26M

El bipartidisme ja és història

Europa celebra noves eleccions amb una participació històrica i amb dos conseqüències clau. La primera, que el bipartidisme és cosa del passat: populars i socialdemòcrates ja no sumen majoria. La segona, que la ultradreta, tot i no assolir la força que pronosticaven moltes enquestes, es consolida. Sense oblidar la irrupció al Parlament Europeu de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín, que faran de l’eurocambra un escenari més per visibilitzar la repressió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De 404 a 332. El Partit Popular Europeu i el Partit Socialista no han pogut superar la barrera dels 376 escons que determinen la majoria absoluta a l’eurocambra. El resultat ho diu ben clar: ja s’ha acabat la còmoda hegemonia europea dels partits tradicionals. El Parlament Europeu necessitarà de noves majories, de noves aliances, els propers cinc anys. El PP esdevé força guanyadora, però perd quasi 5 punts percentuals -i 37 escons- en tot el continent. La davallada dels socialdemòcrates és similar: 35 escons menys que el 2014 o, el que és el mateix, deixa escapar el 4,7% dels vots.

El canvi, però, no es percep massa a nivell de l’Estat espanyol, on PP i PSOE sumen 32 eurodiputats, dos més que el 2014. Sí que ha capgirat l’hegemonia: si el 2014 va guanyar el PP amb 16, enguany ho fa el PSOE amb 20, amb un Josep Borrell que torna a Europa entusiasmat després d’un període més que polèmic al capdavant del Ministeri d’Exteriors. No debades, el PSOE ha superat el PP per quasi tres milions de vots arreu de l’Estat a les eleccions europees. Pel que fa a Unides Podem, la confluència queda amb sis eurodiputats, un per sota de Ciutadans -que creix de manera espectacular- i ben lluny del que van aconseguir, per separat, la candidatura d’Esquerra Unida el 2014 i el llavors emergent partit morat. Enguany aconsegueixen mig milió menys de vots en una mateixa candidatura que fa cinc anys. Pel que fa a Vox, els seus tres eurodiputats és un resultat modest si es compara amb els que han aconseguit els partits ultradretans d’altres estats. Però aquests tres europarlamentaris són el resultat d’haver multiplicat quasi per sis els vots del 2014.

Per primera vegada en quaranta anys, la participació arreu d’Europa ha superat el 50%. La davallada dels partits tradicionals s’ha vist reflectida en els bons resultats de partits emergents com ara els xenòfobs, que han guanyat a França, Itàlia, el Regne Unit, Polònia o Hongria -on el Fidesz de Viktor Orbán ha assolit més del 50% dels sufragis. Però no només. Els liberals i els verds també guanyen confiança entre la ciutadania, que enguany anhela més el recanvi de forces que fa cinc anys. No s’explica, si no, que els Verds a Alemanya hagen esdevingut segona força, duplicant el percentatge de vots obtingut el 2014 -ara en té el 22%- i convertint el socialdemòcrata SPD, gran perjudicat de la irrupció ecologista, en un partit cada cop més residual a Alemanya, símbol del mals temps que viu aquest sector ideològic a Europa. Els verds també creixen a França, un freguen el 13% del vot i dupliquen, també, els suports dels socialdemòcrates. El mateix paper que juguen els verds a Alemanya el desenvolupen els liberals a França. Allà ha estat Emmanuel Macron el principal promotor d’aquest corrent polític que es presenta com a opció renovadora de la política, si bé es nodreix, fonamentalment, de polítics procedents de partits en decadència. Macron no ha pogut evitar veure’s superat per Marine Le Pen, que ha guanyat les eleccions amb el 23% dels vots, un suport menor al que va obtenir fa cinc anys.

També es veu aquesta dinàmica al Regne Unit. A l’espera de la resolució del Brexit, els britànics han concorregut a aquestes eleccions europees per donar la victòria, precisament, al partit que vol abandonar la Unió Europea. Els contraris a l’eixida són els liberals, que queden en segona posició, si bé lluny dels de Nigel Farage i seguits, en tercera posició, pel grup verd. Tots dos han deixat enrere els laboristes i els conservadors.

Però hi ha estats on, si més no, la vella política resisteix. A Itàlia, tot i la victòria de Matteo Salvini, el socialdemòcrata Partit Democràtic esdevé segona opció més votada i supera els socis de l’ultradretà, el populista Moviment 5 Estrelles. La referència socialdemòcrata d’Europa continua sent Portugal, on aquest corrent guanya amb 10 diputats. Als Països Baixos també triomfen els socialdemòcrates i la ultradreta de Geert Wilders, contra pronòstic, queda en quarta posició. A Finlàndia ocorre un fenomen similar, però amb els conservadors dominant el país. Igual que a Gràcia, on Nova Democràcia, el partit centre-dretà, s’ha imposat de tal manera a la formació d’Alexis Tsipras que el president grec contempla un avançament electoral.

Menció a banda mereix Bèlgica, on la victòria dels nacionalistes flamencs no amaga el gran resultat que ha obtingut el Vlaams Belang, un partit independentista flamenc d’ideologia xenòfoba que triplica els seus resultats i empataria amb l’NV-A amb tres representants.

A falta que es constituesquen els grups, els sondejos pronostiquen que 481 dels 751 escons es repartiran entre forces pro-europees, entre les quals hi ha les partidàries de reformes estructurals. Els euroescèptics no superarien els 190 escons. Tot plegat evidencia que si els partits tradicionals volen conservar el poder, hauran de fer pactes amb formacions que fins ara han estat fora de les seues coordenades. Els verds i els liberals s’hauran d’entendre amb la vella política si no volen convertir les institucions europees en centres de permanent bloqueig polític.

Davant d’aquest escenari, és inevitable preguntar-se quin paper jugaran els diputats independentistes. La de les europees ha esdevingut l’enèsima batalla per l’hegemonia d’aquest corrent a Catalunya. Després de no haver aconseguit configurar una llista conjunta, el duel entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont estava servit. I el resultat ha estat favorable al president a l’exili, que frega el milió de vots a Catalunya i supera la xifra gràcies al suport rebut arreu de l’Estat. I és que 38.000 persones han votat Puigdemont fora del Principat. D’aquestes, 10.000 són de les Illes Balears i quasi 7.000 del País Valencià. El suport en cadascun dels territoris dels Països Catalans ha estat més fort, fins i tot, que a Euskadi, on 5.000 persones han votat Puigdemont. El resultat valdrà a Junts per Catalunya per dur al Parlament Europeu als dos primers de la llista, el president a l’exili i l’exconseller Toni Comín. Ara, l’atenció se centrarà en la possibilitat -o no- que tots dos puguen beneficiar-se de la immunitat parlamentària per recollir l’acta a l’Estat espanyol. Un fet que ja han suggerit des de les defenses i de què tothom està a l’expectativa.

La coalició Ara Repúbliques ha rebut prou més suports que Lliures per Euroà fora del Principat. Calia esperar-ho, atès que si la llista de Puigdemont integrava Junts per Catalunya, el PDeCAT i un grapat d’independents d’arreu dels Països Catalans i d’Euskal Herria, Ara Repúbliques acull formacions com ara EH Bildu o els gallecs del BNG, que garanteixen una bona bossa de vots en els territoris respectius. Així, Ara Repúbliques aconsegueix tres diputats, tot i haver obtingut menys suports que la llista del president a l’exili a dins de Catalunya: 730.000 vots. A fora, això sí, s’ha trobat amb uns 300.000 vots a Euskal Herria, amb 170.000 a Galícia, amb 20.000 a les Illes Balears i amb 12.000 al País Valencià. ERC i JxCat, per tant, consoliden la majoria independentista després que ERC i CiU assoliren el 2014 -any de les últimes eleccions europees- el 45,53% dels vots al Principat. Si tothom estarà pendent de la situació legal de Puigdemont i Comín, tampoc llevarà l’ull del que li puga passar a Oriol Junqueras, que encapçalava la llista d’Ara Repúbliques i ara, pel fet d’esdevenir eurodiputat -càrrec que ja va exercir entre 2009 i 2012-, no són pocs els juristes que pensen que es podria suspendre el judici fins que es resolga la seua situació parlamentària.

Ara, totes dues forces estan més a prop del 50%: només els falten 0,29 punts percentuals. Per davant d’Esquerra Republicana a Europa hi ha el PSC, que a Catalunya obté 33.000 vots més que la formació republicana -i 220.000 menys que la de Puigdemont. Els socialistes també eren els més votats al País Valencià amb 740.000 vots, seguits de PP i Ciutadans; i a les Illes, amb 116.000, són seguits també per les mateixes forces i en el mateix ordre. Compromís per Europa, que integrava els homònims valencians i els balears de Més, no aconsegueix representació. 180.000 sufragis no han estat suficients, com sí que ho varen ser els 300.000 assolits el 2014 per convertir Jordi Sebastià -qui tornava a encapçalar la llista- en eurodiputat. Pel que fa a la resta de partits perifèrics, la Coalició per una Europa Solidària, dominada pel PNB i integrada per Proposta per les Illes i per la formació neòfita Demòcrates Valencians, aconsegueix una sola diputada -Izaskun Bilbao- després que el 2014 n’aconseguira tres gràcies, fonamentalment, a l’aliança amb Convergència.

Si Puigdemont pot esdevenir eurodiputat, renunciarà al que era el seu objectiu: tornar a ser investit president de la Generalitat de Catalunya. La situació legal l’ha convidat a explorar nous horitzons i noves formes de fer visible el conflicte amb un Estat que ara, amb el resultat de les eleccions europees, tindrà encara més problemes per justificar la situació que ha generat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.