FEMINISME

"Assistim a una apropiació neoliberal del feminisme"

Directora de l'Observatori per la Igualtat de la Universitat Autònoma de Barcelona fins fa uns mesos, Juana Gallego és experta en gènere i comunicació. "Hem d'avançar cap a un model de comunicació feminista", assegura. 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-L’altre dia en una taula redona Cristina Fallarás va dir que des del 8M passat no hem avançat gens. Ho comparteix?
No ho comporto en absolut. Voler canviar el món en un any no és possible. Em sembla que hem avançat considerablement en diversos canvis. Hi ha canvis, per exemple, en els mitjans de comunicació que aborden les problemàtiques de les dones. Crec que aquest tipus de postures que et situen en una tessitura de “o blanc o negre” no les compartisc. Em sembla que són posicions de postureig.

 

-Estem en un moment en què el feminisme està de moda. Però no hi ha, alhora, el risc que acabem frivolitzant-lo?

Sí, el capitalisme i el neoliberalisme tenen molta capacitat de transformar allò transgressor en un producte. Hi ha el risc que el feminisme es convertisca en un producte de consum. Per exemple, les samarretes d’ “I’m feminist” o una bossa d’Armani amb un símbol feminista. Estem en un moment en el qual el feminisme s’ha posat de moda i tot el món es reivindica com a tal. Atenció que fins i tot una portaveu de Vox s’autodenomina feminista! Si ells diuen que són feministes, de quin feminisme estem parlant. D’una altra banda també és veritat que dins el moviment feminista hi ha postures molt enfronades i discrepàncies que no s’estan abordant.

 

-Com quines?

El col·lectiu trans, el LGTBI, les noves identitats de gènere,... Hi ha una part del feminisme que reivindica que el subjecte polític del feminisme ja no són només les dones sinó que cal ampliar-lo i incloure a altres. Per altra banda, el col·lectiu LGTBI forma part o no dels plantejaments feministes o defèn altres postures. Crec que hi ha altres discrepàncies que no s’estan abordant. La pregunta que ens hem de plantejar és: de què estem parlant quan parlem de feminisme, si fins i tot les representants de Vox o Ciudadanos s’han declarat feministes? Jo crec que el feminisme s’està difuminant i tenim dificultats per identificar-lo.

 

-En aquest debat, on es situa Juana Gallego?

No necessàriament el feminisme ha de centrar-se en les dones heterosexuals. De fet en els anys 70 i 80 el feminisme estava liderat per dones lesbianes. Ara bé, crec que s’està posant molt l’accent en la qüestió de la identitat sexual. A mi em sembla que òbviament cal defendre aquest aspecte però no exclusivament. Crec que el feminisme és un moviment internacionalista, que no hauria de tenir tantes corrents internes. Si cada dona representa un feminisme, al final no sabem de què parlem. És feminista defensar la gestació subrogada? Jo crec que no. Jo crec que hi ha una apropiació neoliberal del feminisme i s’està confonent amb l’exigència de llibertat. I el liberalisme aquest dut a l’extrem implica legitimar pràctiques com els ventres de lloguer, la prostitució o la venda d’òrgans. Crec que s’estan introduint temes de debat en l’agenda feminista que van en contra dels drets de les dones, en especial els que tenen a veure amb la reproducció.

 

-En les darreres assemblees feministes de Madrid i Barcelona hi ha un tema que ha generat una mena de cisma: el de la prostitució. Igualment també hi ha feministes que defenen els ventres de lloguer o maternitat subrogada. Vostè que s’autodefinieix com una feminista clàssica, quina posició manté en aquests debats?

Respecte del primer, jo estic a favor de les prostitutes però estic en contra de la prostitució. La prostitució no és una feina com qualsevol altra. Quan una dona ha de posar-se enmig d’una carretera, en tanga, passant fred i exposant-se a qualsevol tipus d’agressió, de veritat podem pensar que està fent ús de la seua llibertat? O les dones que es presten a tenir una criatura per a una parella que està a milers de quilòmetres de distància per poder sobreviure, està triant? Crec que l’argument de la llibertat i l’elecció personal l’estem duent a un terreny en el qual passem per alt que estem condicionades per l’estructura socioeconòmica.

 

L-’altre dia, una responsable del Partit Popular, Maria Blanco, en la convenció de la seua formació va dir: “el capitalisme és el millor amic de la dona. I de l’home”.

De l’home és molt possible que ho siga. Però el capitalisme no és el millor amic de la dona i segurament tampoc de l’home. El capitalisme utilitza tots els mecanismes que té al seu abast per seguir reproduint-se indefinidament. Jo no crec que en aquests moments hi haja una alternativa plausible. Ara bé, el que sí crec és que al capitalisme cal frenar-lo i posar-li unes regles de joc i uns límits i que el mercat no s’autoregule. No podem caure en pensar que tot es regeix per la lliure elecció. Aleshores, per aquesta regla de tres, podríem dir que a les sud-americanes i a les dones de l’est els agrada més ser prostitutes que a les dones d’ací. Per què serà? Igual és que l’esquem socioeconòmic del seu país no posa al seu abast altres alternatives. Jo no estic en contra de les prostitutes. Pense que han de tenir els seus drets i les seues garanties; però en absolut defenc la prostitució com a institució legítima.

 

-Els darrers mesos hem vist com el discurs anti-feminista i retrògrad de Vox s’obre camí. Alhora el Partit Popular ha tornat a qüestionar la Llei de l’Avortament.

Hi ha motius per preocupar-se perquè, davant les fites del feminisme, assistim a un rearmament del patriarcat. Hi ha molts sectors amb molta por davant els canvis que s’exigueixen. Assistim a una espècia d’involució des de molts sectors que consideren que les dones ens aprofitem de l’Estat, de les lleis,... Malauradament aquest discurs té molt d’atractiu per a homes esglaiats davant la possibilitat de perdre els seus privilegis.

 

-La història demostra que a cada xicotet avanç de la dona hi ha hagut un retrocés. Ho explica molt bé Susann Falodi en el seu llibre Reacción. Creu que els avançament d’aquests últims anys corren risc de perdre’s davant aquesta reacció neo-masclista?

Jo crec que no. És veritat que a cada avançament s’ha succeït, a continuació, algun xicotet retrocés, però hi ha certes conquistes que ja són adquirits i que les dones no cedirem. Caldria que hi haguera una catàstrofe mundial per tornar a èpoques en què les dones érem ciutadanes de segona.

 

-Què espera d’aquest 8M després del de l’any passat, que tot el món va catalogar com històric?

No sé si la mobilització serà tan forta com la de l’any passat, entre altres coses perquè no hi haurà l’impuls de la sentància de la Manada, que l’any passat va dur moltes dones a mobilitzar-se. Però amb tot, pense que tindrà èxit i que les dones tornaran a eixir al carrer de forma massiva. Crec que hi ha molta gent jove conscienciada i que no anem a retrocedir.

 

-El seu camp d’estudi principal a la Universitat Autònoma de Barcelona ha sigut tradicionalment la representació de la dona als mitjans de comunicació. Les dones som majoria a les facultats de periodisme però encara som minoritàries en els llocs directius. El camp de la comunicació no és una excepció en aquesta matèria.

La presència de dones encara és minoritària. Ho diu el Global Report on the Status of women in the News Media, un estudi que analitzava 522 empreses informatives de 59 països. El resultat era que les dones representaven el 24,9% dels càrrecs de responsabilitats. A nivell europeu, les dones en càrrecs directius oscil·len entre el 25 i el 30%, essent la ràdio i la tele els mitjans amb una major presència femenina. Dit això, em sembla que la sola presència de dones en càrrecs directius té un efecte limitat sobre l’enfocament de gènere.

 

-Què vol dir?

La pregunta que ens hem de fer és si la presència de dones en lloc de responsabilitat és suficient per canviar la mirada. Canvien els continguts quan hi ha més dones més a dalt? La teoria és que no. I això és així perquè el discurs periodístic ha tingut tradicionalment una perspectiva de gènere masculina. Això és difícil de pair per a alguns perquè pensaven que fins ara hi havia una perspectiva de gènere neutral, però en realitat era una perspectiva masculina. Per això jo advoque per avançar cap a un model de comunicació feminista.

 

-Explique’m-ho.

Per construir un model de comunicació feminista cal incidir en quatre aspectes. El primer d’ells és un canvi en l’estructura empresarial. Això passa per replantejar el model laboral actual. No es pot continuar amb un model laboral que privilegia la dedicació laboral masculina, que està fonamentalment abocada al treball exterior, mentre obliga les dones a fer-se càrrec de les responsabilitats familiars, alhora que sense perdre de vista la seua carrera professional.

En segon lloc, ens cal canviar la cultura professional. Això passa per qüestionar els valors que fins ara s’han donat per vàlids en la base de la professió: què és notícia? Què és important i que no? Per a qui? Quina és la nostra responsabilitat social? Hem de reflexionar sobre l’asimetria que es produeix en enfocar determinats escenaris en detriment d’altres.   

 

-Quins són els altres dos aspectes que hem d’abordar per anar cap a un model de comunicació feminista?

El tercer element seria el model de representació. Si analitzem els mitjans ens adonem que les dones continuen apareixent molt majoritàriament com objectes i no com subjectes. Ells fan coses i nosaltres som coses. A les dones cal representar-les com subjectes de ple dret que actuen en l’esfera pública. En darrer lloc, cal que les empreses assumisquen de forma inequívoca un compromís clar contra la desigualtat. No ens n’adonem perquè ho tenim normalitzat, però en les redaccions perdura una cosmovisió masculina.
 

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.