Melanie Smith, axolots, cargols porpra i reflexió sobre l’extinció en el museu amfibi

Potser tot s’entendrà molt millor si fem cinc cèntims abans d’entrar en matèria sobre els dos animalets fascinants —i amenaçats d’extinció— que són la base de l’exposició de Melanie Smith inaugurada per l’IVAM amb l’enigmàtic títol «Només una cosa era estranya, continuar pensant com abans». El projecte «Axolotl» se centra en l’Ambystoma mexicanum (axolot mexicà), un amfibi endèmic de la vall de Mèxic del qual es calcula que queden entre 500 i 1000 individus en el seu hàbitat natural. Aquest animal, que va fascinar entre altres l’escriptor Julio Cortázar, té la característica singular d’una gran capacitat de regeneració a l’igual que les salamandres, fins el punt que és capaç de regenerar músculs, ossos i nervis. Un campió de la metamorfosi.

L’altre animalet extraordinari és el Plicopurpura pansa, o cargol porpra, també en perill, que tan sols habita ara mateix en la costa d’Oaxaca, Mèxic, després d’haver contribuït a tenyir d’aquell color teixits de diferent localitzacions geogràfics i cultures. La seua fantàstica singularitat és que segrega un líquid blanc per immobilitzar les preses que, amb la llum del sol, agafa una tonalitat porpra. L’aparició dels tints sintètics a partir d’un descobriment casual el 1856 ha fet que la utilitat industrial del cargol haja caducat, tot i que encara hi ha comunitats, com els mixteca de Pinotepa (Oaxaca), que mantenen processos tradicionals que fan valuosa la seua existència. Tixinda és el seu nom en llengua ñuu savi.

Del títol de la mostra conjunta dels dos projectes, amb evidents concomitàncies —es van desenvolupar de manera paral·lela—, es pot deduir que Natalie Smith agafa aquests animals com a matèria de producció artística i pretext per fer-nos preguntes que no ens faríem en condicions normals i que, al seu torn, poden dur-nos a certs replantejaments.

Reflexió mentre passegem per un operatiu estètic robust, que combina dibuix, animacions i maquetes, jugant amb la capacitat de transformació i regeneració de l’axolot amb diferents tècniques. De la pintura realista i, en ocasions més abstracta, a optar per primera vegada en la seua llarga trajectòria per l’animació, recurs amb el qual va arribar a un registre «més especulatiu i poètic», en paraules de la comissària, Helena Chávez Mac Grego. Artefactes en els quals el cromatisme porpra del nostre mol·lusc agafa protagonisme en el seu segment, serveix per tenyir dibuixos i fotogrames.

El museu amfibi

La directora de l’IVAM, Blanca de la Torre, la comissària i la mateixa artista, desenvoluparen en la presentació als mitjans algunes de les claus de «Només una cosa era estranya, continuar pensant com abans», però el fet que la inauguració haja coincidit amb la publicació del catàleg —un fet poc habitual, com va destacar el comissariat— permet endinsar-nos en les derivades múltiples que genera aquesta mostra.

En el seu text, Blanca de la Torre destaca que el treball d’artista i comissària no s’instal·la «en les narratives distòpiques que dominen (...) sobre la crisi ecològica». Més aviat, hi ha un temps en suspens, «un espai especulatiu en què emergeixen algunes preguntes. Un animal com l’axolot és una font metafòrica inesgotable, però la directora de l’IVAM porta aquest potencial al·legòric al seu terreny. «De vegades pense que, com els axolots, els museus també necessiten brànquies», apunta, abans de recordar com aquestes institucions han viscut al marge de les transformacions que es produïen al seu voltant. En comptes d’això, l’aposta és per un Museu Amfibi amb capacitat d’habitar i transitar diferents medis, de regenerar-se.

Helena Chávez, per la seua banda, ens convida a canviar l’eix de l’observació des de la nostra perspectiva humana al punt de vista dels animals. I llança preguntes suggestives com ara com es viu des de dins una extinció massiva en el context de la sisena d’aquestes extincions en la història —coneguda— del món. Per a continuació, tornar a canviar l’eix i repensar com podria ser la nostra pròpia extinció com a humans, si nosaltres mateixos som l’asteroide que ho canviaria tot. «Tixinda i Axolotl són, com a obres, un artefacte per a esdevindre amb, per a ser caragol i axolot, per a imaginar-nos no a nosaltres en ells, ni a ells en nosaltres, sinó potser a nosaltres sent diferents. Una obertura per a explorar un estat nou i perdre l’esperança per a un ésser, l’humà, que només pot romandre en la desaparició dels altres», conclou.

Verd entre tant de gris

Un dels al·licients del catàleg és el text de la mateixa artista, poc prolífica pel que fa a la producció escrita, ens va advertir Chávez. Melanie Smith articula un diari fictici entre anys i segles, reproduint «la gramàtica fragmentària del seu treball», apunta de la Torre. Amb un títol poètic i evocatiu, «Vaig veure verd entre tant de gris», escriu sobre la porpra com el color de les coronacions, d’una certa connexió amb l’art de la màgia i els rituals pagans. Fins i tot invoca l’esperit de Prince i el seu immortal «Purple rain» o teoritza sobre el conte «Axolotl» de Julio Cortázar.

És un text molt personal, amb grapa lírica, que aconsegueix filar un suggestiu argument final que lliga les circumstàncies dels seus dos animals, però que tret de la manera en què arriba a l’animació, no proporciona massa claus des d’un punt de vista estètic. Com si volguera que fora l’obra l’encarregada de fer de portaveu dels seus pensaments.

Així i tot, el text més suggeridor del llibre-catàleg el proporciona la filòsofa Catherine Malabou, que estira dels fils de l’obra de Smith per bastir una bellíssima i reveladora reflexió sobre la regeneració envers la cicatrització, al temps que desactiva el potencial metafòric d’un animal com l’axolot, ja siga en forma de resiliència política, de transformació post-colonial o renaixement personal. Malabou apunta que «la metàfora absorbeix l’animal dins del relat humà. La metàfora restableix la teleologia. L’axalot es resisteix a aquesta absorció. La seua regeneració no és exemplar. No ofereix una lliçó. No simbolitza l’esperança». «No hi ha cap victòria final. No hi ha cap culminació de la història. No hi ha cap final de la vulnerabilitat», escriurà més endavant, amb un to concloent, d’aigua matinera llançada a la cara.

Reflexions que conviden a no continuar pensant com abans. Certament, mai més tornareu a veure aquests animals de la mateixa manera.