El recentment desaparegut Robert Llimós (1943-2026) és una dels artistes més prolífics, amb més etapes diferents les unes de les altres i un colofó més singular, marcat per la presumpta visió d’uns aliens el 2009 en Fortaleza (Brasil).
La comissària d’aquesta exposició sobre la seva etapa més conceptual, del 1969 al 1973, blanca arias, afina en la interpretació d’aquella visió incomprensible i la posterior obra dedicada al tema. Ho expressa en explicar l’última de les sales d’‘És que encara no hi ha prou ulls a la cara?’ on enfronta les obres més representatives d’aquella època conceptual, les grans lones titulades Sobreposicions (Blau i blau clar), Espais tramats (I i II) i Espais plens, amb les aquarel·les d’alienígenes dels últims anys.
L’obsessió de Robert Llimós, explica blanca arias, ha estat tota la vida trobar una imatge que mai s’hagués representat. Per això, diu, ha estat «tan prolífic i ha tingut tantes èpoques diferents»; per això ha mirat sempre cap amunt i una de les seves obres més conegudes són els Miraestels, uns homenets que miren al cel i que han surat sobre les aigües del Moll de la Barceloneta. Ara un d’aquests Miraestels ocupa el lloc més alt del Museu Can Framis, il·luminat de nit, per servir de far -i d’homenatge a l’artista que va morir a finals d’octubre passat.
blanca arias ha volgut que l’exposició comenci amb dues obres que presenten els jocs de Llimós: una lona (les lletres de la paraula lona) feta de lona i un Plom fet de plom. Les claus d’una «exposició -diu blanca arias- que pretén evocar-nos el misteri sense fer-nos passar per l’engany».
Com a dades biogràfiques importants, la comissària ens recorda que Llimós era fill de pintor i fill de modista -i això també explica algunes coses sobre la seva capacitat artística i l’ús d’alguns materials.
El títol de l’exposició té a veure amb un poema de Rafael Santos Torrella, «Parla en Robert (1967)» que contè els versos «Ho torno a repetir: és que encara no hi ha prou ulls a la cara?» i en alguns versos que donen resposta a la pregunta i nom als diferents àmbits de la mostra: «Hi ha un cos», «un gest en un espai», «un desig de veure», «una forma d’estar al món».
«Hi ha un cos» vol traslladar «una lectura corporal de l’escultura i de les pràctiques conceptuals de Robert Llimós». Hi ha una escafandra de lona i hi ha fotografies. «Són fotografies que no el representen en accions -excepte en un cas- però mostren el procés de treball. Un procés on la relació entre el cos i l’escultura esdevé pràcticament coreogràfica».
La següent sala, «un gest en un espai», exposa diverses performances i intervencions de Robert Llimós: Mediterrani a Nova York, Llimós en marxa a la documenta 1972 i la dels Encuentros de Pamplona de 1972. Segons blanca arias totes les accions expressen un «desig de recuperar l’espai públic amb l’art (sobretot les dues on ell va vestit amb una de les seves obres)».
A les parets, hi ha deu litografies on la repetició apareix com a expressió, unes obres que culminaran en les lones esmentades de l’última sala, semblants en la concepció però monumentals en el format.
A «un desig de veure», trobem una obra realitzada en neons el 1972 per una mostra a la Rambla de Tarragona, Exposició: «un títol absolutament preciós -diu blanca arias- perquè insisteix que l’exposició implica sempre una ubicació, una posició, en el món». Els neons, explica la comissària, «ens demanen veure, amb la contradicció que veure ens enlluerna, si ho intententem molta estona. Mirar directament a la llum ens pot deformar la mirada». Les dues peces que acompanyen els neons són dos triangles, un que mira cap amunt i l’altre en sentit contrari i un Núvol del 1970: «una peça de marbre que concentra una paradoxa material i visual: una forma associada a la lleugeresa, la volatilitat i el moviment queda encapsulada en un material pesant i persistent».
L’última sala és «una forma d’estar al món» que reuneix les esmentades lones gegants: «Aquestes lones -diu blanca arias- són les peces més conegudes, més visibles, d’aquesta època conceptual de l’artista però acostumem a veure-les a paret. Jo, intentant tornar la corporalitat al cos, vaig pensar de fer-les servir com a cossos, perquè són obres que no estan emmarcades, que utilitzen la lona (un material no noble) i que estan foradades amb argolles de manera que es poden penjar, són peces que per mi reclamaven estar penjades d’aquesta manera. Tampoc m’invento res perquè en Robert al seu estudi les tenia penjades d’aquesta manera, amb una barra horitzontal que les subjecta, però a paret», afegeix la comissària.
Ha volgut barrejar en aquesta última sala aquestes lones i les últimes aquarel·les de alienígenes perquè tenen una cosa en comú que travessa tota la seva obra: «Em fa il·lusió haver-ho fet així perquè hi ha una metodologia que és compartida al llarg de la seva vida, que té a veure amb la repetició, amb la insistència i amb l’obstinació per trobar una imatge nova. En aquesta època conceptual, ell troba la imatge nova en aquesta repetició amb la línia i l’abstracció de les lones. I en l’última època, la imatge nova la va trobar en l’univers dels alienígenes que està invocat amb les aquarel·les d’aquesta sala».
blanca arias conclou que Llimós va ser «extremadament prolífic perquè insisteix en trobar una imatge nova». I això la fa entendre més bé la seva última etapa.
«Quan vaig llegir que, després de l’avistament dels ovnis, ell va escriure ‘Sort que tenia un bloc i un llapis perquè per fi vaig trobar una imatge nova’, entenc que era igual si eren alienígenes o el que fos; el que li agrada d’aquell fenomen és que és una imatge que ell encara no havia representat».
L’espurna que havia cercat tota la seva vida d’artista.