'FAKE NEWS'

«Les guerres, avui, es fan a través de la informació»

“Som en una guerra permanent”, sosté Carmela Ríos, una de les periodistes capdavanteres a l'Estat espanyol en l'ús de les xarxes socials com a eina informativa. No dubta de la importància de les xarxes com a element desestabilitzador dins del planeta, tal com ja s'ha pogut comprovar al Regne Unit, els Estats Units o el Brasil. Cada mòbil ve a ser un soldat de l'exèrcit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Carmela Ríos va nàixer a les Illes Canàries, va créixer a Ceuta i des de fa anys viu a Madrid, on va estudiar la carrera de Periodisme i ha desenvolupat una activitat reeixida a la cadena SER i Antena 3 TV, amb els quals va exercir com a corresponsal a París, CNN Plus —estendard de la qualitat informativa, on cobria política i tribunals— o els mitjans francesos TF1 i France Press, amb els quals ha col·laborat sovint. Des del 2009 s’ha endinsat en l’estudi del vídeo i les xarxes socials com a eina informativa, amb exemples sublims com la cobertura que va fer —amb el seu telèfon mòbil— del moviment del 15M. Actualment és responsable de noves narratives del grup Unidad Editorial, que publica El Mundo. Després d’haver dirigit l’estratègia de xarxes, ara s’ha centrat en l’ús del Big Data. 

 

—Vostè afirma que les xarxes socials són la gran amenaça del periodisme però que, alhora, representen una finestra d’oportunitat. La línia que separa una cosa de l’altra és massa fina?

—Sí, és massa fina. I encara afegiria una amenaça més: la manca de respecte a les xarxes socials, una ferramenta que es troba a l’abast de qualsevol persona. Gràcies a elles, molta gent que no tenia la possibilitat de disposar d’un canal de comunicació propi ha passat a tenir-lo. Les xarxes socials són una barreja d’eines narratives, de plataformes diferents i de comunicació en tots els sentits, un ens força desordenat en què els periodistes hem de posar-hi sensatesa, per bé que malauradament no sempre ho hem fet. Les xarxes són un fenomen positiu, però poden ser molt perilloses per a la democràcia en general.

—“La guerra del segle XXI”, tal com ho ha qualificat algun expert.

—Hi ha tractats militars que així ho diuen. Ara fa quatre anys, quan vaig començar a llegir sobre verificació, vaig trobar molta doctrina russa —en aquesta matèria, els russos han anat molt per davant de l’OTAN— segons la qual els períodes entre la guerra i la pau anaven a diluir-se bastant. Les guerres, avui, es fan d’una manera distinta: a través de la informació. N’hi ha que l’anomenen, fins i tot, “guerra híbrida”. Si ens hi fixem, ningú ja no declara la guerra, estem en una guerra permanent. En aquest sentit, la desinformació és un element clau. Vladímir Slipchenko, que fou vicepresident de l’Acadèmia Russa de Ciència Militar, va escriure amb profusió sobre aquest tema. En concret, i cite textualment, va afirmar que “la guerra de la informació és capaç d’evitar un conflicte armat aconseguint, per si mateixa, els mateixos objectius estratègics”.

—Fa por.

“Assistim a un fenomen històric i vertiginós en què hi ha en joc la salut de les societats occidentals democràtiques”

—Assistim a un fenomen històric i vertiginós en què hi ha en joc la salut de les societats occidentals democràtiques. Alguns periodistes veterans comenten que, de desinformació, sempre n’hi ha haguda, i que la tasca de verificació sempre ha estat intrínseca al periodisme. És clar que sí! Però ara passa que qualsevol informació falsa troba un caldo de cultiu per a la seua propagació que no té res a veure amb tot el que havíem viscut fins ara. Narrativament, es pot fer de milions de maneres diferents, i a l’hora de propagar-lo, trobem milions de fórmules per traslladar el missatge allà on desitgem. S’han realitzat grans treballs d’investigació —fins i tot una pel·lícula— sobre el referèndum del Brexit, The New York Times ha analitzat acuradament la campanya de Donald Trump, amb dues especialistes de l’espionatge rus fent un tomb pels Estats Units com si foren la Telma i la Louise de la desinformació... Volien aprendre com s’havia de postejar [publicar els articles a les webs] en cada estat i fer-ho després, a través de bots [robots, en versió abreujada], des d’una granja situada a Rússia.

—On situaria l’inici d’aquesta ofensiva desinformativa amb les fake news com a emblema? En el Brexit o potser abans i tot?

—Ací tots plegats hem d’entonar el mea culpa. Un dels grans problemes ha estat, al meu parer, que els periodistes no hem sabut escoltar les xarxes. Ens hi hem aproximat amb molt poc de respecte, no hem acabat de pair què significaven ni com les estava utilitzant un altre tipus de gent. Quan vaig accedir a Twitter, l’any 2009, vaig percebre el germen d’una protesta, d’un malestar civil, que més endavant, en 2011, quallaria en el moviment del 15M. A les xarxes s’estava covant una protesta civil com no havia existit mai. Si no hi ha una escolta activa, no hi ha llum. El Brexit ha sigut l’origen de les fake news? Doncs possiblement, no. Anys enrere, també dins de l’òrbita russa, van produir-se fenòmens desinformatius a crisis com la d’Ucraïna. En aquell moment ningú no s’hi fixava, en les xarxes. Quan el Brexit va ser una realitat, tampoc. Fins que Trump no va guanyar les eleccions i tothom es va quedar glaçat, ningú no parava l’atenció necessària a les xarxes.

—I a partir d’aquell moment, què va passar?

—Doncs que les eleccions franceses van ser una altra cosa. Llavors sí que hi havia molts ulls sobre la campanya de [Emmanuel] Macron. A França, els mitjans russos van tractar de repetir la mateixa operació, amb els seus mitjans postejant notícies per terra, mar i aire. El diari Libération va fer un treball molt bo en què va recollir l’activitat a Facebook dels mitjans francesos i estrangers durant aquella campanya, amb un resultat esfereïdor: Sputnik i Russia Today (RT), dos mitjans russos, eren els que penjaven més informacions relatives als comicis. L’estratègia russa passava per donar suport a [Marine] Le Pen, però, en aquest cas, hi va haver prou llum per detectar-ho. Jo mateixa era a París la nit de divendres a dissabte prèvia a les eleccions, quan van tractar de difondre l’enèsim rumor fals sobre Macron. Milers de periodistes a tot Europa van fer fact-checking en temps real. La comissió electoral francesa va pronunciar-se de seguida instant la gent a no propagar aquells rumors.

—No és tan senzill aturar-ho.

—I tant que no! José Manuel Rodríguez Rodos, un consultor digital, escrivia fa poc un article en què parlava amb diversos especialistes sobre la verificació de la informació a una xarxa com Facebook. Un d’ells explicava que verificar les notícies a Facebook era com agafar un llac amb les nostres mans, quelcom impossible. Em va semblar una definició magnífica. És dificilíssim. Però malgrat totes les dificultats, en el cas dels periodistes constitueix el nostre deure. No tinc gens clar que guanyem aquesta batalla, però, si més no, hem de dotar-nos de les eines necessàries per aportar-hi llum. La gent ha de ser plenament conscient del moment de la història que vivim i d’allò a què ens enfrontem.

Carmela Ríos s’ha especialitzat en l’anàlisi acurada de les xarxes socials com a eina informativa i desinformativa. / EFE

—La victòria de Trump ha estat, sens dubte, el cas més de més èxit que coneguem. Sense les fake news, avui presidiria els Estats Units?

“Cinc de les deu notícies que van circular més a la campanya de les eleccions guanyades per Trump eren falses”

—Això no es pot saber. De qualsevol manera, tinc clar que l’estratègia creuada a Facebook, amb 17.000 campanyes cada dia, va esdevenir clau. Va idear-la Brad Parscale, el seu cap d’estratègia digital, qui repetirà al costat de Trump per aconseguir la reelecció en 2020. A països com França o Espanya la gent és més culta, són societats més cultivades, però als Estats Units no passa això. Lluny de les grans urbs, segons quins continguts són creïbles per a moltes persones perquè se’n parla a les xarxes socials. En definitiva, trobe que la victòria de Trump va ser producte d’una tempesta perfecta, amb gent que sabia ubicar el missatge a les xarxes. Cinc de les deu notícies que van circular més en aquella campanya eren falses. Una assegurava que el papa Francesc donava suport a Trump i una altra parlava d’una pizzeria on Hillary Clinton, suposadament, feia negocis tèrbols. Doncs bé, per molta gent, allò que ix a Facebook va a missa.

—Al Brasil s’ha perfeccionat aquest mecanisme de desinformació gràcies a l’ús de Whatsapp? En tractar-se de converses privades, costa de combatre les mentides massives.

—Sí, és molt més difícil. Encara que s’ha intentat reduir el nombre de persones que poden formar part d’un grup de Whatsapp, tot plegat és com lluitar contra un mur. És el moment de la informació i la divulgació ciutadana, estem tardant massa temps a involucrar les institucions periodístiques i civils —ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, etc.— en la defensa dels col·lectius més vulnerables davant aquesta amenaça. Les persones més majors són les que, percentualment, comparteixen més mentides. Benvinguts siguen tots els programes que es duguen a terme als centres escolars i als centres de majors. La gent ha de conèixer com cal l’ecosistema informatiu que l’envolta. És l’hora d’educar la ciutadania.

—No és tan fàcil.

—No, no ho és, però tothom ha de saber que, avui dia, costa ben poc escampar notícies o rumors falsos. Si veig una columna de fum al costat de casa i piule la fotografia a Twitter explicant que es tracta d’un atemptat terrorista, aquell missatge tindrà una repercussió gran. Com a periodista, jo mai no faria una cosa així sense confirmar-ho prèviament, però qualsevol altre ciutadà podria estar temptat de sembrar alarma. D’episodis com aquest, n’hem vist molts, els darrers anys.

—En el cas espanyol, la irrupció de Vox també hauria estat impossible sense les notícies falses i les xarxes socials?

“A Vox han sigut uns bons alumnes de Bannon, fan un ús de les xarxes socials totalment novedós, en el bon sentit i en el dolent”

—A Vox han sigut uns bons alumnes de l’estratègia Bannon. Disposen de molt bons estrategs dins i fora del partit. Fan un ús de les xarxes socials totalment novedós, en el bon sentit i en el dolent. La compra d’anuncis publicitaris a Facebook o Instagram és completament nova. Cap altre partit no compra tràfic, com sí que fa Vox. Tampoc no feien servir els vídeos, però des de l’any passat han entès que és un llenguatge interessant dins de la comunicació del partit, cosa que els permet d’assolir uns nivells d’interacció impensables. L’ús de totes aquestes estratègies va causar sorpresa al Regne Unit, els Estats Units o el Brasil, on tothom ja sap si l’anunci que veu és de contingut polític i qui el paga. Aquesta normativa, per contra, encara no s’aplica a Espanya. Ací, a les xarxes, trobem desenes d’anuncis polítics que no ho semblen i que s’estan viralitzant. A més, Vox treballa molt bé l’aspecte emocional, un altre factor essencial en parlar de xarxes socials. El cos doctrinari se sustenta en l’emoció: l’amor a Espanya, a la pàtria... Si al got de còctel hi poses emocions, xarxes i vídeos, el resultat és el que ja estem veient.

—A fi de guanyar audiència, els mitjans tradicionals s’han deixat endur per les fake news i les notícies d’impacte que produeixen el fenomen conegut com clickbait, el clic fàcil?

“Els periodistes 'antics' hem de baixar del nostre púlpit: la informació ha deixat de ser una successió de dades per a convertir-se en un diàleg permanent amb el receptor”

—Efectivament, abans tot el negoci digital es fonamentava en els clics i la publicitat, cosa que ha afavorit pràctiques de tota mena. Allò no portava enlloc, se li atorgava categoria de notícia a coses que no la tenien; i, mentrestant, les fake news anaven fent via. Els mitjans espanyols no disposaven fins ara d’unitats de verificació. Comencen a preocupar-se’n ara El Confidencial o El País, però, en general, el periodisme clàssic no acaba d’entendre que necessita noves ferramentes per tal de continuar fent el periodisme de sempre. Sense això, la seua credibilitat caurà en picat. Ben mirat, els mitjans convencionals tenen una gran oportunitat al seu davant: en una conjuntura de confusió, ens cal un retorn a l’arrel: informació ordenada, jerarquitzada, ben explicada... És a dir, un diari en paper de tota la vida, que ja no serà en paper, això sí. Alguns mitjans digitals de pagament ja elaboren productes extraordinaris que ens permeten estar perfectament informats a qualsevol hora del dia. Els periodistes antics hem de baixar del nostre púlpit: la informació ha deixat de ser una successió de dades que passen d’un emissor a un receptor per a convertir-se en un diàleg permanent. La gent ara interacciona amb nosaltres: ens fan likes [“m’agrada”], repiulen els nostres continguts, els comenten, interactuen amb nosaltres... A la televisió i la ràdio, les xarxes socials també són molt presents. Les xarxes socials ho han capgirat tot: han fet de la informació un cicle permanent, un cercle continuat que ens interpel·la. Als periodistes antics els costa d’entendre-ho, però han d’acostumar-se a escoltar la realitat de la societat on viuen.

—El futur passa per pagar, sí o sí, la informació de qualitat?

—Sí. El bon periodisme necessita una font de finançament. Quan es fa una bona feina, els lectors estan disposats a pagar per ella. La publicitat sembla tenir un sostre i els models de pagament tenen tot el sentit. En realitat, és un al·licient per als propis mitjans, perquè no han d’adormir-se, han de continuar innovant. Aquest és un dels grans desafiaments de la professió.

—Molta gent ja s’ha acostumat a no pagar per la informació. Correm el risc de què la informació falsa o de baixa qualitat esdevinga hegemònica?

—Potser sí. I també ens passarà que els nostres fills —a través de xarxes com Instagram— s’assabentaran abans que nosaltres mateixos d’algunes notícies. Mirant els meus fills he pres consciència que les coses potser no seran com volíem. Vivim uns temps tan moguts, tan desordenats, que tampoc no és descartable que tot acabe reordenant-se de nou... Segurament és un desig, més que no una realitat. Tinc clar que mai no ens hem trobat amb un desafiament tan considerable. Potser al segle XIX deien això mateix, però ho dic tal com ho sent. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.