Judici 1-O

La culminació d’una acusació política

La dissetena setmana de judici només comptava amb una única sessió. Intensa, això sí. Era el torn de les exposicions finals de les parts acusatòries, que ratificaven els delictes de rebel·lió, sedició i malversació pels quals volen condemnar els encausats pel referèndum de l’1 d’octubre. Com calia esperar, les intervencions orals no van anar mancades de moments d’extravagància.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Només una sessió judicial en tota la setmana, la del dimarts 4 de juny. Sessió que s’allarga matí i vesprada, perquè és el moment que les parts acusatòries, Fiscalia, Advocacia de l’Estat i acusació popular —Vox— exposen els arguments de les seues acusacions per l’1 d’octubre de 2017. Tot i que estava previst que la Fiscalia s’explicaria entre les 9.30 i les 12.00, finalment la intervenció s’allarga fins més enllà de les dues del migdia. Les altres parts, amb menys portaveus, emprarien menys temps, però no serien menys notícia.

 

Fiscalia

“L’objecte d’aquest judici res no té a veure amb la criminalització de la dissidència política. No es persegueixen idees ni projectes incompatibles amb els fonaments de l’ordre constitucional”. Ho assegurava el primer fiscal a intervenir, Javier Zaragoza, en tota una declaració d’intencions que feia bona la reflexió que quan un Estat ha d’explicar que no té presos polítics, potser alguna cosa no funciona. Zaragoza, entestat a elaborar un discurs polític, aprofitava el seu torn per definir la Constitució actual com “la més inclusiva que ha tingut mai Espanya” i contrarestar, així, el fet que no permeta el dret a l’autodeterminació.

“Per a la rebel·lió no calen armes ni militars”, argumentava. I encara més: “celebrar un referèndum és delicte, encara que s’hagi despenalitzat la celebració de consultes”. Un argument curiós, en tant que aquest delicte va ser derogat el 2005, no sense controvèrsia parlamentària. Però despenalitzat, al cap i a la fi, si bé això no ha servit de res, perquè els qui van convocar el de l’1 d’octubre s’enfronten a dècades de presó. Si convocar un referèndum és delicte és perquè, segons la Fiscalia, allò “va vulnerar les normes bàsiques de convivència” i va suposar, per descomptat, “un cop d’Estat” intentat a còpia “de violència i mobilitzacions” que haurien obligat, segons el fiscal, a mobilitzar 6.000 policies a Catalunya.

Zaragoza assenyalava la mobilització popular com “una de les armes imprescindibles” en els objectius del Govern català. Acusava els Mossos d’esdevenir “estructura d’Estat” i d’haver deixat que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart es convertiren en “els amos de l’ordre públic a Barcelona”. I una menció a la resolució del Grup de Treball de l’ONU que qüestionava i condemnava el procés judicial contra els líders independentistes catalans: “no tenen raó”.

Més bel·ligerant era Jaime Moreno, que es feia preguntes retòriques i parlava en un to aspre que emetia menyspreu pels encausats. “Després del que hem vist en aquest judici, no podem negar que hi va haver violència”. El fiscal mirava de justificar l’acusació de rebel·lió amb tripijocs estranys. D’una banda, si la rebel·lió consistia en una presa violenta de les institucions i els centres de poder, “com s’han de prendre aquests centres si els acusats els ostentaven tots?”. Segons Moreno, l’octubre català no va estar replet de protestes i manifestacions, sinó “d’entrebancs violents i intimidatoris” a les forces de seguretat. També quan la multitud protestava davant els hotels en què s’allotjaven.

Els que seuen al banc són acusats de provocar tota aquella situació. I com a exemple, Moreno citava missatges de Twitter en què Josep Rull celebrava que molts votants es quedaren en una escola de Terrassa la nit anterior o la roda de premsa protagonitzada per Oriol Junqueras, Jordi Turull i Raül Romeva presentant les urnes de l’1 d’octubre. “Jo em pregunte: hi pot haver una crida més gran?”.

Consuelo Madrigal intervenia per centrar-se, fonamentalment, en la presumpta malversació. Per demostrar-la, la fiscal feia referència, per exemple, a devolucions de despesa pública que, tot i ser retornada, “no afectaria en absolut la responsabilitat penal que se’n deriva”. O a factures negatives, les quals “no extingeixen l’obligació del pagament, perquè és així com funcionen les organitzacions criminals”. D’alguna manera, suggeria que no cal que hi haja proves que desacrediten la seua acusació com perquè la puga formular. Madrigal, que definia tot plegat com “execrable”, s’atrevia fins i tot a protestar pel fet que la Generalitat de Catalunya no comparega contra aquesta causa “de què ha eixit malmesa”. Per a ella, aquesta és una evidència del control que els encausats encara hi exerceixen, atès que no es denuncia l’espoli del seu propi ens”.

Per últim, Fidel Cadena es va atrevir a interpretar, de manera molt singular, el Codi penal. “El delicte de rebel·lió no exigeix violència amb armes ni exigeix que la violència siga exercida contra persones”. Fins i tot reconeixia que “la violència va quedar en segon terme perquè l’independentisme tenia el poder absolut dins de l’autonomia”. Així, “no sols utilitzar energia física implica violència: també ho és oposar resistència”. Una interpretació curiosa que serveix per cuinar una acusació que fa possible  la presó preventiva de nou encausats i que va animar a l’exili a molts altres.

Si els fiscals van coincidir a esmentar algun fet concret va ser, curiosament, la intervenció de Felip VI el 3 d’octubre de 2017. Tots la citaven com un esdeveniment excepcional que evidenciaria el comportament tan “rebel” i tan “sediciós” d’una part del poble català —presumptament animada pels seus governants— que van obligar el monarca a adreçar-se al públic. Cal no oblidar, tampoc, que els fiscals menystenen la declaració de Josep Lluís Trapero, que va acudir al Suprem com a testimoni i va respondre a les preguntes malgrat no tenir l’obligació de fer-ho, atès que és actualment investigat per l’Audiència Nacional. Tot i així, Trapero va comparèixer i va descriure una discrepància evident entre els Mossos d’Esquadra i el Govern de Catalunya. Tot això no ha servit de res per a la Fiscalia, que acusa el poder polític “d’organitzar la passivitat dels Mossos” i, per tant, conclou que el cos armat estava “al servei de la rebel·lió”.

 

L’Advocacia de l’Estat

A la vista de tot això, fins i tot Rosa María Seoane, representant de l’Advocacia de l’Estat, qüestionava l’acusació de rebel·lió. L’Advocacia se centra en sedició i malversació, cosa que implicaria, també, més d’una dècada de presó per a la majoria d’encausats. En canvi, davant la resta d’acusacions, no era difícil abaixar el to i dir que “la intimidació ha de ser seriosa i fundada” perquè siga considerada violenta i, per tant, es puga formular una acusació per rebel·lió. “Cal diferenciar violència de l’ús de la força”.

Alhora, Seoane tampoc no s’estava de parlar “d’alçament públic i tumultuari”, de retreure als Jordis que “no calia pujar al patrol de la Guàrdia Civil” o al Govern català de dissenyar tota una estratègia —provada segons ella en l’agenda Moleskine o en el document Enfocats, trobats presumptament en l’escorcoll al domicili de qui era secretari general de Vicepresidència, Josep Maria Jové— per garantir la celebració d’un referèndum unilateral que, com s’ha dit abans, està despenalitzat per llei des de 2005. Justificava també la malversació fent referència a la connivència de moltes escoles que van esdevenir col·legis electorals, recordant que l’educació és matèria dependent de l’Executiu, però oblidant que molts dels centres que van servir com a col·legis no eren públics, sinó privats, tal com van demostrar els pèrits.

L’advocada de l’Estat també mirava de netejar la imatge que havia deixat el judici, donant un cop de mà als seus promotors. “Considerem que les proves s’han practicat amb un rigor jurídic exemplar que en cap cas ha generat indefensió”.

Acusació popular

Una de les notes més lamentables del judici ha estat la participació del partit ultradretà Vox. Demanen més de 70 anys de presó per a bona part dels encausats, a qui acusen, també, d’organització criminal. Primer parlava Pedro Fernández i després el més conegut Javier Ortega Smith. La hipèrbole estava servida.

Fernández parlava de la tardor catalana de 2017 com “l’intent més sofisticat de cop d’Estat mai donat en una societat moderna”, i definia com a rebels, també, declaracions polítiques que el Parlament català ha estat fent des de 2012, com ara l’acord per la transició nacional o la declaració de sobirania i de dret a decidir. Smith, pel seu compte, intentava posar la part emotiva i recordava els jutges i fiscals que instruïen el cas i que han faltat aquest últim temps. Es tracta de José Manuel Maza, fiscal general de l’Estat que es va querellar contra el Govern i va faltar dos mesos després; Antonio Ramírez Súñer, que va iniciar la investigació de la causa des del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona; o José María Romero de Tejada, mort el novembre de 2017 quan era fiscal superior de Catalunya. “Espanya ha de recordar-los amb gratitud”, perquè “van complir amb el seu deure”. Smith, ara també diputat al Congrés, reivindicava el paper de la seua formació en el judici, atès que va ser qui va interposar les primeres querelles el febrer de 2017.

El dimarts 11 i el dimecres 12 de juny seran els últims dies del judici. Aquesta darrera jornada quedarà vist per a una sentència que serà emesa, previsiblement, al setembre. Tot més a prop per a una resolució d’una causa de què els encausats se saben innocents, encara que pocs confien que, tal com han anat les coses, la sentència els puga afavorir.

Una última anècdota, bé que no relacionada amb el cas, podia alimentar el pessimisme dels encausats. El mateix dimarts dia 4 de juny, el Suprem aturava l’exhumació del cos de Francisco Franco del Valle de los Caídos a l’espera que es resolguen distintes resolucions interposades per la família del dictador i per associacions que li reten homenatge. En la interlocutòria en què el Suprem justificava la decisió, es podia llegir que el trasllat del cos “comportaria un molt greu trastorn per als interessos públics, atesa la significació de Don Francisco Franco Bahamonde. El fet que fora el cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins a la seua mort atribueix a tota controvèrsia uns trets especials que no poden ser ignorats”. Tot just el Suprem atribuïa el Govern d’Espanya al dictador tres anys abans d’acabada la Guerra Civil.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.