Va nàixer a Amsterdam però es va fer fotògrafa als carrers de Nova York. Amb 18 anys, Dana Lixenberg combinava la cura d’uns nens en casa d’uns estranys amb els cursos nocturns per a principiants a la Parsons School of Design. Au pair de dia, fotògrafa de nit. I en la seva fotografia ha quedat impresa aquella dèria per reflectir una realitat que la colpia. Els barris de Nova York, els conflictes racials, però sobretot les persones.
Lixenberg s’ha convertit en una de les retratistes més buscades per les personalitats nordamericanes de les arts i la política perquè abans ha sabut retratar els americans anònims sense prejudicis ni afegitons.
La sèrie que millor reflecteix aquesta habilitat de la fotògrafa és precisament la que obre l’exposició American Images de KBr Barcelona, Imperial Courts, una col·lecció de retrats dels veïns d’aquesta zona de Los Angeles, situada al barri de Watts, on va haver-hi una forta resposta ciutadana en reacció a l’assassinat de Rodney King per la policia (i la sentència absolutòria dels agents, el 1992).
Lixenberg va rebre l’encàrrec, per part d’una revista holandesa, de fer un reportatge sobre el barri i s’hi va implicar amb els moviments socials (l’Associació de fusters negres) i les bandes que actuaven al barri (com els Crips), de manera que es va centrar en els veïns i no en els aldarulls o les seves conseqüències sobre el barri. A més Lixenberg va fer un canvi tecnològic que va marcar la seva obra. Va decidir treballar amb una càmera de 4x5 polzades que demana més temps de preparació de la fotografia i, com diu Marcel Feil, al catàleg de l’exposició «va fer que s’establís un acord tàcit entre fotògrafa i fotografiat». No podien ser retrats furtats a la realitat en un moment de descuit sinó retrats pactats amb el protagonista, que ha de trobar el seu posat més còmode o personal.
«Ella mateixa -ha escrit Feil- ha dit que aquest projecte -amb la utilització d’aquesta càmera- va suposar un punt d’inflexió fonamental de la seva tasca, el moment en què va trobar de debò el seu llenguatge visual». Són impressionants els retrats de La China, La J, La Tanya K o El Peanut, i clarament el camp de mines on es va entrenar Lixenberg per després fotografiar rapers, roquers, actors i actrius, escriptores i polítics.
Un dels costums que Lixenberg va desenvolupar des del temps inicial dels Imperial Courts (1993) és fer fotografies de prova amb una càmera Polaroid abans de fer els retrats de 4x5 polzades. Això ha generat una col·lecció increïble de retrats amb Polaroid que també s’exposen a KBr i que retraten bona part de la societat nord-americana en mil postures: des d’Eminem, Tupac Shakur o Whitney Houston fins a Toni Morrison, Willem Dafoe o Sonny Rollins passant per Ivana Trump i selfies amb John Irving, George Clooney o Paul Anka.
Els polaroids estan instal·lats en aparadors horitzontals entre els grans retrats (mida natural) dels mateixos Eminem, Ivana Trump o Sean Penn.
Una de les peculiaritats de Lixenberg és que la seva implicació en els temes que tracta converteixen les seves sèries en inesgotables. Imperial Courts va començar el 1993 però hi ha fotografies recents i la fotògrafa no la dona per acabada. Una cosa semblant va passar amb Jeffersonville, Indiana, que va començar el 1997 i va treballar fins el 2004.
A Jeffersonville hi ha la Haven House, un «refugi temporal que defensa les famílies i els individus sense llar d’una petita població d’Indiana». La revista Jane va encarregar a Lixenberg una sèrie sobre aquest lloc i la fotògrafa, que va decidir retratar els personatges fora de la casa on residien, va perllongar el projecte i va tornar diverses vegades a Jeffersonville, de manera que tenim personatges del 1998, el 2000, 2002 i el 2003, ubicats temporalment i una històrica exposició a Haarlem, a més d’un llibre: Jeffersonville, Indiana (Artimo, 2005).
La sèrie més documental, però, és The last days of Shishmaref, sobre una comunitat inupiat d’un poble remot d’Alaska (a l’illa de Sarichef) on el canvi climàtic ho amenaça tot. Segons els textos de l’exposició, comissariada per Marcel Feil i Laurie Hurwitz, «tot i que la població, d’unes sis-centes persones, havia votat a favor de la reubicació, a causa de les tempestes cada cop més freqüents i de l’erosió costanera provocada pel desglaç, la falta de finançament ha impedit aquest trasllat».
Una fotografia del Mar dels Txuktxis, gelat però fràgil, dona entrada a una mostra del que realment poden ser els últims dies d’una població amenaçada.
A pesar d’uns paisatges de gel i neu, les amenaces constants i un cel congelat, una altra vegada, també a Shishmaref, les persones són els protagonistes del reportatge. La marca de la casa.