—No sé què és més impressionant, si haver arribat a 20 àlbums publicats o el quasi mig segle fent cançons i participant en projectes diversos. El directe celebrant el 35 aniversari (35 anys de Miquel Pujadó, 2018) ja queda molt lluny.
—Sí, clar. Semblava que fos molt de temps i ara fa molts anys d’això. És curiós, perquè vaig començar en l’època més dura, els anys 80, que semblava que la cançó estava...
—Caducada.
—Més que caducada, perseguida. El meu primer disc és del 1982, tot just l’època més difícil [es refereix a El temps dels fanals en flor]. I ho vaig fer per casualitat. Jo cantava de tant en tant cançons en una ràdio, amb la guitarra. I després d’una de les actuacions em van trucar uns senyors. «Miri, anem a fer una discogràfica nova. Vol gravar amb nosaltres?». Vaig dir que sí.
—Com era la teua veu d’aleshores? Perquè ara tens una veu molt apersonada, molt característica.
—Molt per fer. Els primers discos em fa una mica de vergonya escoltar-los, sobretot per la veu. I una de les meves idees o projectes és refer la veu del primer disc. Perquè a més em vaig trobar amb el problema que l’arranjador, Lluís Vidal —no confondre amb el Lluís Vidal de La Salseta del Poble Sec—, que venia d’un ambient més aviat clàssic o jazzístic, va fer uns arranjaments molt elaborats. Jo era un novell total, no vaig tenir ni veu ni vot. Em vaig assabentar dels arranjaments quan em van posar els cascos. Per això trobo que en el primer disc la meva veu és una mica blanca, sembla d’escolanet. Tard o d’hora, m’agradaria reciclar aquestes cançons.
—La de Miquel Pujadó és una figura molt estimada en l’escena, amb un públic fidel. Cada vegada que puges a l’escenari trobes la benzina per continuar?
—D’una banda, hi ha el treball solitari de composició i escriptura, que és lent. Soc molt lent fent cançons, tinc manies d’utilitzar només rima consonant, de fer primer les músiques abans que les lletres, perquè siguin melodies originals... El darrer disc he estat dos anys treballant-lo abans d’enregistrar-lo. Però allò important és veure com reacciona la gent quan estàs sobre l’escenari, el que et dona la benzina com bé dius per continuar. Si veiessis que no hi ha resposta o que fos ambigua, no en tindries ganes. Per a estar en actiu més de 40 anys necessites una mica de suport, perquè les meves cançons no són de consum massiu, has de buscar un públic que posi concentració. Quan la resposta és positiva, fan ganes de continuar.
—En la trajectòria de Miquel Pujadó hi ha multitud de col·laboracions, de treballs col·lectius, de cançons per a altres. Tens un sentit col·lectiu que no sé si tenen molts cantautors de la teua generació.
—És una mica paradoxal, perquè d’una banda soc molt individualista a l’hora de treballar i fer les cançons. I també la meva ideologia és també molt de reivindicació de l’individu, una mica àcrata. Però d’una altra banda, a nivell de feina, de cançó, sempre m’ha interessat el que fan els altres. No sols en aquest país, sinó també a França, a Itàlia... He tingut molt bona relació amb cantants d’altres països i he pogut col·laborar amb ells. He estat sempre obert. I fent cançons per a altres m’he obligat a sortir de la meva zona de confort, a no mirar-me el melic i escriure d’unes altres maneres. Des de fer cançons per al Dyango, que no té res a veure amb el que jo faig, evidentment, a adaptacions de cançons d’uns altres països per a la Guillermina Motta. O temes de ball per a La Salseta del Poble Sec. És una manera també d’exercitar-me. Després, sempre que m’han demanat col·laborar amb cantants que respecto, no m’hi ha costat gens. L’altre dia estava cantant en la festa del 50 aniversari del Bèstia de l’Oriol Tramvia. Sempre que m’han demanat alguna cosa i he pogut participar, ho he fet.
—Supose que després d’un nou treball dedicat a Brassens, el 2025, Humor i anarquia, tocava algun disc amb textos propis.
—Això de Brassens en realitat era ajuntar en un triple disc tot el que n’he traduït en trenta anys; traduït, adaptat, enregistrat i gravat. Són els enregistraments des del 1991 fins al 2013, em sembla. I vaig voler incorporar-hi les adaptacions de Brassens fetes per a una altra gent, el Jaume Arnella, el Josep Tero, el Pere Tàpies, la Guillermina, la Núria Feliu, etcètera. El treball amb Brassens al marge de les meves cançons, perquè mai he volgut barrejar temes propis i adaptacions d’uns altres autors o poemes musicats. Evidentment, ja tocava fer un disc amb cançons pròpies. L’últim era de 2022, De foc i de vellut. Jo no faig un disc cada any perquè, a més, els faig bastant densos. Aquest dura 68 minuts, és gairebé un doble vinil. Tres, quatre anys és un bon marge per a un nou disc.
«Després d’acabar un disc penses que no faràs un altre mai més, fas altres coses, traduccions, novel·les infantils i juvenils... I, poc a poc, començo a tenir idees»
Després d’acabar un disc penses que no faràs un altre mai més, fas altres coses, traduccions, novel·les infantils i juvenils... I, poc a poc, començo a tenir idees i, un parell d’anys després, ja estic escrivint i fent músiques. Una vegada tinc la idea global de les cançons, començo l’elaboració dels textos, que m’ocupen molt de temps. I després, mesos i mesos de treballar amb els músics i especialment els darrers anys amb Xavier Batllés, que és l’autor dels arranjaments i la producció musical i amb qui em trobo molt a gust.
—Ara en parlarem d’això, però el títol del nou disc, Cicatrius i naufragis, crec que encercla molt bé el contingut del que trobem.
—Sí. Les cançons són molt diverses i parlen de temes molt diversos però segueixen una línia vermella que és, justament, les cicatrius que acumulem al llarg de l’existència després de la primera, que és la que ens deixa la mare quan ens arrenquen el cordó umbilical. Fins l’últim naufragi, que és quan ens posen en el tanatori. Parlo a nivell individual i a nivell de país, perquè també hi ha el naufragi de l’ensenyament, el naufragi de tot un país víctima d’un estat que ens vol veure destruïts, etcètera. I també de les cicatrius de la memòria, dels records, etcètera. Hi ha una línia que ho ajunta tot. Ara, sempre amb un toc d’humor, una característica de la casa. Aquest petit distanciament sempre és important. Deixant també algunes portes obertes a determinats individus que poden fer avançar les coses. La darrera cançó és «L’exèrcit de l’ombra», títol robat a Joseph Kessel d’un llibre sobre la Resistència Francesa que va donar lloc a una pel·lícula meravellosa de Jean-Pierre Melville [L’Armé des ombres, del 1969]. En altra cançó, «Un estil a dins d’un pou», jugo amb petites individualitats que brillen malgrat la foscor, que sembla que sigui cada vegada més espessa.
—Hi ha una cançó que has titulat «Cal riure de tot».
—Sempre m’ha agradat molt l’humor, però l’humor «intel·ligent». Per això sempre cito Les Luthiers, Pere Calders o els Monty Python, penso que aquest humor està cada vegada més en perill. Darrerament estic recuperant coses de George Carlin, una mica el successor de Lenny Bruce, amb un humor realment àcid, provocador. Penso que de cara al poder és importantíssim, perquè dels atacs se’n fot, però el que no suporta és el ridícul. Cal ridiculitzar el poder i buscar totes les possibilitats de riure del fanatisme.
—També hi ha espai en el disc per coses més solemnes. Potser m’equivoque, però no recorde cap cançó relligant les històries de la mallorquina Aurora Picornell i el valencià Guillem Agulló.
—Que jo sàpiga, no. Volia parlar de dos casos concrets de víctimes del feixisme. Aurora Picornell va morir només començada la Guerra Civil, perquè Mallorca caigué en mans dels feixistes molt aviat. I l’altre el cas que tothom recorda de l’assassinat de Guillem Agulló el 1993. Utilitzo el passat per parlar del present, per posar una mica en guàrdia, perquè el feixisme desacomplexat el continuem tenint una mica a sobre, d’una manera molt amenaçadora.
—Musicalment, a més de la influència assumida de Brassens i Ovidi Montllor, entre altres, hi ha com tot un compendi dels recursos i estils clàssics de la cançó d’autor.
—Que faci adaptacions de Brassens no significa que faci l’estil de Brassens, penso que tinc una manera d’escriure molt diferent. A nivell instrumental ell era molt minimalista, jugava amb una guitarra, una segona guitarra i un contrabaix. Jo aquí jugo amb molts elements. Els que fem un determinat tipus de cançó no som ni rumbers, ni bluesman... Utilitzem colors diferents, com el pintor, blues, rumba, a la meva manera, segons l’ambient que vull donar a la cançó.
—Hi ha la presència de la guitarra, però també teclats vintage, arranjaments de cordes i vents i fins i tot alguna aproximació a la música tradicional com «La nit dels mots vivents».
«La reducció de lèxic no sols afecta a la capacitat de parlar sinó també a la capacitat de pensar. Indica la reducció de pensament crític»
—Sí. Curiosament, és l’última cançó que vaig escriure per al disc. Havia de tenir catorze cançons però en l’últim moment va haver una xerrada amb el meu amic l’escriptor Enric Larreula, que parlava que la gent jove i no tan jove ja no sap dir el nom dels arbres ni el nom dels ocells, ens estem perdent en el camí del newspeak d’Orwell, els diccionaris són cada vegada més prims, més estrets. La reducció de lèxic no sols afecta a la capacitat de parlar sinó també a la capacitat de pensar. Indica la reducció de pensament crític. Per això una cançó feta a partir de paraules que estan en perill d’extinció. Curiosament, la vaig fer en dos dies. I els arranjaments tenen algun punt de contacte amb la música tradicional, però més pel que fa a la instrumentació que a la composició pròpiament dita.
—Hi molt de joc amb els títols, l’esmentada «La nit dels mots vivents», que és un títol estupend, però també «Professor de risc», un tema per cert que li ha fet molta gràcia al poeta i professor Jordi Llavina.
—Sí, hi ha molts professors que s’hi han sentit identificats. He estat professor molts anys i tenia ganes de fer una cançó una mica punyent sobre la decadència de l’ensenyament des del punt de vista d’un professor que pateix les circumstàncies de la massificació de l’aula, la pèrdua d’autoritat, el tracte per part de l’administració, la paperassa... I he fet una cançó parlant una mica de tot això de la manera més àgil possible. De moment, els professors que l’han sentida s’han sentit molt identificats.
—La nòmina de músics que hi ha participat és notable, de Xavier Batllés, a qui esmentaves, a Pau Figueres, Quim Ollé o Laura Espejo. Ha hagut un paper important dels músics.
—Sí, però el pal de paller ha estat Xavier Batllés. Jo el coneixia com a músic des que tenia tretze anys, quan ell tenia divuit. Va començar molt jove. La primera cosa seva que vaig escoltar va ser el disc Crònica d’un temps de l’Ovidi Montllor [1973], que em va sorprendre, no tenia res a veure amb el que jo estava acostumat a escoltar de cançó. Un any després va fundar l’Orquestra Mirasol, el primer grup de jazz-rock al voltant de la sala Zeleste. I tota la resta de la seva trajectòria. Sobtadament, fa uns cinc anys, em va demanar permís per adaptar una cançó meva, «Compte enrere». Li’l vaig donar, evidentment, i després em va demanar que vingués a fer veus. Em va encantar l’arranjament. A partir d’aquí vam decidir fer un disc plegats que va ser De foc i de vellut. Va anar bé, hem decidit continuar i ara ens coneixem molt millor. Hem anat treballant durant mesos, dues cançons cada mes. Fèiem un enregistrament amb guitarra i metrònom i a partir d’aquí pensàvem quins podrien ser els arranjaments i els músics convidats. De vegades la guitarra desapareixia, de vegades es quedava, de vegades la veu la tornava a fer... Hem treballat colze a colze, no ha estat el típic treball d’arranjador que li dones unes cançons i que s’espavili.