—Ara farà un any que l'Adri va marxar. Com estan?
Núria Tarrés: Que s'apropi el dia 10 d'abril altra vegada és com agafar consciència altra vegada que és molt fort el que està passant. Per una altra banda, en l'àmbit emocional, veure que ve de nou la primavera, no ho posa fàcil. Aspectes molt límit que vam viure aquell 10 d'abril i dies posteriors, amb patiments molt importants, els deixes una mica aparcats. No aparcats, sinó com un mecanisme de defensa. En el dia a dia no acabes de recordar-ho. Quan s'apropa l'aniversari revius moments d'aquells: l'entrada de la Guàrdia Civil a casa, la fugida de l'Adri, de tot el temps que vam estar sense saber absolutament res d'ell. Revivint els moments, la persecució de la Guàrdia Civil, els silencis, la sensació de sentir-nos tan vigilats, tan perseguits, tan assetjats.
Sergi Carrasco: Jo me'n recordo cada dia de tot. Des del primer dia, fins ara.
—El darrer any ha estat això?
S: És un any desperta'n-te pensat en això i anant a dormir pensant en això. En les imatges de com van entrar a casa, en tot el que hem llegit, els actes on hem anat, pensar com estarà ell... Això et va minant a poc a poc. Una mica de depressió sí que t'agafa, però, si ens quedem a casa, no fem res. Ens hem d'aixecar i sortir al carrer. I treballar i lluitar tot el que puguem. HI ha moments de recaiguda, però, hem de seguir endavant.
—Com ha tocat la família aquest any?
N: Les primeres setmanes, els primers mesos, vaig arribar a estar de baixa, de no poder anar a treballar. A poc a poc has d'anar recuperant la vida i els espais que has anat perdent. La rutina no l'acabes d'agafar. Se t'ajunta la vida que tenies abans, la casa, la família, la compra, la feina amb tot el que ha comportat aquesta nova situació. Fer entrevistes, actes, estar pendents d'advocats, de diners, de l'estat emocional de l'Adri, del seu benestar, del nostre. És com si tinguéssim dues vides, la que teníem abans -modificada i alterada- i una altra vida paral·lela a tot això.
S: De fet, ella, quants mesos es va estar sense passar per casa? No podia entrar a casa. Jo sí, però vam estar tres mesos vivint a casa la seva mare. És fort perquè entres a casa, a la seva habitació, veus les seves coses, la bicicleta, la roba... Tot eren records ja en aquell moment. És dur. Encara ens passa quan entrem a la seva habitació. Pensem que encara hi és, però la veritat és que no hi és.
N: És com un dol. No com un dol de mort, evidentment, perquè a la vida hi ha situacions molt més greus que aquestes. Però...
S: És la manera com han passat les coses.
N: La brutalitat, la injustícia...
S: I l'absurd. És absurd el muntatge que van fer. És un teatre brutal. Quan vaig arribar de la feina vaig trobar el carrer tallat, Mossos, Guàrdia Civil, la Policia Local. Antena 3 just davant de casa per veure'l sortir emmanillat... Quan em van dir que no hi era, la veritat, em vaig quedar preocupat, però content.
N: I així és com ens ha canviat la vida. D'un costat, refent rutines perquè hem d'estar forts. Una cosa que podem fer per ell, que és el que volem, és estar bé nosaltres. El que un fill pot voler dels seus pares en aquests moments és no haver de patir per ells. Això és el que ens ocupa, que l'Adri no hagi de patir per uns pares enmig de tot això. I això és el que ens fa estar bé. Dins del que tenim, estem tot el bé que es pot estar en aquesta situació.
—La relació amb l'Adri com ha canviat?
N: Procurem continuar totalment relacionats amb ell. Per sort, aquest exili és un exili que a diferència dels exilis de la història del passat, el podem trucar, podem anar-lo a veure i fer tot el possible per mantenir la relació de pares i fills. La normal amb un noi de vint-i-sis anys que té la seva vida i allà se l'està muntant. Anem un cop al mes o cada mes i mig i estem allà uns dies. No anem a fer turisme, no anem a conèixer Brussel·les...
S: Estem amb ell.
N: Anem a recuperar allò que hem perdut.
S: Els dinars, els sopars, intentem fer el menjar que fèiem aquí, a casa.
N: Intentem mantenir el fil de les coses. Ell ens explica el més rellevant i nosaltres li expliquem com estem. Ara, no és el mateix veure't de cara i conviure que trucar-te un cop cada dos o tres dies, enviar-te algun missatge. Ell quan va passar tot això, segurament que per poc temps, encara vivia a casa. La convivència era molt estreta, tot i que feia la seva vida. Ara, s'ha emancipat en aquestes circumstàncies. Si ell visqués aquí, però visqués sol en una altra casa, tampoc tindríem aquesta relació...
S: Potser el veuríem encara menys.
N: Intentem prendre-s'ho d'aquesta manera. Però, s'està ajuntant el fet de no tenir-lo a casa, amb el fet de l'exili, amb l'adversitat de la vivència.
—S'ha polititzat la relació potser?
N: No, polititzat no. El que passa és que parlem més d'afers polítics que no abans perquè ens afecta més. Ens afecta d'una manera totalment directa.
S: Abans en parlàvem però no tant com ara.
N: Sí, però la nostra relació continua essent de pares i fills.
—Més que a la relació, fins a quin punt la família era una família molt militant o no i com ha canviat això?
N: L'Adri sempre ha estat una persona molt activa socialment. Involucrat en diverses plataformes de lluites per millores socials. Nosaltres a escala familiar no hem format mai part d'un partit, però també hem tingut unes inquietuds polítiques i socials molt aferrades. Hem sigut molt pro independència. Ho hem viscut d'una manera que sabíem perfectament les accions en què ell i els CDR formaven part. Mai li hem qüestionat, tot i el temor, ni li hem intentat treure del cap res. Donar-li el punt de prudència, però respectant les seves decisions.
S: Jo sempre li deia, vés en compte, vés en compte. El normal que diu un pare. El dia abans que passés això, a les 10 de la nit quan me n'anava a dormir, li vaig dir que anés en compte perquè anaven a per ell. A les set del matí estaven a casa. No sé per què, vaig tenir una mena d'intuïció.
N: Com a pare sempre tens por per la seguretat del teu fill.
S: Nosaltres hem votat independència, hem anat a les diades.
N: I a manifestacions i accions...
—I l'exili de l'Adri us ho ha canviat molt?
S: Bé, ara ens veiem obligats a anar a tots els actes que ens conviden. Si hi podem anar, hi anem. A donar suport. No a l'Adri només. També als altres presos i exiliats. A donar suport a la gent que ens dona suport a nosaltres. Amb això estem molt agraïts. Arreu ens han donat molt suport.
N: Per nosaltres el món de la repressió és un món que no coneixíem, sempre l'havíem vist molt des de la distància, amb llunyania. Amb la sensació que era una cosa aliena a nosaltres. Ho veus lluny, tot i que més o menys ho pot arribar a entendre. A partir que ho vius en la teva pròpia pell, en la cosa que més estima un pare i una mare, et tornes molt més empàtic amb totes les causes. Veus la vida d'una altra manera. És com si, després d'això, rellegíssim la història una altra vegada. Què va passar al País Basc, què passa amb tants casos de repressió que passen pels mitjans de puntetes? Com que ho estem vivint nosaltres, t'ho replanteges tot de nou. Fins ara havíem estat en una posició i ara estem en una altra. Estem sensibles al món de la repressió i comencem a saber. Abans no, però ara a còpia d'anar a xerrades, agafes una informació. T'ho replanteges tot.
—Ho comentàveu també abans. Com ha estat la relació amb les xarxes de suport?
N: Amb el grup de suport de l'Adri no és que tinguem una relació excel·lent, és més que això. El grup de suport de l'Adri és el seu entorn, els seus amics, que ja s'havien constituït com a plataforma de lluita social a través del pla Caufec d'aquí Esplugues. Malgrat estar en un estat de xoc, a partir de molt el principi es van començar a organitzar.
S: Hi ha molta complicitat. A alguns ja els coneixíem.
N: I als altres els hem anat coneixent. La paraula és que ens els arribem a estimar perquè són persones que estan totalment involucrades amb el cas de l'Adri. Això et dona molta força. Això ho viuen un pare i una mare solets, sense entorn que et reforci, sense família, sense solidaritat al voltant i és per acabar. Per una banda, la família tenim sort que ha sigut un suport imprescindible i molt valuós. De l'altra, el grup de suport s'han mullat d'una manera impressionant. No té preu. Mai els ho podrem agrair. A més del grup de suport de l'Adri, tota la xarxa del voltant. La solidaritat que rebem. Sempre ens pregunten si ens sentim represaliats de segona i jo sempre dic que no. És veritat que no és la mateixa la visibilitat de Puigdemont o els consellers, perquè ja eren persones públiques. D'entrada és lògic que no sigui la mateixa la d'una persona de peu del carrer.
S: Però tampoc ens queixem.
N: S'ha fet molt. I amb el grup de suport hem agafat rols. Fem el que hem fet que és anar a lloc i denunciar i el grup també. L'Adri d'entrada no era tan visible, però ara ja ho és. Ara, allà on anem, el cas de l'Adri és conegut. Que ha costat que passés? Sí, però ara ja és molt diferent. I les portes que hem trucat, pel que fa al suport tothom ens ha obert la porta.
S: Òmnium, ANC, l'Associació de familiars...
—I com ho ha rebut Esplugues?
N: La ciutadania, el que és la gent d'Esplugues, moltíssim. A escala personal, la gent que et trobes pel carrer, tot el suport. La gent de peu, coneguts, amics, companys de feina, molt suport. Ara, en l'àmbit institucional no hem tingut aquest suport.
S: En cap moment. Al contrari.
N: En algun moment el grup de suport s'ha queixat que no han posat fàcil que poguessin penjar cartells per carrer. En l'àmbit institucional no ens sentim acompanyats.
—Us heu plantejat en algun moment fer un pas enrere i abaixar el to davant la repressió?
S: No.
N: En absolut. Nosaltres som els que hem perdut la por totalment.
S: Pitjor no pot anar.
N: Podem estar pitjor, que és que el tanquin a la presó.
S: És pitjor, però...
N: Com que el que han fet és tan injust, a nosaltres ens dona valentia i coratge. Com tot familiar. Ho expliquen molt bé els pares d'Alsasu. Davant una cosa així, ho pots viure pensant en quina desgràcia t'ha tocat, t'ensorres, et deprimeixes, et tanques a casa, no et mous. O veus que t'ha tocat formar part d'una cosa negativa i lluites. No vull dir que som els que menys por tenim, però què, què més?
S: També és un exemple per a la gent que no li ha tocat com a nosaltres. Si veuen que nosaltres no tenim por, potser pensen que no n'hi ha per tant. Si seguim lluitant, ho podem aconseguir. Amb por no vas enlloc.
N: A vegades ens plantegem que tenim com a objectiu autoassignat el fet que si la repressió pretén desmobilitzar, nosaltres pretenem adoptar l'altre rol. La repressió és molt difícil de viure, fa mal, però cal anar endavant.
S: Si et vas llepant les ferides, estàs acabat.
N: Tens motius per recrear-te i ensorrar-te. Però, com que no vols fer-ho, trobes les maneres de no caure. A la vida et poden passar circumstàncies per les quals mentalment t'has pogut preparar. Amb l'edat que tenim, qui no coneix gent que hagi passat malalties, gent que ha mort, que ha tingut accidents. Situacions molt adverses, però tens com a models. Però, amb això, el que ens passa és que no tenim punts de referència. Al nostre entorn no hi ha persones que hagin tingut un fill de vint-i-sis anys represaliat d'aquesta manera, que s'hagi hagut d'exiliar. Et quedes sense marc mental, sense punt de referència. Anem obrint un camí on no tenim punts on agafar-se. Quan estàs malament a vegades t'ho qüestiones, perquè hi ha gent que està a la presó i ell és lliure allà on està.
S: Que és lliure és relatiu. No està a la presó però...
N: L'exili també és una presó. No és igual, però és una altra presó. Per això et dic que no és que vulguem donar una imatge, sinó que ens autoimposem aquest rol de fortalesa. També tenim sort que ell està fort i combatiu. No amb ganes, sinó amb necessitat que hem d'anar a totes. Nosaltres hem d'anar a totes. Volem que ell pugui tornar i decidir quin vol que sigui el seu futur. En això, com a pares i tot l'entorn que té, a disposar, amb el que calgui, fins al final.
—Com us plantegeu el futur?
N: El futur ha desaparegut de les nostres ments. Les persones tenim tendència a planificar, a pensar. D'ençà que ha passat això, nosaltres vivim molt al dia. Per una banda, ens decantem a pensar que això va per llarg. Res apunta al fet que això es resol de manera ràpida. El nostre futur és la pròxima vegada que pugem a veure l'Adri. Els actes que tenim aquest mes, vetllar perquè la família estiguem tots bé i anar vivint al dia. Necessitem tanta energia per gestionar el quotidià. I hi ha la incertesa. No és el mateix que un Erasmus.
S: Que pot tornar quan vulgui i tornar a marxar.
N: Però és que no saps res. Però al final has de viure. Ell s'ha fet molt a la idea que va per llarg. I, si després no, premi. També és veritat que, encara que et facis la idea, és difícil no saber-ho.
S: Si ve aquí se'l quedarien. No tornarà fins que tingui la certesa que no s'hi juga presó. I això que no ha declarat.
N: No té ni jutjat.
S: Cap jutjat vol el seu cas. Igual que la Tamara.
—No hi ha cap jutjat que el vulgui?
N: La situació jurídica és la següent. L'acusació de terrorisme en un principi estava a l'Audiència Nacional i li posen una ordre de cercar i captura a territori nacional. No li posen l'euroordre. Arriba un moment en què l'Audiència Nacional, veient que no té proves o per estratègia, el que fa és que s'ho treu de sobre. Ho passa als jutjats ordinaris de Catalunya. En un primer instant ho agafa el 24, que es declara no competent i ho envia el de la Tamara a una banda i el de l'Adri, com que té dues causes obertes per obertura de barreres de peatges, a dos altres jutjats. El jutjat de la Tamara ja ha dit que no és competent i ho ha retornat al 24 amb les mesures cautelars de no poder sortir de Viladecans. En el cas de l'Adri, ni el jutjat de Granollers ni el de Vilanova s'han declarat competents. Així estem des de fa molt de temps. Els advocats diuen que estem en un llimb legal. Estem en mans de ningú. La lectura que se'n fa és saber qui agafarà el cas aquest veient que no hi ha cas o qui contradirà l'Audiència Nacional que en el seu moment va posar un delicte tan gran? S'ha de veure. Pot acabar encausat per desordres públics, però no oblidem que això pot acabar en presó.
S: Tampoc està molt clar el tema dels CDR. Si els qualifiquen de terroristes, ell encara... De moment no el jutgen perquè no saben si són desordres públics o terrorisme. Mentre investiguen, l'Audiència Nacional passa el cas. Però, en qualsevol moment, si diuen que els CDR són terroristes, poden tornar a tirar-ho cap a l'Audiència Nacional.
N: En el moment que diu que se'ls deixa d'investigar per terrorisme, rebel·lió i sedició, en el mateix moment, diu que continuen investigant els CDR. Tancat no hi ha res.
S: Si els dona la gana de dir que són terroristes, una altra vegada ja hi seríem.
—El fet que tot estigui tan obert, afegeix incertesa.
N: Total i absoluta. Em desespero i no em desespero. Com que no sabem si el que vindrà serà pitjor, la prioritat és el benestar. Que estiguem tots bé i que això vagi fent al seu ritme. Però clar que és desesperant. Imagina't la Tamara com està. Fa un any que és al seu poble sense poder-se moure. Això és una tortura. I l'Adri sense saber quan podrà tornar.
S: Una altra cosa. Si els haguessin agafat als dos, estarien en preventiva ara mateix.
N: Ho tenim bastant clar.
S: El problema és que com que no van agafar a l'Adri, al cap de dos dies van tornar a la Tamara al seu poble confiant que trobarien a l'Adri per aquí. Si l'haguessin trobat, els hagueren posat els dos cap a Madrid. La seva fugida van ser 30 segons per la llibertat. Va ser una decisió improvisada. Van tenir la lucidesa de sortir pel balcó.
N: No és res pensat. És un instint.
S: Tenim la convicció que podria estar a la presó i ser un cas d'Altsasu català. Atemorir i posar coses molt barbares.
N: Després tot el que rebaixin semblarà que ens estiguin fent un favor.
—Com encareu els actes d'aquest dissabte sis i el dimecres deu d'abril?
S: Aquest suport a nosaltres ens ajuda molt. Veure que la gent està implicada i ens dona ànims ens ajuda molt al dia a dia.
N: Hi ha coses que no t'arreglen la situació. Però, són contrapesos en una balança. Que la gent se'n recordi de tu i estigui pendent de tu i de l'Adri és balsàmic. És molt d'agrair. Imaginat que arriba el dia 10, un any, i hi ha una quietud, com si no hagués passat res. L'oblit fa mal. Pensar que t'obliden fa molt mal. Els actes i que vingui gent i compartir. En aquest cas perquè se celebra l'aniversari de l'Adri i la Tamara, però compartir vivències dona un bagatge i una experiència. Perquè, al final, qui millor et pot entendre és qui viu quelcom similar a tu. Donar-se suport mutu és molt important.
S: Penso que, com més represaliats, la flama es manté. Per això crec que la cosa pot anar endavant. A més represaliats, pitjor per ells. Es tiren pedres al seu terrat.