Traduïda al castellà, l’alemany, l’anglès i el polonès, Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966) ha estat guardonada amb premis tan prestigiosos com el Mercè Rodoreda o el Ramon Llull per obres com Tot això ho he fet perquè tinc molta por o Benvolguda. Com a periodista ha col·laborat en El País, Catalunya Ràdio, TV3 o el diari Ara, on escriu habitualment. La literatura de Moliner és sempre una reivindicació de la vida sense negligir la seva cara més amarga. En aquesta entrevista reflexiona sobre el fet d’escriure i ser dona. En el seu llibre més recent, Instruccions per viure sense ella (2026), aprofundeix en les relacions, les absències i les contradiccions de la vida contemporània.
—Primer de tot: periodista o escriptora?
—Escriptora. Però a Anglaterra no fan la distinció. Quan algú és escriptor de diari, doncs és un writer, punt. S’ha acabat, perquè tu escrius per diferents canals. I fer un guió per la ràdio és fer d’escriptor.
—Com influeix el fet de ser dona en el món de l’escriptura i en la recepció de les obres literàries?
—En el món de l’escriptura passa una cosa, que és que hi ha més lectores que lectors. Hi ha més dones. Hi ha dones, per tant, que fan una elecció que jo no comparteixo: només volen llegir a dones. Com he dit, no ho comparteixo. Només vull l’obra. I m’és igual que l’escriptura sigui d’un home o d’una dona. Però, naturalment, això condiciona. Visc en un món, ara, occidental, on les dones periodistes tenim tota la capacitat d’obrir-nos pas. Evidentment, la nostra obra la fem de manera excel·lent, i qui llegeix valora la nostra excel·lència, la mirada. Homes i dones.
—Has estat sempre una veu lliure i provocadora. Creus que, si haguessis estat home, les teves opinions haurien generat les mateixes reaccions mediàtiques?
—Abans era una mica diferent que ara. Quan jo vaig començar a escriure, l’any 99, sí que és veritat que sent una dona i fent un tipus de periodisme o un tipus de literatura que agafa l’humor, t’hi podies trobar amb algunes diferències relacionades amb el gènere. De totes maneres, teníem el precedent de la Maruja Torres, que era una escriptora que utilitzava l’humor per denunciar des d’una falsa frivolitat el que l’envoltava. Jo això ho practico. Entenc que per fer això, la meva màscara i el meu escut, faig servir l’humor, que és una arma i és una armadura. La meva armadura, el meu escut, és també riure’m de mi, del meu col·lectiu, de les dones, dels catalans, dels urbanites. Jo penso en el fet de fer. I prou.
—Aquest humor que fas servir com a escut també és una manera de reivindicar-te com a feminista?
—Sí, però el feminisme que jo vull practicar no és exactament el feminisme que trobo al meu voltant. Jo soc fan de les feministes dels 60 i d’algunes feministes que ara estan qüestionades, com la Camille Paglia. Té un punt que et pot semblar fatxa, que és molt graciós. Aquella tia va ser la primera lesbiana que va anar a la universitat de Yale, em sembla, si no m’equivoco. Li era tot igual i continuava endavant. A la Paglia li agraden les ties d’una manera molt «tio». Quan parla de ties, cosifica i tal. A mi també m’agrada cosificar tios. M’agrada cosificar i m’agrada dir: «Ostres, joder, em cago en la». M’agrada això. En aquest sentit, jo busco una llibertat i qüestiono algunes de les sentències o maneres de veure el món d’algunes feministes d’ara.
—Encara hi ha una mirada condescendent cap a les dones que escriuen o fan humor?
—De fet, ara comença a haver-hi humoristes ties. Sí, però abans havia de ser molt fotut, això. Llavors és el que et dic. Abans simplement no existien. I la crítica literària amb les ties era condescendent. Hi ha vegades que vas a la llibreria i et diuen: «Hem de reivindicar les germanes Brontë, d’acord? Les hem de reivindicar. Publiquem-les». I com són les edicions dels llibres de les germanes Brontë? Doncs aquests llibres són tan monos que porten floretes i són preciosos, però per a un llibre de cuina. És a dir, li posaries aquesta edició a Philip Roth o no? Quan es parla de literatura de dones o literatura d’homes… no, ni de broma. Literatura. Punt.
—Creus que encara avui llegim les obres tenint massa present qui les ha escrit, especialment quan l’autora és una dona?
—No ho pots evitar. No pots evitar fixar-te en l’autor. A mi em passa molt i és molt normal. Per exemple, l’últim llibre que he fet és en primera persona (Benvolguda, 2022). És una dona narrada en primera persona. És molt normal que els actors, les actrius, s’hi intentin identificar i és sense voler. Jo també ho faig. És sense voler. És normal. És a dir, tu et fixes en qui escriu I ho saps, ho tens interioritzat. I pot haver-hi grans avantatges en això. Pots pensar: «Mira, és que la Rodoreda fa unes descripcions de flors que m’encanten». A mi les autores, autors, en conec pocs que ho facin. Però les autores que descriuen bé les flors, m’encanten. Em semblen supercivilitzades. La Parker i la Rodoreda, dues filles de puta. Ho dic en bon sentit.
—T’has sentit jutjada amb un punt de masclisme o paternalisme pel fet de ser dona?
—Hauria de pensar, masclista no, paternalista... això potser, sí. Potser la crítica literària ho ha estat en algun moment.
—A les teves obres sovint retractes dones imperfectes, reals, contradictòries. Et sents més còmoda mostrant la dona que no pretén agradar?
—Hi ha dos tipus de lectors. El lector habitual i el lector ocasional. El lector ocasional no està acostumat als codis de la història de la novel·lística del món, no ha llegit res, no ha llegit els clàssics. L’altre, en canvi, llegeix moltes sèries i està acostumat a la fórmula de la sèrie, que és, per exemple, la fórmula de Gambito de Dama, que és una dona en un món d’homes amb una habilitat sorprenent, que ha de lluitar per fer-se un lloc en aquest món d’homes, té un passat convuls o una problemàtica, una mare que beu, o ella mateixa és addicta a alguna cosa, i al final de tot se'n surt i és redimida. Aquestes fórmules no són les de les meves novel·les. Les novel·les de vegades acaben malament, o els personatges no sempre se’n surten, no tots són Erin Brockovich... Llavors, en aquesta última novel·la el personatge ho deia, parlant d’art: «A les novel·les les noies tenen noms bonics, estan bones, cuiden els seus fills...». Però no és el real, no és la realitat. Llavors, ostres, tothom et demana, sobretot si és un personatge femení, un personatge de referència, que s’hi identifiqui, que faci un viatge, però que sigui millor, que jo hi pugui aprendre. I això a les meves novel·les no passa.
—Per què creus que no passa?
—Perquè potser m’agraden els perdedors, perquè a la vida real tampoc passa.
—Quan vas començar, imagino que la situació era molt diferent de l’actual. Avui potser és més fàcil introduir-se en aquest món, però quan tu vas començar, en un entorn dominat majoritàriament per homes, com vas aconseguir guanyar respecte i crear el teu espai?
—Vaig escriure el meu primer llibre de contes l’any 99. I a partir d’aquell llibre, em van donar feina per escriure a El País, que era molt literari. I després d’aquí vaig passar a la crònica. Però va ser a partir del llibre. I ja està. En un escriptor, l’únic que importa no és el què, perquè el què, tothom l’ha explicat. Si ara jo et dic: «Tinc una idea molt bona, un senyor que es converteix en escarabat», tu diràs: «Quina merda». Bé, clar, La metamorfosi de Kafka. Per què? Perquè el que importa no és el què, és el qui. És l’únic que importa: el qui. I ja està. I això, sigui home o dona. Escrivint, com que hi ha més lectores, potser per això, de seguida els llibres van ser ben rebuts, van tenir bona acollida... Quan fas un llibre sempre penses si prefereixes ser molt venut o ser molt ben criticat.
—I què prefereixes tu?
—Doncs quan tens les dues coses…
—Creus que has obtingut ambdues coses?
—Sí, sí. He tingut sempre molta sort. Bé, ara falta que el que faré sigui l’hòstia.
—Estàs escrivint?
—Sí. Però igual, una hòstia en un últim llibre fa que tota la carrera sembli una merda. De moment, els últims van ser molt guais fins al punt que vaig pensar: potser tinc una malaltia incurable i no m’ho diuen.
—Per a algú que vol començar a escriure, però se sent perdut -sense saber quin gènere triar o amb por de no estar a l’altura-, quin primer pas recomanaries fer? És normal tenir aquests dubtes al principi?
—És clar. El meu amic Emili Teixidor, que va morir, que era un gran divulgador i era un gran escriptor, sempre em deia: «No deixis passar ni un dia sense una línia. Ni que sigui escriure: avui no sé què escriure». Escriure ha de ser la teva religió.
—Em podries donar algun consell?
—Escriu com una filla de puta. Escriu, copia, copia pàgines que t’agradin, copia, copia i copia.
—Ser escriptora és fins i tot millor que ser periodista?
—Sí.
—Quin creus que pot ser el punt d’inflexió? Què li diries a una persona que s’està iniciant en l’escriptura?
—Parla del que és teu, parla de tu, parla de les coses que t’envolten i et fan riure. I pensa en gran. Pensa en gran.
—Quin procés segueixes quan escrius un llibre?
—No ho sé.
—No passes per cap procés?
—Em poso a escriure i llenço moltes coses.
—Sempre intentes deixar una empremta íntima dins els teus escrits?
—És inevitable, sempre n’hi ha.
—En tots?
—Tot és autobiogràfic i res no ho és.
—Si haguessis de resumir en una frase el que significa ser dona en el panorama de l’escriptura, quina seria?
—Que ja fan bé de comprar només llibres de dones. Especialment, els meus, que comprin els meus i ja està.