Mirador

Lluís Casals, poesia de silenci imposat

Lluís Casals va ser advocat, polític i escriptor. També el pare de Montse, Isabel i Muriel Casals, una nissaga singular en la història recent de Catalunya. Després d’anys de silenci, la seva obra poètica es reivindica de la mà de Curbet Editors amb la publicació de ‘L’esclat que ara m’ofrenes. Obra poètica de Lluís Casals’. De vida, records i compromís, en parlem amb Isabel Casals, la seva segona filla.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La història sempre té pàgines reservades per als grans prohoms. Però hi ha una història que sovint passa desapercebuda, aquella que fa el seu curs lluny dels lluentons i els reclams, la que s’ha de preservar perquè no desaparegui, la de les petites coses i les grans gestes a qui no posem rostre, la que vivim al municipi o en comunitat. Una història als marges del curs central, la que de debò ens afecta i ens emociona. Aquesta és la història que amaga noms i vides que tenen moltes coses a dir i a aportar.

És el cas de Lluís Casals i Garcia (Sabadell, 1912-1993), un nom conegut a Sabadell, sobretot entre l’advocacia, tot un referent. Però també un home que té una vida i una obra fascinant que mereix ser explicada. Entre moltes altres coses, com a destacat poeta coetani de l’anomenada Colla de Sabadell, de qui era bon amic, i com a punta de llança d’una família que ha tingut molt a dir en la història recent catalana. La seva filla gran, Muriel Casals, moria el 2016 a causa d’un accident, just quan era en un moment molt intens d’activitat política, i ja convertida en una líder estimada i plena de carisma, de complicitats i de convenciment. La seva filla petita, Montse Casals, moria nou mesos abans per culpa d’una malaltia, i deixava enrere una llarga trajectòria com a periodista radiofònica i com a historiadora, havent escrit la biografia de Mercè Rodoreda.

Al mig, la segona filla, Isabel Casals, amb qui parlem de passat, present i futur, endinsant-nos en els records d’una família singular, però també en els versos d’un pare no reivindicat, encara, com a poeta. “Em va costar molt de fer això sense les meves germanes”, confessa. “En primer lloc, perquè la Muriel era la gran. Però, especialment per la Montse, que era historiadora. Ella era qui hauria d’haver fet aquest llibre, perquè, a banda de la poesia, el pare tenia molts escrits sobre la guerra i els últims poemes són força impactants”. Disciplinada i decidida, Isabel Casals va tirar endavant amb la publicació de L’esclat que ara m’ofrenes. Obra poètica de Lluís Casals, editada amb cura per Pep Sanz Datzira i publicada a finals de 2018 per Curbet Editors. “El llibre vol posar en valor la figura del pare com a poeta. Aquí, a Sabadell tothom el coneixia com a advocat, i la gent es quedava parada quan deia que era poeta”, detalla. “Hi ha un moment en què la trajectòria queda truncada, per la Guerra Civil, però continua escrivint, tot i que no publica res”.

La descoberta, l’exili i el silenci

Advocat, polític i escriptor, Lluís Casals va emergir a la vida intel·lectual i cívica amb la força de qui té el carisma i coses a dir. Amic de diversos escriptors de la Colla de Sabadell, tot i que mai n’ha estat considerat un membre de ple dret, va ser una ploma molt present a la seva ciutat, literàriament i periodísticament. L’any 1934 crea Les Edicions d’Ara (LEDA) amb escriptors i companys com Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Joan Teixidor o Tomàs Lamarca. Era un moment d’esclat poètic, de noves idees que havien de capgirar-ho tot, d’un futur esplendorós. “Aleshores era molt actiu, escrivia molts articles i també publicava poemes en revistes”. Però la guerra li sega totes les expectatives, com a milers de catalans fidels a la República que van haver de marxar. “Es va exiliar el febrer del 39, deixant a Catalunya el seu pare i les seves dues germanes. Tenia una germana soltera —concreta Isabel— que m’imagino que devia cremar coses que es devien pensar que eren comprometedores, perquè tenim molt poca documentació i obra conservada, sobretot la de caire més polític”.

Isabel Casals, amb un exemplar del llibre que reuneix l’obra poètica del seu pare. Foto: Jordi Play

El silenci com a raó de subsistència. L’únic poemari que va publicar en vida va ser Set colors (1934), i va quedar totalment inèdita la resta de la seva producció fins a 1996, tres anys després de la seva mort, quan es publica Tríptics del mar i del cor, en una edició de gran format, bellíssima i il·lustrada. “Ell mateix havia fet uns llibres amb els primers poemes”, explica Isabel, convençuda que es van destruir moltes coses. “Es veu que de jove feia mítings, i que ho feia prou bé. Però no tinc constància de res d’això”, lamenta. “Hi havia por i el pare no explicava res, ni escrivia sobre el tema. Amb ulls d’avui costa d’entendre i, de fet, penso que si fos viu ara s’ho estaria passant molt bé. Per a ell, el front va ser molt dur, no era un home valent. I després ja no es va atrevir a parlar-ne, per pudor, per respecte o encara per por. Però ara tothom en parla, i a ell, que tant li agradava xerrar i dir-hi la seva, li encantaria viure-ho. I seria fantàstic, perquè del pare tampoc no en sé tantes coses”, confessa, amb un somriure de complicitat i afecte.

Sí que pot dir que era un “europeista i pacifista convençut”, com bé s’assenyala al llibre. Dues conviccions que l’acompanyarien tota la vida. “Ell sempre deia que quan va anar al front mai havia agafat una pistola. El van posar a les oficines, perquè havia estudiat Dret i mai va haver de disparar un tret”. Anys més tard, Lluís Casals seria un dels fundadors d’Esquerra Democràtica de Catalunya, amb Macià Alavedra i Trias Fargas. I un historiador em va assegurar que durant la guerra era d’ERC. Va ser molt amic d’en Tarradellas, a casa en parlava quan ningú el coneixia i va ajudar a passar la frontera  la seva família més directa. El pare va acabar a Convergència i la Muriel, jo i la Montse vam afiliar-nos al PSUC i a ell no li va agradar gens! Tenia aversió pel comunisme, perquè també l’havia patit durant la guerra. Però era un demòcrata i molt independentista: sempre ens deia que aconseguiríem la independència.

Un pare seductor

“El pare era un seductor i enraonava molt, i bé”. Ho afirma Isabel Casals, amb convenciment i afecte. “La mare era molt guapa i culta, una intel·lectual. I tant la mare com el pare eren romàntics”. L’any 1944, Augusta Couturier i Lluís Casals es van casar, a Avinyó, la ciutat on ell va parar a l’exili. La mare, aleshores, treballava com a professora, i Casals no guanyava gaires diners. “Es van enamorar perquè el pare la va seduir. Ell vivia en un carrer molt estret i ella, un dia que era a la finestra, li va dir que tenia una cosa a l’ull. I ja va estar. El cas és que ella havia quedat per anar al cinema amb un amic, just aquell mateix dia. I el meu pare va anar a la cua del cinema i li va dir al senyor en qüestió que la mare no vindria. Per no ser valent, era un home molt atrevit!”. I l’amor els va durar, amb alguns entrebancs, fins al final dels dies. “La mare l’estimava molt. Recordo com ens feia fer un petó cada nit, abans d’anar a dormir, a la foto del pare que portava sempre amb ells”. Un amor que queda clar amb petits gestos com aquest, o amb l’exemplar de la Gramàtica del català de Pompeu Fabra que Augusta es va comprar a Avinyó, un llibre que Isabel encara conserva, amb anotació autògrafa inclosa. Una petita joia com a testimoni d’un gran amor. “Ella es va preocupar de tenir el llibre. Es va enamorar bojament fins que es va morir”.

Després, van venir les tres filles. La tornada a Catalunya va ser, precisament, per presentar la Muriel a la família. “Conservo encara una carta que el pare li va enviar a Josep Tarradellas, datada del 20 de desembre de 1945 i on li deia que anava a Barcelona a presentar la seva filla i l’Augusta a la família”. Però ja no va poder tornar a França, li van requisar el passaport. L’any 1952 va rebre la Legió d’Honor francesa per la participació en la resistència. “El pare va ser molt contundent, a l’època. Va ajudar molta gent a passar la frontera”. Un cop establert a Catalunya, però, la política deixa lloc a la família, que s’anirà construint entre silencis i cançons. “Un dels records més bonics que tinc de la infantesa és el so de la música. El pare tenia una gravació de l’assaig del Cant dels ocells, de Pau Casals, on el músic anava fent correccions i anotacions. Ho recordo molt. El pare sempre deia ‘em dic Casals com Pau Casals i García com la portera’”. Però no era l’única cançó que sonava i que transporta la Isabel a un lloc amb l’escalf de la felicitat. “També sonava molt Le temps des cerises, d’Yves Montand. És una meravella, una cançó molt revolucionària. Ai, quan posàvem aquest disc... al meu pare li passava alguna cosa”.

Casals, amb un exemplar de l'obra 'Tríptics del mar i del cor'. Foto: Jordi Play

Una família singular

Isabel també té molt present que els seus pares eren diferents de la resta de pares de les seves amigues, i així ho vivien amb les seves dues germanes. “La Muriel era molt bona nena, estudiava i es portava bé. A mi sempre em renyaven”, riu. “A l’escola, em deien ‘de un padre rojo y una mujer francesa, así has salido tu!’, però no l’hi deien pas a ella, que venia d’allà mateix!”. La Muriel va ser la gran i, també, la que discutia més amb el pare. “Ell volia que fos advocada, però la Muriel va dir que no, una mica per rebel·lia. Va estudiar econòmiques i li va anar molt bé. Perquè vegis com és de complicat ser la mitjana [riu], jo li vaig dir al pare que no patís, que ja estudiaria jo la carrera de Dret. Però no em va fer gaire cas”, recorda, resignada. “Aleshores, no vèiem que la Muriel hagués de ser el que va acabar sent, amb aquesta carrera pública i al capdavant d’Òmnium. A ella li agradava molt ser professora, com la meva mare, que n’estava encantada”. Però els fets i les complicitats la van porta a dirigir una entitat històrica, i decisiva en aquests darrers anys de procés independentista. “Ella va renovar bastant Òmnium i a casa ho vivíem amb normalitat, ens anava explicant coses, però no li vèiem res d’extraordinari, perquè era la Muriel, la nostra germana. El que sí que recordo molt és quan ens va parlar del Jordi Cuixart, que va començar de tresorer i de qui  deia meravelles. Ara jo ja puc dir que soc part de la família Cuixart. Són una família meravellosa, m’estimen i me'ls estimo molt”. La tasca “normal” d’una germana que va ser extraordinària per a molta gent. “Ara em trobo persones que em diuen que va ser fantàstica i que la troben a faltar. I m’adono que és com un mite. Jo no era conscient que la Muriel era qui era”.

De la germana gran a la petita. Montse Casals va ser també una figura de prestigi, reconeguda. “Va fer la biografia de Mercè Rodoreda, va ser corresponsal de Catalunya Ràdio, i va tenir molt èxit. Tenia una veu molt maca i ho feia molt bé, i era la lletraferida de la família. També estava fent la biografia de Joan Sales i jo sempre li deia que fes la del pare en comptes d’aquesta. I la Montse em deia que ho faria després, però ja no va tenir temps. Va venir el càncer i es va morir. va ser un cop, perquè jo em portava més bé amb la Montse que amb la Muriel, que mai no va fer gaire de germana gran. De fet, la Muriel va dir en una entrevista que jo havia exercit més  el rol de germana gran que ella. La Montse era més protectora. I es van morir amb nou mesos de diferència”. Un cop molt dur, perdre, de cop, les dues germanes amb qui has compartit la vida i els records. “Quan es mor algú tan proper com una germana, un tros de la teva història desapareix. I per això és tan trist, perquè hi ha una època que s’acaba”.

“La mort de la Muriel va ser estranya, molt ràpida. Va ser una mica caos”, recorda, amb un regust agre. El dia de l’accident, ella anava a sopar amb unes amigues. Em va trucar una d’elles i em va dir que havia tingut un accident. Vam anar a l’hospital i la Muriel estava bé, vam parlar amb ella. Em va donar el seu telèfon, em va dir que truqués a la Marta Rovira —en una trucada que em va impressionar molt, perquè se li acabava de morir l’avi i no m’ho va dir— i també que truqués a altra gent, perquè estava plena de reunions. Els metges van dir que anéssim a casa tranquils, que quedaria en observació. Em van trucar al matí: l’havien d’operar d’un coàgul. I ja no hi vaig parlar més, amb la Muriel. D’aquells dies recordo gent que es va portar molt i molt bé, com en Jordi Turull o en Toni Comín, i molts altres”.

Una vida plena de reptes i de compromís, amb la naturalitat de tocar de peus a terra, amb la il·lusió d’implicar-se i fer les coses bé. Isabel Casals ara també pren part activa de la política i es presentarà a les municipals a les llistes d’Esquerra a Sabadell, de número 8. “He pensat que en aquests moments que vivim t’has de mullar. Faig tot el que puc. Tal com venen les coses, fa molta por que la ultradreta acabi tenint molt de poder. Són els que ja eren, no han aparegut ara com uns bolets. Ara s’han tret la careta, no tenen cap mania. Franco volia que la gent no tingués cultura. I ara és la repetició de la jugada, per això és tan important que preservem l’escola i l’educació. Per això és important que guanyin les esquerres”. I per això és molt important, cabdal, preservar la memòria, recordar aquells qui ens han precedit, les lluites viscudes i el seu llegat, tant personal i íntim com cívic i de país. Gent com Lluís Casals i Augusta Couturier, Gent com la Muriel, la Montse i la Isabel.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.