Pactes municipals

Les raons de l’acord Comuns-ERC fora de (o malgrat) Barcelona

Analitzem com s’han viscut els pactes —i els no pactes— entre Catalunya en Comú i Esquerra Republicana a les capitals de demarcació catalanes on podien sumar majoria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No es pot viure sense pactes. L’auge d’Esquerra Republicana a les grans ciutats de Catalunya ha estat una de les notícies de les darreres eleccions. No obstant això, aquest augment no els ha permès obtenir majories prou àmplies per governar amb tranquil·litat, tot i que en algunes ha aconseguit l’alcaldia per la via dels pactes. Lleida i Tarragona són, sens dubte, les més importants. En contra del que va passar a Barcelona —on, malgrat que Ernest Maragall havia estat el candidat més votat, els republicans van veure com se’ls escapava l’alcaldia—, en aquestes ciutats sí que han aconseguit bastir els pactes necessaris per apoderar-se de la vara d’alcalde.

A diferència del seu homòleg barceloní, el lleidatà Miquel Pueyo i el tarragoní Pau Ricomà han aconseguit sumar el suport dels grups locals de Catalunya en Comú per ser investits. A què es deguda aquesta diferència de criteri per part dels comuns que ha fet que mentre a Barcelona  recolzen en el PSC, a Lleida i Tarragona optin per ERC? A banda l’autonomia local i la idiosincràsia barcelonina —marcada per la mala relació entre ambdues formacions durant la darrera legislatura—, l’explicació cal cercar-la en motius com el pitjor punt de partida que els oferien els resultats electorals, els lideratges diferenciats i les ganes de trencar amb una tradició històrica d’alcaldes socialistes en ambdues ciutats.

 

Renovació

La lògica de les majories és la qüestió més clara. Si a Barcelona ERC i comuns havien empatat a deu regidors, tant a Lleida com a Tarragona els comuns tenen només 2 dels 27 electes, i ERC és la primera força —a Lleida— o la segona, empatada al capdavant amb el PSC, en el cas de Tarragona.

La impossibilitat d’obtenir l’alcaldia augmentava el cost d’un pacte amb els socialistes, més encara tenint en compte el que representa aquesta  formació a les dues ciutats catalanes. A Tarragona el PSC ha governat entre 1979 i 1989 i entre 2007 i 2019. Aquests dotze anys amb un únic protagonista, Josep Fèlix Ballesteros, que en el darrer mandat ha tingut el suport del Partit Popular.

Encara més aclaparador ha estat el domini socialista a Lleida, hegemònic durant 40 anys. Des de les primeres eleccions i amb dues grans figures, Antoni Siurana i Àngel Ros. Aquest darrer va estar en possessió de la vara durant 14 anys, els darrers pactant amb Ciutadans, fins que el 2018 va dimitir en favor de Fèlix Larrosa. Es tracta, doncs, de la primera oportunitat de formar un govern sense Ros després de molts anys.

 

Els lideratges

Un altre punt que podria haver estat clau tant a Lleida com a Tarragona és el tarannà i la influència dels diferents corrents dins del partit. A Barcelona, l’antiga Iniciativa és un dels espais que continua mantenint una influència més gran, a la qual cal sumar la de l’expresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, Lluís Rabell, que va ser cap de llista de Catalunya Sí Que Es Pot al Parlament el 2015 i ara està alineat amb el corrent Federalistes de Catalunya en Comú, és a dir, el sector més contrari a l’independentisme.

No és així a Tarragona, per exemple, on les persones que provenen de la plataforma ciutadana Guanyem Tarragona són les que porten el pes de Tarragona en Comú, amb la regidora Carla Aguilar al capdavant. Això a banda, també cal destacar el poc pes d’ICV, que no tenia cap representant a la llista de la confluència tarragonina. 

D’altra banda, a Lleida, el pes de la confluència la porta el Comú de Lleida, una organització que va néixer al marge del projecte dels comuns. De fet, en les anteriors eleccions van aconseguir dos regidors, i deixaren fora  ICV-EUiA —que es presentaven per separat— de l’Ajuntament. En aquestes eleccions, Iniciativa va decidir integrar-se a la candidatura de Lleida en Comú. A més a més, cal destacar que el cap de llista i regidor, Sergi Talamonte, és militant de Catalunya en Comú i està integrat dins de Desbordem. Aquest corrent crític amb la direcció del partit està capitanejat, sobretot, per persones provinents d’Anticapitalistes, una de les organitzacions fundadores de Podem i que, entre més qüestions, va ser, dins del marc dels comuns, la que va donar un suport més explícit al referèndum del primer d’octubre de 2017.

 

La decisió

Amb tots aquest elements sobre la taula, a l’hora d’escollir el pacte la decisió ha estat prou senzilla. D’un costat, a Tarragona, la regidora i cap de llista Carla Aguilar explica que es va fer una assemblea per dirimir què calia votar després de reunions prèvies tant amb ERC com amb el PSC. “El que vam valorar és el que ens deien. No vam fer un judici sobre els diferents partits, sinó sobre qui ens donava més confiança per seguir fent camí i formar un govern”, exposa la líder dels comuns. Afegeix, a més, que “ERC ens va fer sentir que realment volien governar amb nosaltres i les propostes que tenien eren molt semblants a les nostres”. Finalment, l’assemblea va acabar donant 76 vots a favor del pacte amb els republicans, cinc abstencions i un vot a favor de pactar amb el partit socialista. Ja abans de les votacions, però, tot apuntava que podia anar cap aquí. Evidentment, el factor “fer fora Ballesteros” també va tenir un pes important. Aguilar explica que el seu lema de campanya era “una nova Tarragona”, i que des de l’assemblea es va valorar que s’hi podia donar compliment “millor amb un equip nou que no pas amb el govern anterior. No és un pacte que es fes a la contra, sinó des de la constructivitat de fer una cosa nova”.

A Lleida, l’assemblea del Comú també va aprovar per consens l’aliança amb ERC. A diferència de Tarragona, allà els republicans eren primera força, però seguien necessitant suports externs. A la vista d’això, Elena Ferré, número dos de la formació lleidatana, explica que van valorar que la “ciutadania de Lleida havia demanat un canvi després de 40 anys d’un socialisme amb un model i unes propostes caduques, tal com s’havia plasmat als resultats de les eleccions”. Això, diu, va fer que es decantessin “clarament per ells”. A més, afegeix que “el PSC a Lleida ha adoptat unes polítiques amb les quals nosaltres no ens sentíem còmodes. Moltes vegades hem fet una oposició dura al seu projecte polític els darrers anys”.

Dins del grup, però, hi va haver diferents posicions respecte a una qüestió fonamental. Calia anar endavant amb la investidura, però no quedava clar si, com els seus companys de formació de Tarragona, havien d’entrar al govern local. Finalment formaran govern amb ERC i Junts per Catalunya. “Seguim treballant perquè hi hagi una concreció del marc programàtic en un pla de govern que marqui l’orientació general del mandat”, detallava Ferré abans de tancar el pacte. A banda d’això, creu que caldrà, també, que se superi, en la qüestió nacional, “la política de blocs”. “No volem posar l’Ajuntament al servei dels blocs”. Per tant, exposava que, si això es complia, i “es materialitzen pressupostàriament les concrecions del programa”, des del Comú de Lleida ratificarien “la proposició de fer un equip de govern, tal com plantejava ERC”. Cosa que finalment han fet.

 

Ecos barcelonins

Durant uns dies, però, entre l’opinió pública del cap i casal hi va haver rumors sobre si el pacte de Barcelona —molt marcat per la lògica de blocs nacionals— podria influir, d’una manera o altra, en les decisions que es prenguessin en altres llocs on Esquerra Republicana necessitava els vots clau dels comuns.

Elena Ferré, del Comú de Lleida, reconeix que “a l’hora de donar suport a Miquel Pueyo et mentiria si et digués que no vam parlar de la qüestió nacional”. Tanmateix, remarca que “cal tenir present que cada municipi és diferent i que nosaltres som sobirans sobre el nostre territori. Per tant, no va ser un punt fort de debat. Ens afecta el que afecta a Lleida”. Reflexiona, a més, sobre el fet que els pactes com el de Barcelona afectarien “partits que d’alguna manera estan jerarquitzats o són centralistes i depenen de Barcelona o Madrid. El Comú de Lleida és lleidatà i, per tant, aquest fet no va ser representatiu”. Finalment, remarca que “en política municipal no han de primar les sigles, sinó les propostes, els continguts, la gent del territori.”

Carla Aguilar planteja una situació similar des de Tarragona. Allà, tant Junts per Catalunya com la CUP van anunciar, de seguida, que donarien suport a Pau Ricomà com a alternativa a Josep Fèlix Ballesteros. “Els vots que hi havia clars eren per l’eix nacional. Nosaltres érem els únics que no se sabia què faríem”, explica Aguilar tot argumentant que això va ser un element clar de pressió, malgrat que finalment creu que ells van trencar “aquesta lògica i vam decidir només en clau de ciutat. Estem molt contents d’haver-ho fet així”. Amb tot, diu que, malgrat que el centre va ser el debat sobre la ciutat, “sí que es va valorar la qüestió nacional com una cosa a estudiar  per mantenir la nostra militància i el nostre electorat. Tenim una militància molt diversa en aquest eix”.

La cap de files dels comuns, que segurament ocuparà una tinènça d’alcaldia, exposa que els mitjans sí que van voler situar el debat en l’eix nacional: “En molts moments vam haver de deixar clar que tot s’ha fet a Tarragona i que no hi ha influït, de cap manera, el que es decidís a altres ciutats”.

 

Sense preocupació

Malgrat el comportament diferenciat amb els seu homòlegs barcelonins, tant Aguilar com Ferré exposen que la situació s’ha viscut des del respecte i la normalitat. “Aquí venim d’una situació molt concreta i Barcelona en té una altra. Les sigles són les mateixes, però cada partit és diferent a cada municipi. No tenim cap problema amb que Barcelona hagi fet una altra cosa”, conclou Aguilar.

En una línia similar, Ferré reconeix que des de l’agrupació local “no s’ha plantejat quina posició tenim amb el fet que Ada Colau vagi amb el Partit Socialista i tingui el suport de Manuel Valls”. Exposa que és un debat que no s’ha tingut volgudament per respectar la independència municipal: “De la mateixa manera que a nosaltres no ens agrada que ens qüestionin per haver pactat amb ERC, entenem que les qüestions internes de cada territori són les que porten a la decisió. Entenem que és una decisió cent per cent respectable, no sé si compartida, però cent per cent respectable”.

Com diu la dita, cada casa és un món. Fins i tot quan es tracta d’una mateixa casa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.