La ‘Segunda temporada’ de Berta Prieto i Miguel Ángel Blanca: mirar els angles morts

En una entrevista, Berta Prieto (Barcelona, 1989) deia que una de les preocupacions a l’hora d’escriure Segunda temporada era no caure en l’autoparòdia, després de l’exercici exhibicionista i auroreferencial desplegat en Autodefensa. Aquell personatge esquerp i profundament incòmode —la coartada disruptiva—, empoderat a còpia de maltractar els demés, que conduïa les relacions sexuals, amicals o familiars amb una borderia amb perfils de maltractament psicològic, ens apareix ara en la pell d'una dona igualment aspra, narcisista i egoista, però amb un arc dramàtic plausible i dotat de matisos.

Paula Ferrara, una escriptora amortitzada ràpidament després d’un gran èxit editorial, El coño y la navaja, una novel·la testimoni d’experiències sexuals que no se’ns revelen, vegeta creativament sense idees, treballant en una editorial escrivint llibres on explica les vivències d’influenciadors de pa sucat. És el cas d’una pre-adolescent amb mare possessiva i oportunista que monetitza l’experiència d’una suposada superació d’un trastorn alimentari no superat en realitat. En la surrealista festa de presentació del llibre, paradigma de la popularitat vàcua i infantilitzada, Paula sorprèn la nena vomitant.

L'escriptora degluteix la impostura de tot plegat, el seu fracàs. Una frustració i desubicació que desfoga sent cruel amb les persones que l’estimen i li toleren les seues extravagàncies, ja siga la seua parella o la seua mare. En certa forma, és el deixant del personatge d’Autodefensa. Però ací la seguretat i fatxenderia s'han difuminat. Han evolucionat. Paula és «una persona horrible», com li dirà la seua mare, però també algú que habita en un pou de desconcert profund. Rellevada del seu paper de veu d’una generació pel següent fenomen, la següent novetat, en aquest cas una escriptora jove i afrodescendent.

Quan l’editorial li proposa el següent llibre, al voltant d’un cantant de trap caigut en desgràcia que acaba d’eixir de la presó, Lil Rogelio (interpretat per Adán Domínguez), alguna cosa fa un clic. El traper és un personatge violent, d’un narcisisme extrem, destructiu i autodestructiu, potser excessivament paròdic tot i la correspondència amb el món real. L’escriptora comença a sentir-se fascinada per algú de qui hauria de fugir com de l'èbola. No ho fa perquè és el seu reflex en l’espill. Algú que busca redempció però està atrapat en la seua pròpia teranyina. Incapaç d’enfrontar-se de nou al públic. Reincident en el maltractament als seus pares, persones fràgils martiritzades per un fill fora de control. Talment, com la mare de Paula. Lil Rogelio, també com Paula, sols que de manera més violenta, també maltracta la gent que l’envolta. Mostrar aquest angle, el de les víctimes col·laterals, és intel·ligent, però no és aquest el motor de Segunda temporada.

Si molesta, si és incòmode, ves-hi

«Jo no vull ser influèncer i ni tan sols m’agrada tant actuar, la meva feina és dir el que penso en diferents formats. Cap a allò que et faci vergonya, és on més has d’anar», li explicava Prieto a Carlota Rubio en l’entrevista referida adés. Ací és on torna a fer-se forta la sèrie, en obrir l’objectiu per mostrar els angles morts. Si Autodefensa tocava el gong en aspectes com la cancel·lació, la drogoaddicció legal i il·legal, la salut mental, la sexualització o els silencis davant els abusos en el món de l’espectacle, Segunda temporada ho fa amb les joguines trencades de la fama i la virtualitat i amb un tipus de reflexió filosòfica vàcua sobre allò que ens envolta, l’entronització de personatges que, en realitat, no tenen res a dir però s’ajusten als nostres cànons relacionals i intel·lectuals. Alhora que deglutim, un rere l’altre, com en un scroll, els fenòmens de temporada. Un circ immens on les segones oportunitats no existeixen per a les baules més febles.

«Els creadors de la sèrie facturen un artefacte que fa pèndol entre el realisme impressionista, d’escenes esbossades i silencis, i un surrealista juganer»

Per mostrar això, els creadors de la sèrie facturen un artefacte que fa pèndol entre el realisme impressionista, d’escenes esbossades i silencis, i un surrealista juganer que fa viatjar literalment la càmera a la vagina de Paula per endinsar-se en el seu interior. En altres moments, les diferents versions que l’escriptora fa del llibre, explicades a l’editora, posen en quarantena el que hem vist prèviament, fins un punt que resulta difícil reconstruir els fets. On es confronten les aspiracions de l’editorial d’un llibre lluminós amb la foscor que habita en la ment de Paula. 

I mentre fem el viatge cap a una resolució que no desvelarem, Miguel Ángel Blanca, director de la producció, ens sotmet a un tractament de xoc en cada capítol, de la sornegueria de la gravació d’un videoclip de trap —quina troballa que unes xicotes de casa bona hagen de fer de ballarines xonis—, passant per la sordidesa del backstatge de Rogelio, el deliri d’un festival de «segones oportunitats» organitzat per un fòrum de pensament o la terrorífica amabilitat d’un centre de rehabilitació personal i professional.

Viatge de descobriment per a Paula, fet de cadències molt particulars, que acaba amb una llarga escena entre Fellini—amb circ i màgia inclosos—, Berlanga —l’esperpent— i Buñuel —un sopar estrambòtic—, que serveix per posar el fermall abans d’un epíleg en què hem de llegir en el rostre de Paula les múltiples i possibles lectures. Una sèrie que, amb les seues mancances, la portes enganxada dies després d’acabar-la. Que arriba avalada pel Premi del Públic i Millor Guió al festival Serializados Fest.

Un duo creatiu que continua oxigenant un audiovisual amb tendència a l’equidistància, la comoditat, la prospecció de l’obvietat. Poc a objectar. O alguna cosa sí.

Literatura subsidiària

En un ambient tan socialment crispat —amb motiu— pels atacs a la llengua catalana, Segunda temporada ha posat en alerta per la tirada cap al bilingüisme. Reflectir des d’aquell pressupòsit una realitat bilingüe, tanmateix, és una opció coherent. Els personatges que esperes que parlen en català, ho fan. Els que esperes que parlen en castellà, també ho fan, incloent-hi Lil Rogelio: hi ha trap en català, però amb artistes amb uns altres perfils, més irònics, més autoconscients de la impostura gansteril. La tendència real dels catalanoparlants a canviar de llengua, també hi queda reflectida.

En literatura hi ha mecanismes —no sempre implementats— per sortejar aquesta realitat sense abusar del castellà i caure en la inconsistència i el gregarisme. En l’audiovisual, és més difícil fer-ho sense que grinyole la versemblança. Amb tot i amb això, hi ha una opció narrativa referent a la llengua molt més qüestionable, com ara que el personatge de Paula haja obtingut el seu gran èxit escrivint en castellà.

A Catalunya hi ha precedents suficients perquè El cony i la navalla poguera ser un èxit arreu de l’Estat partint del català, amb una posterior traducció. La mateixa Prieto confessa que haguera preferit aquesta opció. No fer-ho, trasllada la imatge portes enfora que no pots arribar a l’èxit des del català, alimenta el prejudici que la nostra és una literatura subsidiària, d’anar per casa. Resulta frustrant que la voluntat d’incomodar deixe aquesta qüestió fora de l’equació. Un angle mort que s’ha desenfocat.