Opinió

La música com a dispositiu de poder

La música a la sèrie Industry no es limita a acompanyar l'acció, sinó que administra la tensió i intervé en les relacions de poder. Açò obri una qüestió fonamental sobre el llenguatge audiovisual: fins a quin punt allò que escoltem determina la nostra interpretació d'allò que veiem?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Comence amb una observació: la música en Industry no es limita a acompanyar l'acció, sinó que administra la tensió i intervé en les relacions de poder. Açò obri una qüestió fonamental sobre el llenguatge audiovisual: fins a quin punt allò que escoltem determina la nostra interpretació d'allò que veiem?

La tesi de partida pot ser aquesta: la imatge ens mostra com s'exerceix el poder; la música ens fa experimentar com se sent aquest poder. I, de vegades, ens permet reconèixer-lo fins i tot abans que es manifeste en l'acció. Aquesta idea permet desenvolupar unes que van més enllà de l'anàlisi d'una banda sonora com a tal. Ens situa davant de preguntes sobre la percepció, la manipulació emocional, l'autoritat, la violència simbòlica i la capacitat de la música per a produir significat, direm, polític.

La música no il·lustra la imatge: transforma el seu significat

Una de les idees fonamentals de la teoria audiovisual és que el so i la imatge no constitueixen dos llenguatges independents que simplement coincideixen en el temps. La seua interacció produeix un significat nou. El compositor i teòric Michel Chion va desenvolupar el concepte de valor afegit per a explicar com el so aporta a una imatge una dimensió expressiva i informativa que acabem atribuint a la mateixa imatge.

Una mateixa conversa ens pot semblar cordial, amenaçadora, irònica o profundament inquietant depenent d'allò que escoltem mentre es desenvolupa. En una sèrie com Industry, en què les relacions professionals estan travessades per la competència, l'ambició, la dependència i la intimidació, aquest mecanisme adquireix una dimensió especialment significativa.

La música pot convertir una conversa aparentment ordinària en un enfrontament, anticipar una traïció o fer perceptible una jerarquia que encara no s'ha verbalitzat. Faig aquesta pregunta: realment veiem allò que passa en pantalla o veiem allò que la música ens predisposa a interpretar?

La música pot exercir el poder que representa

Habitualment pensem que el poder resideix en els personatges: qui té els diners, qui disposa d'informació, qui pren les decisions o qui domina una conversa. Però la música introdueix una altra forma d'autoritat: el control sobre l'experiència de l'espectador. Una composició pot intensificar una situació, suspendre'n la resolució, anticipar una amenaça o impedir que una escena arribe a l'alleujament emocional que aparentment promet.

Això significa que la música no sols representa les relacions de poder, sinó que reprodueix sobre l'espectador alguns dels seus mecanismes: com ara la incertesa, l'anticipació, la pèrdua de control o la subordinació emocional. Aquesta lectura es pot relacionar amb les reflexions de Foucault sobre el poder com una xarxa de relacions que organitza comportaments i possibilitats d'acció, encara que la seua teoria no siga específicament musical.

Formule altra qüestió: pot la música fer-nos experimentar la subordinació, fins i tot quan no som conscients que està dirigint les nostres emocions? La tensió no depèn únicament d'allò que passa, sinó de quan esperem que passe.

La música posseeix una capacitat singular per a organitzar el temps. A diferència d'una imatge fixa, es desenvolupa necessàriament en una duració. Estableix patrons, crea expectatives, introdueix repeticions, ajorna resolucions i pot frustrar allò que anticipàvem.

En termes musicals, l'ús d'ostinatos, pulsacions insistents, dissonàncies, textures inestables o resolucions harmòniques diferides pot mantindre un estat de tensió sense necessitat que l'acció visual s'intensifique. La investigació de Leonard Meyer sobre emoció i significat musical resulta especialment útil per entendre-ho: una part de la nostra resposta emocional a la música està relacionada amb les expectatives que genera i amb la manera com aquestes es compleixen o es frustren.

Aplicat a aquesta sèrie, això suggereix que la tensió dramàtica no sempre procedeix d'un esdeveniment visible, sinó d'una expectativa construïda de manera acústica. La música pot fer que una escena parega estar a punt d'esclatar fins i tot quan, aparentment, no està passant res extraordinari. Pregunte de nou: on resideix realment el conflicte, en els esdeveniments que veiem o en les expectatives que el so construeix al seu voltant?

El so pot revelar allò que els personatges oculten

Les relacions de poder solen desenvolupar-se a través de la contenció: silencis calculats, gestos ambigus, converses aparentment professionals i emocions que rarament es poden expressar obertament. La música pot funcionar com un contrapunt a aquesta contenció. Mentre els personatges mantenen una aparença de seguretat, el so pot introduir fragilitat, amenaça o descomposició. Mentre una conversa manté les formes de la cortesia, la música pot insinuar que estem assistint a un acte de violència psicològica.

Ací apareix una distinció important, és a dir, la música no ha d'expressar necessàriament allò que sent un personatge. Pot expressar allò que l'escena significa, o fins i tot qüestionar allò que la imatge pareix afirmar. Aquest procediment es relaciona amb el contrapunt audiovisual: la possibilitat que el so i la imatge no es reforcen mútuament, sinó que establisquen una tensió interpretativa. Pot la música ser més reveladora que els diàlegs? O li estem atribuint una veritat que tampoc posseeix?

La música no és emocionalment innocent

El filòsof T. W. Adorno va abordar, des de diferents perspectives, la relació entre música, indústria cultural, ideologia i formes d'escolta. Encara que els seus plantejaments no es poden traslladar mecànicament a la televisió contemporània, permeten formular una qüestió rellevant, i és la següent: la música participa en la construcció de la nostra percepció del món i pot contribuir a naturalitzar determinades emocions o estructures d'autoritat.

En una ficció centrada en el capitalisme financer, això resulta especialment suggeridor. La música pot dotar de grandesa personatges moralment qüestionables, fer seductora una situació de dominació o convertir una dinàmica d'explotació en una experiència estètica fascinant. Apareix, per tant, una contradicció: és possible que una sèrie critique les estructures de poder mentre la seua música ens convida a experimentar el plaer d'aquest mateix poder? Aquesta pregunta connecta directament l'estètica amb l'ètica de la representació.

Tres exemples concrets de «Habseligkeiten»

L'episodi permet traslladar aquestes idees al terreny d'escenes i eleccions musicals identificables. Convé distingir entre l'ús de les cançons i la interpretació crítica que en podem fer.

La música com a memòria ideològica

La utilització del Horst-Wessel-Lied, himne del moviment nazi, en el context del castell austríac introdueix una dimensió històrica i política. L'escena en què Yasmin descobreix un quadre firmat per Hitler fa explícit allò que el so ja havia situat en el nostre horitzó interpretatiu. Ací la música no sols genera inquietud: converteix l'espai en un lloc carregat de memòria i revela la persistència de determinades formes de poder.

La música com a representació de l'espera

Orinoco Flow, d'Enya, apareix com a música d'espera telefònica mentre Harper investiga les operacions de Tender. L'elecció resulta particularment irònica: una música associada a l'evasió acompanya una experiència de bloqueig i impotència. El contrast permet interpretar l'espera burocràtica com una forma de poder: algú controla l'accés a la informació i algú ha de continuar esperant.

La música com a estetització del domini

Bassically, de Tei Shi, acompanya la seqüència íntima entre Yasmin, Henry i Hayley, en què Yasmin assumeix una posició de control. L'escena permet preguntar-nos si l'atractiu musical transforma la nostra percepció d'una situació marcada per asimetries laborals i personals. La música pot fer seductora una relació que, examinada des de fora, resulta èticament problemàtica. Aquests exemples mostren tres funcions diferents de la música: activar la memòria històrica, materialitzar una estructura de dependència i fer emocionalment atractiva una relació de dominació.Les preguntes més interessants que obri aquesta observació.

Més enllà de l'episodi, el debat el podem organitzar al voltant de 6 interrogants:

Escoltem per a comprendre o per a sentir? La música amplia la nostra interpretació racional d'una escena o la substitueix per una resposta emocional?

Qui té el poder sobre el significat? La imatge, la música, el muntatge, la intenció del director o l'experiència cultural de l'espectador?

Pot el so contradir la imatge? Què passa quan veiem una victòria, però escoltem una amenaça; o quan presenciem violència, però la música ens convida al plaer?

Hi ha una ètica de la musicalització? Fins a quin punt és legítim fer estèticament fascinants l'abús, la manipulació o l'exercici autoritari del poder?

Pot existir una escolta políticament neutral? Què passa quan una composició arrossega associacions històriques, socials o ideològiques que transformen la nostra lectura de l'escena?

Què perdríem si eliminàrem la música? Desapareixeria únicament l'emoció o també una part essencial del significat narratiu?

Una reflexió addicional: la música com a forma de coneixement

Resulta especialment interessant portar l'argumentari cap a una idea que transcendeix la funció cinematogràfica de la música. Tradicionalment, hem atorgat a la imatge un estatut privilegiat com a font de coneixement: veure equival, en certa manera, a comprovar. Però ací ens convida a qüestionar aquesta jerarquia. La imatge pot mostrar-nos les aparences del poder: els despatxos, els cossos, els gestos, els espais de luxe, les relacions professionals.

La música, en canvi, pot fer-nos percebre les seues dimensions menys visibles: la por, la inseguretat, la dependència, l'amenaça o el desig. Això no significa que la música siga més verdadera que la imatge. Significa que existeixen formes de coneixement que no passen exclusivament per allò que és visible. Ací resulta pertinent la reflexió de Jacques Rancière sobre el repartiment del sensible: la manera com una determinada organització de l'experiència estableix què es pot percebre, reconèixer i pensar. Des d'aquesta perspectiva, la música no és un afegit decoratiu al relat, sinó una força que participa en l'organització d'allò que és perceptible.

La música també decideix què és important

La gran aportació d'aquest tipus de construcció audiovisual consisteix a recordar-nos que escoltar mai és un acte completament passiu. En aquest episodi, la música pot anticipar allò que encara no sabem, fer visible allò que els personatges intenten ocultar i modificar la nostra posició emocional davant d'allò que passa.

I hi ha alguna cosa especialment pertorbadora en això: podem sentir fascinació per personatges o situacions que intel·lectualment rebutgem. La música pot participar decisivament en eixa contradicció. Per això, la qüestió no és únicament com la música acompanya el poder, sinó com el poder es construeix també a través d'allò que escoltem.

Coda final

Ací la música no es limita a dir-nos com ens hem de sentir davant d'una imatge. Intervé en la nostra manera de comprendre-la, altera les jerarquies entre els personatges i converteix la tensió dramàtica en una experiència física. Però potser el més interessant és que ens obliga a reconèixer una contradicció: creiem que els nostres ulls ens permeten jutjar allò que passa, quan moltes vegades les nostres orelles ja han condicionat aquesta oïda.

La música no sempre ens revela una veritat oculta. De vegades ens sedueix, ens confon o ens converteix en còmplices emocionals d'allò que veiem. I aquesta és la pregunta verdaderament fascinant: quan la imatge i el so construeixen junts una realitat, fins a quin punt som espectadors lliures d'interpretar-la?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.