Els bassals estan per xafar-los
Dir alguna cosa d’Autodefensa, una sèrie capaç de generar tanta polarització, tants posicionaments antitètics (el signe del temps), et dirigeix quasi inexorablement a ubicar-te en alguna de les faccions. Doncs ho faré: em situaré entre els defensors de la sèrie. Perquè és valenta, corrosiva, descarada, fresca (ja em perdonareu l’adjectiu desgastat com la sola d’un maratonià) i conté solucions narratives i visuals ben suggestives, mèrits de Prieto i Barenys i de Miguel Ángel Blanca Pachón, l’altre motor de la producció, cineasta i membre d’una banda inclassificable com Manos de Topo, en què canta i escriu les seues sornegueres lletres.
M’agraden molt un bon grapat de capítols. Per temàtica, per actitud, per estètica, per atrevir-se. «Sentirse deseada» és un bon acostament al canvi de paradigma en les relacions entre homes i dones joves: la inseguretat, la responsabilitat de satisfer, la precaució per no fer res molest o poc apropiat… ara és cosa d’homes. O almenys d’un cert perfil masculí. Més que siga per no ser acusat de. «Fantasia» és un fragment desarmant, pertorbador i té un guió sensacional. «Ser un concepto» és brillant, per surrealista, mentre que «El evangelio según Berta i Belén», que acaba amb un reflexions kamikazes sobre les xarxes socials o el llenguatge, desitjaries que durara deu minuts més.
«Actos colectivos» no fa presoners a l’hora de parar de les relacions de poder i abús patriarcal en el món de l’art, en els silencis d’uns i d’altres, dels abusadors, de les abusades i dels testimonis que acaben sent còmplices, siguen homes o dones. Planteja una bona història. I acaba amb una mena de desconstrucció realista del #metoo i la cultura de la cancel·lació per la via de posar sobre la taula les contradiccions en què també cauen les protagonistes: o eres el caçador o eres la víctima. Brutal. Si heu batut palmes pel tractament d’aquest tema en sèries com, posem per cas, The White Lotus, Autodefensa ho fa de manera més corrosiva.
Finalment, «Buscando after» és visualment el capítol més aconseguit, amb una no-història que és en realitat una post-festa meravellosament filmada, amb els seus moments absurds, divertits, filosòfics, barroers i lletjos, molt reconeixibles, ara i fa vint o trenta anys. Amb una escena final d’una pixera enmig del carrer, amb pla frontal en què es distingeixen perfectament els genitals en plena micció, que és una explícita mostra de com Prieto i Barenys no s’han deixat res com a intèrprets en la sèrie que han escrit. Poquíssims límits. Cap complex. Després en parlem. Una glorificació de les drogues? Anem de seguida.
En els meus temps, les drogues, etcètera
La humanitat porta tota la vida drogant-se. Però qualsevol boomer que haja passat per la Ruta del Bakalao o haja cantat a cor què vols el cèlebre vers d’«Un buen dia» de Los Planetas no hauria d’escandalitzar-se de la presència de les drogues en Autodefensa, perquè fa vint, trenta o quaranta anys també hi havia una fina línia entre hedonisme i deflagració. Potser tenen raó les creadores de la sèrie quan, en les entrevistes, diuen que el que molesta de veritat és veure dones joves drogant-se per divertir-se, no per combatre algun tipus de trauma. I l’argument que hi ha una part de la joventut que no és així frega el patetisme: evidentment, la relació amb les drogues va per barris, per vivències. Però amb comportaments normatius no fas Autodefensa. O Euphoria. I deixem de banda el cinisme: la droga està per tot arreu i la consumeix, en diversos graus, un percentatge espaterrant de la població. I tothom no acaba obligatòriament com la Rue d’Euphoria.
En tot cas, una sèrie de televisió no és un manual pedagògic, com s’ha dit. Ni Autodefensa pretén (també ho han dit) ser un manifest o un retrat generacional, és el dibuix d’uns personatges concrets, acotats. Que tot i això són reconeixedores, si retallem els perfils caricaturescos. Hi ha Bertes i Belens pel món? El dubte ofèn.
Per cert i parlant de substàncies químiques: no es parla tant d’un capítol per a mi devastador, «Ansiedad», que revela un problema segurament més gran, el dels desajustos psíquics que apareixen cada vegada més prompte, a edats inverosímils, relacionats amb la manera de gestionar un món tan invasiu, líquid i insegur. I que són combatuts amb química disponible en les farmàcies, en dosis creixents. Però fem escandalera perquè es droguen amb substàncies il·legals.
Empoderament sexual i pilós
Una confessió: m’agraden les dones depilades. Done gràcies per no haver estat mai un home pilós. I cada vegada veig més lògic que els xicots també es depilen. Tot just per això, per com de convencional és la nostra mirada, em sembla fantàstic que les protagonistes de la sèrie facen ostentació de tot el contrari. L’escena de la pixera és el cim d’aquest desacomplexament que és també una manera d’empoderament. Perquè això no els impedeix veure’s guapes i exhibir els seus cossos no exactament canònics però desitjables. No és obstacle per exercir el poder sexual sobre uns homes als quals, almenys en la sèrie, la no depilació els importa un rave. I no parlaré del sexe més menys explícit en Autodefensa perquè, francament, arribats a l’any 2023, fa mandra.
Però llançarem una pregunta no sé si difícil: si Prieto i Barenys no foren creadores i guionistes de la sèrie ens semblaria justificada la constant sexualització dels personatges? Sent com és, hi ha un cert exhibicionisme que, de vegades, em genera dubtes. Però el que no hi ha és unes actrius que han cedit a les pressions del director per fer desplegament bèstia de la seua intimitat i del seu cos. Ho fan perquè volen. I parlar de sexualització en l’era de La Zowi, Bad Gyal o fins i tot Rosalía, és com a mínim eteri i relliscós. La qual cosa ens porta a un altre punt, el de la permanent exigència a la ficció perquè siga el que no és.
La ficció no és un manual de correció política
Una de les acusacions més absurdes contra Autodefensa és la de grassofòbia perquè en un capítol hi ha una agressió amb arma blanca (delirant, paròdic fins a dir prou) a un xicot grassonet. El capítol és diu «Odiar a los hombres» i, si estirem del fil, també podríem considerar-lo com una apologia del bullying escolar. Passa que hi ha una confusió malaltissa en atribuir a la ficció funcions correctives per la via de no fer aparèixer determinats comportaments. Doncs no: hi ha gent borda, maltractadora, racista i feixista. Deixar això fora del focus és falsejador. La ficció no fantàstica és un retrat de la realitat. I cadascú hi posa els ingredients que considera convenient i que són més conflictius i dramàtics: posar en una novel·la o una pel·lícula un abusador no implica posar-nos de la seua part. Si la mirada no és deliberadament justificativa. Fa mandra també explicar açò.
I potser no té relació, però cal dir alguna cosa sobre el tema lingüístic: que la sèrie, ambientada a Barcelona, estiga rodada en castellà però amb una forta presència del català, segurament no farà el pes ni en Catalunya ni en Espanya. Però aquesta equidistància —amb un punt asimètric, certament— dibuixa un mapa sociolingüístic que s’assembla bastant a la Barcelona contemporània: poden dues amigues que parlen en català amb altres amics parlar castellà entre elles? Poden. En els joves actuals, és un fenomen recurrent. Com explicava Guillem Sala a propòsit de la seua novel·la El càstig, la forta presència del castellà en el llibre s’explicava pel context. La novel·la no era una causa de la diglòssia, sinó la seua conseqüència.
Incomoda que fa fort
Afegirem ara que provoca estupefacció que molta gent no haja vist el que hi ha en la sèrie de paròdia, hipèrbole i sarcasme, la qual cosa ens recorda com s’està perdent també la capacitat de detectar la ironia. Feu la prova en Twitter. Autodefensa estira de l’excés per molestar i incomodar. I reconec que em molesta com de bordes poden mostrar-se les protagonistes, però no hi ha ací un biaix de gènere, com s’ha volgut veure: Berta, un personatge especialment irritant, maltracta la gent, però ho fa amb els homes i amb les dones. Li trenca l’ukelele a un amant que li acaba de dedicar una cançó però també és cabrona a morir amb la xica que l’ha convidada a una festa en la seua casa. O amb una amiga del poble a qui telefona per refregar-li com de cool és la seua vida urbana i com de mediocre és l’existència poblatana que va deixar enrere.
L’Autodefensa no s’exerceix únicament contra els homes, que tampoc no passaria res. I sí, reconec que «Brilla brillante» i «Volver a casa» són capítols que no m’agraden, perquè hi ha una certa violència gratuïta en l’actitud de Berta. Sobretot en «Volver a casa», un episodi que no es refugia en el mant de l’humor per justificar la borderia. Però això té alhora una lectura complementària: els personatges masculins sobrats, sobergs i fatxendes entren molt millor per la retina, hi estem acostumats. Els perdonem. Però veure en aquest rol desagradable i de males persones un parell de xicotes, tan allunyat de la submissió i dolçor que tant els posa als senyoros de totes les edats, continua molestant.
Potser Autodefensa no siga una sèrie «súper necessària» com argumentava en un vídeo Berta Prieto. Però trobe que és una sèrie que, pel que aconsegueix estèticament i per la quantitat de caps que està fent rebentar, s’havia de fer sí o sí.