Han comissariat l’exposició Rosa Lleó i Sílvia Ventosa Muñoz (museòloga i filla d’Aurèlia) sota la direcció científica de Manuel Cirauqui (d’einaidea, plataforma de recerca i programació de la Fundació Eina) i sota l’atenta mirada del nou director del MACBA, Valentín Roma, que va presentar l’exposició -heretada de l’anterior direcció- amb poques paraules, comptades però majúscules: va qualificar el treball dels comissaris d’«excepcional i inèdit, una master class» de «la persistència, delicadesa i voluntat d’una dona tan increïble com Aurèlia Muñoz».
Manuel Cirauqui va recordar que Muñoz era una «artista molt minuciosa en el plantejament de les obres i en el disseny i la visió de com havien d’habitar l’espai» i Sílvia Ventosa Muñoz va agrair l’esforç de tots els implicats en l’exposició (comissaris, equip del MACBA, empresa instal·ladora) per la mateixa raó: «Per l’Aurèlia el muntatge d’una exposició era tan important com fer l’obra» perquè «el muntatge era precisament habitar l’espai i cal tenir en compte que les seves obsessions eren precisament l’espai, el vol i la llibertat». Per això, l’artista s’envoltava «d’arquitectes, enginyers i escenògrafs, gent que treballava l’espai i amb els que col·laborava per desencallar problemes que tenia a l’hora de projectar les obres». També agraeix que sigui el MACBA qui li reti homenatge «perquè ella deia que ella no feia arts decoratives sinó art».
Les obres mestres de l'exposició.
Segons Sílvia Ventosa, l’exposició Ens té la virtut de presentar les cinc obres mestres de cada època d’Aurèlia Muñoz: «Les peces clau de la seva obra són Gall penell (1959), un brodat de llana sobre arpillera, un tapís mural pla, que es pot veure a la segona sala. Deu anys més tard, el 1969, Aurèlia viatja cap a la tridimensionalitat i fa dues escultures que presenta al Museu d’Art Contemporani de Madrid i al Tinell, que són Macra Tòtem i Homenatge a Gaudí». Totes dues a la sala següent.
«El 1979 -continua Ventosa- es creuen el final de la seva etapa de macramé amb el començament de l’etapa de paper amb l’Ocell-estel B2, que pertany al MACBA, i els anys vuitanta fa el Llibre Aeri que s’assembla a un ens però no ho és». La seva última etapa, acaba Ventosa, «seria del 1999 al 2011, on ella fa una immersió subaquàtica, que veureu a la penúltima sala, amb anèmones, algues i meduses -recreades amb el seu llenguatge, que està lluny de ser figuratiu-, que explica el seu amor al mar i el seu respecte a la natura -molt important per ella, que va ser extremadament ecologista com ho demostra amb un dibuix ja a la primera sala».
De la sala d’ens subaquàtics, Ventosa destaca una obra que Aurèlia Muñoz tenia al seu taller, penjada del sostre, i que és extremadament fràgil perquè està feta de paper i joncs pintats: El sol blau (1995) que Ventosa creia impossible de traslladar «per la seva fragilitat» i que ha arribat fins al MACBA gràcies a l’esforç i l’experiència de l’empresa transportista, afirma.
Aurèlia Muñoz. Ens, pas a pas.
La primera sala d’Ens agrupa aproximadament la meitat dels dibuixos d’Aurèlia Muñoz, dibuixos que comencen, com diu la comissària Rosa Lleó, des del moment que «va començar a crear» i ja inclouen ens: «Des del començament veiem entitats sense gènere, mig persones mig màquines, meitat plantes meitat animals». Als coneixedors de l’obra tèxtil d’Aurèlia Muñoz els sorprendran aquests dibuixos -que per ells mateixos tenen categoria d’obra artística a pesar de ser, en molts casos, esbossos o dibuixos preparatoris, de tapissos en dues o tres dimensions. Posteriorment, «en el setanta i vuitanta -diu Lleó- hi ha un procés d’abstracció» que també és evident en els dibuixos d’aquesta sala.
En aquesta mateixa sala, hi ha una gran taula vitrina que reuneix, per primer cop, maquetes d’escultures (ocells-estels i macramés a petita escala) i objectes recollits per Muñoz pel seu valor etnològic i el seu interès formal: aquí hi entren des de ceràmiques, objectes tradicionals de vímet o una coroza gallega, una capa pluvial tradicional feta amb joncs trenats (que Muñoz va donar al Museu Etnològic de Barcelona i aquesta institució ha prestat ara al MACBA).
Rosa Lleó explica que «tant les maquetes com els objectes recollits ens demostren que Aurèlia era una artista que treballava amb la idea de projecte. Després es tancava al seu estudi, amb un equip de col·laboradores i assistents, amb dibuixos preparatoris i amb maquetes -maquetes que ara hem recuperat amb l’equip de Restauración del MACBA i els hi hem donat una nova vida».
La segona sala és la dels tapissos, la majoria d’ells brodats de llana sobre xarpellera de jute. La paret semicircular de la sala permet admirar obres de grans dimensions amb tota la seva grandesa, com ara Construcció abstracta (1966), provinent de l’Art Collection Meierijstad de Països Baixos i Àngel còsmic (1966) i Tòtem (1967), de l’ajuntament de Sant Cugat.
L’obra més important de la sala és Homenatge a Hieronymus Bosch (1971), un tapís pla que ja demana una tercera dimensió i que està feta amb brodat de llana sobre xarpellera de jute.
La tercera sala enlluerna per les escultures d’Aurèlia Muñoz: primer els macramés com Macra Tòtem (1969), Homenatge a Gaudí (1969) i Palmera (1974) que també podria ser un homenatge –molt evident– a Antoni Gaudí i als seus hiperboloides. També són aquí els grans ens que semblen emprendre el vol, com l’Àguila beix (1977) del MoMa de Nova York, i els ens: Ens natural, Ens social i Ens històric (tots tres del 1976).
Cirauqui destaca aquí que Aurèlia Muñoz fa servir formes molt atàviques -com el nus de cordill, el més senzill i antic que existeix o la cistelleria, més antiga que la ceràmica- que «recupera per donar-les un llenguatge contemporani».
La sala també té les formes en paper que va començar a treballar en els anys vuitanta (Llibre aeri, del 1985, o Llibre de la llum, del 2000) i els ocells-estel: l’Ocell-estel B2 (1982) està en aquesta sala però n’hi ha d’altres que s’han quedat a fora, sota la forma d’hivernacle de l’edifici Meier, sobrevolant la rampa de pujada.
La penúltima sala acull tots els ens que Sílvia Ventosa anomenava subaquàtics: anèmones, escates, algues, fragments de fons marí, abstraccions del món submarí que Aurèlia Muñoz va transformar en art de dimensions molt diverses perquè, en aquesta sala hi ha mòbils (Mòbils cubistes o El sol blau) que es pengen del sostre, cortines murals (La pluja, de 1992) i extraordinàries microescultures en capses de metacrilat d’un pam (Equilibri, del 2007, o Cargol en equilibri, de 2007).
Ens acaba amb una petita sala on trobem les fotografies d’Aurèlia Muñoz, el catàleg de l’exposició i altres recursos sobre l’artista. Al darrere, dos ocells-estels planen sobre el MACBA.