Judici 1-O

El relat de les víctimes de l’1 d’octubre

La dotzena setmana de judici, amb només dues sessions, servia per donar veu als testimonis proposats des de les defenses dels encausats. Els jutges i les acusacions van haver d’escoltar com es trencava més d’una de les veus dels qui eren citats a declarar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dilluns, 29 d’abril

És jornada post-electoral i al Tribunal Suprem no n’hi ha ressaca. Tot va com s’ha anat desenvolupant fins al moment. L’única diferència, que no és petita, és que a la banqueta dels testimonis s’asseuen persones proposades per les defenses dels encausats -o pels qui acusen l’Estat, segons es mire. Si la setmana passada va ser la de David Fernàndez, aquesta seria la de Lluís Llach i uns altres testimonis que, sense la popularitat del cantautor, reflectien l’emoció i la ràbia del que van viure l’1 d’octubre de 2017 i del que estan patint, des de fa un any i mig, presos polítics i exiliats, acusats pels fets d’aquell dia.

Els arguments, previsibles, no deixaven de ser colpidors. La jornada de l’1 d’octubre es contemplava com una jornada electoral normal. Així ho assegurava Isaac Peraire, alcalde de Prats de Lluçanès, una petita localitat adscrita a la comarca d’Osona. Molts esperaven, tal com dirien al llarg dels dos dies en què es va celebrar sessió al Suprem, que l’1 d’octubre transcorreguera de manera similar al 9 de novembre de 2014, quan tothom va poder votar amb normalitat. Tot i que les conseqüències repressives contra els organitzadors d’aquella consulta vindrien després.

La de dilluns era també la sessió en què declararien personalitats internacionals que van seguir el referèndum ben de prop. Per exemple Ivo Vajgl, eurodiputat pel Partit d’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa -on també hi ha Ciutadans, el Partit Nacionalista Basc i fins fa ben poc el PDeCAT-, exministre eslovè d’Afers Exteriors i recentment condecorat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Convocat per les defenses d’Oriol Junqueras i Raül Romeva -com la resta de testimonis de la jornada-, Vajgl, partidari del dret d’autodeterminació de Catalunya, defensava la tasca de Raül Romeva, amb qui ha “col·laborat en qüestions de desarmament”. Una manera d’evidenciar la seua incomprensió. Com amb el seu currículum, i davant les proves evidents, l’exconseller d’Acció Exterior està acusat de delictes que requereixen violència?

L'eurodiputat eslovè Ivo Vajgl declara al Tribunal Suprem / Efe

Ana Gomes, eurodiputada del Partit Socialista portuguès, se sumava a la tesi del seu company eslovè. “Estic convençuda que Romeva és una persona que es posiciona totalment a favor dels drets humans i que és profundament demòcrata”. Tot i ser d’un país en què els problemes nacionals són inexistents, Gomes ha estat sempre comprensiva amb el dret d’autodeterminació. Així, a més de defensar Raül Romeva, que apostava, segons declarava, per “una solució semblant a la del Quebec”, també se’n recordava de Carme Forcadell. “Seria impensable que en un parlament democràtic es prohibira parlar del dret a l’autodeterminació d’un poble. Mai el Parlament Europeu ens va impossibilitar parlar de l’autodeterminació de Catalunya”, denunciava davant Manuel Marchena.

Torn d’Andrej Hunko, diputat alemany del partit d’esquerres Die Linke, el que més s’ha posicionat al país germànic a favor del dret a decidir de Catalunya. Hunko, que reconeixia haver estat convidat pel DIPLOCAT per assistir a l’1 d’octubre, negava que aquella invitació fora en qualitat d’observador. “Ningú no em va pagar el viatge, tot ho vaig pagar jo mateix”, deia negant implícitament la malversació de les institucions catalanes o la despesa del consorci publicoprivat, que les acusacions s’entesten a assenyalar com un braç de la Generalitat de Catalunya per acusar els seus dirigents. També negava qualsevol actitud violenta en la ciutadania, desmentint categòricament els testimonis policials de setmanes anteriors. “En general, l’ambient que es palpava era d’un alt grau de determinació i una elevadíssima actitud pacífica. Fins i tot a l’escola on es van disparar bales de goma”, deia referint-se a la Ramon Llull de Barcelona, on Roger Español va perdre un ull. Hunko, coautor d’un comunicat en què distints polítics estrangers denunciaven la violència policial que van presenciar l’1 d’octubre, negava que cap dels seus companys haguera rebut cap remuneració econòmica per fer aquell viatge. També parlaria al Suprem la diputada quebequesa Manon Massé, present a Vic (Osona) l’1 d’octubre, que responsabilitzava de la violència únicament els cossos i forces de seguretat de l’Estat.

La veu del dia, però, seria la de Lluís Llach. L’1 d’octubre encara feia de diputat per Junts pel Sí. El seu paper conciliador entre la coalició que representava i la CUP va ser cabdal durant l’anterior legislatura. I el seu testimoni era un dels més esperats del dia. Amb incomoditat visible però amb serenitat, el cantautor parlava dels fets del 20 de setembre davant el Departament de Vicepresidència i Economia. “Jordi Cuixart i Jordi Sànchez demanaven a la gent que tinguessin una actitud cívica i pacífica”. Posava en valor, a més, el passadís humà organitzat davant del Departament, que era la prova “explícita que no es volia interrompre, de cap manera, el que passava a dins”. Actiu durant aquella jornada, Llach explicava, també, que van fer un pla per estendre el cordó de voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana quan es van assabentar que hi havia un vehicle de la Guàrdia Civil aparcat i amb armes a dins. “Volíem provar si amb el cordó de iaietes de què disposàvem podíem fer la gent enrere i aïllar el cotxe”, declarava amb realisme i sarcasme alhora.

Llach, que destacava el comportament “exemplar” dels guàrdies civils i dels mossos d’esquadra, també lamentava haver dit que “l’únic lloc des don [Sànchez i Cuixart] podrien fer sentir la seva veu seria damunt del cotxe”. Avui, aquella imatge és la que més fan servir les acusacions per criminalitzar els dos líders cívics, que estan en presó preventiva des de fa un any i mig. La frase més viral de Llach, però, era referida a Vox, que exerceix l’acusació popular. Dirigint-se a Manuel Marchena, el cantautor, que lluïa un llaç, unes ulleres i un rellotge grocs, expressava el seu “desacord”, “com a ciutadà homosexual, independentista i aspirant a ciutadà del món”, amb el fet que el partit ultradretà li formulara preguntes.

Dimarts, 30 d’abril

Continuen declarant testimonis proposats per la defensa d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, liderada per Andreu Van den Eynde. El primer a declarar seria Santiago Valls, testimoni de les càrregues policials de l’1 d’octubre a Sabadell (Vallès Occidental). “Em van agafar dos policies, em van dur a un altre costat i vaig veure coses que mai no hauria pogut imaginar: cops, gent agafada dels cabells, tirada pel terra, puntades de peu... Gestos bastant violents que no m’esperava”. Aquesta tònica seria la de tots els testimonis del dia.

L’exalcalde de la ciutat vallenca, Juli Fernàndez, denunciava que els agents “arrossegaven la gent com si foren maletes”. Des de Sant Carles de la Ràpita (Montsià) acudia per declarar Joan Pau Salvadó. Visiblement emocionat, denunciava que “no esperàvem que la Guàrdia Civil actués d’aquella manera”. Salvadó va entrar en debat amb l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane, quan aquesta li preguntava -com faria amb tots els testimonis- si sabia que hi havia una resolució judicial que prohibia el referèndum. “El que vaig saber és que ens havien de protegir i no pegar”, contestava Salvadó, que era interromput per Marchena. El president de la Sala Segona del Tribunal Suprem instava el testimoni a respondre amb monosíl·labs. Seoane, un cop va saber que Salvadó era conscient de la resolució judicial, preguntava al testimoni: “aleshores, per què va anar a votar aquell dia?”.

També des de Sant Carles de la Ràpita acudia Albert Salvadó, tinent d’alcalde de la localitat. A l’inici de la seua declaració, el regidor confessava tindre “vincles” amb alguns dels encausats presents, en tant que eren “companys de partit”. “No li pregunte per la militància, però vull saber qui dels presents són companys seus de partit”, preguntava Manuel Marchena, fent una trampa evident. Tot seguit declararia Maria del Carme Rallo, qui era alcaldessa de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) l’1 d’octubre. Denunciava que “tot i poder entrar per la porta de darrere, els agents van decidir accedir al col·legi electoral trencant un vidre”. Emili Gaya, veí de l’última localitat esmentada, denunciava “no haver vist mai una formació policial així”, tot i haver estat “en moltes manifestacions, fins i tot preconstitucionals”.

Gaya va ser un dels més bel·ligerants contra les preguntes de les acusacions. Quan l’advocada de l’Estat insistia en el seu coneixement sobre la resolució judicial que prohibia el referèndum, aquest testimoni ressaltava “el dret inalieanable a expressar el meu vot”. Un altre declarant, Ferran Soler, testimoni de l’actuació policial a Dosrius (Maresme), denunciava haver escoltat insults de la Guàrdia Civil. “No recordo si ens deia ‘gossos’ o ‘rates’, però deia que ens anava a pegar fins i tot al carnet d’identitat”, testificava recordant un agent en particular.

També hi va acudir l’alcalde de Sant Julià de Ramis (Pla de l’Estany). Aquesta localitat va tindre un gran protagonisme durant la jornada del referèndum, atès allà s’ubicava el col·legi electoral on havia de votar el president Carles Puigdemont. No va ser casual l’actuació policial en aquell col·legi, seguida d’una persecució de pel·lícula sobre el president, amb helicòpter inclòs. Marc Puigtió, alcalde del municipi, defensava que “votar no és il·legal”. D’altra banda, la senadora d’Esquerra Republicana Laura Castel, recentment reelegida, denunciava “la violència extrema, gratuïta i indiscriminada” de la policia. “Estava fent fotos i em van pegar per darrere sense tenir capacitat de resposta, de protecció o d’anticipació”. Jordina Carbó, present a l’Institut Pau Claris de Barcelona, recordava una commoció visible com “un agent de policia es va dirigir cap a una dona embarassada i quan un noi es va interposar, l’agent el va llançar a terra”. Jordi Torrent, que l’1 d’octubre era a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme), explicava que “la policia va tirar al terra un senyor gran que passejava a prop del col·legi electoral però que no estava protestant”. Actuacions que s’interrompien a Alcarràs (Segrià) quan hi havia presència de “periodistes d’Antena 3”, segons assegurava la regidora Jordina Freixenet.

L'alcalde de Sant Julià de Ramis, Marc Puigtió, declara al Suprem / Efe

Més veus que definien la crueltat. Eloi Hernàndez, alcalde de Fonollosa (Bages) apuntava que “hi havia més antiavalots que veïns”. “No tenia sentit, sabien que l’urna no era a l’Ajuntament, però van entrar i van trencar-ho tot”. El mateix cap del consistori descrivia com “van emmanillar un xic jove que no havia fet res i el van retenir 15 minuts humiliat al mig de la plaça i envoltat per 80 antiavalots mentre sa mare i sa germana ploraven”. Antoni Forteza, veí de Lleida, relatava com només va veure l’actuació policial va anar a casa a per la seua toga d’advocat per fer de defensor dels agredits. Ho va fer tot just després de veure com “els policies van formar un rogle, com si jugaren a futbol, per treure una senyora amb puntades de peu”.

L’últim testimoni del dia i de la setmana era proposat per Xavier Melero, advocat de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn. Pere Garcia Quer, secretari general del Sindicat Autònom de Policia, el majoritari dels Mossos d’Esquadra, defensava l’actuació del cos policial català en la jornada del referèndum. Assegurava que el cos català sempre va acatar l’ordenament jurídic i les decisions judicials, tot denunciant la conciliació del treball amb la vida personal dels agents, trencada durant els fets d’octubre. També defensava que van “respectar el principi de proporcionalitat que ens ensenyen”, en una altra evidència de la diferència de tarannà d’actuació entre les policies catalana i espanyola.

La setmana acabava després de només dues sessions. Els testimonis desmentien les declaracions policials de setmanes anteriors. En canvi, l’actitud de les acusacions no canviava gaire. Com a mostra, la pregunta habitual que es tornava a repetir. “Pertany vostè a l’Assemblea Nacional Catalana o a Òmnium Cultural?”. Els fiscals i l’acusació popular exercida per Vox la reiteraven. Destacava, especialment, el moment en què Vox va formular aquesta pregunta a Ferran Soler, present l’1 d’octubre a Dosrius, al Maresme. Vox només intervenia en l’interrogatori per formular aquesta pregunta, cosa que provocava el riure del declarant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.