Feminisme

Art contra el patriarcat

El moviment feminista ha arribat per quedar-se, també a les xarxes socials. En els últims anys, joves creadores impulsen els seus projectes artístics per fer front a un sistema patriarcal oxidat. Claudia Sahuquillo, Cinta Tort, Laura Redon i Núria Estremera reivindiquen el cos femení contra un model estètic opressiu. Aquesta proclamació de l'art com a transformador social també ha provocat el sorgiment d'un perfil que navega en el món digital: l'artivista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Claudia Sahuquillo ha pintat des de menuda. La vocació artística és la seua companya inseparable. La mateixa que la va encoratjar a estudiar Belles Arts i mudar-se a Barcelona amb 21 anys per completar la seua formació pictòrica. La seua carrera artística també li va permetre adquirir consciència feminista. I anys després, allí es trobava: a l'epicentre de la manifestació del 8M de Barcelona d'enguany. Seguia fent allò que sempre havia sigut la seua passió: pintar, en aquesta ocasió, a companyes i activistes que recorrien la Gran Via de les Germanies. Línies de pigment violeta que envoltaven els ulls espurnejants de les manifestants. Una de les assistents, Raquel Riba Rossy, il·lustradora reconeguda pel seu personatge Lola Vendetta, documentava en xarxes com Sahuquillo unia, amb pintura, aquesta mena de 'tribu' que prenia els carrers en la defensa de la igualtat. I amb ella, confirmava una realitat ensordidora. El tsunami feminista superava les expectatives de l'any passat i havia arribat per quedar-se.

Valenciana instal·lada a Barcelona, a Claudia Sahuquillo el feminisme li va arribar quasi per casualitat. Ara és un compromís ineludible del seu projecte artístic. «Tot va nàixer de manera molt orgànica. Quedava amb una amiga més o menys cada dues setmanes i la pintava per experimentar com quedava damunt del cos. Ens preníem un vermut i parlàvem de feminisme», relata. Parava atenció a les estries i les corbes per visibilitzar imperfeccions del cos. «Les estries, com la pell, s'escletxen. Jo pintava en acrílic, una tècnica que també s'aprecien aquestes escletxes, boniques, perquè formen part de nosaltres. Era la meua forma de representar-ho». Amb l'ajuda d'un fotògraf, ho capturava en una imatge tot i ho pujava a Instagram. Dos anys després, ha aconseguit crear una comunitat que supera els 80.000 seguidors.

La conjunció entre art i xarxes ha alimentat la que ja es qualifica com quarta onada del feminisme. Instagram va més enllà de memes i gifs i s'ha proclamat com un dels canals on més difusió troben els projectes sobre arts plàstiques. Fotògrafes, il·lustradores i artesanes l'empren com la finestra per arribar a una audiència susceptible de convertir-se en clientela. «Instagram i internet, amb l'art com a ferramenta transformadora, han permés l'entrada de grups que abans no tenien el poder», explica Maria Pardo Garcia, comunicadora audiovisual i, com prefereix definir-se, treballadora precària, que ha investigat durant els últims anys l'expansió del feminisme a les xarxes social.

L'abans i el després el van marcar les mobilitzacions del 15M. El 2011 va ser l'any de la protesta i del naixement de bona part dels perfils de Twitter reconvertits en líders d'opinió en el moviment feminista. Barbijaputa, Sangre Fucsia o Alicia Murillo combatien el masclisme a colp de tuit a velocitats de vertigen. Allò que havia començat com una branca de les reivindicacions dels 'indignats', esdevindria en una albereda que donaria els seus propis fruits i connectaria a milers de persones arreu del món. «Molts d'aquests perfils que començaven al 15M ara ja són imparables. S'està aprofitant per posar sobre la taula les noves agendes mediàtiques i temes que abans no estaven a l'ordre del dia», afegeix Maria Pardo. I amb l'activisme, l'art i el feminisme, durant els últims anys s'ha divulgat un nou terme: artivista. Un vocable indefinit i sovint desconegut, però que condensa aquesta capacitat de l'art com a ferramenta per la transformació social. Un dels primers a difondre'l, recorda Maria Pardo, va ser Enrique Hinojosa, més conegut com a Shangay Lily. L'actor i defensor dels drets del col·lectiu LGTB signava el seu blog en el diario Público amb «Palabra de artivista».

Instagram: @claudiasahuquillo

Tot i que Sahuquillo no es defineix com artivista per la seua poca informació sobre el terme, adverteix que ella no només fa art. «Va més enllà. Es tracta de qüestions socials i difondre el feminisme». Ara el seu Instagram es troba replet de fotografies de dones pintades, amb les seues estries, arrugues i corbes, que difon amb el lema #SkinIsTheNewCanvas. Però també reprodueix il·lustracions sobre la regla i productes elaborades artesanalment que visibilitzen els pits i la roba interior femenina. I el seu treball transforma i revoluciona, no només pel seu missatge, sinó per un poder de penetració que només ha vingut de la mà de l'ecosistema digital regnant.

El cos com a llenç és un leitmotiv apreciat en l'artivisme feminista. Així ocorre en el treball de la catalana Zinteta. Gairebé no supera la vintena i les seues imatges ja han fet la volta al món. Arreplega més de 90.000 seguidors i participa en diversos projectes de reivindicació del cos, com TitiAk, o de difusió de la menstruació, com Agenda Selenita. Igual que Claudia Sahuquillo, Cinta Tort portava pintant des que no alçava un pam de terra. Durant la seua adolescència havia acumulat complexos i havia assumit una imatge distorsionada i tòxica del seu cos. La seua catarsi va començar quan es va mudar a Madrid. Va iniciar un procés de deconstrucció i de la reflexió conscient sobre tots els prejudicis imposats, amb uns canons estètics relegats per al segon sexe. «El meu projecte artístic es va convertir en una teràpia personal», explica. Els pinzells amb què havia traçat la seua infantesa ara dibuixaven aquelles parts del cos tacades pels tabús.

El hashtag #ManchoYNoMeDoyAsco la va convertir en viral amb una campanya sobre la regla. A tot color. Compreses, tampons i copes menstruals es tenyien contra la taxa rosa. L'obra incomodava i atreia curiosos, al mateix temps que lluitava contra els mites de la menstruació. «És un canvi de paradigma sobre el nostre cos i tots els seus complexos», assenyala Zinteta. I les xarxes resulten una finestra ideal per compartir-ho. En Instagram comparteix les seues il·lustracions, les fotografies de les dones que pinta per visibilitzar els cossos no normatius i denunciar la imposició dels rols de gènere. Allò que va començar com un procés individual es va convertir en una teràpia conjunta. Els seus colors sovint es traslladen a l'aire lliure i a casals populars on imparteix xerrades i tallers. Aquests últims acullen a moltes dones que, a través de la pintura, reflexionen sobre cos i art. I afegeix que no només consisteix en "pintura corporal". «Es tracta de construir un espai segur on totes les dones se senten còmodes i representades», relata Zinteta. «En això consisteix precisament la sororitat».

Instagram: @zinteta

Estampació i fotografia

Passegin per les aules de qualsevol institut i facen l'experiment. A les parets, a les taules, a les portes dels lavabos, és relativament fàcil trobar dibuixats penis. Amb bolígraf o llapis, grans o menuts, els òrgans reproductors masculins envaeixen els espais comuns. Un manspreading 'artístic'. «Els penis és més visible, de forma cultural i també física. Tenim una falta d'educació sexual i una falta de referents reals», explica Laura Redón, valenciana de 29 anys, que converteix els genitals femenins en art i reivindicació amb el projecte RedOn Art. Davant el desconeixement generalitzat del cos femení, ara Laura pretén fer pedagogia en contraposició de la coneguda silueta fàl·lica atribuïda als homes. .

Jamie McCartney amb la seua «muralla de vulves» la va ajudar a inspirar-se per crear bosses, quaderns, tasses, arracades i tota mena d'accessoris imaginables. Tots, amb la forma de la vulva. «La iniciativa va sorgir quan estava a la universitat, una mescla de pintar les figues i de descobrir els sistemes d'estampació», puntualitza Laura. «Si dibuixara nassos o orelles, ningú em preguntaria perquè ho faig». Per a Laura, una joia pot convertir-se en una vulva per visibilitzar el cos femení de forma artística, despreocupada i respectuosa. I tot i que la seua audiència no és tan estesa com la d'altres artistes, sí que aconsegueix causar impacte en dues cites inajornables: la Fira Alternativa i la Fira de Nadal de l'Institut Lluís Vives. Ambdues se celebren a València i tenen la perspectiva de gènere com un eix transversal. «El moviment feminista està oferint-nos aquesta capacitat per deconstruir-nos i l'aportació artística és part de l'educació contínua», assenyala la creadora de RedOn. Es reconeix en el terme 'artivista', però també sol denominar-se 'artesana'.

Instagram: @nuriaestre

Però retratar el cos femení ha sigut associat pels segles dels segles a una cosificació constant per aquells artistes que buscaven inspiració en les línies femenines. Mentre ells es proclamaven creadors, elles eren les muses. Les ànimes invocadores del talent de l'altre sexe. La fotògrafa catalana Núria Estremera va adquirir aquesta consciència de gènere a les aules de la facultat. Ni ella, com a estudiant de Belles Arts, havia sigut capaç de contestar a la pregunta gens innocent d'una professora: «a quantes artistes dones reconegudes coneixeu?» Ara, les seues fotografies tracten de fer visible allò reservat per a la intimitat i la vergonya.

Per a Estremera, un dels camps d'estudi clau són les representacions estètiques dels cossos femenins. «Els canons actuals estableixen uns models únics molt limitats», afegeix. Formen part d'uns ideals de bellesa «tant perjudicials per a la salut psicològica com física». En el seu treball tracta la pressió social i estètica que pateixen les dones en depilar-se, maquillar-se o no poder mostrar els pits i mugrons. En Instagram vora 11.000 persones donen suport al seu compte, replet d'imatges de dones amb actituds que trenquen els estereotips. «Estimar-se, acceptar-se, anar contra corrent, encara que sigui en petites accions, és un fet revolucionari, que de mica en mica, ens està apropant al canvi», relata la fotògrafa.

Precarietat i censura d'artivista

És un dels debats recurrents a les xarxes: l'activisme hauria de remunerar-se? Les respostes són favorables quan aquest suposa una despesa de temps i energia raonable, però les opinions discrepen. Fa uns mesos, un dels perfils més celebrats d'activistes feministes i antiracistes. Desireé Bela Lobbede, es va veure obligada a tancar el seu perfil de Twitter per linxament que estava rebent per cobrar una xerrada. Les iniciatives artístiques tampoc es lliuren d'un debat, on molts creadors denuncien una precarietat alimentada pels aplaudiments o les lloances, però no econòmicament.

Claudia Sahuquillo ha aconseguit viure de l'art: porta endavant una tenda en línia que li brinda un notable sustent econòmic. Per a completar els seus ingressos, això sí, també es val de la seua formació com a fotògrafa amb empreses. «Mai haguera assolit aquesta visibilitat si no fora per les xarxes», es refereix. Instagram es va convertir en el seu altaveu. A mesura que pujava de seguidors, les marques contactaven amb ella i fins i tot, va dissenyar un model de sabates per a Nike. De vegades, han de comercialitzar-se per intentar sobreviure. Però al que aspira és a mantenir la seua imatge com a artista independent.

Però inevitablement, el feminisme es difón per línies comercials com un objecte de consum més. Laura Redon considera que tot es mercantilitza. «No per això deixa de ser menys feminista, però sí és un senyal que el sistema capitalista pot aprofitar-se de qualsevol lluita», sosté la creadora de RedonArt. «El treball com a artista s'ha de pagar i ser coherent amb el treball de cadascuna». Núria Estremera combina els projectes personals amb la seua feina com a fotògrafa freelance en el comerç electrònic. Dels ingressos per aquesta via i amb el seu temps lliure arrossega el seu projecte. «La feina de l'artista no té horaris i si es complementa amb altres feines per subsistir, complica fortament mantenir una vida equilibrada», denuncia.

Instagram: @redon.art

Zinteta compara l'empenta del món digital a la precarietat en la vida fora de la pantalla. «Rep allò que anomene "suport missatge". No és així en la remuneració. Hi ha molta gent que no s'ho pot permetre i és la manera de moure'l. O difondre els comptes d'artistes i acudir a les exposicions o tallers». Tot i viure un ritme de vida intens, amb una agenda canviada cada setmana pel projecte on es veja immersa, troba l'equilibri i paga la pena. Però també fa autocrítica de cara a les dates marcades en el calendari feminista. «Durant la setmana del 8M es reivindica el paper de cuidar-nos a nosaltres mateixes, però alhora t'hi arriba un munt de feina que no t'hi pots negar», explica l'artivista.

Als entrebancs econòmics se sumen les dificultats que comporta gestionar un projecte que, com a mínim, no és del gust de tothom. La visibilitat del cos femení encara resulta un afer tancat en un bagul per certs col·lectius. Maria Pardo, en el seu estudi sobre les xarxes i el feminisme, indica que la censura pot procedir fonamentalment dels discursos androcèntrics. Els perfils falsos i els seus comentaris insultants pretenen coronar-se com agitadors i crear gresca en els comptes de les artistes. Pardo el defineix com a "cibermasclisme" o "neomasclisme", discursos tradicionals que envaeixen els espais positius de les xarxes. Alguns, amenaçadors; la majoria, inofensius. Tot i això, com a mínim, preocupants.

Instagram no se'n lliura com a promotor de censura. La xarxa ha aconseguit alçar un mur contra algunes imatges que, per difondre determinat contingut, resulten provocatives. Els mugrons en les dones són un terreny vetat; però no en el cas d'ells. Mentrestant, les artistes busquen tècniques per fer-se lloc a la xarxa sense ferir unes sensibilitats a flor de pell. Claudia Sahuquillo va ser una de les víctimes d'aquesta retallada de la llibertat d'expressió. Ara busca formes d'evitar les prohibicions. «En 2017 em van tancar el compte d'Instagram. al principi em vaig esglaiar. Ara ja tan sols busque seguir normalitzant la diversitat dels cossos femenins», resumeix la fotògrafa i il·lustradora. És la voluntat compartida de les creadores emergents. Generació mil·lenial i amb les xarxes com a aparador, canalitzen la lluita contra el masclisme paleolític amb la seva vocació artística, malgrat els obstacles. Per a elles no hi ha pany, censura o límits econòmics que puguen imposar a la seua llibertat creativa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.