Literatura

Ramon Mas: «El punk també pot ser intel·ligent»

L'autor, poeta, lletrista, cantant i editor de Les Males Herbes publica 'Estigmes', de nou a Edicions de 1984, on segueix ampliant l'univers del poble de Puigsech, ja protagonista de la seva anterior obra, 'Afores'.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb el seu tercer llibre publicat, Afores (Edicions de 1984), Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1983) ens endinsava en l'univers de Puigsech, l'escenari d'uns relats que mostraven una mixtura molt ben travada de món rural, costumisme i tocs de fantàstic. Amb Estigmes, també publicada a Edicions de 1984, l'autor continua al mateix espai, ara amb una novel·la que recorre un estiu clau per als protagonistes, just a les acaballes de l'adolescència i amb el futur –expectant, incert i amenaçador– al seu davant.

"Els dos llibres dialoguen entre si, un fa créixer l'altre –explica Mas–. Tenim un mateix univers que es va expandint", en una terminologia que mira a la cultura pop i, amb gran reverència, a la fita aconseguida per Winesburg, Ohio, el gran referent. "He estat cinc anys escrivint el llibre, i el poble es va anar construint de manera consecutiva amb Afores. Són dos llibres que s'han comunicat molt durant la gestació i, com a autor, m'anava molt bé tenir un poble mental creat". Un poble fictici situat a la Plana de Vic.

"És molt potent, la Plana. Té un substrat molt poderós i encara no se n'ha escrit gaire. Com a espai físic és un lloc totalment tancat, envoltat de muntanyes. Hi ha alguna cosa climàtica i humana, en aquesta caràcter, amb un pes molt fort de l'església". Això fa que tot sigui molt místic, que hi hagi recels i una mena de reclusió. "La gent és molt gelosa de la seva privadesa. I això, com a escriptor, és fantàstic, perquè et permet fabular sobre què són aquestes persones. A la Plana mai no coneixes del tot a qui tens al costat".

'Afores' i 'Estigmes', vasos comunicants

A les evidents connexions entre els dos llibres, escrits en paral·lel, Mas hi afegeix una clau: "trobo que Estigmes és més cert i viscut, un llibre molt més honest, sobretot en el tractament dels personatges, en els ambients i en la manera de relacionar-se dels nanos. Hi ha escenes que són tal com les vaig viure, només canviades de context". L'estructura també segueix pràcticament el mateix patró que a Afores, on cada capítol se centrava en un nou personatge. "Si tota l'estona tinc el mateix narrador, em sembla que m'avorreixo més. I per a mi, la base és passar-m'ho bé escrivint", reafirma.

"Estigmes és escrit en tercera persona, però de seguida et poses al cap del protagonista de cada capítol", amb un personatge central, el Germ, que no saps com veu el món fins al final. "Necessitava intercalar el que ell pensava amb l'acció. Per això vaig incloure les seves cartes, textos que mostren emocions, un món personal que bull, com si fos un monòleg interior". Als altres personatges és on passa la trama. "Funcionen com a contrapunt, volia que canviés d'estil completament d'una part a l'altra. A mi em va bé, perquè em permet passar-m'ho bé escrivint. I el lector ho nota, això".

Un costumisme de poble, amb adolescents, amb pastilles i angoixes, inquietuds i decisions que marquen la vida futura. Sense oblidar el fantàstic. "Al principi, la part fantàstica de la història era molt més clara. La feinada va ser soterrar-la, introduir-hi de manera natural aquest narrador no fiable, que em permetia jugar amb l'ambigüitat. Puigsech és situat en un lloc on passa alguna cosa per sota, una cosa sobrenatural. Hi ha emanacions que van afectant al poble –diu–. Però això pot ser només un deliri del protagonista, cosa que em permet no fer-ho massa obvi, fer que el lector formi part del text. El lector ha de decidir què es creu i què no".

L'estigma i la mirada dels altres

A primer cop d'ull, l'estigma remet a una consideració cristiana –la ferida espontània, com li passava a Crist–, però al llibre són també les marques que arrosseguem: les malalties mentals, la diferència, el tabú, el personatge marginal en un poble tan petit i en una societat tan tancada. "Ser fill de qui ets té molt de pes, en el llibre. És l'estigma familiar, una mena de maledicció, de condemna genètica que et determina i que diu que et convertiràs en la persona que estava prevista, fins i tot abans que hi fossis".

La malaltia mental i un pare boig serveixen per determinar la mirada del poble, la por del protagonista a convertir-se en ell, al capdavall una por als altres. "Només s'està boig davant els altres. Els conceptes que la gent t'imposa conceptualitzen qui ets, és un factor totalment social. És la gent qui et determina. Per això, el protagonista, s'aïlla quan comença a percebre coses estranyes. Hi ha una part individual, de convertir-se en el seu pare, però eminentment és social".

Curiosament, els dos protagonistes dels dos llibres no hi surten, són absents. "Vaig escriure els llibres en paral·lel, tot i que vaig començar aquest abans. Però em costava a dur-lo a bon port, perquè la part fantàstica se me n'anava de mare", confessa. En aquest sentit, hi ha la referència a Donnie Darko, pel·lícula "on tot comença quan ell es deixa de prendre els antidepressius". I també al grup de punk Bad Religion. "Em va canviar la vida, per mi va ser la descoberta de l'underground. Vaig sintonitzar-hi molt i em va capgirar la perspectiva. Té mala llet, però també és molt bonic, amb unes lletres impressionants, amb paraules cultes. El punk també pot ser intel·ligent". Com també ho pot ser el pulp, la novel·la de gènere, les obres que s'arrisquen des de la cultura popular, sense manies. Com aquests Estigmes.

Estigmes
Ramon Mas
Edicions de 1984
Col. Mirmanda
144 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.