Mar Pujol: bevent d’un llac immens

«És un disc més dur i més dens, i no tan plàcid i rialler. Tampoc és fred, però no bressola com Cançons de rebost. Crec que ha estat per un canvi d’etapa vital, més madura, i també d’aigües», li explicava Mar Pujol a Èlia Gea en una entrevista per a Enderrock en referència al creixement personal però també a un canvi vital, un trasllat de Prats de Lluçanès, banyat per la petita riera de Merlès, a Sant Quirze de Besora, una de les estacions del riu Ter. Més que d’un riu, per gran que siga, el nou disc sembla que s’haja parit bevent d’un llac immens, ple de possibilitats.

Aquest canvi de paradigma paisatgístic inspira d’Aquesta aigua no en beuré, però també el sentit que atrapa la dita popular, l’avís que les contradiccions ens esperen en cada plec de l’existència. Incomptables reconeixements i 150 concerts després compartits amb la violoncel·lista Bruna González Subirà —també present en el nou disc—, Mar Pujol, una artista encara molt jove, s’enfrontava al repte de respondre a les expectatives. Però amb l’avantatge que una trajectòria tan curta no convidava a fer reinvencions estranyes. El manual per fer complexitat de la senzillesa, per fer cançons íntimes i pròximes, estava escrit.

Tota recepta, per bona que siga, es pot enriquir. Per fer el segon pas, Mar Pujol ha recorregut com a productors a Jordi Matas i Joan Pons i el Teatre de Ca l’Eril, l’estudi a Guissona, amb un procediment que consistia a enregistrar primera la veu i la guitarra i anar afegint-ne capes. Un treball per no desdibuixar el so proper, com d’engronsadora, del directe. Amb tot, on es fa palès el canvi d’estatus de l’artista és en les tres col·laboracions del disc, Carmen Aciar («Ullsclucs»), Sílvia Pérez Cruz («He vist l’amor») i Rita Payés («No diguis mai»). 

Recer per a un món boig

Després de viure tot el que ha viscut, de la velocitat amb què una proposta honesta i senzilla s’ha fet forat en una escena que prima les grans audiències, els festivals multitudinaris, amb els anys —tampoc tants— i l’experiència acumulada, és normal que Mar Pujol es pregunte en «Mitja vida» —un tal bell, climàtic— pel pas del temps, per ritmes vitals «assincronitzats» amb ella, com ha dit en alguna entrevista en referència a Barcelona.  

Tampoc no pot estranyar que es pare a reflexionar amb imatges i metàfores punyents sobre el que sap de la vida en «De saber no en sé»: «Camino com sé caminar / a poc a poc / o tres passes per davant. // Que de saber no en sé, / però si jo sabés navegar, / amb un vaixell de paper m’endinsaria a la mar».

A «Quilòmetres llum», paradigma de com expandir una cançó a partir de l’equilibri, de posar els elements justos, Pujol deforma poèticament el temps, amb la imatge preciosa dels mesos caiguts sobre un llençol on «troben la forma en un garbuix». «Ullsclucs», enriquida pel joc de veus amb Aciar i un treball precís de guitarres i cordes, torna a dirigir-se a una segona persona indefinida, etèria, amb un cert cripticisme que preserva la màgia del tema, el seu ambient. Un maridatge perfecte.

«La mà a la mel», un títol preciós, una cançó basada en un poema d’Anna Tobias, ens regala un fraseig preciós i rotund, amb frases i mots que saltironegen i ens remeten a la Mar Pujol de Cançons de rebots. Altrament, en «No seria estrany», una cançó remorejada, fa un desideràtum sobre un món en què fora possible poder viure en un bassal de fang, on «dictarien sentència les flors de la primavera». Una apologia de la sostenibilitat, de l’amor a la naturalesa i les coses senzilles. Feta amb realisme, amb la consciència que parlem d’un altre món.

Solemnitat i transcendència matisades en «Moralina», un dels temes més cristal·lins i directes del disc: «No hi ha una dita que no pugui dir / que no hi ha moralina que em pugui servir». Un tall de nou equilibrat, d’una perfecció que no deixa de sorprendre.

El to formal, el text de «He vist l’amor», amb Sílvia Pérez Cruz, és un dels moments en què es veu el creixement personal i musical de l’artista, un tall dens i preciós per reflexionar sobre les relacions, fent-li la volta a les vegades que s’ha vist i cantant sobre veure la mort. Tema enganxat amb la col·laboració amb Payés en «No diguis mai», un altre dels cims de l’àlbum, un nou prodigi de saviesa compositiva i arranjadora.

El disc es tanca amb la testimonial «Jo sóc» (visca la resistència diacrítica), una cançó en què els cors i la veu creen un ambient vaporós difícil de descriure. «A les mans no tinc res més / que una guitarra i el meu gest, / que el meu futur a dins d’un plec», canta. Per cloure amb una manifestació plena d’empoderament: «Per venir vindria / allà on toqui el sol. / Per tornar aniria per on vulgui jo».

I així serà.