Retorn a la Romanitat

El mont Tàber

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En qualsevol cas, el cor de la ciutat de la Barcelona romana el conforma un altre promontori. De tots els turons que componen en l’actualitat la capital catalana, que en són uns quants, el Tàber és el més modest en altitud. El del Carmel assoleix els 266 metres, poc més que el de la Rovira, amb 262, i el de la Creueta del Coll, amb 245. Per sota de la cota 200, trobem el del Putxet (183 m), el de la Peira (138 m), el de Monterols (127 m) i el de Modolell (108 m). El mont Tàber s’eleva uns 17 metres per sobre del nivell del mar. Senzillament, poc més que un plec del territori, un onatge petrificat. El topònim, amb ressonàncies llatines, troba el seu origen a l’Edat Mitjana. Així ho defensa Joan Coromines: “hi ha indicis per sospitar —referint-se al topònim Tàber— que no és gaire més que un producte de febrosenques imaginacions, transportant a casa nostra el Mons Tabor de Palestina”. 

Als carrers, carrerons, patis i escales de cases i palaus del Tàber, no hi entra gaire la llum del sol. La penombra, la humitat, els racons solitaris tenyeixen els escenaris del barri gòtic. La nit conserva quelcom tenebrós que l’higienisme de principis del segle XX va aconseguir compensar en altres punts de la ciutat, amb la construcció dels eixamples i l’urbanisme esponjat, distants de l’atapeïda amargor d’una vida llaurada de clarobscurs.

Malgrat tot, la Barcino romana, aquesta vila closa, bastida a imatge dels campaments militars, mantenia una estructura ortogonal on els carrers dibuixaven línies paral·leles i perpendiculars, l’aire corria amb fluïdesa, mentre que una sensació d’ordre i d’higiene tenyia la vida diària. Amb el pas dels segles, la decadència de l’Imperi romà i l’ascensió del cristianisme van transformar el paisatge urbà, i van rebregar progressivament la ciutat: els carrers de la Barcino medieval, la Barchinona de l’època, s’estrenyeren, esdevingueren tortuosos, insalubres, misteriosos; el clavegueram abandonat, el fòrum desmuntat i els seus materials reaprofitats per a noves construccions. La majestuositat de les domus s’esmicolà en mil i un espais minúsculs i altres dependències. 

No obstant, la ciutat que ha arribat fins als nostres dies conserva el record —camuflat, però— de l’urbanisme romà, amb el cardo i el decumanus maximus com a eixos vertebradors dels espais militars i urbans. A Barcino, el decumanus maximus s’estenia des de la porta praetoria, avui el portal del Bisbe, a la plaça Nova, fins a la porta decumana, al carrer de Regomir, dita també Porta de Mar, pel fet de ser l’entrada a la ciutat de les mercaderies arribades amb vaixell. Al llarg dels 825 metres de longitud, travessava els carrers del Bisbe, Ciutat i de Regomir. 

Cal que us atureu al portal del Bisbe per contemplar les dues torres que encara queden dempeus. Allà mateix, un ideograma recorda l’origen romà de Barcelona i dona la benvinguda al visitant: s’hi pot llegir “Barcino” en lletres de dimensions gairebé humanes. L’obra, de Joan Brossa, ocupa un extrem de l’esplanada des del 1990 i reivindica, de passada, la intervenció artística a l’espai públic.

Pel que fa al cardo maximus, es presentava com el segon eix estructural de la ciutat, perpendicular al primer. En el cas de Barcino, feia 550 metres, la distància que separava la porta principalis sinistra, ubicada a la plaça de l’Àngel, de la porta principalis dextra, entre els actuals carrers de Ferran i del Call. La via ascendia el carrer de la Llibreteria i un tram del carrer del Call.

A la confluència d’ambdós, avui la plaça de Sant Jaume, s’estenia el fòrum. El Palau de la Generalitat s’hi ha instal·lat a sobre. Ben a la vora, al tortuós carrer Paradís, quatre imponents columnes encastades en l’estretor de l’edifici medieval que les acull recorden la presència de l’antic temple erigit en honor a l’emperador August. Dels quatre elements, tres són originals i una quarta columna hauria estat reconstruïda amb fragments traslladats a mitjan segle XX des de la plaça del Rei. Atanseu-vos-hi un dia qualsevol: les trobareu camuflades al pati del número 10, un edifici del segle XV que va fer les funcions de residència dels canonges de la catedral i que avui és la seu del Centre Excursionista de Catalunya. 

El temple en qüestió degué ser una construcció imponent. Les columnes s’eleven nou metres des de la seua base i el conjunt es calcula que fa 37 metres de llarg i 17 d’ample, amb sis columnes a la part frontal. 

A la porta de l’entitat muntanyenca, una pedra de molí assenyala el cim del promontori fundacional de la ciutat i una placa metàl·lica en recorda la cota altimètrica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.