Els Crítics

Sota el vel de la història

Els 46 articles d’Hilari Raguer d’aquest volum mostren el catalanisme —latent o patent— que ha perviscut, tossudament, en la història recent, civil i eclesiàstica, de Catalunya. I, paral·lelament, mostra també l’animadversió de l’Estat per la singularitat catalana que, sense entendre res, s’escarrassà —només— per destruir-la.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El llibre aplega 38 articles d’Hilari Raguer sobre la història recent —segles XIX i XX­­— de Catalunya. Té tot l’aire d’un homenatge de l’Institut d’Estudis Catalans a l’historiador i monjo de Montserrat que s’ha dedicat a explicar-nos el que ens ha passat en 42 llibres i centenars d’articles. Infatigable. Són textos escrits al llarg de molts anys i, per això, els anomena escrits esparsos i, per això també, comporten inevitables reiteracions.

El lector pot utilitzar el llibre com una mena de diccionari de fets i personatges que l’interessin, però jo suggereixo una lectura completa, ordenada i atenta de tots el articles. Ho recomano perquè, així, el lector podrà fer-se càrrec del mètode i de les conviccions d’Hilari Raguer, i —això és el més important— d’algunes de les constants que es produeixen en la història del catalanisme, en l’actitud de l’Estat i en el posicionament de l’Església catalana i de l’Església romana. La constatació té molt interès tot i que no sigui un motiu per celebrar-ho gaire.

 

Escrits dispersos d’història

Hilari Raguer 

Institut d’Estudis Catalans

Diputació de Barcelona, 2018

574 pàgines, 36 euros

 

Raguer ho fa descobrint el que hi ha sota el clixé que tenim dels fets i dels protagonistes de la nostra història. Uns clixés que responen, en alguns casos, al que succeí, però simplificar una història tan complexa deforma la realitat, silencia els que no hi encaixen i afebleix l’exemplaritat de la història. L’autor ho aconsegueix revelant el catalanisme —argumentat, tossut— present en els diversos escenaris i, també, en la reiteració, a l’altra banda, d’uns personatges que, sense entendre res, s’escarrassen només a deturpar-lo. O a destruir-lo. Al lector contemporani no li costarà entendre el que va passar perquè no sé si parlar de constants històriques és una terminologia adequada, però de constants n’hi ha. Tanmateix, l’historiador no s’oblida de les febleses del catalanisme que complementen aquest escenari i, al lector contemporani, tampoc li costarà entendre-ho. Gran part del llibre es pot sintetitzar amb les seves paraules: “L’episcopat espanyol, en el document del cinquantenari de la Guerra Civil, parlava de la persecució del 1931 i la del 1936. [...] Una vegada més, a Catalunya les coses són diferents. L’Església catalana no es va sentir perseguida el 1931 per la República. Ho va ser el 1924 per Primo de Rivera, el 1936 per la revolució que va esclatar després de l’aixecament militar i el 1939 per Franco. Perseguida el 1936 per ser Església; el 1924 i el 1939 per ser catalana”. Tot plegat —els textos de Raguer i els fets històrics— és més complex que aquesta síntesi però em sembla que l’essencial és el que he apuntat.

El llibre ordena els articles en tres grans capítols: “Catalunya i l’Església catalana”, destinat a explicar la posició de persones i institucions del país respecte del que és Catalunya: ho analitza en Jaume Balmes, Torres i Bages, el carlisme, la Segona República, Lluís Companys, el Concordat del règim de Franco amb la Santa Seu (1953) o el que es construí a propòsit de l’aniversari de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947). El segon capítol està dedicat a “L’Església i la Guerra Civil”i, en els articles, hi transiten les maniobres diplomàtiques franquistes, republicanes i vaticanes, comporta notables canvis respecte del clixé estàndard, i també s’hi analitza el paper que hi van tenir el cardenal Gomà, mossèn Batlle, o Jacques Maritain entre molts d’altres. No hi falta l’emocionant testimoni personal de com va viure ell mateix el conflicte civil i la repressió posterior. El tercer capítol està dedicat al “Concili Vaticà II” excel·lent i revela les intrigues reaccionàries o aperturistes dels eclesiàstics, i la reacció del Govern davant d’un concili que sempre van viure com una amenaça transvestida de desviació doctrinal. La resta del llibre són 17 articles dedicats, cadascun d’ells, a una personalitat major o menor d’aquest retaule històric. Per conèixer aquell món i aquest són imprescindibles.

Pel que fa al mètode, el més atractiu és, em sembla, la documentació que aporta. Ha parlat o s’ha escrit amb alguns dels protagonistes Martín Descalzo, Miquel Batllori, Coll i Alentorn, Manuel de Irujo, Giuseppe Alberigo o Sugranyes de Franch i ha escorcollat arxius l’Arxiu Vaticà, el de l’Estat italià, el del cardenal Gomà o l’Archivo Histórico Nacional. I molts més. Aquesta documentació té dos efectes: verificar el relat de Raguer de manera incontestable i immergir el lector en el pensament, la sensibilitat i el lèxic dels implicats. No tenen pèrdua.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.