29N

Feijóo, amb l’aigua al Vox

El líder del PP i probable president espanyol després de les eleccions del 29 de novembre arriba a la campanya en el moment més baix i la ultradreta a l’alça. Repassem, a través de set gràfics, per què no són uns comicis tan còmodes com Feijóo podia esperar. El candidat gallec té l’aigua al coll… O al Vox.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En plena crisi de l’habitatge, amb acampades a les places de les grans ciutats i una vaga general sobre la matèria, Alberto Núñez Feijóo no sols té clar que pròximament efectuarà una mudança, sinó que la seua destinació serà el sumptuós Palau de la Moncloa. El nou Congrés quedarà constituït el 23 de desembre, després es produiran les consultes del rei amb els partits polítics que hi hagen obtingut representació i d’aquella ronda de converses eixirà la proposta d’un candidat a la presidència. La sessió d’investidura serà, previsiblement, durant el mes de gener.

Apostar que Feijóo residirà a la Moncloa és, en principi, una aposta segura. Tot i que el Partit Popular no travessa un moment dolç, Vox, el seu soci potencial, es troba en màxims històrics. Els estudis demoscòpics afirmen que la suma dels seus diputats superarà el nombre de diputats de les forces progressistes i sobiranistes. Un escenari com el de 2023, en què els primers van reunir 172 diputats —incloent-hi els dos d’UPN i Coalició Canària— i els segons 178, no sembla factible.

Ara bé, arribar a la Moncloa no és garantia d’èxit. Que li ho pregunten, si no, a un Pedro Sánchez que ha estat incapaç de presentar un projecte de llei de pressupostos en tota la legislatura. No només importa arribar a la Moncloa, sinó la manera de fer-ho.

Feijóo ha de superar dos exàmens: ser el candidat més votat i que la diferència d’escons amb Vox siga la més gran possible

En aquest sentit, el 29N, Feijóo ha de superar dos exàmens: erigir-se en el candidat més votat i que la diferència d’escons amb Vox siga la més gran possible. D’una banda, perquè fa tres anys i mig que pregona la necessitat d’un Govern presidit per «la força més votada», una qüestió que fins i tot vol blindar per llei, i d’altra banda, perquè el marge d’escons que el separe de Vox dictaminarà el pes de cadascuna de les dues forces en el futur executiu de coalició.

La correlació 120-30 existent entre el PSOE i Unides Podem —el 2019— i entre el PSOE i Sumar —el 2023— concedia als socialistes quatre de cada cinc ministeris. Una hipotètica correlació 120-70, en el cas de PP i Vox, deixaria els populars en una situació ben compromesa. Més d’un terç del Govern estaria en mans de la ultradreta, que estaria en condicions d’exigir carteres de pes com ara Interior, Defensa o la relacionada amb els serveis socials, íntimament lligada a la política migratòria.

EL TEMPS ha resumit, en set gràfics, algunes dades que haurien de preocupar el PP. Des de la valoració del seu líder fins a l'auge de Vox, passant per la concentració del vot progressista en el PSOE. Tot plegat, a més, quan acaba d’iniciar-se la campanya. Dues setmanes que —per activa o per passiva, per errades pròpies o per simple incompareixença— no acostumen a donar-se gaire bé a Núñez Feijóo.

Un candidat en mínims històrics

La valoració de Feijóo es troba en mínims històrics. El baròmetre mensual elaborat pel CIS reflecteix aquesta decadència progressiva. En accedir a la presidència del PP, la primavera de 2022, el candidat del PP obtenia una nota mitjana de 5,2 que superava la de Pedro Sánchez però que ha anat baixant, de manera inexorable, amb el pas del temps. Ara com ara se situa en un discretíssim 3,43. Només en una ocasió ha estat per sota d’aquest llindar: a final de 2025, quan el suspens fou del 3,39.

Feijóo no és percebut com un líder sòlid. La seua imatge de gestor solvent a Galícia, amb quatre majories absolutes a l’esquena, ha quedat en evidència a ulls de molts ciutadans. També entre l’electorat del PP, una bona part del qual s’estimaria més la madrilenya Isabel Díaz Ayuso al capdavant del partit. El canvi de rumb de Feijóo, sobretot pel que fa a la seua relació amb Vox, hi té a veure. Tampoc no li ha ajudat gens ni mica, de cara als seus, el pas de la bel·ligerància extrema contra l’amnistia al silenci que manté darrerament sobre la llei que possibilitarà, d’ací a poc, el retorn a Catalunya de Carles Puigdemont. El resultat de tot això és un índex baix, massa baix per entusiasmar prou els electors pocs dies abans de visitar els col·legis electorals.

 

Vox, en màxims

Mentre la nota de Feijóo es manté en mínims històrics, la intenció de vot a Vox no para de créixer. De fet, la mitjana de les enquestes publicades des de 2023 posa l’extrema dreta pels núvols. Si en 2023 aquesta xifra es movia pels volts del 12% i va arribar a caure fins ben a prop del llindar del 10%, des del trencament dels pactes autonòmics —l’estiu de 2024— ha experimentat una pujada constant, amb alguns moments de lleugera caiguda després dels quals ha tornat a créixer.

Ara com ara, la intenció de vot que assenyalen per a Vox els sondatges privats està en el 19,1%, a tocar del 20% que significaria un de cada cinc vots emesos. Es calcula que entre 1,1 i 1,4 milions de persones que en els comicis anteriors van introduir a l’urna la papereta del PP, ara optaran per la formació que lidera Santiago Abascal. Si des de la perspectiva de Vox hi havia un moment òptim per anar a votar, el moment era precisament aquest.

 

L’auge de Vox, en un mapa

En 2023, Vox va aconseguir representació en 24 de les 52 circumscripcions espanyoles. A més de repetir presència en totes elles, cosa que es dona per segura, la formació ultra té aspiracions serioses en 19 demarcacions addicionals.

Són els efectes de passar del 12,4% dels vots a vora el 20%. Cal tenir en compte, com a dada referencial, que Ciutadans, encara amb Albert Rivera com a número u, va traduir el seu 15,86% dels vots del 28 d’abril de 2019 en 57 diputats a 40 circumscripcions. Per això mateix, la formació d’Abascal té unes expectatives molt concretes: manté intactes totes les possibilitats tret de nou províncies. Es tracta de Lleida, Navarra, les tres circumscripcions basques, Sòria, Lugo, Orense i Melilla.

 

Diputats del PP en perill

En la majoria dels casos, els escons que guanyaria Vox serien en detriment del PP. No seria una pauta exclusiva, però seria el moviment més habitual. Hi té a veure la teoria dels vasos comunicants i la normativa electoral: si el seu augment en percentatge de vot comportara un descens del percentatge dels populars, les conseqüències serien molt contraproduents per Feijóo i els seus.

El 2023 va quedar en primera posició a la gran majoria de circumscripcions. Tres anys més tard, una pujada del tercer actor en disputa i una reculada del primer classificat —qui marca el repartiment d’escons gràcies a la llei d’Hondt— permetrien a Vox multiplicar per més de dos el seu grup i reduir la collita del PP en una vintena d’escons. No és poca cosa. A les circumscripcions de mida reduïda, on els tercers acostumen a no tenir-hi presència, Vox podria emular Ciutadans i obtenir representació a demarcacions de poc pes demogràfic com Zamora, Terol i Osca. Fins i tot a Conca i Ceuta, una circumscripció que envia al Congrés un únic parlamentari, podrien tenir parlamentaris de Vox. Ciutadans, en canvi, no va ser capaç d’enviar-ne cap. Els socialistes també se’n veurien afectats per l’ascens de Vox, però no d’una forma tan significativa.

 

Un pacte diabòlic

El pacte al Senat rubricat per PP i Vox —amb la finalitat que la coalició Senat de Progrés, subscrita pel PSOE i el Front Ampli, controle la Cambra Alta— pot esdevenir una arma de doble tall. Sí, pot aconseguir la meta marcada, però alhora visualitza amb una nitidesa absoluta els interessos manconumats de dues forces que mai no havien caminat de la mà tan clarament. La derivada pot ser una mobilització més gran de l’esquerra. Si la participació és del 70%, la victòria de la dreta serà aclaparadora. Si es dispara al 75%, la majoria absoluta pot començar a ser massa ajustada i fins i tot dependre d’unes altres formacions. De moment, la jugada deixa una imatge inèdita: el PP no presenta candidatures al Senat, per primera vegada, a tres circumscripcions: Girona, Tarragona i Guipúscoa. De la seua banda, Vox no compareix a sis demarcacions —València, Castelló, Balears, Cadis i les dues de les illes Canàries, en les quals, això sí, incorpora un candidat suggerit per Vox al costat dels dos populars— i presenta un sol candidat a 14 províncies més. Caldrà comprovar si l’elector acata —i entén— les instruccions de vot en cadascun dels territoris.

 

El fantasma del «vot útil»

L’apel·lació al «vot útil» per part del PSOE, a fi de reunir el màxim de vots possibles a aquelles circumscripcions en què el Front Ampli i Podem no són competitius —en els comicis de 2019, Unides Podem va aconseguir escons en 16 províncies, i Sumar 19 en els de 2023—, situa el PP davant d’un dels seus fantasmes clàssics: l’acumulació de vot socialista, fins i tot provinent d’espais ideològics força allunyats. Les enquestes ja apunten un transvasament destacable de votants antics de Sumar cap al PSOE. Unes xifres que els socialistes encara esperen incrementar en segons quins territoris així que avance la campanya.

Aquest és un dels factors que contribuiria a situar Sánchez com a candidat més votat, amb l’impacte que això tindria sobre el conjunt de la ciutadania i sobre la situació de feblesa en què quedaria Feijóo a l’hora de negociar el probable Govern amb Vox. Un Sánchez victoriós se sentiria legitimat per exercir com a cap de l’oposició i esperar el moment oportú per retornar al poder, com ja va fer a l’àmbit intern —dins del PSOE— entre els anys 2016 i 2017.

 

El drama de les enquestes

Per Feijóo, però, encara hi ha un malson pitjor: l’optimisme que, en la majoria dels casos, li deparen les enquestes. Les dels mitjans més o menys afins el situen sempre per davant del PSOE i amb una majoria reforçadíssima amb Vox. S’ha arribat a parlar de 210 diputats, cosa que els permetria emprendre reformes constitucionals no estructurals i evitar la participació de l’oposició en la renovació dels principals òrgans judicials.

El problema és que les projeccions de les empreses demoscòpiques ja van fallar estrepitosament el juliol de 2023. La diferència entre les expectatives electorals del PP i Vox i els resultats que finalment van obtenir va ser considerable, de la mateixa manera que el vot ocult al PSOE va acabar emergint a la superfície. Evitar l’excés d’eufòria és, doncs, el seu principal repte. No mobilitzar massa l’electorat rival s’ha convertit en l’altra gran fita. Qui era l’estrateg dels populars en temps pretèrits, Pedro Arriola, sempre insistia en la necessitat imperiosa de fer campanyes de perfil baix que no alertaren l’electorat que potencialment podia votar el contrincant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.