Món

Viure al Iemen en temps del còlera

L’oblidada guerra del Iemen ja va pel quart any i les negociacions de pau tornen a fracassar. Com estan al Iemen del Nord? Com suporten la fam, el domini de les milícies houthi i les bombes dels saudites?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un pare entra en la sòbria sala d’estar. Ens ofereix asseure’ns al sòl d’argila i serveix te i pa de sèsam dolç. Treu un mòbil i prem sobre els vídeos que ell mateix va gravar. Al so dels tambors tradicionals tres joves ballen amb vestits llargs de color ocre. “Els agradava tant ballar”, diu el pare. Somriu, ja sigui per vergonya o pels records que li porten, somriu a pesar de tenir la tristesa escrita en el rostre escanyolit.

Treu els vestits d’una bossa de plàstic i respira l’olor dels seus fills, en els colls de les camises estan els noms escrits en bolígraf: Ali, de 9 anys, l’orellut ambiciós i amb molta voluntat; Ahmed, d’11 anys, el millor de la classe, en el seu quadern va escriure “estimo el meu país” i al costat va dibuixar la bandera del Iemen unit; i Jusef, de 14 anys, el primogènit, l’orgull del pare.

Han mort tres fills de Hussein Tayeb, de 38 anys. El 9 d’agost, sobre les nou del matí, els va enxampar una bomba a Dahjan, un poble al Iemen del Nord, a la província de Saada. Estaven en un autobús i va explotar. En total van morir 51 persones, entre les quals hi havia 40 nens.

La notícia d’aquesta desgràcia va recórrer tot el món. Va centrar l’atenció, per uns dies, en l’espantosa situació al Iemen, on des de fa anys combaten els rebels houthi i els fidels al govern, on una coalició internacional amb els saudites en cap fa cendres el país amb bombardejos.

Poc de temps després el Iemen ja havia desaparegut dels informatius, va tornar a ser invisible, una guerra oblidada. Per dues raons: de moment quasi ningú pot entrar al país, especialment cap reporter d’Occident, ni tampoc sortir-ne. Com que a penes no hi ha refugiats que naufraguen del Iemen cap a Europa ningú s’assabenta del conflicte.

És la primera vegada que aquest pare conta la seva història a periodistes estrangers. Han passat tres setmanes. Parla tranquil i seré. És picapedrer, diu, normalment fabrica làpides. Aquesta guerra també escriu històries com la seva.

Aquell matí Hussein Tayeb havia acompanyat els seus fills amb la moto fins a l’autobús, anaven a fer una excursió a la mesquita de Saada, els joves feia dies que n’estaven il·lusionats. Un darrere l’altre besaven el front del pare per acomiadar-se i pujaven a l’autobús. Tayeb ja s’havia assegut a la moto quan una bomba va caure del cel. Quan la pols es va dispersar va córrer cap a l’autobús en flames i va treure el primer cos que va poder agafar. Era Ahmed, el seu fill mitjà, ja no respirava.

Tayeb conta la seva història des del sòl de la casa d’argila, on havia allitat els tres cadàvers per plorar-los amb la seva dona. Al seu voltant s’arremolinen nens dels veïns. De sobte, quan escoltem un colp sord al lluny, se sobresalten i s’estrenyen les mans a les orelles. A la porta es troba Ali, el jove rebel houthi que ens ha portat fins aquí. El fill més menut de Tayeb, Mohammed, de 4 anys, és l’únic que queda, porta uniforme de camuflatge i un fusell de plàstic, sembla atordit. Mira l’autobús en flames en el mòbil del seu pare i pregunta: “papa, quan ve el pròxim autobús? Vull anar amb els meus germans.”

En aquesta sala d’estar es poden extreure dues conclusions sobre la guerra al Iemen. La primera? Que les víctimes són civils, sobretot nens i dones. La segona, que la història d’aquest pare i els seus fills també s’utilitzarà amb finalitats bèl·liques. Els rebels houthi acompanyen periodistes seleccionats per la part del nord que ells mateixos ocupen, tot per estilitzar-se com a víctimes i apel·lar Occident a aturar les bombes saudites. Però quin és el preu d’aquest viatge des de Saada fins a Sanà? Que un treballador del Ministeri d’Informació no s’allunyi ni una passa del nostre costat i pregunti dissimuladament el nom i el número de telèfon a tot aquell amb qui parlem.

En què consisteix aquesta guerra, que es va encendre com un conflicte local i ha arribat a convertir-se en una guerra subsidiària? Fa set anys aquí també va haver la Primavera Àrab, l’odiat dictador Ali Abdullah Saleh va dimitir. La tardor del 2014 els houthis, xiïtes zaidites, van atacar la capital, Sanà, després van dissoldre el parlament i el nou president va fugir. Però això va fer que els veïns saudites hi apareguessin. Davant de les portes del seu regne Riad no tolera cap factor alterador ni cap aliat de l’arxienemic Iran.

Ara, en el quart any de guerra, fa temps que el Iemen és camp de batalla dels poders regionals. Estan cara a cara: d’una banda, els houthis, mal armats, equipats amb diners i míssils de l’Iran; a l’altra, la coalició al voltant del govern iemenita, especialment saudites, amb el suport de subministrament de milions d’armes dels EUA i Regne Unit.

En què consisteix aquesta guerra? En l’hegemonia de la península àrab, la lluita contra Al-Qaeda i “l’Estat Islàmic”. El que Riad es va plantejar com a operació militar amb una duració limitada s’ha convertit en la catàstrofe humanitària amb quasi 10.000 morts i milions de persones patint fam. La setmana passada, a Genf, van fracassar les negociacions de pau, les primeres des de fa dos anys. Una possible solució política sembla encara molt llunyana.

Ali, el jove houthi que està a la sala d’estar del pare de dol, ens exigeix que sortim. En el cinturó té un punyal corbat penjat i un xal bordat li cobreix els muscles. En el tot terreny Hyundai Ali acompanya els estrangers a través del paisatge en ruïnes que ell anomena “ma casa”. Damunt del quadre de comandament es balanceja un banderí roig i verd amb paraules de resistència que omplen cada paret de cada casa, les intactes i les destruïdes. Es pot llegir “mort als EUA”, “mort a Israel”, “maleïts siguin els jueus” o “la victòria serà amb l’islam”.

A dreta i esquerra del carrer hi ha edificis d’argila antics, renovats i en tots els tons d’ocre possibles. S’han enderrocat com si fossin castellets de cartes. El “barri del govern” de la capital de la província, Saada, bressol del moviment houthi, oficialment anomenat “Ansar Allah”, és un munt de runes. Només queda la gran mesquita, s’hi pot veure com el minaret apunta al cel com si fos un dit. Per tot arreu hi ha pegades fotos de màrtirs joves que han mort en la lluita contra els saudites, prompte també hi penjaran les dels tres joves de l’autobús. Desenes de nens refugiats espellifats, de la ciutat portuària de Hodeida, gandulegen davant dels dos o tres bars i mendiquen les restes del menjar dels pocs clients. Ali comparteix generosament almoines però no tolera les llandes de Pepsi o de Coca Cola, “així és com els EUA financen les seves armes”.

Leyenda

Fins fa uns mesos Ali, de 29 anys, també combatia amb els houthis. Estava en camionetes en la línia del front més al sud-oest i disparava amb kalàixnikovs al seu voltant; llavors, els rebels li van ordenar anar-se’n a Saada. Ara Ali diu que les paraules són les seves armes. Ara és el cronista d’aquesta guerra.

En el seu portàtil escriu un diari, anota cada bombardeig, apunta qui i de quina casa ha mort o ha sigut ferit. Avui, un dia de principis de setembre, ja van tres atacs, a la tarda en seran 20. Ali té dos mòbils, un el subjecta sempre a l’orella. Ha creat una mena de trucada de socors perquè els ciutadans puguin informar dels nous atacs. També grava vídeos amb supervivents i escriu articles per als houthis. Si encara li queda temps a la tarda, s’anima amb el khat, la popular droga, arranca petites fulletes verdes de la planta del khat i mastega fins que se li unflen les galtes. Això el tranquil·litza.

Les històries d’Ali avivaran l’odi i criaran nous combatents. És un propagandista d’aquesta guerra, però també una de les víctimes. Ell es veu d’una altra manera, per descomptat. És un home ambiciós, el futur del qual s’ha frustrat per la guerra. Realment hauria volgut ser metge, va dir Ali, i la seva dona, mestra. Ens comenta que “o morim en les nostres cases, o ens n’anem i ens defenem. Lluitarem fins al final.”

Fa unes setmanes els houthis van tenir una visita important a Saada: la coordinadora d’Ajuda d’Emergència de les Nacions Unides, una nord-americana. Uns dies després de l’atac a l’autobús va visitar els supervivents a l’hospital. Al principi, els saudites havien justificat l’atac dient que no havien imaginat que hi hagués cap nen a l’autobús, sols rebels. No va ser fins a principis de setembre que la coalició va admetre “errors” en el bombardeig.

Lise Grande, la coordinadora de l’ONU, és una texana, visualment més bé del tipus Doris Day, però això no és més que camuflatge. Des de fa mig any treballa al Iemen, al barri de l’ONU protegit amb filferro espinós i portes d’acer en la capital ocupada pels houthis, Sanà. En públic no parla sobre la guerra subsidiària, no anomena en cap moment la política darrere de les morts. Per a ella l’important en aquesta guerra és una altra història: les persones que pateixen fam i estan infectades del còlera, res més.

Grande també és una cronista d’aquesta guerra, enumera nombres ràpidament com si fos una màquina. El seu balanç fins ara és d’uns 10.000 morts, cada deu minuts mor un nen de menys de cinc anys, més de dos terços dels 28 milions de iemenites depenen d’enviaments d’ajuda i 8 milions i mig de persones no saben on podran aconseguir el pròxim menjar. “A finals d’aquest any”, diu Grande, “en podran ser deu milions més.”

Grande treballa per a l’ONU des de fa 25 anys, la van situar a altres indrets, al Sudan del Sud, a l’Iraq i a Haití. Però en cap altre lloc, diu, ha viscut situacions semblants: “ens trobem en la catàstrofe humanitària més gran del segle XXI.” Provocada per les persones, a més. El sofriment a Iemen no ha sigut per cap inundació ni secada. La fam aquí és només conseqüència de la guerra, igual com els molts casos de còlera.

“L’any passat el risc d’un brot de còlera arreu del país estava entre un 85 i 90 per cent”, diu Grande. “Però això encara no ha acabat”, diu, a pesar que cada vegada està millor. El seu equip d’emergències hauria reparat gran part del proveïment d’aigua potable que estava en mal estat i hauria esterilitzat tot el que tenien entre les mans.

Els impactes de la guerra, com els descriu Grande, es poden veure a meitat del recorregut entre Saada i Sanà: en una petita ciutat, Khamir, al Salam, l’hospital de pau. Des que el sistema sanitari va col·lapsar al Iemen del Nord i molts llocs ja no poden rebre analgèsics a causa dels bloquejos comercials, la gent ha de fer sola el llarg viatge fins als hospitals on Metges Sense Fronteres i altres organitzacions no governamentals presten ajuda.

El major problema, diuen els metges d’aquí, és que els pacients hi arriben massa tard. Molts ho fan quasi morts, encara que només tinguin una simple diarrea. Sovint es passen dies fora, caminant, perquè fa mesos que l’estat no paga sous i ni tan sols els mestres, policies o funcionaris es poden pagar la gasolina tan cara.

En la unitat neonatal del Salam hi ha bebès amb pneumònia i sondes d’oxigen a qui els costa respirar, les mares sanglotegen i s’ajupen sobre ells, tapades. A la unitat de quarantena per a casos d’indicis del còlera les noies esquelètiques s’inclinen cap als cubs de plàstic vomitant. Com Asma, de deu anys; se li poden contar les costelles, la seva pell és tan fina com un pergamí i els ulls observen el buit.

Els metges i les infermeres a l’hospital de pau diuen que han tingut pitjors mesos al darrere, fins a 700 pacients per metge. S’hi quedaven al final de la cadena i portaven al quiròfan les víctimes de la guerra, sagnant i convulses. Quan s’ocupaven dels ferits sovint havien de portar-los a sales separades, perquè, si no, s’abalançaven uns sobre altres, els seguidors de l’antic règim i els del nou. Una cosa així, diuen, també prepara durament els metges.

Venen de diferents parts del Iemen, pertanyen a diverses zones polítiques i encara treballen junts cada dia, com un equip. Un dels metges explica que a vegades desitja poder trobar un medicament que pugui netejar de totes les ideologies les neurones.

El camí de Saada a Sanà passa per diversos punts de control, davant dels quals joves menors d’edat seuen amb kalàixnikovs i les galtes unflades pel khat. “Qui sou?”, criden, “què voleu?” Un munt de permisos d’entrada i sortida amb molts segells ens facilita el pas. El nikab obligatori, el vel per al rostre, i la capa negra també ajuden un periodista a passar.

Al centre de Sanà, a la plaça Tahrir, hi ha una tenda de campanya on els houthis han penjat fotografies i vídeos de ferits i morts de la guerra. Aquí és on els rebels recluten els seus aprenents, combatents furiosos que abandonen la seva família i, igual que Ali, de Saada, entren en combat contra l’enemic. Al voltant de la plaça, Sanà sembla menys destruïda que les ciutats del nord. Alguns edificis governamentals estan derruïts. Els caps d’Ali, els homes del ministeri d’Informació, han tingut sort, falten algunes finestres però els seus edificis encara estan en peu, el ministeri d’Afers Estrangers també.

El ministre d’Afers Estrangers en funcions dels houthis arriba en una camioneta Pajero. Primer en surt un guardaespatlles en sandàlies de plàstic i després el ministre. Li diuen Hussein al-Ezzi i li agrada molt l’esport. La seva oficina està a la quinta planta. Des de la guerra l’ascensor està trencat, així que puja corrents les escales i crida five million dollar (cinc milions de dòlars). Això és el que els saudites haurien posat pel seu cap, però al Iemen ho consideren més com un guardó. Ezzi es fa el moderat, diu que “ens titllen de rebels, però nosaltres no hem fet cap colp d’estat. Sols som revolucionaris i posem ordre i seguretat en el nostre país.”

El ministre vol corregir la mala reputació que precedeix els houthis. En religió, el moviment houthi no es considera tan radical com els talibans, s’assembla més bé al Hezbollah del Líban. Es diu que són bons lluitadors, però uns polítics miserables.

El ministre elogia molt el seu aparell de seguretat, per l’alt percentatge de casos de crims resolts. Però oblida que el Iemen del Nord està a punt de ser una dictadura, expulsa els qui pensen diferent o els tortura, pràcticament igual que l’arxienemiga Aràbia Saudita del costat.

Senyor ministre, com pot ser que en aquesta guerra morin tants nens? “Perquè són wahhabites saudites, un poble violent sense cultura. L’atac no va ser per accident, estava planejat.” Llavors va ser una venjança que es disparessin míssils des del Iemen cap a Riad, alguns dels quals anaven als aeroports internacionals? “Nosaltres no ataquem civils, mai no hem comès crims de guerra, n’estem ben orgullosos, de no fer-ho. El nostre cor plora amargament perquè l’Europa, que nosaltres tant respectem, no exerceix cap pressió sobre els saudites. Des d’aquí faig una crida a Europa perquè sigui la veu del poble iemenita reprimit!”

Al final, aquest ministre houthi s’emociona per les seves pròpies paraules, s’aixeca i s’acomiada amablement. El dia següent es presenta la seva plantilla de premsa: la traducció correcta del moviment houthi “Ansar Allah” no és “ajudant de Déu”, sinó “partidari” o “explicador de Déu”, cal que es tingui en compte. Però encara queda la impressió de ser una tropa paranoica i la pregunta: no tenen altres preocupacions?

A menys de dos quilòmetres del ministeri d’Afers Estrangers, en una casa-torre al centre històric desaparegut de Sanà, en una casa d’argila com de Les mil i una nits, ens rep la guardiana d’aquest tresor. És Amtalrazaq Yehya Jahaf, de 53 anys, una dona petita amb hiyab roig i ulleres de llegir. Una de les dones que no ha fugit, que ha aguantat i s’ha quedat.

Jahaf vol protegir l’antiga Sanà. Treballa per al Ministeri de Cultura, és la responsable del patrimoni cultural de la humanitat. Gestiona també un banc de dades que inclou totes les cases del centre històric, cada façana, cada mur de pedra. Un preparatiu per als casos d’emergència, per si tot els esclata a la cara.

Jahaf va cada dia a la seva casa-torre, encara que no té un sou regular des de fa temps. Va per gust i perquè té casa plena, 14 familiars que els van bombardejar, a qui ha de donar de menjar perquè és l’única que encara guanya diners. Abans percebia 450 dòlars al mes, avui dia, una petita part. Com es pot sobreviure en aquestes circumstàncies? “Ai, sabeu”, diu Jahaf, “mengem menys carn i més verdures. Primer comprem els mobles, després la decoració i al final de tot la nevera.”

Un passeig amb Jahaf pel barri antic és com un viatge a través d’un altre Iemen, com si el temps s’hagués detingut, com el rellotge de paret de la seva habitació a la torre. Els nens passen corrents i alguns homes amb punyals criden: “gràcies a Déu, els turistes han tornat!” i “ningú us ho ha dit? Hi ha guerra al Iemen!”

Jahaf també va viure aquí quan encara s’ho podia permetre, diu que va ser el millor temps de la seva vida. Es deixa portar, passa pel basar, deixa passar entre els seus dits les espècies, apilades en piràmides de colors, i acaricia els murs perquè pensa que les pedres tenen ànima. A vegades les anima, els diu: heu viscut ja tant, però, aquesta guerra, també la superareu. I intencionadament no fa cas dels eslògans dels houthis contra els EUA i els jueus que brillen en les parets de les cases.

El balanç de Jahaf des de l’inici de la guerra és d’una desena d’habitants morts per bombardejos, un total de 43 cases d’argila destruïdes, al voltant d’unes 2.000 amb algunes esquerdes en les muralles en ruïnes i finestres caigudes. Un total de 7.000 cases antigues, segons calcula Jahaf, no estan tan malament.

Per la tarda, després de la posta de sol, quan l’aire vibra per la crida al res del muetzí, alguns iemenites es reuneixen a l’àtic d’una casa luxosa en runes per mastegar khat: activistes polítics, professors, i periodistes. Les idees que tenen sobre el futur del Iemen són tan variades com les crides des dels minarets i tan poc unides com el país.

Alguns pensen que el nou governant té els dies comptats, sobretot perquè ells tampoc tindrien cap recepta per al Iemen. Altres elogien la seguretat i la relativa tranquil·litat que hi ha amb els houthis. Un no tolera cap tipus d’intromissió des de l’exterior. Sense aquesta intromissió la pau duraria molt de temps, diu.

Segurament els iemenites van armats fins a les dents, hi ha tres vegades més armes que persones. Però són intermediaris amb experiència, bàsicament. Si no fos així, els diferents grups no podrien viure amb certa tranquil·litat costat a costat. Aquest també és el motiu, diu un altre, perquè el Iemen corre menys perill de sofrir el destí de Síria. La guerra no durarà eternament, pensa. El que ens vol dir és “deixeu-nos fer als iemenites, ja ho aclarim nosaltres”.

Al final de tot, les crides al res s’aturen per sobre les teulades de Sanà i els convidats a la reunió del khat s’acomiaden. En temps de guerra les nits són curtes i els dies, llargs i pesats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.