Judici 1-O

Les 15 frases de Mestre, Royo i els fiscals

Enmig de l’estira i arronsa entre la Junta Electoral i el Govern Torra per l’exposició de llaços grocs i estelades als edificis de la Generalitat de Catalunya durant el període electoral, al Tribunal Suprem se celebrava la que possiblement ha estat, fins ara, la sessió més curta del judici.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimecres de feina ràpida al Suprem. Només dos dels cinc testimonis citats a declarar el dia 13 de març ho han acabat fent. Els observadors Paul Sinning i Helena Catt, presents durant l’1 d’octubre, ajornen les declaracions al dia 27 de març. Amadeu Altafaj, exdirector de la delegació del Govern de la Generalitat davant la Unió Europea, s’acollia al seu dret a no declarar pel fet d’estar investigat, al mateix temps, pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, entitat que va iniciar aquesta causa. D’aquesta manera, la sessió es feia curta, si bé no estava exempta d’intensitat.

El primer a respondre era Jaume Mestre, director general de Difusió i Atenció Ciutadana. Acusat per la Fiscalia d’haver estat responsable, a través del seu Departament, de la difusió dels anuncis del referèndum de l’1 d’octubre emesos en mitjans públics, les seues respostes, curtes i insegures, han animar Manuel Marchena a advertir-lo del risc penal que comportaria un fals testimoni o una «veritat adulterada». De fet, la Fiscalia acusava de fals testimoni aquest càrrec públic.

1. «Si hi ha emeses factures, era aquesta una campanya de no pagament?».

Era l’inici de l’intent del fiscal Jaime Moreno d’acorralar el testimoni. Jaume Mestre confirmava que des del departament de Difusió es realitzaven campanyes de pagament i gratuïtes. Davant l’existència -segons Fiscalia- de dues factures relacionades amb els anuncis de la bifurcació de la via del tren -que convidava la ciutadania a decidir el seu futur l’1 d’octubre-, Mestre no respon de forma clara. És llavors quan intervé el president de la sala, Manuel Marchena, per advertir el testimoni.

2. «És evident que hi ha algunes preguntes que està eludint».

Era l’amenaça de Marchena a Jaume Mestre.

3. «La campanya civisme tenia com a objectiu promoure valors democràtics en la societat».

Jaume Mestre, preguntat per aquesta campanya, insistia que malgrat el disseny de la campanya, «no es va desenvolupar cap anunci» sota aquesta idea.

4. «El concurs va quedar desert i ja no hi ha haver cap material».

Així desvinculava el testimoni la campanya Civisme de l’anunci de les vies del tren i de qualsevol altre. Reconeixia que l’havien adjudicat a dues empreses publicitàries que finalment hi van renunciar «per un tema de reputació». Les raons no convencien massa el fiscal.

5. «Renunciar a una campanya de 2.700.000 euros no ha de ser fàcil. Què és allò de la reputació?».

Era la pregunta del fiscal davant les respostes de Mestre. Davant les respostes del testimoni, el fiscal continuava.

6. «Com era la campanya que Rosa Lobo deia que era política? La de les vies del tren?».

Jaime Moreno feia referència a un e-mail d’una treballadora de Focus, una de les empreses que va acabar renunciant a aquella campanya. Abans, Mestre havia relacionat la renúncia a qüestions econòmiques, si bé el fiscal feia referència a un e-mail en què aquella empresa hauria explicat la seua negativa al fet que la campanya «era de política i no de civisme». Mestre es mostrava més dubitatiu a l’hora d’explicar el desconeixement de les factures referides pel fiscal, la referència a un concurs que hauria quedat desert i, després, el reconeixement que havia vist els anuncis de la bifurcació de les vies del tren per la televisió.

7. «Núria Llorach va declarar que vostè va tractar amb ella perquè es publicara l’anunci...».

Núria Llorach, presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, es va agafar al seu dret a no declarar al Suprem pel fet d’estar investigada també pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, hauria dit al jutge instructor Pablo Llarena, segons assegura la Fiscalia, tot el contrari del que Jaume Mestre ha declarat davant Manuel Marchena: que es van reunir tots dos a perquè els mitjans de comunicació públics catalans emeteren l’anunci del referèndum de l’1 d’octubre.

8. «La diplomàcia pública no té res a veure amb la diplomàcia política. Té a veure amb donar a conèixer el territori per atreure inversions i visitants».

Aquesta declaració era d’Albert Royo, secretari general del Diplocat des de 2013 fins l’aplicació del 155. Tot i estar sent investigat pel jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, no s’acollia al dret a no declarar, sinó que s’enfrontava a totes les preguntes de l’acusació amb plena convicció. Una de les tasques de Royo al Suprem era la de fer pedagogia sobre la funció del Diplocat a la Generalitat. En la instrucció i segons la premsa, tal com ell mateix denunciava davant Manuel Marchena, es relacionava el Diplocat com una entitat pública adreçada a promoure la independència de Catalunya a l’exterior. Un relat que no es cansava de desmentir.

9. «Les delegacions exteriors són part de la Generalitat. El Diplocat és una entitat de capital públic i privat, no formava part del Govern».

Royo insistia en la independència estructural i decisòria del Diplocat envers la Generalitat de Catalunya. Sobretot quan la fiscal Consuelo Madrigal li preguntava per si la Generalitat tenia la facultat de dissoldre el Diplocat. Royo recordava l’episodi polèmic del 155, quan el Govern espanyol va ordenar el tancament de l’entitat sense tindre’n la facultat, atès que no és una entitat dependent del Govern català, intervingut per l’espanyol a finals d’octubre de 2017.

10. «Sempre hi ha hagut una certa tensió entre Govern i Diplocat. El Govern demanava treballar-hi més estretament, però ens devem a tots els patrons».

L’exsecretari de l’entitat exemplificava així la independència de l’entitat que ell va liderar.

11. «Aquí hi ha una confusió que ve dels atestats policials, que és mesclar el Diplocat amb el Departament d’Exteriors».

Era la resposta de Royo a la relació de la fiscal Consuelo Madrigal entre el Diplocat i la màxima institució pública de Catalunya. L’exsecretari d’aquest organisme insistia: són consorcis distints.

12. «Nosaltres no vam pagar cap honorari a observadors internacionals. Mai no els hem contractat».

Davant l’intent de la Fiscalia de provar la malversació pública a través d’interrogatoris, Royo insistia de manera constant en la nul·la relació entre el Diplocat i el referèndum.

13. «En absolut, m’interessa respondre a totes les preguntes».

Royo responia amb exhaustivitat les preguntes de les acusacions per demostrar l’inexistent relació entre el Diplocat i el referèndum de l’1 d’octubre. Davant la llargària de les respostes, Manuel Marchena interrompia per suggerir no respondre algunes, atès que hi tenia dret pel fet d’estar investigat pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. L’exsecretari de Diplocat, però, estava convençut que calia contestar a tot.

14. «Vam donar total autonomia als acadèmics que havien de fer l’anàlisi política de Catalunya perquè poguessin fer una feina absolutament científica».

El mateix testimoni havia de justificar el finançament d’un estudi acadèmic, de l’àmbit de la politologia, sobre Catalunya, elaborat per personalitats internacionals. El finançament d’aquest estudi esdevenia clau de volta de l’interrogatori de les acusacions per mirar de mostrar malversació, quan, com deia el mateix Royo, no tenia res a veure amb el referèndum. En tot cas, tant l’Advocacia de l’Estat com l’acusació popular exercida per Vox, insistien en preguntar sobre el finançament d’aquest estudi com un element indispensable per provar la malversació pública pels diners presumptament adreçats a celebrar el referèndum de l’1 d’octubre.

15. «El Diplocat no va fer cap acció a favor de la independència ni del referèndum».

Era la conclusió de Royo sobre el paper de l’entitat que ell mateix liderava com a secretari general.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.