, “donar transcendència a un corrent nacionalista que s’anava consolidant”. Entre els participants més destacats hi havia el mestre Nicolau Primitiu Gómez Serrano, el polític Ignasi Villalonga o el filòleg Manuel Sanchis Guarner. La cloenda de la Setmana Cultural a Alacant la va presidir el mateix alcalde, el republicà Llorenç Carbonell.

L’ARA, configurada gràcies, especialment, a la iniciativa de Valor, va estar prop de nàixer amb un nom molt més combatiu. El periodista Ismael López Belda apunta que Valor va proposar a Josep Coloma el nom d’“Agrupació Nacionalista Alacantina”. Una idea rebutjada pel fet que llavors, tot i la iniciativa decidida des de València per aplicar l’Estatut d’Autonomia, a Alacant encara quedava lluny aquell sentiment d’unitat. Qüestió de noms, com sempre. El cas, però, és que Enric Valor ja mirava molt més enllà de l’estricte País Valencià. Defensava “la Gran Catalunya”. I Alacant va homenatjar aquell sentiment.

Els Països Catalans abans de Fuster

Pot resultar sorprenent. Però en aquell temps republicà, quan Valor estava establert a Alacant, reivindicava, “entre les diverses nacionalitats que hi ha dins d’Ibèria”, “la gran Catalunya, des del Rosselló fins a Oriola, la que dóna àmplies llibertats i propis parlaments a les terres que la integraven, el gran bressol i foguera de llibertat i de democràcia, el guardià de les llibertats de tots els països de la península, la de llengua immortal que ressona maltractada i escarnida i desfigurada per aquestes terres d’Alacant. Catalunya, nacionalitat oprimida, esquarterada i destrossada, de la qual el País Valencià és un tros importantíssim, lluminós, avui amb grans desitjos de llibertat!”, segons referencia Josep Daniel Climent en el llibre Enric Valor: Estudi i compromís per la llengua, editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Segurament, Enric Valor havia begut de les tesis d’Eduard Martínez Ferrando, valencià de ciutat, fundador de la Joventut Valencianista. Ell mateix havia introduït aquestes idees catalanistes prefusterianes en publicacions com ara El Camí o Las Provincias. De fet, en aquest darrer diari, conegut pel seu conservadorisme, Ferrando va anunciar l’abandonament de Lo Rat Penat, precisament, perquè l’entitat no compartia el seu pensament. Era el mes de novembre de 1933, i parlava “duns quants ratpenatistes com a contraris al meu ideal de restauració d’una Catalunya gran (Catalunya estricta, Valencia i Mallorca)”.

Allò va deixar la seua empremta a Alacant. De fet, gràcies al treball de l’ARA, la plaça de la Independència d’Alacant, actualment dels Estels, la més cèntrica i emblemàtica de la ciutat, va passar a anomenar-se plaça de Catalunya. Era el 27 de juliol de 1934 i es feia, oficialment, per homenatjar Catalunya i la seua fita de l’Estatut, aprovat el setembre de 1932. No és casual que el dia 24 d’aquell mes i any, El Tio Cuc obrira amb un text sense signar —segurament elaborat per Valor– que anhelava una solució política similar per al País Valencià. “Cataluña, después de molt batallar, ha conseguit un Estatut casi conforme a totes les seues aspirasións. El Pais Valensiá també te dret a la seua autonomia, y es de esperar que la República se la consedirá si sap demanarla en la forma que desicha”.

Tenint en compte les tendències nacionals d’Enric Valor no és atrevit pensar que aquella plaça de Catalunya responia a sentiments de país comú que superaven les aspiracions autonomistes. Més encara, quan diversos diaris locals protestaren per aquella nova nomenclatura. Per exemple, El Día ho va criticar amb les paraules de Gonzalo Mengual, qui havia estat alcalde d’Alacant durant el breu període dictatorial de Dámaso Berenguer, l’any abans de la proclamació de la Segona República. No acceptaven aquell canvi “cuando en Cataluña y especialmente en Barcelona, es objeto de escarnio todo lo que significa España. Yo como español protesto del acuerdo y como alicantino me avergüenzo de él”. Alhora, Enric Valor defensava el nou nom de la plaça en El Luchador, perquè “respon a una realitat, a la realitat del nostre origen, de la nostra història, de la nostra llengua, i més que res a la realitat d’un canvi que cal imprimir en l’avenir”. Per la seua part, València va batejar com a plaça de la Generalitat Catalana el novembre de 1936 l’actual plaça de Cánovas del Castillo.

El setembre de 1934, Enric Valor es traslladà a Catarroja (Horta). Deixava arrere dos anys intensos de lluita, d’una aportació possiblement més gran del que ell mateix esperava. La seua tasca fou tan transcendental que, fins i tot, la marxa provocà les queixes del professor Nicolau Primitiu Gómez Serrano. En una carta al director d’El Tio Cuc, Josep Coloma, el docent admetia que “la marxa” d’Enric Valor “ha comportat que l’agrupació morira per abandó. Molt lamentable!”. El mateix Coloma confessava que l’ARA s’havia “fet pols”. Allò va ser l’inici d’un final consolidat per la Guerra Civil i per la dictadura posterior. No cal dir que tot aquell treball polític va quedar escombrat i reprimit durant llargues dècades de foscor. El record, però, comença a ser rescatat per fer consciència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.