Anna Maschik, ovelles mortes en silenci i una novel·la feta amb metrònom

Tac, tac, tac... En la mesura que progressava en la lectura de Si ho vols fer d’amagat, has de matar les ovelles, un títol aparent i al·legòric, tenia la sensació que la seua jove autora, Anna Maschik, em feia llegir una mena de partitura musical amb els tempos perfectament marcats. En què els girs, les sentències, els canvis de registre, de focalització o d’eix temporal funcionaven amb una perfecció gairebé matemàtica, contribuint a una experiència lectora amb molt poques caigudes. Tot i abordar una matèria poc prometedora, per recurrent, com és el pes de l’herència familiar.

La història majoritàriament ambientada en el segle XX d’una família alemanya d’un entorn rural, presentada de la mà de les dones de diferents generacions, pot no ser una premissa excessivament atractiva. Però Manchik, una dona formada en la literatura comparada i forjada en diversos projectes teatrals i literaris, ens regala un primer motiu per obrir les pàgines de la novel·la, un títol suggerent que és, a més, la vigorosa porta d’entrada a la història. Ací, el sacrifici silenciós de les ovelles —els porcs et poden delatar amb els seus xiscles—, funciona com a metàfora dels secrets i els silencis, però també com al·legoria vital. «Entrem a la història a través de les vísceres d’una ovella i tal com jo vaig arribar al món: a través d’un tall al ventre», llegim en un dels primers fragments, coronat amb una frase lapidària: «Em presento, soc l’Alma, i el meu relat és una exposició d’entranyes: fetge, pulmons, cor i estómac sotmesos a proves de qualitat».

En aquest punt, el text t’ha expulsat o t’ha guanyat irremeiablement per a la causa. És la porta d’entrada a una història que arrenca amb la besàvia de la narradora, Henrike, nascuda «el primer dia del nou segle en una família de pagesos d’un poble del mar del Nord». La mare de Henrike mor quan ella té només tretze anys. I la deixa amb un pare esquerp i els seus germans petits, amb els quals ha de fer de mare sense saber. A partir d’ací, se’ns van contant diversos fets, explicats en breus píndoles amb estructura de relats, un gènere que l’autora havia conreat, fragments que no negligeixen remats redons, cridaners, com a sentències. On s’expliquen coses, de manera sintètica, com colps sobre la taula rítmics, persistents. Fragments acompanyats sovint d’una mena de puntualitzacions de la narradora, en forma de preguntes, de descripcions, de sentències, de numeracions, de cançons de bressol. O d’absència de cançons.

«Entre colp i colp de timbal, pam, pam, pam, Maschik va encerclant-nos amb la seua prosa sintètica, concreta, però esquitxada alhora d’humor, d’una certa tendresa envers els seus personatges»

Els fets se succeeixen, amb una sintaxi el·líptica: les dues grans guerres del segle se resolen amb pinzellades. En un capítol de la pàgina 69, la segona gran guerra ha començat. A la pàgina 75, comencen els preparatius per a la tornada dels homes. Ben mirat, una el·lipsi amb sentit: en una rereguarda tranquil·la, on les dones esperen cuidant dels fills que els mascles han ajudat a concebre, la guerra és cosa dels homes. És en acabar el conflicte, amb la tornada dels soldats desfets, quan es pren consciència del trasbals. Però aquesta no és una història de guerra. I tampoc no posa l’accent en el dramatisme, tot i que, no pot ser d’una altra manera, tenen lloc fets luctuosos i tristos.

El pes de l’herència

Entre colp i colp de timbal, pam, pam, pam, Maschik va encerclant-nos amb la seua prosa sintètica, concreta, però esquitxada alhora d’humor, d’una certa tendresa envers els seus personatges. Fragments de mort i vida, d’existències més aviat corrents que l’escriptura de l’autora, el suc literari que és capaç de traure dels detalls, converteix en matèria proteica: «Quan agafa la Míriam del llitet, la nena el mira amb un ulls radiants, i ell li explica com li ha anat el dia», llegim en un fragment agafat al vol, en què un fet senzill esdevé una imatge plena de tendresa i poesia.

És el camí vital, transitat per la Hilde o la Míriam, que condueix a l’existència de la narradora, la qual no seria possible sense la concatenació de fets causals que marquen la nostra irrupció en el món dels vius. Hi ha una reflexió al voltant dels traumes heretats, com ara subtils pinzellades sobre el pas del temps («Als estables, on abans hi havia els cavalls de càrrega ara hi ha aparcat un tractor que tira l’arada i el rascle»), i un tram final colpidor, amb un remat bellíssim en que l’autora s’acomiada dels seus personatges —masculins i femenins—, una fi de festa onírica, traslladada amb bon gust i trobe que perícia al català, com la resta de la novel·la, per la traductora Lidia Álvarez Grifoll.

Consumides les dues-centes pàgines i escaig, si algú ens preguntara per l’argument no sabríem ben bé què contestar. No ha passat res. I ha passat tot. Però és en la preciosa i fragmentària manera de contar d’Anna Maschik, que fa la sensació que té molt de generacional, que aquesta novel·la primerenca i alhora madura s’ageganta. La qual cosa explica la recepció càlida i generosa en el món germànic, de la crítica però també dels lectors. Un llibre que mereix fer recorregut també en la nostra llengua.