Entrevista

«És molt infantil que alguns diguin que cal que marxem d’Europa»

Erika Casajoana Daunert (Barcelona 1966) és presidenta de CATGlobal, l’associació que canalitza, entre més coses, els diners que van a parar a la cobertura legal dels polítics catalans que hi ha a l’exili. La seua implicació política -primer en Unió Democràtica de Catalunya, ara en el PDeCAT i l’ANC- i el fet de residir a Brussel·les l’han fet aproximar-se a l’entorn de Carles Puigdemont. Tant que Casajoana és la quarta en la llista de Lliures per Europa al Parlament Europeu. O el que és el mateix: anirà darrere dels exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Parlem amb ella de l’estratègia independentista que s’està impulsant des de Waterloo i de la contesa electoral europea.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Es podria presentar, vostè?

He estudiat dret, estudis europeus i relacions internacionals. No he exercit com a advocada, sempre he estat en política. També he fet sondejos als Estats Units sobre lobbysme. Ara fa uns anys que faig de consultora en comunicació pública. És a dir, vaig passar de la política a fer sondejos per a clients polítics i també per a empreses. He fet un recorregut una mica curvilini. Em va interessar molt com es feia el lobbysme als Estats Units i, de fet, imparteixo classes sobre això a la Universitat Oberta de Catalunya i a la Escola Superior de Relacions Públiques. Sobretot per Internet, perquè visc a Brussel·les des de fa 14 anys. Abans havia viscut a Washington. Fa molts anys que visc fora.

Per motius laborals?

No. De fet, visc a Brussel·les per motius personals. La feina de consultoria que faig, per exemple quan faig seminaris de formació a alts funcionaris internacionals o a empleats de Nacions Unides, la podria fer a Barcelona. Però per motius personals visc a Brussel·les.

Deia abans que sempre ha estat en política. On?

Quan em vaig presentar a la candidatura de Lliures per Europa em feia molta impressió estar al costat del president legítim Carles Puigdemont i de dos consellers a l’exili. També del Gorka Knörr, que és un mite: és qui va popularitzar ‘L’Estaca’ en èuscar i és, també, exeurodiputat. I va guanyar també un cas al jutge Marchena. Sempre he estat compromesa amb el país des de la base. Mai no he exercit cap càrrec públic i ja des de molt jove vaig militar a Unió Democràtica de Catalunya. També a la FNEC, a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, on vaig formar part del consell. També vaig treballar amb l’exeurodiputada d’Unió Democràtica Concepció Ferrer, fent d’assistent. I amb Josep Antoni Durant i Lleida. Va ser una experiència que em va convidar a marxar als Estats Units, fugint de tot allò... I he estat anant i venint, però sempre vivint fora de Catalunya.

Fent càlculs, pel seu any de naixement, potser vostè va coincidir a la FNEC amb Joaquim Forn...

I tant! Al Congrés inaugural a la Universitat de Barcelona hi érem tots dos! Soc amiga i companya de generació del Quim Forn, de l’Elisenda Paluzie i del Quico Homs, entre altres. En canvi, amb l’Oriol Junqueras, que també va estar a la FNEC i no és gaire més jove que jo, no el recordo. No sé perquè, però no el recordo. I estava per allà. Déu n’hi do, aquella generació!

Vostè va quarta a la llista de Lliures per Europa. Com va coincidir, vostè, amb l’entorn de Carles Puigdemont?

Com a militant d’Unió Democràtica vaig anar a la llista de Josep Maria Vila d’Abadal al congrés de 2012. Aquell va ser l’últim intent de dur la direcció d’Unió cap a l’independentisme. Va ser un congrés molt decebedor i Vila d’Abadal i uns quants més vam marxar. També el Joan Capdevila, actual diputat al Congrés per Esquerra Republicana -que també és amic meu des de la FNEC. O la Laura Castel, senadora també d’ERC. Vam marxar tota una sèrie de gent i vam quedar una mica sense militar enlloc. I cabra adesada a saltar, fa de mal desadesar. El meu pare, Jaume Casajoana, és fundador de Convergència. I els meus amics a Unió Democràtica gravitaven cap a Esquerra, que a mi no em feia el pes. Quan el Jordi Pujol el dia de Sant Jaume de 2014 va confessar la deixa a Andorra, vaig pensar que Convergència havia tocat fons com a partit i que llavors era el moment d’entrar-hi. Per tant, soc militant de Convergència des de 2014. Soc la presidenta del PDeCAT a Brussel·les des de febrer del 2017. És a dir, quan van arribar els exiliats, jo era la cap de l’associació local.

I des de quan coneix Carles Puigdemont?

Des que es va exiliar. No el coneixia d’abans.

I com va anar relacionant-se amb ell com per acabar figurant en una llista al Parlament Europeu per darrere de tres exiliats?

Quan la gent em diu que no sabia que fos tan propera al president Puigdemont, jo els contesto que «jo tampoc». Estic també molt ficada a l’Assemblea Nacional Catalana, i via ANC i via partit vam entrar en contacte amb els exiliats. I evidentment em vaig posar immediatament a disposició del govern a l’exili. Cosa que hauria fet exactament igual si el president a l’exili hagués estat el José Montilla. I hem estat realitzant tota una sèrie d’activitats. També vam fer la campanya del 21 de desembre. Alhora, jo soc presidenta de CATGlobal, l’associació lligada a Waterloo que promou la idea de la democràcia, de la cultura catalana i també canalitza donacions cap al Consell per la República. Suposo que la lleialtat ha estat sempre i això és el més important.

Què és CATGlobal?

Una associació sense ànim de lucre. Quan entres al web del Consell per la República et surt que el gestiona CATGlobal. Serveix per donar cobertura i aixopluc jurídic a tot això. CATGlobal rep donacions per als exiliats i per cobrir totes les seves despeses en advocats, per exemple. Tots els exiliats catalans reben les despeses jurídiques -que són monumentals- a través de CATGlobal.

En algun moment han tingut dificultats per cobrir aquestes despeses ?

No, però convindria que la solidaritat fos més intensa. Jo sempre dic a la gent que menys anar a Waterloo -també és comprensible que vulguin anar a veure al president- i més fer donacions per mantenir les úniques institucions lliures de l’Estat espanyol.

Vostè també és lobbysta al Parlament Europeu.

Estic inscrita com a lobbysta i per qui més he fet aquesta activitat és per l’ANC. He estat involucrada a preparar la iniciativa ciutadana europea que demana un milió de signatures perquè a Espanya li apliquin l’article 7 i reconegui el dret d’autodeterminació. I també desenvolupo assessoria estratègica.

Vostè que coneix bé Europa, com diria que es veu, des d’allí, la situació de Catalunya actualment?

Allò que diem que s’ha de perseverar i persistir és literal. Això és una marató i és de llarg termini. Quan els de Ciutadans comencen a dir «es que nadie les recibe en Europa!», dic: «home, clar que no ens reben», perquè estan fent una pressió diplomàtica espectacular perquè no ens diguin ni bon dia. El que se sent a Europa és, d’una banda, el discurs oficial. És obvi que la Comissió Europea no pot intervenir en les tensions territorials d’un Estat membre. Si la Comissió Europea ja està en una situació de feblesa perquè els estats membre no tenen en compte la institució, imagina’t si a sobre entra en assumptes que els Estats consideren interns. Això és real politik. Si tu assumeixes això, em sembla molt infantil també que alguns diguin «Europa ens dona l’esquena! Cal anar-nos-en!». Aviam, aviam. Nosaltres som europeistes des de la primera hora. I t’ho dic jo que vinc d’Unió Democràtica. Són ells, Espanya, els qui han vingut després. I moltes vegades és Espanya qui té una actitud pidolaire envers Europa. Quan es tracta d’expressar la solidaritat bidireccional, se n’escaquegen. Per exemple amb els refugiats. I després sí que volen els fons europeus. O com ara, per exemple, quan l’Aràbia Saudita bombardeja el Iemen o assassina el Jamal Khashoggi, què diu el Pedro Sánchez sobre l’embargament d’armes? Que és que això dona llocs de treball a Cadis. D’això també en prenen nota. Espanya no és un país considerat seriós, independentment del que està fent amb presos polítics i exiliats. Això tensiona la Unió Europea. I per això cal perseverar, perquè la truita lligui. I lligarà. I cada dia s’ha de recordar que som a l’exili. I el president i els consellers viatgen, fan conferències i els tracten com el que són: com a homes i dones d’Estat. Això és un triomf sobre Espanya. També hem de ser conscients dels tempos. És evident que la Unió Europea està fallant a l’hora de defensar els drets dels seus ciutadans. Els catalans ens sentim sovint ciutadans de segona. Però és la real politik. Mira Escòcia. El 2014, quan es va celebrar el referèndum, a Brussel·les celebraven el resultat. I ara la lluita s’ha capgirat, i resulta que els escocesos són els bons, perquè són els proeuropeus. I resulta que tindran catifa vermella si s’independitzen i s’hi volen quedar. Què vol dir això? Que cal esperar el moment. I hem de tenir perspectiva històrica. Per tant, calma. Deixem de criticar la Unió Europea, perquè sense la UE la nostra situació seria molt pitjor. Per exemple, Carles Puigdemont avui no seria candidat. Ha estat la llarga ombra del Tribunal de Justícia de la Unió Europea la que ho ha permès. Els ha entrat tremolor de cames i han vist que tot això de no permetre la candidatura era massa gros. El nostre europeisme sempre ha de ser crític, però cal no perdre la perspectiva de conjunt. Som europeus des de Carlemany!

Què passaria si Puigdemont fora escollit eurodiputat?

Fixa’t com parlen els líders de la dreta espanyola: sempre parlen d’humiliació. Que el president Puigdemont romangués a la llista o pogués participar en un debat és una humiliació. És una qüestió d’orgull. Si el president surt escollit eurodiputat tindria una cobertura i una protecció que ara mateix no té. Ell ha rebut amenaces de mort, balises al cotxe i escoltes telefòniques com per tenir la cobertura, la immunitat i el suport diplomàtic per protegir-se. Tot això seria, al mateix temps, com un trampolí. Un altre avantatge molt important que potser no es veu a primera vista és que molts líders internacionals que voldrien reunir-se amb ell per escoltar l’altra part de la versió del que ocorre avui no poden fer-ho per la pressió diplomàtica d’Espanya. Fixa’t com l’ambaixador espanyol va enviar, histèric, una carta perquè convidaven Puigdemont a Oxford. Si és escollit eurodiputat no el poden impedir fer reunions polítiques i parlar amb un munt de gent. A vegades la pressió diplomàtica passa per intimidar polítics internacionals que potser voldrien parlar amb ell. Un cop tingui la cobertura d’eurodiputat, això canviarà.

Però podrà exercir el seu càrrec? Faran el possible perquè això no passe...

Efectivament, faran el possible perquè això no passi. Alfredo Pérez Rubalcaba ja va dir que l’Estat espanyol faria el possible per treure’l del mig. Però passa com en la qüestió de la llista: l’ombra de la justícia europea plana sobre ell. I estan amb les mans lligades. Tal com recorda l’advocat Gonzalo Boye, aquestes no són unes eleccions espanyoles, sinó europees. I si el president Puigdemont surt escollit -esperem que ens voti molta gent, també al País Valencià, per cert-, ell serà un representant dels europeus. I Espanya estarà molt lligada de peus i mans.

Pel que fa a vostè mateixa, qui li va proposar entrar en la llista de Lliures per Europa?

Jo vaig entrar com a membre del PDeCAT. La llista inclou aportacions diverses. Per exemple el conseller Toni Comín, que ve de l’entorn d’Esquerra Republicana; la consellera Clara Ponsatí, que no ve de cap partit i que tanca la llista de Jordi Graupera a Barcelona... Jo soc l’aportació del PDeCAT. I com que soc la presidenta del partit a Brussel·les, sumat a la trajectòria que m’avala i al meu perfil internacional, suposo que tot això ha servit.

Per últim, per què la candidatura de Lliures per Europa no ha trobat suficients suports arreu de l’Estat perquè siga votada més enllà de Catalunya?

Vostè sap perquè no estem en la llista amb Esquerra Republicana: ells no ens volen. EH Bildu i els gallecs del BNG ens volien, però ERC no. Les coses s’han de dir clarament. Ens hagués encantat anar a la llista amb Esquerra, perquè ens cal una llista de país. Ho recordo a cada debat als meus col·legues d’Esquerra: estic tan d’acord amb ells que és una llàstima que no anem junts. Pel que fa al PNB, també ha transcendit que han rebut pressions del PSOE perquè no compartim llista amb ells. Per tant, a Espanya, el nom de Carles Puigdemont fa saltar totes les alarmes. És l’enemic públic número u. Per a qualsevol opció fora de Catalunya, pactar amb nosaltres és una operació d’alt risc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.