El català, llengua dʼintegració (3)

Ivana Palacios, «Jo vull morir a Mallorca»

Ivana Palacios va arribar de La Paz a Mallorca amb onze anys, no entenia el català i el primer contacte a l’escola va ser dur. Tot va canviar gràcies a una aula de reforç, a una mestra que li va fer estimar l’idioma i a la música, que va ajudar-la a sentir-se part de l’entorn.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Ivana passeja el gos per algun parc de Mallorca, ja no s’estranya que algú la pari i la reconegui de les xarxes socials. Li va passar fa poc amb una dona i la seva parella, un home de l’Uruguai a qui li fa vergonya parlar en català. «Veus, has de ser com ella, has d’aprendre a xerrar», li deia la seua dona davant d’una Ivana que encara se sorprèn de pensar que pot tenir un paper de referent. Ella no es considera exemple de res —«som un cas, un dels molts que hi ha», insisteix—, però el seu recorregut des de La Paz, a Bolívia, fins a Manacor explica molt bé com una llengua pot passar a ser casa teva.

Va arribar a Mallorca amb onze anys, de la mà de sa mare i dels seus germans. Un mes de març en què el curs escolar ja era a punt d’acabar. Recorda molt bé quan va entrar en una escola de poble sense tenir ni idea del català. Ho descriu com un inici dur: «El primer contacte amb la llengua va ser dur, però era normal». El professorat no tenia marge per muntar un programa a mida en aquell tram final i la sensació va ser de quedar-se al marge.

L’any següent, als nouvinguts els van fer una classe específica de reforç on els van ensenyar a parlar. Per a ella, aquella docent va ser clau perquè no sols va limitar-se a ensenyar els continguts, sinó a fer-los sentir part de la cultura: «La professora era molt bona, a més d’aprendre-la, ens va fer estimar la llengua». A partir de les seves classes de reforç, la mestra —a qui li encantava Antònia Font— va ser el punt de partida perquè ella descobrís la música en català i connectés amb l’ambient de l’època. «Era l’època de Txarango i de tota la música superrevolucionària... Em sentia molt identificada amb les lluites de poble, anàvem a manifestacions i veia gent que admirava i amb qui em sentia una més», destaca.

Aquella vivència fa que ara tingui una opinió molt clara sobre la importància i el paper de l’educació per a la gent que ve de fora. En arribar a Mallorca, sa mare pensava que els havia fet una mala passada obligant-los a estudiar en un idioma nou i, si hagués pogut triar, hauria marcat la casella del castellà. «Els pares no haurien de triar directament la llengua vehicular, perquè no són conscients de les necessitats reals de l’alumnat», sosté. Moltes famílies hi arriben amb la convicció que a tot l’Estat es parla castellà i, sense saber-ho, priven els fills de l’únic espai que garanteix l’aprenentatge real de la llengua pròpia del territori d’acollida.

Durant anys, el català de Ivana va viure tancat dins les parets de l’institut. Fora de classe li feia vergonya expressar-se’n i amb la seva parella va començar a comunicar-se en castellà i no ha fet el canvi. El clic va arribar fa poc més d’un any, com a conseqüència d’una polèmica digital: un jove mallorquí que gravava un vídeo en castellà va deixar anar el nom d'un peix en català perquè era incapaç de traduir-lo i li van ploure molts insults. La Ivana va publicar un vídeo sobre el tema i un usuari li va deixar un comentari senzill: «Podries fer vídeos per practicar el teu català». Va fer-li cas i això va obrir-li portes i amistats que mai no hauria imaginat.

Gràcies a tots aquells vídeos va connectar amb creadors de contingut com ara Joan, de Parlars Mallorquins, amb qui ha teixit una xarxa d’amistat molt gran. Ha presentat els premis dels Enderrock i ha participat en trobades com L’Aferrada, organitzada per l’Obra Cultural Balear. Aquest altaveu ha arribat fins a casa seva: sa mare, que treballa cada dia i no té ni un minut per apuntar-se a classe, la veu en xarxes i n’aprén més i més.

Aquest arrelament també amaga una part molt personal. Després d’haver viscut en vuit cases diferents, canviar d’escola moltes vegades i portar disset anys sense poder tornar a Bolívia pel preu tan elevat dels bitllets, la Ivana ha crescut amb la sensació de no ser d’enlloc: «Tenia aquest sentiment de no pertànyer enlloc fins que m’he adonat que sí, que pertany a aquí», explica. Va prendre’n consciència mentre tornava de Castelló en avió, mirant per la finestreta abans d’aterrar a Palma. En aquell moment va dir-se a sí mateix: «Torn a ca meva». Hi ha tingut bastant a veure la família del seu xicot, amb qui ha après el ball de bot i a cuinar plats mallorquins.

De l’al·lota que aterrà en una aula de poble un mes de març sense entendre’n res, en queda ben poc. Ha fet seva la llengua, té una xarxa d’amistats i la sensació d’haver trobat, per fi, sa casa. No mira enrere amb enyorança, sinó amb agraïment. Les seves cosines no entenen per què se sent així ni per què s’estima tant l’illa, però ella els hi respon de manera planera: «Jo vull morir a Mallorca».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.