Parlament Europeu

L’enèsima batalla europea de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín

El recorregut judicial de Carles Puigdemont tindrà una nova parada al Tribunal de Luxemburg. Aquest és el camí que ha seguit l’equip que defensa el president a l’exili i els advocats d'Oriol Junqueras, empresonat des de fa més d'un any i mig i sobre qui el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es decidirà si cal o no posar-lo en llibertat per la seua condició d'eurodiputat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El txec Pavel Svoboda, del Partit Popular, ha estat l’últim president de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu. Aquest polític, amb llarga trajectòria a les institucions europees -també va fer d’ambaixador de la República Txeca al Consell d’Europa- titllava com a «discutible» l’obligació de jurar fidelitat a la Constitució de l’estat corresponent perquè un eurodiputat escollit poguera exercir el seu càrrec. Ho recordava recentment en una piulada Josep Costa, jurista i vicepresident del Parlament català amb Junts per Catalunya.

 

 

Aquest impediment és una de les claus en què es basa el recurs que la defensa de Carles Puigdemont ha interposat i que ara el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha admès ha tràmit. Segons els advocats del president a l’exili, les maniobres de la Junta Electoral Central i del president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, estan vulnerant el dret d’exercici dels diputats electes Carles Puigdemont i Toni Comín, tots dos exiliats. També d’Oriol Junqueras, empresonat a Lledoners, si bé el seu cas, conduït per un altre equip d’advocats, tindrà uns altres terminis i recorreguts, atès que la seua situació és distinta.

Tornant al cas dels diputats exiliats, els impediments per exercir com a càrrecs electes venen de lluny. Ja a finals d’abril, la Junta Electoral Central va voler evitar que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí -aquesta darrera no va aconseguir escó al Parlament Europeu- es presentaren a les eleccions europees del 26 de maig. La JEC i el Tribunal Suprem es van anar passant la pilota per prendre una decisió que finalment va assumir el jutjat Contenciós-Administratiu número 2 de Madrid. Els coneixedors del cas ja vaticinaven que tots tres podrien concórrer a les eleccions. Entre més coses, perquè la JEC es basava en el fet que no complien amb la normativa electoral per no ser residents en les localitats espanyoles en què estan empadronats. Un argument inversemblant en tant que un altre exiliat, l’exconseller de Cultura Lluís Puig, va ser cridat com a suplent per a una mesa electoral per a les eleccions municipals del 26 de maig. Uns comicis en els quals, a més, concorria com a alcaldable per Junts per Catalunya de la seua ciutat, Terrassa.

Després de reunions extraordinàries dels membres del Suprem en caps de setmana i de consideracions, per part de la Fiscalia, que s’estava vulnerant el dret a sufragi passiu, finalment un tribunal que no estava adreçat a resoldre la qüestió ho va fer. I favorablement als interessos de Lliures per Europa, que ja havia presentat Gonzalo Boye, Xavier Trias i Beatriz Talegón com a candidats alternatius. En tot cas, el Suprem va aplanar el camí al Contenciós-Administratiu alertant que una situació «de rebel·lia» no era motiu per impedir la concurrència a unes eleccions.

 

26 de maig

Amb aquest ambient previ, la llista Lliures per Europa es presentava liderada per Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Va ser la formació més votada a Catalunya, fregant el milió de vots i superant-lo arreu de l’Estat gràcies, especialment, als vots que Carles Puigdemont va rebre a les Illes Balears -10.663- i al País Valencià -6.951-, els dos territoris on més van votar el president a l’exili més enllà del Principat. Puigdemont i l’exconseller de Salut, Toni Comín, esdevenien eurodiputats electes. L’exconsellera d’Educació, Clara Ponsatí, a cavall entre Escòcia -on exerceix com a docent a la Universitat de St. Andrews- i Bèlgica, va quedar-se a pocs vots d’aconseguir un escó a Estrasburg. El càrrec li pertocarà si finalment es formalitza el Brexit, amb la corresponent eixida dels britànics de les institucions europees.

A partir d’aquesta data es va iniciar una nova batalla jurídica perquè Puigdemont i Comín pogueren exercir com a eurodiputats. També d’Oriol Junqueras, que amb Ara Repúbliques va ser el tercer candidat a Europa més votat a Catalunya, per darrere de Puigdemont i del socialista Josep Borrell. La coalició que encapçalava va obtenir tres escons, un més que Lliures per Europa gràcies al fet de concórrer amb EH Bildu a Euskadi i Navarra i amb el BNG a Galícia, entre més. Junqueras, llavors empresonat a Soto del Real i finalitzant el judici al Tribunal Suprem, va ser impedit perquè jurara la Constitució i obtinguera la credencial per esdevenir eurodiputat. Va ser el nou detonant d’aquesta situació de complexitat jurídica que evidenciava el temor dels jutges.

El 29 de maig, el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, va impedir que Carles Puigdemont i Toni Comín entraren al Parlament Europeu de Brussel·les per recollir les credencials d’eurodiputats. Va utilitzar membres de la seguretat de l’eurocambra per barrar el pas els dos eurodiputats escollits. Una decisió sorprenent en tant que altres eurodiputats de l’Estat -entre els quals Diana Riba, d’Ara Repúbliques- sí que hi van poder accedir. Per establir una condició igualitària, Tajani va anul·lar les credencials recollides i va imposar tots els eurodiputats triats passar per la Junta Electoral Central a Madrid per jurar la Constitució espanyola. Era la condició per esdevenir eurodiputats i la manera d’impedir que Puigdemont i Comín recolliren l’acta, atès que haurien estat detinguts un cop posaren els peus a l’Estat espanyol.

Amb un llarg historial contra el sobiranisme català i amb una carrera política no exempta de polèmiques a Itàlia, Tajani sempre ha argumentat l’impediment perquè Puigdemont i Comín exerciren com a eurodiputats assegurant que ell obeeix la legislació espanyola i que no pot -ni vol- actuar-hi en contra. En canvi, les defenses dels eurodiputats escollits sempre han discutit les actuacions i les condicions imposades defensant que un eurodiputat ho és des del moment en què és escollit i no des que arreplega una credencial. No només les defenses: també distints membres del Parlament Europeu s’han manifestat en contra d’aquestes maniobres de Tajani. Fins i tot Pavel Telicka, vicepresident del Parlament Europeu i membre del grup liberal ALDE, on hi ha integrat Ciutadans, va advertir que «prohibir Puigdemont i Comín entrar al Parlament representa una violació dels seus drets polítics i dels seus votants».

I és ací on entra la qüestió de la immunitat, que protegiria els eurodiputats escollits davant d’una possible euroordre de detenció. Gonzalo Boye, advocat de tots dos, es mostrava implacable: pronosticava el viatge de Carles Puigdemont i Toni Comín a Estrasburg -Comín ja havia xafat públicament territori francès- malgrat les amenaces d’euroodre de detenció perquè la immunitat els ha de. En tot cas, el pas judicial de l’euroordre l’ha exigit públicament el líder espanyol del PP, Pablo Casado. Alhora, no és difícil intuir que en la llarga reunió que van mantenir Emmanuel Macron i Pedro Sánchez recentment es parlara de la possible visita de Puigdemont a França.

La Fiscalia del Suprem va evidenciar que, si més no, la defensa de Puigdemont té bona part de raó en la qüestió de la immunitat. Perquè el Ministeri Públic es va oposar a que el Tribunal Suprem consultara al TJUE de Luxemburg sobre la immunitat després de ser escollit eurodiputat. Emparant-se en la «preservació de finalitats legítimes en termes constitucionals», la Fiscalia tem que un viatge del president d’Esquerra Republicana fora d’Espanya anul·lara temporalment la tutel·la judicial de l’encausat i posara «en perill irreversible» el procés judicial al qual està sotmès. Abans, la Fiscalia ja va oposar-se a que Junqueras adquirira la credencial imposada per la Junta Electoral. El motiu era, precisament, la immunitat a què es podia acollir. «L’adquisició de la condició com a membre del Parlament Europeu determinaria la necessitat d’instar el suplicatori a la cambra per retirar la immunitat, amb la corresponent suspensió i paralització del procediment, que generaria una intromissió tan irrecomanable com inadmissible en l’exercici del judici». Cal dir que populars, socialdemòcrates i liberals sumen majoria en l’eurocambra i seria possible que en votació tots tres grups decidiren retirar la immunitat a Junqueras. Però la Fiscalia no volia riscos i el Suprem va fer cas al Ministeri públic impedint Junqueras recollir l’acta, tot just el contrari que va fer quan els presos electes van esdevenir diputats i senador, tot i que a posteriori se’ls va anul·lar aquesta condició.

La situació no té cap precedent i és per això que entre les maniobres de l’Estat espanyol i la seguretat de l’equip jurídic de Carles Puigdemont hi ha un munt d’incerteses que els experts no són capaços de resoldre. Gonzalo Boye, qui ha anat guanyant cada partida com a advocat, ja va assegurar que els tribunals europeus tornarien a donar-li la raó en aquest cas. Divendres va interposar un recurs d’urgència perquè Carles Puigdemont i Toni Comín puguen exercir com a eurodiputats. La Junta Electoral va excloure tots dos de la llista enviada al Parlament Europeu, si bé el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) sí que els va reconèixer com a càrrecs escollits. Malgrat això, Boye va acudir anteriorment a la Junta Electoral amb un notari belga per recollir l’acta dels seus representats, però no li la van facilitar i la JEC va deixar vacants els dos escons dels exiliats i el del pres polític Oriol Junqueras.

A banda de l’argument que no cal jurar cap constitució per esdevenir eurodiputat -tal com va imposar la Junta Electoral-, també hi ha altres motius per la denúncia. Per exemple el fet que el Suprem es denegara a retirar l’ordre espanyola de detenció contra els dos exiliats escollits si viatjaven per recollir l’acta d’eurodiputats. I també que Tajani anunciara que obeiria les autoritats espanyoles, ignorant la legislació europea, a l’hora d’actuar contra Puigdemont i Comín.

Davant d’aquest escenari, la defensa dels dos exiliats va presentar un recurs reclamant mesures urgents i el TJUE havia de prendre una decisió en un termini breu. Tot i que no estava previst que es resolguera abans del 2 de juliol, el TJUE desestimava el dia anterior que Comín i Puigdemont puguen prendre provisionalment possessió dels seus escons.  Gonzalo Boye ha assegurat que s'esperava aquesta denegació de mesures cautelars, si bé celebra que el tribunal de Luxemburg admeta a tràmit la causa, que l'haurà de resoldre pròximament per decidir si Carles Puigdemont i Toni Comín poden exercir el seu càrrec democràtic. A la contra, però, hi ha la interlocutòria del TJUE, que assegura que si no hi ha una declaració de la justícia espanyola declarant electes els demandants, l'òrgan europeu no té cap base per verificar les seues actes.

A llarg termini, però, hi ha clara confiança, segons fonts de les defenses de Carles Puigdemont, en les possibilitats de guanyar. De moment, el fet que el TJUE haja admès a tràmit, en només quatre hores, el procediment, ja evidencia les diferències entre els tribunals europeus i els estatals.

Pel que fa a Junqueras, el mateix tribunal de Luxemburg haurà de respondre a les tres preguntes formulades pel Suprem en una qüestió prejudicial reclamada pel seu advocat, Andreu Van den Eynde. Una pregunta és sobre la immunitat dels eurodiputats durant el període de sessions a l'eurocambra, que podria afectar la seua situació de detenció. L'altra pregunta és si el president d'ERC podria esdevenir eurodiputat tot i no haver jurat la Constitució i per últim, pregunta si està obligat a alliberar el líder polític. D'aquesta manera, el Suprem passa la pilota al TJUE en contra del criteri de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, que havien recomanat no fer-ho davant un possible gir de la situació judicial de Junqueras. El termini perquè des de Luxemburg s'emeta una resposta és de sis mesos, si bé s'espera que la resolució arribe abans.

Després de les euroordres de detenció retirades a Bèlgica i de la negativa d’un tribunal alemany a extradir Carles Puigdemont per rebel·lió i sedició, ara el president a l’exili reprèn una nova batalla que espera guanyar gràcies als tribunals europeus. Alhora, l'exvicepresident Junqueras serà atès per un tribunal europeu després que el seu equip d'advocats plantejara qüestions de prejudicialitat fins a en sis ocasions sense que el Suprem les elevara a Luxemburg. Aquesta batalla, amb terminis i condicions imprecises, decidirà l’esdevenir de la nova legislatura europea i de la posició de les institucions d’àmbit continental en aquest afer judicial que s’està desenvolupant a Espanya.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.