Barcelona

Via lliure a Colau perquè s'entenga amb Valls

L’aritmètica política de Barcelona no és l’única que depèn d’una possible entesa entre comuns i Ciutadans. Si finalment Ada Colau és elegida alcaldessa gràcies als vots de Manuel Valls, l’exemple es podria estendre arreu del Principat i els comuns evitarien la investidura de diversos alcaldes independentistes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«No em prestaria mai a operacions estranyes». Era la resposta d’Ada Colau a Ferran Casas, subdirector de Nació Digital, en una entrevista preelectoral. El vídeo s’ha fet viral tot just aquests dies, quan Manuel Valls va oferir públicament els seus regidors a Colau per evitar la investidura d’Ernest Maragall. El silenci dels comuns davant la possibilitat d’explorar aquesta possibilitat evidencia que, si més no, l’estudien. L’aposta per un tripartit amb Esquerra Republicana i PSC està condemnada al fracàs, tal com han anunciat les mateixes forces. Davant d’aquest escenari, els comuns han reaccionat.

Així, la cúpula de Barcelona en Comú proposava posar en mans del plenari del partit la decisió si Ada Colau es presenta o no a la reelecció. Una proposta enganyosa, en tant que és evident que el partit desitja que l’alcaldessa continue a l’Ajuntament. El com, però, és el problema. I és això el que caldrà debatre d’ací al dissabte dia 15 de juny, dia de les investidures municipals. Descartada la via del tripartit i davant la impossibilitat que Esquerra Republicana, la formació més votada, els cedesca l’alcaldia, l’única via perquè els comuns continuen governant Barcelona és a través del suport parcial de Manuel Valls en la investidura i amb un pacte de Govern amb el PSC, tal com ha exigit Jaume Collboni, com a condició indispensable perquè el dia 15 Colau siga escollida alcaldessa per majoria.

Així, el plenari de Barcelona en Comú s’ha pronunciat per majoria absoluta a favor d’aquesta jugada. Ha sigut al carrer Sicília, a tocar de Sagrada Família, al Centre Cívic la Sadeta, on se celebrava la sessió a porta tancada que decidia, aclaparadorament, que Colau havia de presentar-se a la investidura: 457 a favor i 28 en contra. La consulta a les bases evitava debatre qüestions problemàtiques: demanava si ella havia d’aspirar a mantenir l’alcaldia, preguntant pel què però no pel com. A més, no es preveu que la consulta arribe a ‘el comú’, l’espai ampli que acull quasi 10.000 persones de la militància que s’inscriuen telemàticament per votar i que, fa ara quasi dos anys, va decidir apartar el PSC de l’alcaldia de Barcelona després que els socialistes donaren suport a l’aplicació de l’article 155.

Aquesta decisió, la de no consultar a aquest espai més ampli de militància, ha causat força malestar entre bona part de l’espai que ha decidit no acudir a l’assemblea, atès que pronosticaven com es desenvoluparia tot plegat. Fonts internes del partit i contràries a la decisió reconeixen que “hi havia una preparació emocional” perquè la militància diguera sí i, alhora, que el fet de preguntar pel què i no pel com no podia sinó provocar un resultar tan aclaparador. D’altres persones favorables al resultat expliquen que la idea era expressar públicament un suport a la decisió d’Ada Colau i que això s’ha hagut de fer de manera improvisada, llevant importància al fet que el partit no faça la consulta a una base més àmplia de militants i sempre més exigent amb la direcció.

 

Com s’ha arribat fins ací?

L’espai polític dels comuns, tradicionalment dividit en múltiples sensibilitats, s’enfronta al seu enèsim dilema. Veus com les de Lluís Rabell o Raimundo Viejo, declaradament hostils amb l’independentisme, conviuen sota un mateix paraigua amb polítics reconegudament independentistes com ara Jaume Asens. Qüestions com la de la investidura de Colau desperten clarament aquestes diferències que no són, en cap cas, noves.

Més enllà de les distintes maneres d’entendre la qüestió nacional, el cert és que la legislatura barcelonina no ha estat fàcil per als comuns. En els primers quatre anys que aquest espai ha governat la ciutat s’han produït tensions de tota mena. Una va ser la ruptura amb el PSC després que aquest partit afavorira l’aplicació de l’article 155. Les bases dels comuns votaren a favor d’un trencament que no tots, al si del partit, desitjaven. Alhora, l’oposició ferotge exercida per Esquerra Republicana, amb la qüestió del tramvia com a símptoma, ha despertat recels dels comuns envers els independentistes, amb qui estaven cridats a entendre’s a l’Ajuntament segons pronosticaven les enquestes, segons confirmaren els resultats del 26 de maig i segons, també, la crida d’Ernest Maragall en aquest sentit des d’abans de les eleccions. Les diferències entre comuns i republicans es van agreujar del tot quan dos representants de la primera formació al Parlament de Catalunya, Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet, van fundar el corrent intern Sobiranistes, que volia donar visibilitat al sector del partit més sensible a la qüestió nacional. En canvi, alguns dels polítics més propers a aquesta sensibilitat no s’hi van sumar, fet pel qual se sospitava si la creació del corrent obeïa a altres qüestions de fons més personal. Fora com fora, Alamany i Nuet van acabar concorrent a llistes electorals amb Esquerra Republicana. La primera, anant de segona d’Ernest Maragall a Barcelona. El primer, concorrent com a quart de la llista d’ERC per Barcelona al Congrés dels Diputats. Fonts internes dels comuns diuen que “si Alamany i Nuet volien aproximar els comuns a ERC, han fet un mal càlcul”.

Diferències que, si Colau acaba sent investida alcal çdessa gràcies als vots de Manuel Valls, es pronunciaran. Si bé, fonts internes de l’organització expliquen que el clima que hi ha a dins del sector menys favorable a acceptar els vots de Valls no és el d’afeblir l’autoritat política. “Més aviat, tot el contrari”. Els pròxims dies seran clau en l’esdevenir polític dels propers quatre anys a Barcelona i al Principat. I davant una aritmètica política tan complicada, no es pot descartar un desenllaç distint al que tothom pronostica a hores d’ara: un pacte de govern entre Colau i Collboni beneït per l’exprimer ministre francès.

 

Més enllà de Barcelona

Si Colau acaba acceptant els vots de Manuel Valls per ser investida alcaldessa, ningú no descarta que la fórmula tinga rèplica en altres institucions principatines. No massa lluny de la plaça Sant Jaume, a Rambla Catalunya amb Diagonal, hi ha la Diputació de Barcelona. El PSC i Esquerra Republicana empaten a 16 diputats, cosa que els fa necessitar 10 suports per fer-se amb la governabilitat. Si ERC vol governar la màxima entitat provincial, haurà de buscar una entesa amb Junts per Catalunya (7) i En Comú Podem (5). El PSC tampoc no sumaria amb els quatre suports de Ciutadans i els dos del Partit Popular. Una vegada més, els comuns tenen la clau.

També la tenen en ajuntaments importants com ara els de Lleida i Tarragona. En el primer cas, l’independentisme ha aconseguit una victòria històrica gràcies al triomf de Miquel Pueyo, d’Esquerra Republicana. Ha empatat a set regidors amb el PSC, i amb els sis regidors de Junts per Catalunya necessitaria el suport dels comuns (dos regidors) per ser investit en primera volta. En cas contrari, l’aliança entre PSC, Ciutadans, comuns i PP podria garantir la continuïtat dels socialistes a la Paeria, on sempre han governat. En el cas de Tarragona, el resultat és idèntic al de Lleida: un empat a set regidors entre PSC i ERC, si bé els socialistes tenen més vots. ERC torna a necessitar Junts per Catalunya, que té tres regidors, més els dos de la CUP i un dels dos que tenen els comuns, que també poden sumar amb PSC (7), Ciutadans (4) i PP (2). A Sabadell, Podem ja ha optat per donar suport a Marta Morell, del PSC, que esdevindrà alcaldessa després d’una legislatura en què els socialistes van quedar desbancats per l’independentisme.

Qui sap si una entesa Colau-Collboni a Barcelona, amb el suport imprescindible de Valls és el precedent, també, d’aquesta mena de pactes en altres grans ciutats catalanes i, perquè no pensar-ho, d’una entesa PSOE-Podemos a nivell estatal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.