Per a les eleccions espanyoles del 29 de novembre totes les enquestes -excepte les del CIS- atorguen a la dreta (PP més Vox) un nombre d’escons que li assegura la majoria absoluta amb un marge mínim d’una vintena de diputats per sobre del mínim, que són 176. Queda menys d’un mes per la cita amb les urnes. I per si li mancava quelcom negatiu al PSOE a tan poc dels comicis, el segon i brutal accident de tren projecta encara més negror sobre el seu futur electoral immediat. Així i tot no cessen les veus que, des de la ultradreta en especial però també la dreta més moderada, parlen de la possible tupinada a partir del vot per correu i, sobretot, de la famosa llei de nets.
Aquests teories conspiranoiques es poden sentir habitualment a programes de tertúlia d’actualitat clarament escorats a la dreta com Horizonte, de Cuatro -de Mediaset-, El gato al agua, de Toro TV -la televisió de Vox- o El cascabal, de Trece -la dels bisbes catòlics- i llegir a articles d’opinió a El Mundo, ABC, La Razón, theobjective.com, okdiario.com, eldebate.com... Fa prou mesos que ofereixen aquesta doctrina que segueixen el guió del perfecte conspiranoic: algun detall que és cert -pel cas: l’ampliació del cens a partir de la llei de nets i les puntuals i aïllades de magarrufes amb el vot per correu a un parell de petits pobles, qüestió de la qual, per cert, la justícia ja se n’ha ocupat- recobert de muntanyes de suposicions amb la conclusió que pretenen incontestable: Pedro Sánchez i els seus col·legues han organitzat una immensa tupinada electoral per seguir al poder. I per suposat mai aporten un sol document, una dada objectiva, quelcom que permeti no creure sinó comprovar de bon de veres que hi ha quelcom sospitós en el sistema. Tant és: en realitat l’objectiu no és convèncer sinó oferir més ferma convicció als creients. I per què?
Mentre que la teoria va situar-se reduïda dins dels marges que oferien els programes de la més radical ultradreta es podria entendre que era propi d’aquest segment ideològic antisistema. Simplement pareixia que es limitaven a seguir la consigna que bevia de les mateixes teories que espargeix per les xarxes el moviment d’extrema dreta internacional en contra de les democràcies -per corcar la confiança popular amb el sistema- i que van iniciar els estrategs de Donald Trump quan va perdre les eleccions de 2020.
En el cas espanyol l’element diferencial va ser que Alberto Núñez Feijóo s’hi va sumar. El líder del partit més important de l’oposició al Govern espanyol i que aspira a ser el substitut de Sánchez a la presidència ha posat en dubte la neteja del sistema electoral. La primera vegada va ser el 2023, quan durant la campanya electoral de les eleccions de juliol d’aquell any va dir: «demano als carters que reparteixin tots els sobres de vots, independentment de la seva ideologia». I quan els han repartit en funció de la seva ideologia? La bajanada era de tal magnitud que resultava impròpia de qui aspirava a presidir el Govern. Però no va rectificar mai. I rere d’ell les tertúlies dretanes s’ompliren de seguidors de la teoria. Al cap de dos anys, el juny de 2025, el cap del PP insistí en que «s’hauria d’extremar la custòdia del vot per correu» i que al seu parer d’això n’haurien d’estar encarregats els policies i no el personal de Correus que, així, el posava a tot sota sospita. I més recentment es va apuntar a la conspiranoia sobre la llei de nets, de la qual deia aquest mateix mes d’octubre així que «no és un problema només jurídic sinó de confiança (en el sistema) electoral» i, encara més clarament: «han volgut (els socialistes) quedar-se (al Govern) i han canviat sense garanties el cens».
A què respon l’ofensiva dretana contra la netedat del joc electoral? Clarament persegueix corcar la credibilitat en la mecànica electoral per si s’esdevingués una nova sorpresa i tot l’univers contra dretà aconseguís el 29 de novembre fer una nova majoria del Congrés i que Sánchez pogués ser investit un altre cop.
Si així fos ja tenen l’excusa fabricada. Ha fet magarrufes. Ha pervertit el sistema. Ha fet la tupinada electoral.
No seria la primera vegada que la dreta reacciona així. De fet, encara ara es pot escoltar a vegades la teoria conspiranoica electoral més estimada per la dreta i la ultradreta, amb especial vehemència defensada per José María Aznar: que els resultats de les urnes de 2004 foren directa conseqüència dels atemptats brutals a Madrid. És mentida. Les enquestes, al contrari del que asseguren contínuament els conspiranoics, mai atorgaren al PP una clara i segura majoria absoluta. De fet, el CIS -del Govern d’Aznar aleshores- ja advertí dos mesos abans dels comicis que els conservadors podrien obtenir entre 172 i 176 escons. De cinc resultats possibles, un amb majoria absoluta (176) i quatre sense. El diari conservador El Mundo, una setmana abans, dos quarts del mateix: augurava que podia arribar als 176 d’escons però no l’assegurava perquè existien moltes opcions que es quedàs per sota. I no eren només els sondatges d’intenció de vot: a les eleccions locals celebrades el maig de 2003 el PSOE -en el conjunt de l’Estat- guanyà al PP per uns 125.000 vots; poc, però suficient per comprendre que la suposada segura victòria inexorable que intentaven vendre els portaveus conservadors era senzillament mentida.
La reacció davant d’aquella victòria socialista que consideraren fruit d’una enrevessada operació encoberta -d’espies marroquins i trufada d’ETA amb participacions encara més estrambòtiques- va ser sortir al carrer durant anys contra el Govern de Zapatero -per l’avortament, el matrimoni igualitari...-, al qual consideraren il·legítim volia acabar amb la família, el catolicisme i -no hi podia faltar- l’essència immutable d’Espanya. Bisbes, peperos i epígons mediàtics d’uns i altres es passaren set anys protestant sense parar, mobilitzant milers de persones als carrers fins que guanyà el poder Mariano Rajoy, el 2011.
El 2023, després de la nova sorpresa, el mateix: la reacció furibunda contra el cap del Govern -més enllà de les crítiques per la corrupció i qualsevol altra cosa, que això és legítim- ha anat creixent fora mida, normalitzant greus insults i titllant-lo de «president il·legítim», amb manifestacions i sobretot continuats laments per la fi d’Espanya, acusacions de ser un «dictador» o, com a poc, un «autòcrata», un «traïdor» i, sobretot, el ja famós «perro Sánchez»... amb l’objectiu de convertir-lo -amb èxit- als ulls de les bases conservadores en un perillós roig conta el qual tot val.
La dreta espanyola és especialista en guanyar les enquestes, perdre les eleccions i muntar -ara preventives- campanyes d’agitació i propaganda a costa de l’estabilitat social per intentar deslegitimar a l’esquerra que li ha guanyat a les urnes. Com s’ha dit, ja ho va fer el 2023 i el 2004.
Passarà enguany el mateix? No ho pareix, però si Sánchez tornàs governar a ben segur que la resposta ultra i dretana seria la perillosa insubmissió i el rebuig dels resultats electorals per ser «il·legítims».