Municipals

«Des de la centralitat d’Esquerra, seria òptim un govern compartit amb comuns i JxCat»

Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) és l’alcaldable de Barcelona per Esquerra Republicana. Després d’haver estat regidor d’Hisenda (1997-2004) i conseller d’Educació amb el PSC (2006-2010) i d’Acció Exterior amb Esquerra (2018-2019), Maragall afronta ara el repte més ambiciós de la seua carrera: aconseguir, per primera vegada, que ERC obtinga l’alcaldia de Barcelona. I ho intentarà amb el vent favorable: el resultat del 28A i les enquestes provoquen bones sensacions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com valora el resultat d’Esquerra Republicana a les eleccions generals del 28A?

—El resultat és quelcom més que quantitatiu: és un missatge a l’Estat, una victòria del discurs que Esquerra Republicana ha fet durant la campanya. Perquè això va de llibertat i va de democràcia. Això és el que Catalunya ha dit en veu alta. D’això, se’n deriva una conseqüència immediata: tenim la segona volta el 26 de maig i cometríem un error si pensem que el resultat es pot extrapolar.

—Les enquestes a les municipals també el posicionen bé, però en alguna ocasió els pronòstics han jugat en contra d’Esquerra Republicana. Tem que això puga tornar a passar?

—És bo no fer cas de les enquestes perquè si no en fas, no hi ha males passades. Els ciutadans decideixen, tot depèn d’ells. Ara, tenim possibilitats, n’estem convençuts. No perquè ho diguin les enquestes, sinó perquè ho veiem i ho palpem cada dia amb la ciutadania, veïns, empreses...

—Ho palpen amb les empreses? Què els transmeten?

—Aquesta barreja d’inquietud pel present i d’exigència pel futur. Demanen que Barcelona sigui governada un altre cop amb una estratègia clara i, tant com sigui possible, compartir, des de la complicitat, la definició d’aquestes estratègies de futur. Demanen una ciutat cohesionada, segura, que funcioni amb creixement sostenible i que sigui capaç de definir i decidir el seu propi rumb.

—Quin balanç faria vostè d’aquesta legislatura municipal?

—És una legislatura de bones intencions. De molta ideologia i d’escassa capacitat de transformar-la en acció política rellevant. S’han fet moltes coses positives, però és obvi que hi ha un dèficit explícit d’estratègia, de rumb i de capacitat de connexió amb la realitat de la ciutat, amb la seva complexitat. Si es creu que perquè té raó i objectius dignes n’hi ha prou per exercir la responsabilitat pública, s’acaba descobrint que no n’hi ha prou. Cal saber guanyar el respecte i els subjectes reals, que són els ciutadans.

—Està d’acord amb l’argument que els objectius impulsats des del consistori han estat entrebancats per les estructures de poder privat?

—Plantejar-ho així és la mateixa definició de l’error de fons de l’actual orientació. Una cosa és constatar que hi ha altres poders públics i privats i l’altra és refugiar-se en la dificultat i la contradicció que crea l’existència d’aquests poders. Precisament en això consisteix governar, i més encara una ciutat com Barcelona. És des d’aquesta evidència que s’han de formular estratègies, prendre iniciatives i establir relacions. No cal estar d’acord amb aquests poders, cal saber qui són, com actuen, saber usar els teus propis ressorts i la força que et dona la representació democràtica per establir les relacions que et convenen.

—Hi ha hagut molts temes que han estat al centre de la preocupació ciutadana durant aquest mandat: turisme, habitatge, contaminació, seguretat... En quin pensa que ha mostrat més limitacions el govern d’Ada Colau?

—Segurament, la qüestió més rellevant és la de l’habitatge. Hem de dir, també, que quan focalitzes només en l’habitatge en si mateix ja comences a equivocar-te, perquè aquesta qüestió demana una aproximació més global, una acció urbanística, una de juridicocontractual, de dret civil... Demana inversions en altres àmbits que influeixen sobre l’habitatge, com per exemple el transport públic. I demana una contemplació metropolitana que no s’ha tingut, o que s’ha tingut molt escassament. I després hi ha qüestions que només depenen de la gestió municipal que no s’han sabut fer. S’han adonat, massa tard, que tal com estan les coses ara mateix, des que prens una decisió sobre un determinat tros de sòl de la ciutat fins que estàs en condicions d’entregar un habitatge acabat, construït i adjudicat, passen quatre, cinc, i a vegades sis o set anys. I això han estat incapaços de modificar-ho. Això vol dir que cal reformar procediments i una mentalitat molt més eficient des del punt de vista de l’Administració pública del que hem tingut. I tot això també exigeix un acord social amb aquests poders econòmics que abans dèiem. De fet, això ja ho estem fent i l’evidència ens diu que sí que es pot.

Ernest Maragall / Jordi Play

—Es refereix, entre altres poders econòmics, al sector turístic?

—No només, però també. Amb el sector immobiliari també hi ha una via que posarem en marxa amb un programa molt ambiciós de rehabilitació d’habitatge associat al canvi de model energètic, que és l’altre gran repte de la ciutat. Perquè podem obtenir resultats espectaculars en termes d’eficiència i d’estalvi per a les famílies a través de l’energia solar amb un acord pel territori. Tot això també és política d’habitatge.

—I en termes turístics, quina reflexió fa?

—És molt evident que hem de canviar bastant els conceptes bàsics. Ens hem de fer valer com a ciutat i, per tant, apujarem la taxa turística. Ara no és una taxa, és una llei catalana. I estem estudiant com establir un recàrrec des de la mateixa ciutat i quins ingressos podrien ser destinats íntegrament a l’Ajuntament i que es puguin dedicar a coses molt diferents. Perquè el repartiment de la llei és absurd: és de 50-50 i hauria de ser 80-20. Per la via del recàrrec podem canviar això i podem compensar els efectes del turisme amb reptes socials, els efectes de cost de manteniment de la ciutat i de promoció econòmica en l’àmbit cultural, etc. Després caldria afegir-hi qüestions més específiques sobre els pisos turístics, també de fiscalitat, d’autoritat democràtica i de regulació més clara, de drets i deures sobre aquesta matèria.

—Pel que fa a la mobilitat, fins fa poc, a la seu de Barcelona en Comú s’exhibia un retall de premsa amb un titular d’Alfred Bosch dient que no votarien a favor del tramvia.

—Aquesta qüestió és pura anècdota i exemple de com de mal fetes es fan les coses des del govern de la senyora Colau. I de com en pocs mesos hem aconseguit conduir la decisió cap al terreny adequat. Una cosa és expressar una opinió i una altra acceptar-la en la mesura que la decisió que se’n deriva estigui sustentada en estudis de transport, condicions, etc. I això està reflectit en l’acord que vam poder aprovar en aquesta matèria. Qui ha canviat és la senyora Colau, que ha acceptat complir amb una sèrie de condicions. Aquesta qüestió és específica pel que fa a un tram significatiu de la ciutat, però això no resol ni el 5% de la mobilitat a la ciutat. Per tant, hem de tornar a posar el debat en noves modalitats del transport col·lectiu, regulant bé les possibilitats que ens dona l’energia, l’ús de vehicles lleugers però cada cop més ràpids —bicicletes, patinets, etc.—... això demana una regulació urgent.

—Quina és la principal autocrítica que faria al seu partit durant aquests quatre anys a l’Ajuntament de Barcelona?

—Jo no he de fer autocrítica. Acabo d’arribar aquí i he de pensar en el futur. M’agradaria saber quina és l’autocrítica que fan la resta de grups. El que s’ha fet és treballar a fons i treballar bé. I crec que el grup d’Esquerra Republicana s’ha amarat de la ciutat treballant pam a pam els carrers, barris i districtes. De manera que tot el que tinc és valoració positiva, perquè hem fet una feina útil per ara oferir el projecte de ciutat que proposem.

—I quina és la principal virtut, si m’ho vol dir, que destacaria del govern d’Ada Colau?

—Li dic el mateix però al revés: el meu paper no és trobar les virtuts, jo he de centrar-me en el que considero que són dèficits de la ciutat més que del govern, reptes que no estan degudament afrontats. Com que n’hi ha molts, penso que és molt més útil pensar en la projecció de futur. Els elements criticables són molt visibles i no cal que els destaqui jo. La distància entre les expectatives generades o els compromisos inicials i els resultats tangibles en termes d’habitatge o d’equitat social són tan explícits... Jo no guanyaré per demostrar que la senyora Colau ho ha fet malament, sinó per la credibilitat d’un projecte complert, solvent, transformador, progressista i republicà que s’ha d’entendre clar i definit.

Ernest Maragall / Jordi Play

—Vostè va esdevenir alcaldable després d’un intercanvi de papers amb Alfred Bosch, quan vostè era conseller d’Acció Exterior de la Generalitat. Va ser curiós, quan a més el senyor Bosch havia estat revalidat com a alcaldable en un procés intern del partit.

—No hi va haver cap intercanvi: en un moment determinat es va considerar que la batalla de Barcelona podia tenir una perspectiva més gran d’èxit amb una determinada formulació de projecte i de candidatura en termes col·lectius, no només personals. A partir d’aquí el que hi ha és un procés conegut i explicat com Esquerra Republicana es planteja aquesta possibilitat per encapçalar el projecte. No és un intercanvi, és un “què hem de fer per guanyar”. I hi ha un plantejament, unes converses, i molt explícitament un rol d’Oriol Junqueras i de Marta Rovira en aquesta qüestió. I això s’associa a l’excepcionalitat global del país. De manera que no era només la consideració de la lògica de la proposta en si mateixa, sinó també el moment, la circumstància i l’origen del plantejament que se’n fa. Hi havia prou raons no per acceptar-ho resignadament, sinó amb una convicció plena i amb entusiasme, també pels grups i col·lectius que se sumen al projecte.

—El nom del seu germà, Pasqual Maragall, alcalde entre 1982 i 1997, és molt present en aquesta campanya. No només per vostè: el seu llegat el reivindiquen constantment Ada Colau i Manuel Valls, dos aspirants a l’alcaldia. S’està usant la figura de Pasqual Maragall més del que caldria?

—Jo he demanat moltes vegades que això no es faci i que tots, començant per mi mateix, siguem cauts en aquesta matèria. Em sembla que és evident que l’ús o abús d’una figura com la seva no és el millor capteniment en termes de respecte a ell i a la ciutadania mateixa. Tothom sap que Pasqual Maragall és un patrimoni col·lectiu. I per tant, tothom té dret a considerar-lo seu. I em sembla bé. Ara, d’aquí a donar peu a una aparent competitivitat per veure qui el representa millor, això és el que em sembla no només inacceptable, sinó absolutament contraproduent. L’única manera de representar el llegat de Pasqual Maragall és defensar un projecte en termes de futur i compromís, una estratègia i una manera d’entendre la ciutat. I que cadascú faci la seva. La ciutadania ja decidirà.

—Parlava vostè de la condició republicana d’un futur govern seu a l’Ajuntament a Barcelona. Com es pot treballar per la República catalana des de l’alcaldia?

—Jo crec que aquest és un dels llocs des d’on més es pot treballar per la República. Sempre des d’una claredat de plantejaments i des d’un rol clar de com ens hi acostem i com participem amb el conjunt d’institucions catalanes i de l’Estat espanyol. I amb un canvi explícit en aquest terreny respecte de l’actual govern de la senyora Colau, que ha fet navegació de superfícies des de l’ambigüitat i sovint des de l’equidistància. Ara s’ha expressat amb més claredat contra les conseqüències terribles de la repressió i de l’acció judicial, cosa que cal agrair, i és una bona base per al treball del futur. Però és obvi també que l’Ajuntament de Barcelona no ha jugat un rol explícit en el fons de la qüestió. Més important que això serà la capacitat que tinguem des de l’Ajuntament en transformació energètica, de transport, de mobilitat, de concepció metropolitana, que es faci tangible i visible. I que es vegi que això té una relació explícita i una identificació clara amb una voluntat de construir república. Cal treballar a través de l’acció de govern i no de la retòrica i de la propaganda.

—Pel que fa als futurs pactes, és evident que el nou govern de la ciutat en dependrà. Junts per Catalunya ha dit clarament que el seu soci prioritari és Esquerra Republicana. Vostès també ho tenen clar?

—Nosaltres diem i repetim que el nostre projecte es caracteritza en termes progressistes i de transformació social. Hem d’afrontar un nivell de desigualtat inacceptable. No podem permetre que ciutat global vulgui dir ciutat desigual. I en això podem compartir polítiques i responsabilitats amb els grups progressistes que hi ha a l’Ajuntament. És molt evident que per a nosaltres és millor allò que ens permet expressar aquest component progressista i republicà d’una manera no contradictòria, sinèrgica. Això vol dir que per a nosaltres l’òptim és un govern amb la posició central i el lideratge d’Esquerra Republicana, amb la capacitat de comptar amb els comuns, que comparteixen l’anhel de llibertat dels presos i exiliats i també el dret d’autodeterminació; i al mateix temps amb Junts per Catalunya com a part de la unitat sobiranista imprescindible per seguir avançant. Hi ha un objectiu possible, això que diem majoria democràtica entorn del 80%, i al mateix temps es poden expressar objectius de govern. Allò òptim és això: des de la centralitat d’Esquerra Republicana, un govern compartit amb uns i altres.

—Joaquim Forn és l’alcaldable de Junts per Catalunya. Ha anat a visitar-lo a la presó?

—Estem fent gestions per fer-ho. Ja hi vaig anar quan estava aquí a Lledoners.

—Abans que Forn fora candidat?

—Abans que fos oficial, però ja n’havíem parlat.

—De què?

—Del que vol dir, des del nostre punt de vista, la concreció entre els grups sobiranistes, des de Junts per Catalunya a la CUP, d’una bateria clara de compromisos pel que fa a la unitat d’acció i d’estratègia. I aquí hi ha el rol de la ciutat de Barcelona, sense cap ambigüitat en aquest terreny de responsabilitat republicana. Això és el que hem ofert tant a Junts per Catalunya com a la CUP i és el que voldria parlar amb el Quim Forn o amb qui correspongui per veure si ho iniciem. No és una qüestió de “o lo tomas o lo dejas”, ho hem de parlar tranquil·lament al voltant d’aquest criteri d’unitat sobiranista.

—Per últim, deia abans que Oriol Junqueras i Marta Rovira es van implicar en la seua candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Com va ser, exactament?

—Oriol Junqueras em va convocar quan estava a Lledoners. Era una evidència d’excepcionalitat i quan algú com Oriol Junqueras et planteja aquesta possibilitat mirant-te als ulls a la presó, jo m’hi vaig haver de pensar, perquè tenia un compromís i un projecte al Departament d’Exteriors, però el missatge era imbatible. Pel que fa a Marta Rovira, també em va convocar a Suïssa i em va expressar la seva coincidència plena. S’hi va afegir. Va donar els mateixos arguments i raons. Però això és part de la història. L’important és que la decisió ja és meva i, per tant, ja puc dir que soc jo qui decideix presentar-s’hi, i ho he decidit a consciència, amb convicció i entusiasme. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.