La cuina catalana, una cuina nacional

La noció de cuina catalana és, certament, un fet assumit. Però, si bé d’una banda constitueix una autèntica cuina nacional, de l’altra és relativament poc coneguda més enllà de certs tòpics o de certes confusions.

D’entrada, potser, no hauríem de parlar de cuina, sinó de cuiners (o cuineres); i tampoc, de cuina en singular, sinó de cuines: cuina tradicional (que no és exactament el mateix que cuina popular), cuina de les fondes, d’autor, cuines regionals... I si parlem de cuiners, és evident que ara aquesta cuina compta amb els primers cuiners i cuineres del món. De Ferran Adrià a Carme Ruscalleda, de Santi Santamaria a Joan Roca... Un estol de joves cuiners i cuineres d’una, dues i tres estrelles Michelin, i d’altres que sense estrella fan una cuina memorable, lligada a la tradició i al territori, omplen tots els racons de Catalunya, dels Pirineus al mar, del medi rural a les grans ciutats. I es mantenen no solament per la gent d’arreu que ve a menjar −entre altres coses perquè Catalunya és una de les primeres destinacions turístiques del món− atrets per la bona nova d’aquest model culinari nou, eixit de l’aportació mateixa del territori, amb un llunyà  influx francès, però ja emancipat del tot, reconegut arreu com a mediterrani.

En  sentit estricte, la cuina catalana és només catalana, no espanyola; igual que el whisky és només escocès, i no anglès. Podem incloure dins la catalanitat el territori de la Catalunya Nord, oficialment, a França,  Département des Pyrinées Orientales i altres països que comparteixen la mateixa llengua, com les Balears, el País Valencià, la Franja, a Aragó, Andorra i fins la ciutat sarda de l’Alguer.