Dilluns passat moria a Palma el sociòleg Antoni Tarabini, a 86 anys, l’home que convertí els estudis sociològics sobre la societat mallorquina i balear en un referent en uns moments —a partir de 1973— en què aquesta mena d’investigació era molt desconeguda, i gairebé inexistent a les Illes. Per això durant alguns anys pareixia ser, de fet, el sociòleg de Mallorca i de les Balears.
Sempre amable, mai tenia un no per resposta quan se li demanava opinió. Aquesta revista va gaudir en nombroses ocasions durant dècades de la seva disposició. La personalitat de Tarabini no s’entén sense la seva dedicació a l’estudi de la sociologia, però no fou l’únic aspecte que va marcar la seva llarga i fructífera biografia.
Va néixer a Palma el 1940 de mare mallorquina i pare italià. Un pare peculiar, això sí. H recordava ell mateix en l’entrevista amb El Temps publicada el 30 de juliol de 2018: «Era un aviador militar, de l’exèrcit de Mussolini, que pertanyia a les forces que el dictador italià envià a Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1939) per ajudar els franquistes». Arribà juntament amb el famós feixista Arconovaldo Bunaccorsi, conegut com el comte Rossi, que adquirí gran fama a Mallorca perseguint demòcrates i que, fins i tot, els serveis d’intel·ligència nord-americans assenyalaren —a finals de 1936, tal com publicà el gener de 1937 la revista Foreign Affairs— com l’home de Mussolini a Mallorca per aconseguir que les Balears passessin a mans italianes. «El vaig conèixer, a través d’un capellà mallorquí a Roma, on jo residia aleshores, en els anys seixanta. Era un tipus enorme, molt sonat, no tenia remordiments per res, tot el contrari, assumia i se sentia orgullós de tot el que havia fet, inclosos els assassinats».
Acabada la guerra la família partí a Itàlia, s’instal·laren a Ferrara, on Tarabini pare va fer carrera política dins del Partit Feixista, però, en acabar la Segona Guerra Mundial el 1945, decidí enviar la dona i fill altre cop a Mallorca: «Quan acabà la guerra i els comunistes perseguien els feixistes (...), mon pare ens ficà en un avió a ma mare i a mi. Ell havia de venir en un altre, però abans de partir va ser detingut i condemnat a mort. Per la intermediació d’un cardenal familiar nostre se li perdonà la vida». En sortir de la presó, viatjà a Mallorca, però havien passat un grapat d’anys i el matrimoni no funcionà. Ell decidí tornar a Itàlia.
Antoni, a Palma, va rebre estudis religiosos i el 1959 entrà en els jesuïtes. A través d’un amic de la família pogué anar a estudiar a la Universitat Pontifícia de Sant Cugat dels Vallès, on es llicencià el 1964 i, posteriorment, cursà teologia a la Gregoriana de Roma.
La militància política del futur sociòleg s’inicià en els anys dels estudis a Sant Cugat, quan entrà en contacte amb els Cristians pel Socialisme. Igual que feren d’altres joves de l’època que havien començat carrera eclesiàstica i alhora activisme polític, acabà per abandonar l’organització religiosa, el 1970, mentre encara vivia a Roma.
Retornà a Mallorca el mateix any, i aviat va entrar com a militant a Bandera Roja, el 1971, i a partir de 1973 al Partit Comunista d’Espanya. El mateix any fundava el Gabinet d’Estudis Turístics i Socioeconòmics i de Mercats, un nom posteriorment reduït a Gabinet d’Estudis Socials o GADESO, que es va convertir en una referència per a tot l’antifranquisme local en els últims anys de la dictadura i durant tota la transició democràtica.
La primavera de 1975, Tarabini fou detingut i maltractat per la policia, un cas que va tenir una gran repercussió a la premsa de Palma i aixecà una gran onada de solidaritat, fins al punt que va ser alliberat i es convertí en un dels noms més coneguts de la dissidència política d’aleshores.
A partir d’aquell moment cap reunió política important es feia si no tenia la presència d’en Tarabini. El 1976 va ser un dels impulsors d’una nova formació progressista, el Partit Socialista de les Illes (PSI), que es coalitzà amb el Partit Socialista Popular —liderat a Espanya per Tierno Galván— per fer front al PSOE en el que fou la Unitat Socialista. Un experiment que fracassà a les urnes de 1977 davant del partit de Felipe González i de la dreta.
Després el sociòleg passà a militar al PSOE, del qual va ser el candidat a les eleccions locals a Calvià de 1979. Posteriorment, va ser regidor de Palma, amb el batlle socialista Ramón Aguiló, període durant el qual es va ocupar de la Regidoria de Turisme. També fou assessor del Ministeri de Turisme en el primer Govern de Felipe González (1982-1986).
Després deixà la política activa i es dedicà intensament a la feina que, de fet, no havia deixat mai de fer d’ençà del 1973: les anàlisis sociològiques sobre la realitat mallorquina i balear. Al mateix temps, col·labora sempre amb mitjans de comunicació i va ser durant prou temps una presència habitual a les tertúlies de ràdio i televisió.
Els últims anys feia un article setmanal, cada dilluns, al Diario de Mallorca. El darrer que hi va publicar va ser el 3 d’agost. Poc abans va parlar per última vegada amb aquest setmanari. Va ser a principis d’estiu, fruit d’una trobada casual. Ja se’l notava prou delicat de salut. Però encara tenia el cigarret negre entre els dits, com sempre; no debades va ser tota la vida un fumador obsessiu, d’aquells que omplien tots sols un cendrer, si la conversa s’allargava prou. «Hi som, encara», contestava, sorneguer, a la pregunta de com estava.
El 21 de setembre deixà de ser-hi.