Dimarts, 23 d’abril
Havia de ser la setmana de Pere Aragonès. L’actual vicepresident, que la tardor de 2017 ocupava la Secretaria d’Economia, s’acollia al seu dret de no declarar per la seua situació processal, que li ho permet, atès que és investigat per altres jutjats. Tot i la seua absència davant Manuel Marchena i les acusacions, hi havia altres testimonis que, si bé no tenien la mateixa rellevància institucional, també eren del tot interessants.
Per exemple Jordi Jané. El predecessor de Joaquim Forn havia estat esmentat durant el judici per les acusacions. Era, segons el seu relat, l’exemple d’un alt càrrec que es feia enrere abans dels fets de setembre-octubre, aparentment sabedor que els esdeveniments que s’aproximaven comportaven un risc penal. Jordi Jané, que va ser nomenat conseller d’Interior amb Artur Mas el 2015, va deixar el Govern de Carles Puigdemont en l’última remodelació, amb la qual s’encarava la tardor de 2017. El seu substitut ara és a la presó.
Jané només podia parlar de l’etapa en què ell havia estat al capdavant d’Interior. Així, assegurava que amb ell la via unilateral no es contemplava. “En el Govern de què jo formava part sempre es parlava d’una solució acordada”. L’eixida de Jordi Baiget, qui era conseller d’Empresa i va deixar l’Executiu també l’estiu de 2017, va ser el motiu pel qual Jané va decidir fer, ell també, el pas al costat. “Quan surt del Govern Baiget, entenc que s’obre una certa possibilitat de canvi al Govern. I davant l’eventualitat que en un futur pogués no donar-se una situació d’acord, comunico la intenció de no continuar”, testificava Jané. S’entestava, això sí, a adduir-hi circumstàncies personals per justificar la seua marxa. Malgrat la seua eixida, Jané mai no va contemplar cap il·legalitat. Ni en la seua obra de Govern ni en el cos de Mossos d’Esquadra. “Tots coincidien amb mi que els Mossos sempre aplicarien la legalitat vigent”.
El Suprem acollia la testificació de més exconsellers el dia de Sant Jordi. Per exemple, Meritxell Ruiz, consellera d’Educació substituïda per Clara Ponsatí, que també va deixar el Govern Puigdemont l’estiu de 2017. “Pensava que ja havia fet la meva feina i que era un bon moment per deixar-ho”, s’explicava, tot assegurant que sempre van explorar un referèndum acordat. “Quan es posa una data [l’1 d’octubre], era evident que s’incrementaria la tensió dialèctica. Em costava veure’m en aquella tensió”, reconeixia. També l’esmentat Jordi Baiget, exconseller d’Empresa substituït per Santi Vila, n’era un dels protagonistes. Era qui més dubtava de la convocatòria d’un referèndum unilateral. “El Govern tenia un compromís, que era que la ciutadania decidís sobre el seu futur. Si només es volia fer un referèndum, també es podia fer un procés participatiu o unes eleccions”. Baiget va expressar això en una entrevista a El Punt Avui rescatada per l’acusació. En canvi, l’exconseller també assegurava que en el moment que va ser destituït “no s’estava plantejant la via unilateral” i que el seu cessament va obeir a una “manca de confiança”.
Pel que fa a la resta de testimonis del dimarts 23 d’abril, un mosso d’esquadra tornava a desmentir el relat de la Fiscalia argumentant que l’eixida per la porta principal del Departament d’Economia el 20 de setembre era “totalment viable”. Evidenciava així que si la secretària judicial va marxar per un altre edifici al qual va accedir pel terrat va ser, exclusivament, per voluntat pròpia. Un altre agent de la policia catalana explicava que els membres de l’Assemblea Nacional Catalana mostraven voluntat per col·laborar aquell dia i que no va observar el llançament de cap objecte contra la Guàrdia Civil. “Allà hi havia gent de totes les edats i ningú produïa cap sensació de perill”. Cal destacar també el paper de la Fiscalia, que preguntava a Josep Maria Cerveró, activista independentista badaloní testimoni dels fets que van afectar Jordi Cuixart i el tinent d’alcaldia de la ciutat, José Téllez, si era soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC.
Dimecres, 24 d’abril
La jornada post-Sant Jordi començava amb declaracions de treballadors i càrrecs d’Unipost, l’empresa de repartiment postal acusada de col·laborar en la difusió de material necessari per fer possible el referèndum de l’1 d’octubre. Xavier Barragan, director financer de l’empresa, testificava que es va aturar l’enviament de material perquè havia arribat sense albarà. Alhora, assegurava desconèixer l’origen. Antoni Raventós, president del consell d’administració de l’empresa, recordava que la Generalitat de Catalunya era client habitual d’Unipost, si bé “acostumava a pagar molt tard: a uns 150 dies”. Sense voler-ho, Raventós treia de polleguera la fiscal Consuelo Madrigal, qui no s’explicava el desconeixement d’aquest testimoni sobre el funcionament intern de l’empresa. Després que Raventós li responguera que no tenia clar si es treballava dissabtes i diumenges a Unipost, la fiscal ironitzava, visiblement contrariada: “en sap vostè res, d’Unipost?”. La pregunta va ser interrompuda i recriminada pel president de la Sala, Manuel Marchena, qui li recordava a la fiscal que les funcions d’un president de consell d’administració estan recollides en la legislació. Al seu torn, Rafael Ramírez, cap de zona de la delegació d’Unipost establerta al passeig de Sant Joan de Barcelona, reconeixia que “suposàvem que repartiríem el material electoral”, tot i que a la seua delegació “no va arribar aquesta documentació”. “El dia que havia d’arribar, de fet, va venir la Guàrdia Civil i va poder veure que ni hi era ni hi va arribar”.
Un dels moments més tensos es produïa durant la declaració d’Albert Donaire. El coordinador de la sectorial de l’ANCMossos per la República, amb una gran influència en xarxes socials, es plantava al Suprem amb voluntat de respondre a tothom. El seu testimoni durava menys d’un quart d’hora i Manuel Marchena el va interrompre per considerar que s’estava “equivocant d’escenari”. El seu to combatiu i les enganxades amb els advocats de Vox —que li recordaven una piulada amb què deia estar al costat del Govern per fer possible l’1 d’octubre o li preguntaven per una possible coordinació amb Jordi Sànchez, en aquells moments president de l’ANC— marcaven la línia d’aquesta declaració poc habitual. “No se m’està jutjant a mi”, protestava Donaire, a qui també cridaven l’atenció per fer servir expressions en català.
També era la jornada en què declarava Neus Lloveras. L’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú (Garraf) es va fer famosa al si del món independentista per presidir l’Associació de Municipis per la Independència durant els fets de 2017. Preguntada per l’associació, defensava que era “legalment constituïda per majoria absoluta dels plens municipals”. Definia l’AMI com “un espai de debat” sobre la independència i explicava que entre el 6 i 7 de setembre, quan al Parlament de Catalunya s’aprovaven les lleis de desconnexió, l’AMI proposava als ajuntaments socis “una declaració política de suport al referèndum”. Preguntada pel full de ruta de l’AMI, contestava que mai no havia estat requerit, ni tan sols perquè el tragueren de la seua web.
Altres testimonis del dia eren Albert Batlle, exdirector general de Mossos, que va marxar al mateix temps que Jordi Jané per motius “personals”. Batlle, que recordava generar incomoditat en partits que donaven suport al Govern català com ara la CUP, també reconeixia que la seua marxa no havia implicat cap canvi en l’estructura jeràrquica del cos i que les manifestacions d’Òmnium Cultural i de l’ANC “mai no van ocasionar cap problema”. Pel seu compte, l’eurodiputat d’Esquerra Republicana Jordi Solé defensava l’actuació pacífica de la gent el 20 de setembre i Anna Teixidó, cap de Gabinet de Relacions Externes i Protocol del Departament de Vicepresidència, explicava que havien ofert a la secretària judicial aquell dia distintes opcions perquè eixira per la porta del Departament escorcollat amb seguretat i protecció, tant de policial com de civil.
Dijous, 25 d’abril
Més testimonis proposats per les defenses. El primer era Jacint Jordana, catedràtic de Ciència Política i director de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI). Jordana defensava el Diplocat, que “fa diplomàcia pública, però no diplomàcia del Govern”, tal com ja va explicar l’ex-secretari general de l’entitat Albert Royo, també al Suprem. Antoni Millet, director del CEI International Affairs, l’Escola Diplomàtica de Barcelona, representava la Federació de Caixes d’Estalvi al patronat del Diplocat, s’expressava en el mateix sentit. També Daniel García Tenorio, qui representava el sindicat UGT en aquest consorci. “Quan venien visitants estrangers, si volien conèixer la realitat social i econòmica de Catalunya, els ho explicàvem”. Gerardo Pisarello, tinent d’alcaldia de Barcelona, també se sumava com a testimoni per defensar el Diplocat. “Una de les funcions era promoure i fomentar debats sobre la realitat política catalana. Sempre era plural i ho dic des d’un Govern [el de l’Ajuntament de Barcelona] que discrepa amb la política del Govern de la Generalitat de Catalunya”.
Pel seu compte, Maite Aymerich, alcaldessa de Sant Vicent dels Horts (Baix Llobregat) i successora d’Oriol Junqueras en aquest Ajuntament, explicava que van demanar “serenitat” l’1 d’octubre. “Junqueras sempre deia que l’única manera d’aconseguir la independència és per la via democràtica i pacífica”. Fèlix Martí, fundador del Centre Unesco de Catalunya, defensava la tasca de Raül Romeva i els valors pacífics que sempre havien condicionat la tasca de l’exconseller d’Exteriors. Jordi Armadans, president de Fundipau assegurava que “ningú, a nivell participatiu, pretenia fomentar l’ús de la violència”. Enoch Albertí, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona i exmembre del Consell Assessor per a la Transició Nacional deixava clar que “el Llibre Blanc no era un full de ruta”, sinó que “establia escenaris possibles a partir d’una eventual consulta sobre el futur polític de Catalunya”. I defensava, també, que el projecte havia de comptar amb la mobilització popular, tal com requereix un objectiu d’aquestes dimensions.
Més endavant parlaria Rubén Wagensberg, diputat d’Esquerra Republicana. Va impulsar el moviment En Peu de Pau i defensava el caràcter pacífic dels protagonistes de la tardor catalana del 2017. Definia l’1 d’octubre com “l’acte de desobediència civil més important que s’ha fet a Europa en les últimes dècades” i explicava els tallers de no-violència que es van dur a terme “no només per sectors independentistes”. Amb més ironia s’expressava el senador Jordi Orobitg, també d’ERC, que deia que l’acte “de més hostilitat” que va veure el 20 de setembre era “un noi de 18 anys que va llançar una ampolla de plàstic”. I en el mateix sentit testificaven molts altres.
Si bé el moment del dia i de la setmana era el de David Fernàndez. Després d’un mes de policies i guàrdies civils testificant contra “la violència ambiental” provocada presumptament pel Govern català i practicada —també presumptament— per la ciutadania, l’exdiputat cupaire negava aquestes versions. Si els altres testimonis servien per justificar l’esperit pacifista que determinava les manifestacions d’aquella tardor catalana, David Fernàndez estava disposat a acusar les acusacions que seuen a l’esquerra de Manuel Marchena i a la dreta dels acusats i dels testimonis. Fernàndez, actiu durant el 20 de setembre contra l’intent de la policia d’escorcollar sense ordre judicial la seu de la CUP i també durant l’1 d’octubre en una escola del barri barceloní del Clot, negava que hi haguera cap “estratègia de planificació violenta”. Definia, tal com va fer Jordi Cuixart, l’1 d’octubre com “el màxim exercici de desobediència civil que hi ha hagut a Europa” i s’autoproclamava “culpable i reincident” d’haver comès el “delicte de l’autodeterminació”.
Fernàndez, que destacava que “la consciència pacifista va fer fracassar la violència policial”, també s’autoinculpava amb ironia d’haver “organitzat la muralla humana”. “L’1 d’octubre era totalment conscient de la prohibició del referèndum i vaig desobeir, amb milions de persones, els recursos a consciència”. Preguntat per l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane, sobre si hi va haver violència, l’exdiputat destacava “haver format part del comitè organitzador” i assegurava que, “de violències, n’hi ha moltes”. I concloïa que allò de l’1 d’octubre per part de la ciutadania, més que un acte de violència, havia estat un acte de “fortalesa”.