Europa

La davallada de l’esquerra alternativa a Europa

La derrota de l’expresident grec Alexis Tsipras (Syriza) culmina la fi del cicle de la nova esquerra a Europa i obre una finestra d’oportunitat pels verds.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 2008 esclatà la crisi econòmica més dura dels últims temps, fet que va originar una nova fornada de partits emergents situats a l’esquerra dels tradicionals partits socialdemòcrates. El crac econòmic originat per la caiguda del grup inversor Lehman Brothers va tenir, entre altres conseqüències, el naixement d’una esquerra indignada que, a pesar de ser jove, va aconseguir posar en escac el sistema tradicional de partits. A més, va atemorir els poders fàctics, amb un discurs bel·ligerant contra les elits financeres a causa de les mesures d’austeritat promogudes per la Unió Europea. Fou una estratègia que va propulsar l’homòleg de Pablo Iglesias a Grècia, Alexis Tsipras, del partit Syriza (Coalició de l’Esquerra Radical), al capdavant del govern. Per primer cop, una formació antisistema es feia amb el poder amb la promesa de revertir les retallades i salvaguardar els serveis públics.

Ara, però, la polítiques “transformadores” sembla que tenen els dies comptats. L’últim feu resistent de l’esquerra alternativa, el grec, s’ha esfondrat, tot donant pas a la dreta conservadora de Nova Democràcia, partit que governarà Grècia. A despit de l’interès de l’esquerra revolucionària, a l’Estat espanyol, Podemos, en hores baixes, malda per formar govern amb la “casta”, tal com es referien al PSOE anys enrere. I les forces progressistes ostenten 24 escons menys en un parlament europeu acabat de renovar. Actualment, tot fa pensar que el discurs de la nova esquerra està virant cap a l’argumentari dels verds i la protecció de les minories enlloc d’atacar els poderosos.

L’esquerra desacomplexada sorgia per “assaltar el cel”, tot abandonant el rol marginal a què l’havia arraconat l’allargada ombra socialdemòcrata. Fins fa relativament poc, les esquerres alternatives veien factible liderar governs o coalicions governamentals. Era el diagnòstic més acurat després de les eleccions europees de 2014, que corroboraven el creixement de la nova esquerra a estats com ara Irlanda, Grècia, Espanya i Portugal.

En aquell moment, van sorgir nous perfils de dirigents amb un missatge ben clar: aturar l’austeritat i canviar el poder de mans. A Espanya, Pablo Iglesias va aconseguir fer revifar el sector de l’esquerra postcomunista que es trobava en mans del secretari general Cayo Lara i el seu partit, Izquierda Unida, per rellançar l’espai anticapitalista fins als 71 escons al Congrés dels Diputats. Contràriament al que aspiraven en 2015, a dia d’avui, han perdut pistonada. Madrid i d’altres ciutats de pes els han estat arrabassades i al Congrés han retrocedit fins als 42 escons. Amb tot, la formació lila pateix per fer-se un lloc en el govern del vigoritzat PSOE. En la legislatura passada, el sorpasso no es va acabar de produir, però la sensació de “canvi” hi era. Actualment, sembla inabastable.

Quant al conjunt d’Europa, començant pel territori hel·lè, Alexis Tsipras prengué el timó el 2015 per revertir les polítiques de retallades pressupostàries dels “homes de negre” de la Troika, però els resultats no han acabat d’arribar i la política econòmica de Tsipras ha hagut d’acabar passant pel sedàs de Brussel·les.

A França, un renovat Jean-Luc Mélenchon donava indicis de triomf electoral, amb el partit que fundà en 2016, la França Insubmisa, quan va aconseguir sortir a la palestra amb força en les presidencials del mateix any. Es tracta d’un partit que cerca atreure votants disconformes amb el descens de poder adquisitiu de la classe mitjana. Des d’electors de centre desorientats passant per socialistes desencantats i fins arribar als comunistes de tota la vida. Recentment, però, els darrers comicis francesos i europeus han palesat que el descontentament polític l’ha sabut canalitzar millor l’extrema dreta de Marine Le Pen i ha deixat el partit en una situació molt complicada.

Al Regne Unit, un país on no va aparèixer amb força cap formació alternativa a l’històric laborisme, el mateix Partit Laborista que avui lidera Jeremy Corbyn ha protagonitzat un viratge a l’esquerra. Ho ha fet amb un discurs de no acceptació de les lleis del mercat com a paràmetre de la societat, de no rendició envers la globalització financera i de no acceptació de la tesi neoliberal de la suposada “ineficiència del servei públic”. A més, s’ha negat a considerar inevitable la indefensió dels treballadors en l'economia col·laborativa. Corbyn, provinent de l’ala més esquerrana del partit, va postular-se com el reformador dels laboristes britànics, però la seva popularitat va a la baixa i els resultats de les darreres eleccions europees són força negatius.

Portugal, cas aïllat, és l’oasi d’esperança per a l’esquerra europea. Allà, governen socialistes, comunistes i verds sota un govern de cooperació amb una estabilitat sorprenent. A més, han demostrat que una política eficient i antiaustera és possible, atès que han fet realitat notables progressos mantenint els serveis públics intactes. Així doncs, a Portugal sí que ha reeixit el pacte que Pedro Sánchez no vol fer amb Unides Podem.

No obstant, a dia d’avui, els partits més esquerranosos han reculat i ja no es troben a prop de fer el cim. Així ho demostren els darrers resultats electorals al Parlament Europeu. Per a desgrat esquerrà, el grup parlamentari de l’Esquerra Unitària (que acull els partits de la nova esquerra) és el més petit després d’haver deixat escapar 11 escons en comparació amb l’anterior legislatura, quan va batre el seu rècord, amb 52 escons. Per acabar-ho d’adobar, la mala maror interna ha provocat que, a hores d’ara, sigui l’únic grup de l’Eurocambra que no ha assignat president.

El temor dels caps dels partits de l’esquerra alternativa és que, per posar un exemple proper, la derivada política del 15-M hagi estat tan sols un sacseig temporal dels països del sud arran de la crisi econòmica. També ho és que, cada volta, els socialistes recuperin el terreny perdut i l’espai dels verds, amb l’ecologisme com a principal argument, es faci més gran. I és que els verds són segons en percentatge de vot a Alemanya, tercers a França, per davant dels conservadors al Regne Unit i tenen una forta presència a Països Baixos, Bèlgica i Irlanda. En conjunt, són la quarta força de l'Eurocambra amb un 9,19% de vots i 69 diputats (17 més que en 2014). Fins i tot, el progressiu avenç dels verds, en detriment del grup parlamentari de l’Esquerra Unitària, ja ha tingut efectes a les files de sengles grups parlamentaris. Sense anar més lluny, l’eurodiputat d’En Comú Podem, Ernest Urtasun, seu a la bancada verda en lloc de la de l’Esquerra Unitària.

Amb tot plegat, el catedràtic de ciència política de la UB, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, indica que la esquerra “del canvi” ha d’afrontar tres dilemes. En primer lloc, ha d’aclarir el model organitzatiu: si aposta pel model assembleari que, segons ell, tan mal està fent a Podemos o si, d’altra banda, es plantegen adoptar l’estructura clàssica de partit, amb les contradiccions que això suposa. En segon lloc, encarar l’àmbit estratègic amb franquesa. És a dir, traçar unes línies d’actuació clares, fer el joc als socialistes i córrer el risc d’anar a remolc de la vella política o bé fer una oposició dura als socialistes, tot caient en el parany de fer el joc a la dreta. Per últim, aclarir quin ha de ser el posicionament respecte la UE, ja que en l’espai esquerrà conviuen dos corrents ben diferenciats, euroescèptics i eurocrítics.

L’exeurodiputat d’ERC i expresident del grup parlamentari Aliança Lliure Europea, Josep Maria Terricabras, expressa que la derrota de les forces “del canvi” prové de la falta de concreció per desmentir el relat de la ultradreta pel que fa a la immigració. També atribueix el daltabaix progressista al fet que, a causa de la globalització, el discurs identitari ultradretà ha reeixit, cosa que l'esquerra no ha sabut encaixar. I hi suma el fet que l’esquerra ideològicament més pura roman encallada en un discurs basat en la lluita de classes en un moment en el qual la classe obrera industrial ja no és el motor de la transformació social.

Escau esmentar, també, que, la vella esquerra, els socialdemòcrates, tampoc no s’han lliurat de l’ensulsiada progressista a Europa ja que els populars ocupen la major part dels càrrecs de la Comissió Europea i els progressistes només tenen 7 dels 28 governs de la UE. A Itàlia van perdre 12 escons en les últimes europees i a Alemanya els Verds van sobrepassar el vell SPD (partit socialdemòcrata alemany), tot col·locant-se com a segona força. Les excepcions són l’Estat espanyol i els Països Baixos, on els socialdemòcrates van millorar resultats considerablement, i a Dinamarca han aconseguit constituir govern recentment.

Finalment, ambdós especialistes, Terricabras i Aguilera, coincideixen a afirmar que els Verds, atenent els reptes que l’esquerra alternativa no ha sabut superar, hauran d’esforçar-s’hi molt si no es volen “quedar a les portes del cel”. En definitiva, hauran d’aconseguir influir en els grans grups econòmics i marcar l’agenda política.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.