Universitats

«Abordar el fracàs escolar ha de ser una prioritat»

Catedràtic de Sociologia i vicerector de Cultura i esports de la Universitat de València, Antonio Ariño (Allepuz, Terol, 1953) ha participat en l’estudi ‘Via Universitària: Accés, condicions d’aprenentatge, expectatives i retorns dels estudis universitaris (2017-2019)’, de la Xarxa Lluís Vives. Conversem sobre els reptes de la universitat i la necessitat que el sistema educatiu incorpore les classes baixes. “A la universitat —lamenta— hi ha sobrerepresentació de les classes altes”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’acord amb l’estudi de la Xarxa Vives d’Universitats, la classe social predominant a la universitat és la classe alta: el 55% als graus i el 58% als màsters. Per contra, la classe social baixa és la menys representada en tots dos casos: suposa només l’11% de l’alumnat. Al final la universitat no sols reprodueix les desigualtats socials sinó que a més les perpetua. Què està passant? 

—Cal mirar les dades amb una perspectiva dilatada. Els primers estudis sobre la presència de cadascuna de les classes socials el férem el 2006 a nivell de tot l’Estat perquè fins aleshores no ens havíem preocupat per saber quina era la realitat de l’alumnat universitari. Volíem radiografiar la composició social de l’alumnat. La meua visió era que confoníem dos conceptes: el de massificació de la universitat amb democratització. Massificació significa que, en tres dècades, les que van de 1960 a  1990 passàrem de 60.000 estudiants a 1,6 milions. Això òbviament ha significat un increment de la diversitat dins la universitat, sobretot gràcies a la incorporació massiva de les dones.

Ara bé, comportava això un canvi en l’estructura de classe? Nosaltres pensàvem que no i així ho manifestaven els estudis internacionals i han constatat els estudis que hem fet a casa nostra.  En resum: la universitat ha oferit més possibilitats a les persones de classes mitjanes i mitjanes baixes i baixes però no podem dir que la composició de l’alumnat universitari siga equitativa, i ja no dic igualitària. 

Aquest detall és important perquè a voltes confonem els conceptes d’equitat i igualtat. Es diu que hi ha equitat quan l’estructura de la universitat reprodueix l’estructura de la societat. El que tenim és una sobrerepresentació dels fills de les classes altes i una infrarepresentació de les classes baixes. La igualtat significaria que, com que en termes absoluts són més nombrosos els fills de classe baixa, són també majoria en la universitat. Estem lluny de la igualtat.

—Però això és una singularitat espanyola? 

—No, succeeix a tots els països europeus, segons els estudis d’Eurostudent. Les universitats haurien de preocupar-se més per oferir segones oportunitats als estudiants que desitgen estudiar i que tenen nivells econòmics i educatius més baixos. Són estudiants que tenen més possibilitats de fracassar en el primer any, en què la taxa d’abandonament és molt alta. Com a societat, hauríem d’assumir el compromís que més estudiants de classe baixa assoliren estudis universitaris. 

—Quins són els motius que expliquen aquest inequitat? La sensació és que, ja no sols el sistema universitari, sinó el conjunt del sistema està fracassant... 

—De fa molt de temps advertisc que el nostre principal problema està en les primeres etapes de l’ensenyament: en els xiquets i xiquetes que en les primeres etapes tenen grans dificultats per tirar endavant. L’esperança de vida educativa d’algú que en les primeres etapes prospera i se’n surt és molt alta. En canvi, l’esperança de vida de qui cau en aquestes primeres etapes és molt baixa. En aquest sentit, els sistemes educatius contemporanis generen unes desigualtats d’oportunitats molt grans entre els qui arribaran al màxim i faran un màster o un doctorat i aquells que es van quedar pel camí des del principi. Una política d’esquerres hauria d’orientar-se a actuar en les primeres etapes per corregir aquests problemes. 

—És a dir: abordar el fracàs escolar amb mesures contundents. 

—Abordar el fracàs escolar ha de ser una prioritat de qualsevol Govern. Després hi ha un altre aspecte: el currículum moltes voltes està monocentrat i no explora totes les potencialitats que té l’ésser humà en aspectes com la música, el teatre, l’esport... Jo crec que el currículum ha de ser molt obert al principi, perquè els éssers humans no siguem només mesurats per una sola vara de mesurar, sinó que hi haja més possibilitats de trobar el teu lloc al món. Si un Govern vol bones polítiques educatives i culturals el que necessita és bona atenció a la infantesa. A partir d’ací, podem corregir, posar tiretes... però no es poden resoldre problemes que estan marcats a sang i foc des d’una etapa tan primerenca.

—En general, troba que les mesures que s’apliquen per combatre el fracàs escolar estan ben enfocades? 

—Crec que a hores d’ara no hi ha mesures suficients. De fet, Espanya és un dels països on es pot comprovar que el fracàs ha persistit amb governs de diversos colors. Són necessaris acords a nivell polític amb tots els agents que intervenen en el sistema educatiu: les famílies, el professorat... Estem perdent un percentatge molt important de xiquets i xiquetes per a la resta de la seua vida perquè el sistema és incapaç d’atendre la seua idiosincràsia familiar. Em sembla que és un problema per al qual caldrien grans consensos. 

En canvi la batalla política moltes voltes se situa en la qüestió de la llibertat d’elecció de l’escola. La batalla real passa perquè els qui tenen menys oportunitats des del naixement vegen que se’ls generen més oportunitats des del principi. Una política d’igualtat no pot basar-se a tractar tothom igual sinó a donar més a aquells que més ho necessiten per poder-se equilibrar als qui tenen, des del bressol, més oportunitats. 

—Al remat, la frase que tant se sent a les manifestacions estudiantils, que diu que els fills dels obrers no accedeixen a la universitat, és certa... 

—El problema no és tant econòmic, que també, com relacionat amb el fet que no es faciliten les oportunitats perquè un xiquet o una xiqueta adquiresquen les competències, coneixements i capacitats que els permetran, en un futur, desenvolupar-se en un sistema educatiu que cada volta és més complex.

—L’estudi de la Xarxa Vives diu que les interrupcions en els estudis estan causades per condicionants socials, econòmics i laborals. Els fills d’estrangers i membres de famílies amb un nivell formatiu baix són més vulnerables al retard en la consecució dels estudis universitaris. 

—Nosaltres creiem que la universitat hauria d’oferir vies lentes o itineraris alternatius. S’ha imposat un model d’itinerari que és el de l’estudiant a temps complet, amb avaluacions contínues. Una avaluació continuada no hauria de significar que una persona haja d’estar sotmesa a proves cada 15 dies; ha de significar que no tot t’ho has de jugar en un examen final. Necessitem altres models. Això és la filosofia de l’Espai Europeu d’Educació Superior: obrir les portes de la universitat, que siga més inclusiva i oferesca més oportunitats a la gent que té menys oportunitats. 

—Però això xoca amb la dinàmica històrica de la universitat, que ha tendit a ser elitista... 

—Podem dir que la universitat ha estat elitista fins 1960, però a partir d’aleshores no ho és tant. Ara bé, no és equitativa. Si detectem que les interrupcions tenen conseqüències més greus entre els qui tenen nivells socioeducatius més baixos, hem de tractar de trobar suport per a aquests estudiants. No és acceptable que els neguem  la possibilitat d’estudiar simplement perquè el sistema no està adaptat a les seues realitats. 

Antonio Ariño / Eva Máñez

—D’una altra banda, hi ha una barrera econòmica molt important. Les taxes no han parat de créixer els darrers anys.

—El decret Wert va tenir conseqüències molt negatives per al sistema de beques. Això, sumat a la crisi, va endurir les condicions de permanència per als qui tenien una situació de partida més vulnerable.  Fa falta un sistema públic de beques en consonància amb les necessitats de la comunitat educativa. Les beques salari que s’apliquen ací des de 2016 són una iniciativa en el bon camí. 

—Caldria, com reclama l’alumnat, reduir les taxes universitàries? 

—Crec que cal donar més a qui més ho necessita. Podríem rebaixar les taxes a tothom si tinguérem recursos públics il·limitats. Però si els recursos són escassos hem d’utilitzar aquells criteris que generen més igualtat. I generen més igualtat si donem més a qui més ho necessiten, no si donem a tots igual. 

—El president de la Generalitat, en campanya, es va comprometre que tots els estudiants que aprovaren totes les assignatures tindrien la matrícula gratuïta l’any vinent. És una mesura assenyada, a la vista d’aquestes dades? 

—Imagine que la proposta va encaminada a incentivar que la gent aprove, però torne al mateix plantejament: en aquest com en altres terrenys, el principi d’igualtat implica tractar de manera diferent els qui són diferents. 

—El Grup de Recerca en Educació i Treball de la Universitat Autònoma de Barcelona va fer un estudi que demostrava que l’increment de taxes havia afectat sobretot la selecció de la carrera: els estudiants amb menys capacitat econòmica tendeixen a triar carreres més fàcils d’aprovar. 

—Això ja succeïa abans. Nosaltres en el nostre estudi diferenciem tres tipus d’anàlisi: el primer és allò que succeeix en l’accés. En aquesta fase el que ocorre és que la democratització és relativa perquè els percentatges no són equitatius en relació amb l’estructura de la societat. 

Però, a banda d’això, hi ha la qüestió de la distribució per branques de coneixement. En aquest àmbit la desigualtat és molt clara: en termes generals els ingressos i el capital educatiu dels pares i mares d’estudiants d’humanitats són inferiors als de la gent que estudia enginyeries. Així doncs, es produeix una segregació per branques. És el que anomenem una segregació horitzontal. Però també hi ha una segregació vertical: entre qui arriba al grau i se’n va de la universitat i qui, aconseguit el grau, continua amb un màster i amb un doctorat. 

—Quines són les principals propostes de millora? 

—Hi ha algunes bones pràctiques que caldria tenir en compte: minimitzar el fracàs a l’inici de la carrera; oferir més bons serveis a la gent que ve de serveis més vulnerables perquè no hagen de fer interrupcions; o aplicar itineraris alternatius; oferir oportunitats als majors de 25 anys. I amb tot i amb això, cal no perdre de vista que el sistema espanyol no és dels pitjors d’Europa. L’alemany, per exemple, és molt més elitista i té moltes més beques salari. Ara bé, també tenen una formació professional que, al contrari que ací, està molt prestigiada. Siga com siga, nosaltres encara hem de millorar. 

—La despesa en educació superior és manté a Espanya en l’1,3% del PIB, dues dècimes per sota de la mitjana de l’OCDE. Espanya és el segon país que més ha abaixat la seua despesa per estudiant en el període que va de 2010 a 2015, un 13%. Com hem de millorar així? 

—Com a país hem fet molt mala aposta. És una contradicció dir que som una societat del coneixement i alhora no apostar per un sistema educatiu i universitari fort. Això és una mala tria, sense dubte. Si una família humil té escassetat de recursos ha de mirar com els gasta, sense dubte. Però ha de gastar-los en allò que li permetrà viure bé en el futur. És important que hi haja polítiques duradores en el temps per fer revertir el dany que s’ha fet els darrers anys. S’ha fet molt de mal en l’alumnat però també entre el professorat.

—De fet, assistim a un procés de precarització dels professors universitaris. Cada volta el nombre de professors associats que fan tasques que correspondrien a professors en plantilla és més gran. És una tema que ningú no resol a pesar de les mobilitzacions d’aquest col·lectiu. 

—Cal crear una figura que no pervertesca la figura del professor associat, com passa ara i ha passat sempre. Aquesta figura es va pervertir fa molt de temps. L’associat ha de ser associat, és a dir, una persona amb amplis coneixements professionals que, puntualment, imparteix una assignatura. Per a tota la resta, cal una altra figura, que tinga un reconeixement laboral i acadèmic adequat. 

—Tornant al tema del finançament, Roberto Fernández, president de la CRUE, va demanar fa uns mesos que “no es done a aquestes institucions pressupost d’utilitari si el que es pretén és que siguen un Fórmula 1 per al desenvolupament social”. Quin model de finançament seria desitjable per a les universitats?

—Necessitem un model que atenga les necessitats reals del sistema. I ens cal sobretot un Govern que tinga un pla estratègic per decidir què vol que siga el seu sistema universitari. 

—Enguany es compleixen 10 anys de l’aplicació del Pla Bolonya. Aquella havia de ser una universitat més pràctica, amb grups més reduïts, amb una atenció més personalitzada... però tot això s’ha hagut de fer amb menys recursos. La sensació és que s’ha estirat més el braç que la mànega.

—Crec que no hem fet les coses com devíem. I això ha estat així perquè, quan a Espanya es va decidir implantar el procés, va arribar la crisi i ens vam quedar sense recursos per fer allò que havíem dissenyat i que hauria garantit una universitat de qualitat. A més, es va aplicar una mesura per al professorat —l’increment de la docència— que el va sotmetre a molta pressió. 

D’una altra banda, les mateixes universitats van decidir que les carreres havien de ser de quatre anys en lloc de tres. Jo vaig defensar que férem carreres de tres anys per homologar-nos a Europa. Bolonya havia de significar diversitat de metodologies, no una de sola. Em sembla que hi hagué una lectura extremadament uniformista, quan podríem haver aplicat una visió molt més oberta. En sociologia hi ha una dita: que l’infern està empedrat de molt bones intencions. Doncs bé, les bones intencions han d’anar acompanyades de persistència en la voluntat i els recursos necessaris i no sé si hem persistit prou. Quan miro enrere, sobretot veig que no vam fer les coses com pensàvem que s’havien de fer. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.